5 de febrer de 2015
0 comentaris

DESORIENTACIÓ

Vull descriure cada esdeveniment com si fos ja, en el moment en què es produeix, irremeiablement passat. Ho faig amb bonhomia, sense amargor, amb una benaurança completa, com si els moments de joia fossin tan certament com el fet que la certesa de la caducitat en corromp el sabor.

 

Em mirava al mirall de cada dia. M’havia tret el pijama de retxes blaves i grogues, no sense petites dificultats per aixecar les cames quan em baixava els calçons que em preocupaven, i era allà, davant el mirall de la meva talla tot nu. Contemplava, amb una serenor produïda per la son que encara m’enterbolia els ulls i el cap, les derrotes del temps sobre la meva carn: aquelles mamelles plenes de greix que em penjaven, la butza que formava una corba que no em deixava veure el piu, aquelles cuixes en què els músculs flàccids em degotaven amb una flonjor mòrbida, les cames inflades i els peus un poc deformats. M’havia posat les ulleres, i la cara era un camp de batalla en què les trinxeres de les arrugues i les bosses de davall es complementaven amb la desaparició dels morros i aquella papada que recordava el bossot dels pelicans per bastir una imatge de mi que ja no era jo. Em sentia estranger de mi mateix, com si aquella carcassa que tenia davant la vista fos d’algú altre que no sabia ni qui era, ni d’on venia, ni què feia allà dins el bany d’un piset devora l’Escorxador, on vivia amb la meva dona, Rosa, i les meves filles de quinze i desset anys, Francisca i Bel. Era el mateix espai on havia viscut els darrers trenta anys, d’ençà que ens casàrem. Monotonia.Tenia un gust de rovell dins la boca. Em vaig rentar les dents amb cura, però aquell gust no se n’anava. Dels ulls em començaren a caure llàgrimes, i vaig pensar que allò era una catàstrofe. Primer perquè el meu cos anava per allà on volia sense que la meva voluntat en pogués dur les regnes. Segon perquè se m’havien acabat les llàgrimes artificials i ara els ulls em començarien a coure que seria gros. Em vaig dutxar amb aigua gelada. Allò em reviscolà. D’un moment a l’altre na Rosa entraria com un boja i em diria que arribava tard com cada dia, que així no anàvem enlloc, que no era estrany que la botiga no funcionàs si estava tan empardalat. Mentre m’eixugava de pressa i em vestia amb quatre manades vaig desitjar ser a Ravifàs, aquella possessió a prop de Consell on passava els estius. El padrí Ferrerico i la padrina Pereta n’eren els amos i es  cuidaven de tres-centes quarterades de bladars, vinya, albercoquerars, figuerals i oliverars, d’una guarda de cent ovelles i de dur ben tips els missatges. Dormia quan volia, menjava a deshora, tenia un amic, en Mateu del Pou Fondo, que era un poc més gran que jo i a qui agradava fer coses seguit seguit. Amb ell muntàvem a cavall i fèiem carreres de banda a banda del llarguíssim caminal de plataners que duia a la casa dels senyors. També anàvem de caça amb una escopeta de balins, i ell tenia tanta de punteria que tot quant ocell s’hi posava davant (verderols, teuladers, tudons, puputs…) queia estabornit al seus peus. He de reconèixer que un parell de vegades que en Mateu ja tenia un ocelló al punt de mira jo feia com si m’escapàs un tret i disparava a l’aire per la qual cosa li feia malbé la jugada. I s’enfadava molt amb mi perquè veia que ho havia fet a posta. La caça no la dúiem mai a la casa. La deixàvem damunt un turó acabat en unes roques grises i planes al capcurucull. Allà anaven a menjar els voltors que amb les nostres caceres (sobretot les d’en Mateu) feien un llepadits. De vegades amb les bicicletes arribàvem fins al torrent de Coanegra, que baixa de les muntanyes d’Orient sempre amb un fil d’aigua, fins i tot a l’estiu. I cercàvem macs rodons negres i copinyes fòssils. I si feia molta de calor nedàvem nus als cocons ombrejats per figueres bordes. Na Rosa m’ha trobat quan em posava la corbata davant el mirall i m’ha dit que si anava tan a poc a poc no sortiríem mai del poll. He fet com si no la sentís. A la cuina m’he pres amb tres glops un cafè amb llet amb gust de rebollit, he agafat les dues llesques de pa amb sobrassada que ella m’havia embolicat amb paper de plata i he partit cap a aquella botigueta del carrer del Sindicat petita i fosca, lúgubre i cendrosa, que mon pare m’havia deixat com herència on em dedicava a vendre i comprar monedes i segells. Però avui vespre seria un dia important perquè podria fer una cosa que havia somniat feia estona. Dur aquella peça que havia comprat el dissabte passat a un brocanter i col·locar-la al centre d’aquell apartament que m’havia llogat quasi a l’enfront de ca nostra feia un mes i busques. Tot va començar quan vaig veure el rètol. Vaig cridar a l’agència. L’al·lota que me’l va mostrar anava a l’avorrida, però a mi em va entusiasmar tenir aquells setanta metres de llibertat, de privacitat, de ca meva. El lloguer no era gaire car i vaig dir que sí tot d’una. No hi havia cap moble. La primera setmana hi anava a deshores i just m’asseia damunt uns coixins per mirar la posta de sol. Un matí a la botiga vaig trobar dins un altell tres capses de segells de l’any de la picor. I vaig decidir que empaperaria l’apartament de segells. Aquell retir del món familiar, al principi, em va fer reverdir. Només somniava rodar la clau de ca meva i poder entrar en un domini on jo era l’únic habitant. Els segells a les parets em feien pensar en totes les cartes que m’havia enviat a mi mateix. I això em feia riure. Avui duria aquell embalum que tenia ben embolicat a la part de darrere de la botiga, on hi havia aquella caixa forta vella i una tauleta on de vegades em feia unes herbes. Frissava de tancar i, com sempre que desig partir, arriba un client embafós que em demana una mala fi de coses i després no se’n du res. Així era aquell jove despentinat que volia la bíblia en vers. El vaig haver de tallar amb l’excusa d’una visita mèdica, i em va observar com si em veiés per primera vegada i jo fos un malalt terminal. És igual, va partir. Vaig baixar la persiana i vaig tancar. Quan agafava el paquet vaig fer un alè. Ara només em quedava la darrera aventura. Anar per carrers poc concorreguts per no trobar-hi ningú que em pogués fer els comptes. Tot anava bé fins que devora les Quatre Campanes vaig veure una cosina de mumare que s’acostava. Vaig fer de no veure-la i així com vaig poder vaig tombar pel primer cap de cantó i em vaig plantar a General Riera. D’allà fins a ca meva tot va anar una seda. Quan hi entrava i tancava en fort, vaig pensar que havia fet un ou de dos vermells. Allà al mig, al centre de la sala, havia fet una peanya amb un caixó de fusta blanca. Amb molta de cura vaig desembolicar el paquet. Era molt delicat. A poc a poc apareixia la maqueta d’aquell veler, insondable de lletjor, de duresa, de realitat, de vellor, que s’imposava per una monstruositat que prenia proporciones horroroses. Aquell vaixell ridícul es convertia en el símbol de la meva llibertat reconquerida. Vaig recordar mon pare quan em deia: No hi ha cap fet per humil que sigui que no impliqui la història universal i el seu encadenament infinit d’efectes i causes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!