Rompre, copblauar, lacerar, espedaçar, esquarterar, arrabassar, tallar, estripar… Qui ha dit que són secundaris els detalls? De vegades quan ja duc més de dues hores tota sola dins aquesta habitació de la policlínica Sabater em vénen al cap preguntes així. Na Raquel no s’ha bategat ni un moment. Li he agafat la mà dreta des
Tot l’horabaixa he escoltat arribat la tempesta. El vent movia les capçades dels lledoners i dels ullastres amb aquella força que anuncia la pluja forta. Els ullastres van plens de flor i deixaven caure grapades d’estrelletes diminutes que fan molt mal agranar. Enfora se sentia com un bramuls d’ones, com si la mar fos més
GRÀCIES, ASSUMPCIÓ I VICENT, US ESTIM! Estic tan content d’aquest aniversari. En Vicent em diu que ho celebrarem dia 16 de juny. Jo avui ja he alçat la copa de vi santamarier amb un “MOLTS D’ANYS I BONS, VILAWEB!” que segur que m’han sentit de la Conxinxina! L’existència cada dia i cada nit de VilaWeb
He llegit molts de textos sobre la feta d’aquest 2015 en el qual se celebra els set-cents anys de la mort del nostre gran escriptor i filòsof, el pare de la llengua catalana, Ramon Llull. Acab de llegir un llibre que caldria que fos conegut per un públic ampli: Vida de mestre Ramon, autobiografia de
Celebrarem molts d’anys les estacions dels amors llargs… He caminat per pletes i comellars, clapers i recessos, tenasses i replecs. Tot foravila em cantava. El cel era una fireria de núvols que em feien pensar en el poema de Baudelaire “Les merveilleux nuages”: mots nutricis. Deien que plouria i el sol teb jugava amb els
Fa dies que ho pensava. No puc tenir obert un blog i no escriure-hi. Per això avui quan estava dins l’encantament d’un crepuscle rosa i negre he pres la decisió. Encara que no tengui comentaris, encara que no tengui lectors, encara que escrigui damunt l’aigua, encara que quan prem les tecles senti el monòleg de
Escric per no oblidar la intensitat única d’aquests moments… Dic fort: per què l’amor no existeix enlloc on tu no ets? L’esforç respiratori de la llarga caminada cap a la torre del Salobrar m’ha demostrat que estic dins una penúria de vitalitat garantida. Només pens que fa tres mesos, dos dies i quatre hores que
Record les passejades amb na Rosa per Prada, aquell agost de 1974 quan ella feia d’Hècuba a Les Troianes i ens acabàvem de conèixer. Record els anys durs i magnífics d’aquella dècada en què lluitàvem en tots els fronts dels alliberaments dels humans (contra la dictadura, per la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia, per les
Escric per no oblidar la intensitat única d’aquests moments… Dic fort: per què l’amor no existeix enlloc on tu no ets? L’esforç respiratori de la llarga caminada cap a la torre del Salobrar m’ha demostrat que estic dins una penúria de vitalitat garantida. Només pens que fa tres mesos, dos dies i quatre hores que
Exactesa, harmonia, llum, mesura i gràcia són les idees que voldria vehicular. No som jo qui escriu. És ell! Ell? El qui escriu. Es troba en mi. Incontrolable. Indefugible. Impensable. Invisible. Quan es desperta, no hi puc fer res. Escriu, escriu sense aturall com si fos la cosa més important del món. És una
Deconstruyendo a Gaudí El articulista de este diario Biel Mesquida, el artista Jean Marie del Moral y la historiadora del arte Mercè Gambús desvelan los detalles de la reforma del arquitecto catalán en la Catedral, estudiada de manera exhaustiva en cuatro tomos 15.02.2015 | 01:59 Jean Marie del Moral, Mercè Gambús y Biel Mesquida, el
Exactesa, harmonia, llum, mesura i gràcia són les idees que voldria vehicular. No som jo qui escriu. És ell! Ell? El qui escriu. Es troba en mi. Incontrolable. Indefugible. Impensable. Invisible. Quan es desperta, no hi puc fer res. Escriu, escriu sense aturall com si fos la cosa més important del món. És una
Punyetera flor Blanca Llum Vidal Labreu Edicions —Despuntar en l’espadat— Fes-me-la sentir! Càntic, 8, 13 La dolça pruïja d’una verba Joaquim Ruyra La cosa molesta. El lloc de la llavor. I aquí, just aquí, deixar caure aquesta pertorbació que s’ha badat desafiant i vulnerable. El poeta afirma que allò que ve al
Vull descriure cada esdeveniment com si fos ja, en el moment en què es produeix, irremeiablement passat. Ho faig amb bonhomia, sense amargor, amb una benaurança completa, com si els moments de joia fossin tan certament com el fet que la certesa de la caducitat en corromp el sabor. Em mirava al mirall de