miozz mirades

Com si fos dia feiner, avui també m’he llevat abans que el sol. I l’he anat a contemplar tot escoltant el batec de les ones. Penso en Hipàtia i en tota l’herència d’esforç dels savis per entendre el moviment dels astres, i en la serenor que imprimeix entendre, conèixer. Em limito a inspirar la bellesa del moment i a explorar  la paraula: matinada.
Tot i que la vista m’arriba fins al local on assagen castellers i grallers, sé que estic massa lluny per sentir els crits de les gralles. I em recreo amb una altra paraula: matinades.
(continua)

El trasllat de casa m’ha allunyat de l’itinerari de les matinades castelleres, i avui, que és Diada castellera a Badalona, dedico una estona a l’enyorament sense recança. (aquí + informació dels Castellers de Badalona).

Fa temps que vull escriure sobre els castells, com a realitat i com a metàfora.

Començo amb aquest apunt breu, començo amb les matinades.

Hi ha gent, – fins i tot experts en cultura popular -, que és reàcia a que s’importin tradicions que abans no existien, encara que siguin pròpies del país.
O a que se’n comencin de cap i de nou. “Això no és d’aquí” “Això aquí no s’havia fet mai” I què?  Tots sabem que la tradició castellera ve del sud del Principat, i que és allà on té unes arrels i una complicitat popular insuperables. Però fer néixer i créixer colles castelleres arreu dels Països Catalans ha estat una mostra de la vitalitat i seducció que produeix aquesta pràctica, i una gran aportació a la necessitat de referents comuns, de país, de Països Catalans. És lògic que les colles d’altres zones, i en especial de les de l’àrea metropolitana de Barcelona, no disposin del mateix coixí de complicitats (en volum i extensió) que les antigues. Però com ha quedat demostrat per la perdurabilitat i consolidació de moltes d’elles, el fet casteller va conquerint territori i esdevé actualment una de les referències identitàries d’arrel tradicional més nombroses i amb més pluralitat de participació, amb un fort component juvenil.

Com diuen els de la coordinadora, tradicionalment, les colles de castells han servit de catalitzadors de la integració social. El fet que s’accepti a tothom, que l’únic requisit per participar sigui la ferma voluntat d’ajudar a construir un projecte comú i que els èxits que s’aconsegueixen mai es capitalitzin de manera individual sinó col·lectiva, fa que persones de tota condició social, religiosa o ètnica, siguin homes o dones, sentin una atracció immediata pel món dels castells (veure web de la coordinadora de colles castelleres)

I si fer néixer colles castelleres en algunes ciutats metropolitanes on l’arrel tradicional catalana està en clara minoria, podia semblar agosarat, implantar el costum de les matinades ja va ser un atreviment majúscul. Fins i tot amb pol·lèmica sobre l’apropiació d’aquest costum: les matinades són castelleres, geganteres, de tots plegats…?)

Us recomano la lectura del document que adjunto, sobre l’origen de les matinades.

Sigui com sigui, i tornant al cas de Badalona, les matinades són ja un referent, un fet esperat. Amb entitat pròpia, coneguda i reconeguda. En certa manera restringides, perquè la ciutat és molt extensa i d’orografia complexa, i els itineraris queden sempre massa limitats a una zona, per imperatiu de temps i esforç. (Seria fantàstic, però, que any rere any fóssin més i més diversos els carrers – i el seu veïnat – que gaudissin d’una experiència tan bonica, festiva i comunitària. Segons la meva opinó)

Hores d’ara  el Toc de matinades ja deu enlairar-se balcons amunt, carrers avall. Jo, que ja no tinc aquell tragí de preparar esmorzar i beguda i d’estar pendent de l’arribada, recordo amb certa emoció la importància que tenia al Carrer del Carme el pas de les Matinades, la quantitat de gent que aplegava el pilar davant la porta de casa, i els ressons que les gralles ens movien ben endins, tot recordant la nostra breu però intensa etapa familiar castellera.