Rompre, copblauar, lacerar, espedaçar, esquarterar, arrabassar, tallar, estripar…
Qui ha dit que són secundaris els detalls? De vegades quan ja duc més de dues hores tota sola dins aquesta habitació de la policlínica Sabater em vénen al cap preguntes així. Na Raquel no s’ha bategat ni un moment. Li he agafat la mà dreta des del principi i li he parlat a poc a poc i amb suavitat com faig cada vegada que hi arrib. Li cont les quatre coses que m’han passat des d’ahir quan vaig partir devers les onze del vespre perquè son pare, el pobre Felip, em va venir a cercar. La seva germana petita, na Bel, que la setmana que ve farà onze anys, només duu una dèria, la cusseta Auba. És un rateret que li va regalar la seva tia Solín sense el meu consentiment. Quan surt de l’escola només viu amb i per a n’Alba. I ara la darrera fantasia que s’ha muntat és que vol que participi en una desfilada de models per a cans de tota casta. I m’ha dit si li puc cosir un parell de vestidets que ella ha dibuixat amb tota la bona intenció del món, però que costen una feinada de fer. Com si no em bastassin les comandes que tenc i el munter de roba per arreglar que aquesta temporada m’ha sortit per haver de posar-me a inventar cossets de rateret en seda blava, en una tela de vellut negre tota brodada per na Bel amb vidrets Swaroski, amb una gasa blanca que sembla que s’ha d’esflorar quan la cus… Per què consideram els detalls com punts sense importància i sense interès? M’agrada descobrir-los en el racó d’un quadre (l’altre capvespre quan tornava de la clínica a peu em vaig aturar a la galeria Patmos, on exposa un jove que fa uns paisatges amb molta de pintura. I en una visió del Pontàs vaig descobrir uns peixets davall l’aigua que a primera vista quedaven tapats per les irisacions de les pinzellades del mar. Aquells peixets feren que tota l’obra pujàs per amunt i em donàs una sensació de gust extraordinària). M’agrada veure els detalls que em fan l’ullet a la voltera d’un paràgraf o en un acord d’una frase musical. I no molesten mai, sinó ben al contrari. Et dic això com si passàs el rosari perquè sé, Raquel, filla estimada, que et trobes dins un somni fondo del qual no sabem quan et despertaràs. El doctor Noguera em repeteix que quasevol cosa, l’entonació d’una frase, el ritme d’una música, un detall insignificant podria ser el desllorigador que et fes tornar un altre cop entre nosaltres. Ara fa trenta-set dies que tengueres l’accident. Havies acabat la jornada de feina a l’escola i venies cap a casa amb el teu polo vermell. Tu partires del semàfor quan tocava, però un volvo que anava a tota, et va pegar un coparro que et va enviar contra l’hivernacle de vidre d’un bar que, per sort, era buit. Quan arribàrem a la clínica ja estaves dins l’uci i el pronòstic era dolent. La commoció cerebral, molt forta, t’havia deixat inconscient, però no havia produït cap ferida mortal. T’havies romput un parell de costelles i una cama. Res pus, però després de quasi una setmana el doctor Noguera fou molt clar: el coma pot durar molt de temps. Et vull contar la darrera meravella de ton pare: No pot fer, no pot anar del cos! Rius? Estic segura que si m’has sentit, encara que no puguis dir res, rius per dedins. Com pots suposar, el pobre ha provat tots els sistemes: l’oli d’oliva, els supositoris de glicerina i les pastilles, però no hi ha manera. A mi em fa un poc de pena. L’observ quan s’afica dins el lloc comú amb el diari i té barra d’estar-hi tancat més d’una hora. Quan el crid m’envia allà on no hi plou. I quan surt amb aquella cara de prunes agres em diu que no ha fet, que no li ha sortit res, que té la panxa inflada, tant com les morenes, que necessita beure i menjar dos kiwis. I si demà no ha volgut anar al metge, ho diré al doctor Noguera per veure si ens pot donar alguna solució. De les infermeres que et tracten estic molt alabada amb na Fatima, una al·lota marroquina amb unes mans divines per trobar les venes. Na Matilde i na Joana són les que renten i arreglen na Raquel i tenen un humor que de vegades m’ha fet riure. I n’Adolf és fisioterapeuta i li fa exercicis perquè no es llagui amb la immobilitat absoluta. Quan ha entrat en Felip el primer de tot que li he demanat és si havia fet de cos. I m’ha mirat com si m’assassinàs, i ha cridat: No he pogut fer en tot l’horabaixa! I quan li he dit si volia que avisàs el doctor Noguera, que està de guardia, m’ha enviat a porgar fum. Quan tornàvem a ca nostra ell menava en silenci. He tornat a pensar en els detalls. He decidit que duen una vida singular, independent dels conjunts, de les unitats, de les obres. Tenen la seva energia pròpia. Són partícules. Com les partícules, desafien els coneixements perspicaços i sovint semblen incomprensibles perquè els tenguin un poc en compte. Per explorar-los cal molt d’enginy. Na Bel ens ha rebut amb n’Alba, que duia una bandeta que deia Miss Simpatía. Sí, hi havia hagut un concurs de misses, i ella s’ha convertit gràcies a aquest títol en dama d’honor de Miss Baleares, que és una gran danesa arlequina que pesa cinquanta-set quilos. El detall dels quilos m’ha fet pensar de bell nou en la importància dels detalls que consideram fàcilment intel·ligibles i que moltes de vegades amaguen la clau d’un enigma que desafia la intel·ligència. Quan en Felip ha vengut al llit m’ha dit que tampoc no havia pogut fer. Jo he callat per no repetir el mateix cantet d’aquests tres dies. Això és cosa de metges. I he decidit que demà només faria sucs i brous a voler. Potser amb aquells líquids es dissoldria aquest enfitament que l’embossa i no el deixa ni prémer. Quan s’ha aixecat ja li tenia preparada l’aigua teba amb llimona, el suc de taronja, el cafè amb llet i els kiwis a punt. He esperat els tres quarts que s’ha torbat en sortir de l’excusat. Quan l’he vist que es tocava la panxa amb les dues mans he sabut que tampoc no havia tengut èxit. Na Bel quan s’ha despertat el primer que m’ha demanat no ha estat per la seva germana, com els altres dies, sinó que ha dit: Mon pare ha fet? I li he hagut de dir amb bones que encara no, però que ja era cosa d’hores. Avui a la clínica na Fàtima m’ha donat una notícia que no m’ha agradat gens: na Raquel ha vomitat dues vegades. El doctor Noguera m’ha dit que això és la medicació, que li produeix aquests efectes secundaris. No sé per què allò m’ha sonat fals. Hi havia alguna cosa impostada en les paraules del metge, però he dit que sí com si fos un poc botxa i m’ho cregués tot. He hagut de posar aigua damunt els morros de na Raquel amb un cotonet perquè els tenia molt secs i una mica tallats. Ni li he parlat gens ni mica de la situació de son pare. Amb el feix que duu ja li basta. Fa quatre dies i quatre nits que en Felip no pot fer. Quan aquest matí m’ha dit que no aniria a la feina perquè estava segur que d’un moment a l’altre faria l’ou, li he dit que si no anava al metge li duria de totes totes quan anàssim a la clínica, que amb això podria tornar cec, que havia conegut el cas d’una amiga meva que de no fer havia perdut la vista. Tot el matí l’he vigilat. Si no ha anat a prémer vint vegades no n’hi ha anat cap. Ha dinat molt poc. Només un brouet amb un vermell d’ou i un kiwi. Hem partit cap a la clínica molt deprimits. Ens hi esperava el doctor Noguera amb una cara fosca. Tot d’una he pensat el pitjor. Ens ha fet passar al seu despatx i ens ha demanat si na Raquel tenia nòvio des de feia molta d’estona. Li hem dit que la nostra filla era lesbiana i ara no sortia amb cap al·lota. Ell ha reaccionat amb un crit: No pot ser! I quan li he demanat què passava m’ha contestat que li havien fet la prova de maternitat i que nostra filla estava embarassada. Sé que m’he posat a plorar sense atur, desesperada, molt de temps. I quan m’he tranquil·litzat i he mirat al costat he vist que en Felip havia desaparegut. Ha sortit, m’ha dit el metge. Just acabava de dir això el doctor Noguera quan s’ha obert una porta i ha arribat en Felip pegant bots: quina cagada!, quina cagada!, quina cagada!, com si fos la cosa més normal del món.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!