La Creueta

(Pont sobre l’Albaida construït el 1901. Enderrocat parcialment i ara cobert per l’aigua de l’embassament. Postal acolorida de primeries del segle XX. Autor desconegut)

Per Xavi Constant

«La temporada se pasa deliciosamente, organizándose a diario fiestas que resultan muy agradables», informava un periodista de l’Heraldo de Alcoy el 13 d’agost de 1910 sobre l’estada al balneari de Bellús. La crònica es feia ressò de l’arribada de propietaris, comerciants, industrials i exportadors. Molts acompanyats de la família, criats i donzelles. I sobretot de fills, filles i nebodes casadores, algunes de les quals «atraen la atención a los aquí reunidos, por su espléndida belleza y por lo maravillosamente que ejecutan al piano», escrivia el reporter.

Aquells dies caniculars, els nouvinguts procedien de València, Alzira, Carcaixent, la Pobla Llarga, Énguera, Utiel, Gandia, Xàtiva, Alcoi, Bocairent, Muro i Agullent. El pont sobre l’Albaida s’havia construït feia a penes nou anys, i millorava substancialment el trajecte entre l’estació de ferrocarril de Benigànim i el balneari, amb carruatges i vehicles motoritzats. L’article de l’Heraldo acaba amb la vetlada de la nit anterior, «en la que tomó parte un cuarteto de flauta, laúd, guitarra y bandurria formado por distinguidos jóvenes de Benigánim y se cantó al piano y se bailó».

L’ambient dels estiuejos en un paratge tan relaxant, lluny dels tràfecs de viles i ciutats, ens retrotrau, salvant les distàncies, a la literatura balneària europea del segle XIX i XX, des de Joan Perucho a Herman Hesse, i des d’Ivan Turguénev a Vázquez Montalbán. Ens fa evocar també determinades filmografies com la pel·lícula Ochi chornie —ull negres—, de Nikita Mikhalkov, basada en relats d’Anton Txékhov. Ben mirat, a qui no li agraden les històries d’eixos escenaris freqüentats per persones desballestades —hòmens i dones, jóvens i vells—, que intenten reparar els nervis i la salut? Com no identificar-se amb les aventures d’individus incompresos que es busquen a si mateixos? Qui no gaudeix amb les peripècies dels idealistes que cerquen una ànima bessona? Qui no es commou amb les tribulacions dels esperits solitaris que temptegen una parella, i els episodis d’amors esquius, tant frustrats com correspostos?

Tanmateix, el rerefons històric de l’època, igual que en la prestigiosa sèrie dramàtica televisiva Upstairs and Downstairs, ens mostra que el benestar dels del pis de dalt es mantenia en bona part gràcies a l’esforç i el treball dels del pis de baix. Hi ha, doncs, unes altres perspectives i més nivells, alguns d’aterridors. Escodrinyem el contrast dels banyistes sobre la Vall.

Ja abans de 1910 hi havia a la comarca una massa de camperols, jornalers i obrers que vivien en règim de subsistència. Valga com a exemple les proporcions d’una col·lecta feta a Bellús el 1906 per a pagar les 325,10 pessetes de les obres d’una ara, pintura, reparació del campanar i reemplaçament del carilló del rellotge de l’església de Santa Anna: per llegat testamentari del rector Pasqual Llario, 100 ptes.; duquessa de Gata, de València, 25 ptes.; Julia Ibáñez, de València, 25 ptes.; Leonor Ortiz (l’Ortissa), de Benigànim, 25 ptes.; Francisco Tormo, 15 ptes.; Trinidad Martínez i germanes, de Xàtiva, 10 ptes.; Miquel Abad, d’Alcoi, 5 ptes.; Pedro Moscardó, de Benigànim, 5 ptes.; José Espí, metge d’Alfarrasí, 2,50 ptes.; Juan Alberola, de Xàtiva, 2,50 ptes.; José María Moscardó, d’Ontinyent, 103,70 ptes. (va saldar el dèficit dels donatius). I recollit a tot el poble, 6,40 pessetes!

Eixe mateix any de 1906 es va detectar un focus de fil·loxera en una vinya de Benigànim, però la plaga havia entrat pel nord i sud de la península quaranta anys abans, procedent de Geòrgia (als EUA). A poc a poc, en temps distints en cada terme municipal, l’insecte —que s’alimentava de les arrels i els pàmpols dels ceps—, imparable, va devastar totes les vinyes de la comarca. I per si no n’hi haguera prou, va arribar acompanyat d’una sequera de quatre anys. La conjunció va convergir en una catàstrofe: «açò pareix l’any deu» se sol dir encara per a referir-se a una calamitat. S’arrancaren tots els ceps, va caldre invertir en nous barbats immunes a la bestiola, esperar durant anys la nova producció. Així que es van reduir dràsticament els jornals al bancal.

En conseqüència, la manca de producció de raïm desbaratà les empreses exportadores de vi i pansa, i de fabricació i comercialització d’aiguardent. Agricultors, jornalers, i obrers junt amb les famílies, passaren d’una vida de subsistència a una de supervivència. La manca generalitzada de capital en numerari va arrossegar de la mateixa manera arriers, carreters, botiguers, manobres, aladrers i més professionals. Es calcula que més d’una quarta part dels treballadors de la comarca hagueren d’anar-se’n dels seus pobles. I no precisament a altres indrets peninsulars o a la veïna França. Tot el continent europeu passava pel mateix tràngol i convé recalcar que molts països es trobaven en vespres d’una guerra.

Molts valldalbaidins, la majoria hòmens i un grapat de dones joves, emigraren a l’Argentina. Enfrontaren des de València i Barcelona una travessia marítima d’un mes, i costejaren un passatge en tercera d’entre 150 i 200 pessetes. L’Argentina era un dels destins més barats, juntament amb Nova York, el Brasil i l’Uruguai, i, a més, semblava un país econòmica i laboralment puixant i vigorós. El dispendi era considerable, ja que cap a 1914 el jornal d’un home que es llogara al camp en la comarca solia pagar-se a cinc quinzets, i el d’una dona a quatre (una pesseta).

La població va decréixer a la Vall amb variacions significatives durant la primera dècada del segle a Bèlgida, Beniatjar, Castelló de Rugat i Montaverner; de 1910 a 1920, a Benicolet, Benigànim, Benissoda, Benissuera, Bufali, Carrícola, Llutxent, la Pobla del Duc, l’Olleria i Sant Pere; i una davallada de les dues primeres dècades a Otos, Palomar i el Ràfol de Salem.

De quasi tots els llocs de la Vall d’Albaida partiren hòmens i dones a Amèrica. També de les localitats on la població no va minvar com Bellús o Rugat. Molts, no en tornaren.