La Creueta

(Foto: Retrat d’alguns dels defensors assetjats al Ramblazo)

«L’ollerià no té sort: quatre anys de servei militar a Cuba amb el Regiment d’Infanteria de Tarragona 67. Quatre anys sense poder aportar un jornal a casa, quaranta-vuit mesos sotmés a perills intermitents»

Per Xavi Constant

Jaume Garcia Borredà, nascut i criat a l’Olleria, compleix dènou anys. Entrar en quintes al segle XIX és un bitllet a un destí desconegut on les possibilitats de morir jove són elevades. Entra en caixa a València, on el sortejaran i li assignaran una plaça a la península o a una colònia d’ultramar.

L’ollerià no té sort: quatre anys de servei militar a Cuba amb el Regiment d’Infanteria de Tarragona 67. Quatre anys sense poder aportar un jornal a casa, quaranta-vuit mesos sotmés a perills intermitents. Als pobles es deia, considerant les dues guerres anteriors contra els independentistes de l’illa caribenya, que un de cada dos no tornava. I en aquell moment començava la tercera.

La premsa madrilenya es referirà a Jaume Garcia en agost de 1895 com el «hijo de unos honrados obreros valencianos». Honrats i també humils: la seua família no disposa ni pot entrampar-se en un préstec de 2.000 pessetes que li haurien evitat el servei a l’ultramar. El president del govern Cánovas del Castillo havia dit que, per a combatre la independència de la colònia, l’estat espanyol destinaria «hasta el último hombre y hasta la última peseta». Però foren molts els ciutadans que protestaren perquè a les Antilles no se’ls havia perdut res, i sostingueren que hauria d’haver dit «fins a l’últim home que no dispose dels 400 duros».

El valldalbaidí embarca al port de Barcelona en una de les primeres expedicions. Durant la travessia, junt amb tots els que caben a la coberta del vapor, aprén les veus de comandament, els tocs de corneta, el mecanisme del fusell Màuser, com carregar-lo i descarregar-lo, i dispara dos trets com a entrenament.

Només arribar a l’illa, Jaume Garcia comprova, però, que els enemics no sols són els mambisos (els insurgents, en llenguatge de l’imperi espanyol), sinó també els insectes i els paràsits. Sobretot els eixams de mosquits que s’aviven en un clima sufocant i una humitat extrema. Adverteix que infermeries i hospitals estan saturats de soldats convalescents per malaltia.

Cent vint-i-cinc jóvens de la Vall d’Albaida es moriren en la guerra de Cuba de 1895-1998 (la xifra és un mínim, ja que els documents estan incomplets) tretze dels quals, el 10,5%, caigueren en combat o per les ferides; cent dotze es van morir per vòmit negre, paludisme i disenteria. El vòmit negre designava la febre groga (els quadres greus presentaven icterícia, o com es diu ací, l’aliacrà), una afecció vírica transmesa pel mosquit aedes aegypt. El paludisme el provocava la picada del mosquit anopheles; i la disenteria la causava la ingestió de menjar en mal estat o beure aigua contaminada. Desproporcionat? Es tracta d’una evidència.

L’ollerià és enviat a la trocha militar de Bagá-Zanja, una pista terrera en construcció, destinada a barrar el pas dels independentistes de l’orient. Un dels pitjors destins: pantanós, insalubre i arriscat. Si a Rússia tenen el temible general hivern, a Cuba en gaudeixen de tres: l’oratge dels generals juny, juliol i setembre. De fet, els quatre hospitals i les infermeries d’eixa línia militar albergaven dues terceres parts de la tropa i, en estiu, les tres quartes parts. Per si no fóra prou, l’exèrcit reial de l’imperi espanyol enviava a aquesta trocha, com a càstig, els oficials de got i ganivet, i els més problemàtics.

A la pista es desbrossaven cinquanta metres a cada banda, i cada dos quilòmetres es bastia un blocaus (de l’alemany «blockhaus»), un fortí diminut, de vegades un refugi d’uns 3×3 metres rodejat d’una estacada de dos metres d’alçada i fil d’aram punxonós. A rereguarda es protegia una línia de ferrocarril que comunicava el port de Nuevitas, al nord, amb Puerto Príncipe, l’actual Camagüey.

El 8 d’agost de 1895, el jove soldat avança per la pista en un escamot militar, juntament amb set hòmens més. L’objectiu de la patrulla és rellevar la guarnició del fortí d’El Ramblazo, un blocaus en construcció. Porta l’uniforme de brusa i pantaló de mil ratlles blanques i blaves, el cap cobert amb un jipi-jape de palma i sabatilles guajires (espardenyes de lona). Carrega una motxilla-sarró amb menjar, una cartutxera amb munició, una bota de vi reglamentària que no sabem què conté, la baioneta-matxet al cint, i el màuser.

Marxa davall d’un sol ardent, alerta perquè està massa exposat al tret d’un enemic sempre a l’aguait i amagat entre la vegetació. De tant en tant camina sobre cudols, balast i la grava del ferrocarril i no travessa bassals ni fangars. Les últimes setmanes han caigut unes pluges torrencials que el valldalbaidí no ha vist mai, i sempre que passa pels tolls de la manigua (aiguamolls coberts de malesa), aprofita els descansos per a tractar-se la picada de les niguas, un paràsit que penetra per les plantes dels peus, amb els útils de cirurgia que porta amb el cinturó de cuiro negre.

Just en arribar al blocaus, els vuit militars de la patrulla i els nou que havien de ser rellevats queden cercats pels mambisos i han de resguardar-se’n embotits en eixa gàbia de taulons de jiquí. El bastiment encara no té porta i, com que sols s’ha alçat un parapet d’estaques en una cara exterior, reben descàrregues des de les altres tres. Hi ha un primer intercanvi de projectils. L’assalt dels cubans, a les ordres del comandant Rodríguez, arriba a trenta metres del blocaus. L’objectiu és apoderar-se del fortí i tallar la circulació del tren que transporta tropes i subministraments.

Els defensors repel·leixen l’ofensiva amb els màusers de repetició, cosa que els conforta i els infon coratge. No obstant això, el preu ha estat alt: al refugi, entre l’olor aspra de la pólvora, jauen dos morts i sis ferits entre bassals de sang. L’ollerià n’ha eixit indemne. Ara bé, quant de temps podran resistir el setge els quinze supervivents?