La Creueta

Revista d'opinió i divulgació de la Vall d'Albaida (en construcció)

28 de setembre de 2022
0 comentaris

Una processó religiosa sense clergues: llegenda i realitat (1)

El Crist de la Bona Mort en la processó travessant un túnel de foc. Fotografia de l’Ajuntament de Bellús

La vespra de festes, mentre el capellà organitzava els preparatius de la litúrgia amb les clavàries, taxatiu, deixà ben clar que eixe any en la processó del Crist no es dispararia un coet.

Per Xavi Constant

El rector de Bellús i l’alcalde discuteixen acaloradament en la sagristia, perquè el primer ha prohibit que es tiren coets durant la processó del Crist.

És una poqueta nit de finals d’estiu dels anys cinquanta. L’església està plena a reglotar. Els feligresos esperen expectants en la nau central, uns asseguts en bancs i cadires, altres dempeus, tots ben mudats i proveïts d’un ciri. L’ambient està ple de xiuxiuejos i mirades de reüll cap a la sagristia. Els més atents són els clavaris, els regidors, el jutge de pau i dos pròcers amb un fort ascendent sobre el poble: un patrici d’Alacant, president del Port i de l’Hércules C.F., que sempre fa una generosa donació a les festes patronals, i un prohom de València, un metge il·lustre que finança la coeteria de la processó.

A la capella de la Comunió, el Crucificat guarda silenci. El transportaren a la parròquia des de l’ermita —la seua Seu—, just el dia anterior, al final de la processó de santa Anna. Erigit sobre unes andes, contempla agradablement entretingut l’agitació dels seus devots.

Fora, en la plaça, una multitud de veïns, grans i menuts, i un bon grapat de forasters esperen el desenllaç. Entre ells, destaquen els uniformes del comandant i dos números de la Guàrdia Civil de la caserna de Benigànim. Al costat de l’entaulat sobre el qual toquen les orquestrines de ball roman la banda de música, fent sonar notes aïllades o un compàs per a templar els instruments. Els jóvens més impacients observen la porta de la parròquia i de tant en tant aguaiten l’interior.

L’enfrontament entre el clergue i el veïnat havia començat unes setmanes abans. Un diumenge, el rector predicà des del púlpit que la salvació de l’ànima venia per la fe interior i no pels ritus folklòrics exteriors com les traques i coets. Uns pocs dels qui havien acudit a la missa ho interpretaren com una prohibició de la pirotècnia en les processons, la resta es repartia entre els qui consideraven que es tractava d’un sermó més, els qui no ho havien entés i els qui, distrets en les seues coses, ni tan sols ho sentiren.

Ermita del Crist abans de l’ampliació i estacions del calvari

La vespra de festes, mentre el capellà organitzava els preparatius de la litúrgia amb les clavàries, taxatiu, deixà ben clar que eixe any en la processó del Crist no es dispararia un coet. A la incredulitat inicial li va seguir una commoció, i després una indignació general. Entre alarmats i escarotats, els festers van córrer frenètics de punta a punta del poble a comunicar-ho als regidors, al jutge de pau i als dos pròcers locals. Pel camí s’afegien xiquets, jóvens i vells, hòmens i dones. Apilotats i formant un bon rebombori es dirigiren a casa de la primera autoritat municipal. Tot el poble va fer pinya, així que estaven convençuts que el rector recularia: “A la festa del patró, repic de campanes, música, ball, sermó i coets en la processó”, es repetia com una màxima, un precepte moral inqüestionable.

Des del telèfon de l’ajuntament situat al Carreró, l’alcalde va demanar conferència amb el Vaticà —així denominaven els bellussers i semperencs a Guadasséquies, des que el rector va traslladar la seua seu a la casa abadia d’aquell poble—. Mentrestant, la gentada brunzia com un eixam de vespes carnisseres en la placeta del Botet a l’espera de notícies. El clergue es va mostrar categòric, imperatiu, i sense cap traça de fer marxa enrere. “Aquest home abans trenca que doblega”, brogien els congregats al Botet abans de tornar al rusc.

L’endemà, primer dia de festes dedicat a santa Anna, foren nombroses les delegacions i els particulars que insistiren al capellà. Pel que sembla, les autoritats eclesiàstiques han intentat sempre delimitar els ritus del dogma catòlic de les manifestacions de religiositat popular. Una qüestió extremadament complexa.

Com a indret agrícola, Bellús retia culte a sant Antoni, protector dels animals, especialment els de càrrega; a sant Gregori, patró contra les plagues del camp; i als sants Abdó i Senén, els sants de la Pedra. Es venerava a santa Anna, patrona del poble, de les dones treballadores i de les embarassades. Però el Crist era una altra cosa —com expressar-ho?—, un ésser més complet, genèric i universal. De fet, al segle XVIII ja se li va erigir una ermita i més tard fou entronitzat com a copatró del poble amb santa Anna, la seua àvia.

El fervor pel Crist de la Bona Mort no va nàixer per morbositat ni per por de la fúnebre imatge de l’esquelet i la dalla. Als nuclis rurals s’ha viscut en contacte estret amb la natura, els animals, les plantes i els seus cicles inexorables. El veïnat sabia des de sempre que la mort formava part de la vida i era conscient que, com deia Jorge Luis Borges, “les persones tenen el costum de morir-se”. El que temien era “no morir bé”. En altres paraules, deixar el món sense haver tancat els assumptes terrenals i espirituals: anar-se’n sense acomiadar-se de familiars i amics, sense testar, sense acompanyament, sense confessar-se, sense serenitat i, per damunt de tot, no volia morir-se amb amargors, agonies ni patiments.

Festa d’inauguració i benedicció de l’ermita després de l’ampliació. Setembre de 1935. Fotografia facilitada per Coro de Bellús.

Benvolguts lectors i lectores, com podeu imaginar, durant mil·lennis els desenllaços solien ser llastimosos. Han sigut innombrables els humans que no han tingut remeis contra el dolor. El desig que el Crucificat ajudara en el tràngol suprem era natural i profund: el Crist de la Bona Mort emparava i agermanava per igual hòmens, dones, jóvens i vells en un destí comú.

Quant als coets, la possible absència del foc i els trons era molt sentida: la pirotècnia formava part del genoma valldalbaidí. La documentació històrica mostra que l’any 1594 a Bocairent ja es va celebrar un Corpus amb petards i des de llavors hi ha hagut a la Vall una afició desmesurada per la pólvora, el sofre i els clorats. A l’Olleria i Alfarrasí disposaven des de feia segles de tallers pirotècnics, i en tota la comarca esclataven masclets, traques, castells, cordades i tota classe de petards en les festes patronals.

Per altra banda, també és innegable que la processó del Crist revestia perill. De vegades el coet s’escapava de les mans enguantades o les tenalles dels disparadors. Lliure, sense brides, amb cada bufit eixia un sortidor d’espurnes furioses i volava o reptava erràtic i embogit. No era infreqüent que eixe correcames impetuós cremara o ratllara sense miraments, sense reparar en la jerarquia, a tiradors, autoritats, festers, músics, escolans, portacrosses, portaandes o el mateix rector.

Tiradors de coets amb el capellà i l’alcaldessa. Fotorafia de l’àlbum de l’Associació de Tiradors de Coets de la Processó del Crist de Bellús.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!