Encara no puc canviar el títol d’aquest diari de bitàcola. Problemes de la tècnica i mes d’agost es conjuguen. Paciència! Escric a tota per dir als llegidors que avui vespre, dia 10 d’agost, a les nou del vespre, a la sala de plens de l’ajuntament de Porreres (Mallorca. No confondre amb Porrera. Hei, Lluís!), hi
Per què? Són complexos els perquès i mals de respondre. Canviaré el títol per a mi mateix. Se’m va ocórrer <?> per subratllar a les totes que aquest bloc no formaria part de cap sentit de la paraula <?>. Seria un dietari que escriuria quan volgués, quan em llegués, quan trobàs el moment, amb una
Pensem-hi un minut (Editorial Pòrtic), un despertador neuronal i sinàptic 125 planes amb lletra de color blau i de cos 11 amb un bon interliniat. I aquesta lletra d’un filòsof de la vida de cada dia i de cada nit són petites dosis de saviesa (sobre la globalització, la dreta, la democràcia, la ciutadania, nosaltres
El temps de l’escriptura és ric, solitari, fort, joiós, irreversible, humaníssim, consolador, ferest, lúcid, rabiosament serè, creador de llibertats a les totes (ah! llibertats vigilades! Cal saber-ho). El temps de l’escriptura són treballs d’amor perduts.Visca Xécspir!
L’amic S. P. em va dir: <?> Vet-la ací: Si Gustave Flaubert era Madame Bovary, tu ets el que linques. M’agraden els començaments. Crec que si la meva escriptura va de fragmentària és per dos motius: primer de tot perquè odii els discursos monolítics, els textos enravenats i fàl·lics, les idees quan es posen dominants