La Creueta

Foto: Juan Bautista Mahiques Pla llaurant amb el matxo en una vinya de la partida de la Pinada de don Fèlix. Foto de 1980.

Les àgapes s’acompanyaven amb el to valldalbaidí de la vora esquerra del riu de les amfitriones -cridaner, cantaire i saltejat de retroflexos-, harmonitzat per la veu cavernosa del tio Juanito que igual dissertava sobre la diferència entre un mul eguí o somerí que filosofava sobre els treballs i els dies com un Hesíode rediviu.

Per Xavi Constant

Juan Bautista Mahiques Pla, el tio Juanito el Casero, va ser un dels últims valldalbaidins a llaurar amb matxo, rella romana i forcat.

Fou també un dels darrers bellussers a sopar a la fresca les nits d’estiu, després de la jornada al bancal, davant del número quatre del carrer de donya Petra Julbe o Julve (antic carrer de Fora). L’acompanyava la seua dona, la tia Conxeta Moscardó, la cunyada, la tia Sabeleta Moscardó -afables i sol·lícites-, i la sogra, la tia Isabel Roís [Ruiz], bondadosa, menuda i revestida sempre de negre.

El Diccionari Català-Valencià-Balear afirma en la quarta accepció del terme «tio» que el tractament serveix “per a designar a persones d’estament humil, encara que no sien parents del qui les anomena”. Cert, però expressa a més un senyal de respecte, un lligam, un vincle, una connexió viva amb la gent major de les comunitats menudes on tothom es coneix i, en conseqüència, un tracte inapropiat en viles i ciutats on tal denominació es percep com a pobletana.

Pujàrem a sa casa del carrer de don Enrique Mahiques (el Carreró) per a fotografiar la bretxa i els badalls d’un llamp caigut un matí de juliol de 1980. Aprofitàrem l’incident per a parlar de la indiferència de l’univers envers els nostres assumptes personals, contrastàrem la fragilitat humana enfront del comportament cec d’un cosmos on no tenim ni veu ni vot. Després vam tindre el privilegi que el tio Juanito -els seus coetanis li deien “Batiste”-, amb la seua veu ronca per dècades de tabac negre, ens convidara a sopar amb ell i la família, i que la invitació es prolongara amb una certa freqüència.

La taula i les cadires eren confortablement baixetes, preindustrials. La modernitat, és a dir, la pressa, la impaciència i el desfici, han imposat la cadira alta, un moble dissenyat -sospitem-, per als àpats ràpids; un invent maligne que destorba el sentit del vertader repòs i la pau d’esperit. La calma que proposava el seient baixet de boga ha estat rebutjat per la cadira alta, un artefacte que ens obliga a adoptar la posició d’estar a punt d’alçar-se, llestos i lleugers per a l’activitat productiva.

Solia fer-nos companyia un amistós gat tricolor, estovat i estés de costat sobre la vorera. En realitat una gata, segons m’explicaren les amfitriones: eixa coloració amb taques groguenques era privativa de les femelles. La seua mirada d’indiferència -o era de reprotxe?- es devia segurament a la seua incomprensió de la proclivitat humana a asseure’s sobre moblatge, en compte d’acomodar-se sobre la frescor de la terra, la quietud a què convida l’estora d’espart o la placidesa que promet la manta de cotó o la catifa de llana amb coixins.

Asseguts al ras, esperàvem les brises nocturnes de la mar de Gandia (l’actual número dos del carrer era un solar). Les oronetes descansaven en els nius obrats davall dels balcons i ràfecs de les teulades. Sentíem els cants aguts dels grills en els bancals del camí l’Ermita, el raucar de les granotes de la séquia de l’Alfama i, de vegades, el cut-cut d’alguna òliba dels pins i xiprers del Calvari. De tant en tant véiem algun vianant que, en passar pel nostre costat, murmurava un “bon profit”, precedit alguna volta amb un “ie” -un arcaic vocatiu de la llengua àrab, una interjecció que encara perdura-. Aquesta fórmula de bones maneres era contestada immediatament amb un “gràcies” pronunciat a cor pels comensals, a voltes acoblada a alguna veu que preguntava “vol sopar?”, un formalisme del qual no s’esperava maia l’acceptació.

Intuïm, lectors i lectores, que açò vos sona a clixé, a lloc comú sobre la calma bucòlica, a ressò del “menosprecio de corte y alabanza de aldea”, a tòpic del Beatus ille. No és així. No hi ha intenció d’idealitzar el camp ni el passat, però vos assegurem que qui ha viscut en un poble ha experimentat vivències semblants i sap que són fidels, autèntiques i inesborrables.

Damunt de la tauleta disposaven, a més del plat principal, cassoletes d’olives, pebrots en salmorra, vitets, cebes en vinagre, rodanxes de cogombre amb un poc d’oli… tot collit als bancals i terrasses d’hortalissa del tio Juanito. Al mig destacava una ampolla de vi. L’amfitrió atresorava un barrilet de roure amb vi mare que reomplia de tant en tant amb el que mercava els diumenges de matí a la Cooperativa i guardava al rebost en marraixes de Viresa, folrades en la fàbrica dels germans Vidal.

Cada bocí de pa pastat per la tia Conxeta i fornejat en la fleca de la tia Remediets Lorente i el tio José María Moscardó, cada mos a la llonganissa aromatitzada amb herbes de muntanya de la carnisseria del tio Rafel Cuquerella, cada glop de vi deliciosament aspre del tonellet, cada pebrotet adobat per la família revelava el sabor del poble, el tast de la terra. Les àgapes s’acompanyaven amb el to valldalbaidí de la vora esquerra del riu de les amfitriones -cridaner, cantaire i saltejat de retroflexos-, harmonitzat per la veu cavernosa del tio Juanito que igual dissertava sobre la diferència entre un mul eguí o somerí que filosofava sobre els treballs i els dies com un Hesíode rediviu.

Sí, benvolguts amics i amigues, per damunt d’un àpat singularment deliciós, cobraven vida les paraules d’Epicur de Samos quan afirmava fa vint-i-tres segles que “el que compta de veritat és amb qui menges i què menges”.

El passat agrícola, la fragància de la serra, el riu i la terra valldalbaidina pesen tant que la fi de l’estiu ens deixa un solatge sentimental d’acabament de cicle. Amb enyorança i un punt de melancolia compartim el record del tio Juanito el Casero i les tres Roïsses, Conxeta, Isabeleta i la vella Isabel “Roís”. Valguen aquestes paraules per a evocar-los i expressar un afecte perenne.