Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

SALVAREM CALA VARQUES!

Deixa un comentari

NOTA PRÈVIA

Dia 16 d’abril del 2018 vaig registrar un conjunt d’al·legacions a l’Ajuntament de Manacor, relatives a la situació de cala Varques i el seu entorn. En vaig remetre còpia a les institucions que tenen competències en el tema.

Dia de 8 maig em vaig entrevistar amb la batlessa, Catalina Riera, i amb la regidora d’Urbanisme, Bel Ferrer. Ambdues tenien coneixement dels greus problemes i una ferma voluntat de trobar i aplicar solucions en l’àmbit de la seva competència que, fonamentalment, es reduïa al problema dels accessos. Un mes i mig després d’aquella conversa, l’Ajuntament de Manacor ha fet efectiu el compromís.

Dia 17 de maig, al meu perfil de feisbuc, vaig iniciar un serial diari per relacionar tots els problemes que afecten a l’entorn i reclamar l’actuació de qui té potestat per aplicar les corresponents solucions, totes elles definides tant en l’aplicació com en la indicació de cada una de les entitats que les haurien d’atendre. D’aleshores ençà, he rebut l’encoratjament de persones prou qualificades en qüestions mediambientals (Cosme Aguiló, Joan Mayol, Margalida Ramis, Gaspar Valero…), de l’àmbit cultural de Manacor (Biel Barceló Bover, Hilari de Cara, Bernat Nadal, Antoni Tugores…) i d’altres diverses procedències. Els centenars de persones que han deixat comentaris, o que han compartit els 42 capítols publicats (40 més un Tèntol i un Bis), donen fe de l’atenció general i certifiquen que cala Varques és un referent en la lluita en defensa del territori que ultrapassa l’interès local. L’exclamació més freqüent, gairebé unànime, ha estat de sorpresa i indignació per, malgrat la crida, no haver estat resolts tots i cada un dels problemes denunciats.

Front a la resposta popular, algunes de les entitats responsables s’han parapetat en el silenci, unes altres, en paraules evasives i sense compromís, que desemmascaren la nul·la voluntat política d’exercir les seves competències, s’endinsen dins l’abandó de funcions, amb negligència activa, rebel i obstinada, i en defugir les obligacions de servei públic o, pitjor encara en dos casos, diferir covardament la responsabilitat cap a altres. Tanmateix, més prest o més tard, aquesta desídia institucional serà castigada i tots els organismes competents hauran de posar fil a l’agulla i atendre els seus deures amb la ciutadania.

Avui, sis setmanes després d’iniciar el serial, he arreplegat tots els capítols, cada un amb la corresponent il·lustració, i els transcric enfilats en el mateix ordre de publicació. Tal com he avisat en el darrer, és possible que, en un futur immediat, em vegi forçat a reobrir el serial, però m’estimaria més veure’m obligat a afegir qualque post scriptum, si les institucions ara inactives (Medi Ambient, Costes i el Seprona, però també Treball, Turisme, Hisenda…) assumeixen les seves responsabilitats. Si ho fan, no em sabrà gens de greu valorar-ho. Sigui com sigui, tinc la convicció absoluta que SALVAREM CALA VARQUES!

(1) Obertura

La societat anònima propietària de Cala Varques, Club de Llevant SA, el passat mes de gener va tancar el pas històric públic tradicional que davalla fins a la mar, documentat ja l’any 1897! Cinc mesos després, encara és l’hora que aquest abús hagi estat tallat d’arrel per qui té les competències de vetllar pels drets de la ciutadania. La conseqüència immediata és una greu degradació de l’entorn que, a mesura que s’acosta l’estiu, es multiplica de manera alarmant.
Les finques agrícoles veïnades són objecte de destrucció, amb perjudicis molt greus (barreres esfondrades, parets esbaldregades, panys rebentats, animals a lloure…). Totes les instàncies públiques (Govern, Consell, Ajuntament, Costes…) estan ben informades de la situació i, de moment, cap d’elles no hi ha posat remei.
Atesa la negligència activa (la paraula desídia és massa suau), a partir d’avui, en aquest espai, m’adreçaré “a qui correspongui” i aniré detallant la història i les endemeses, amb documents que ja tenen les institucions responsables que, de no reaccionar aviat, romandran com a còmplices de la destrucció territorial i, com és sabut, qui estima Mallorca…
Cala Varques és un cas emblemàtic de referència que reclama un pla de gestió amb segell d’emergència i, com a primera mesura urgent i immediata, cal fer obrir el pas de persones, perquè és un dret que cap SA no pot conculcar. Mentre això no es faci, millor que la bona gent no s’hi acosti per no contribuir involuntàriament a la destrucció de l’entorn. Ho detallaré, dia a dia, a partir d’avui. Gràcies a l’avançada per la vostra atenció i complicitat. (continuarà)

(2) Un mercat pirata

Com aniré documentant en aquest espai (cada dia hi penjaré informació rellevant), el caos i el desordre actual de l’entorn de cala Varques no es pot atribuir a una sola administració, per més que cap d’elles fins ara no hagi aturat cap dels desgavells del seu àmbit de competències. A la il·lustració d’avui (la foto superior és de fa pocs dies), podem veure com, per sisè any consecutiu, s’ha instal·lat un xibiu pirata, amb preus superiors a les terrasses turístiques del Born de Palma. Palplantat damunt d’un espai que pertany a la Demarcació de Costes, crida a l’actuació immediata (cal explicar-ne les raons?) de la Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca del Govern de les Illes Balears i del Seprona de la Guàrdia Civil. El lucratiu negoci il·legal (sense llicència de l’Ajuntament de Manacor) també estafa la Seguretat Social i constitueix un frau a la hisenda pública. Qualque administració ha mogut un dit? Les comparances són odioses, però si els titulars d’aquest abusiu negociarro fossin «manteros», no els hi haurien embargat ja les mercaderies? No haurien estat foragitats d’aquest espai fa estona? Cal demanar-ho A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(3) L’explotació i espoliació de les coves

A l’històric camí públic de cala Varques (tancat ara per Club de Lleant SA), l’any 2015 l’Ajuntament de Manacor va instal·lar senyals de prohibit aparcar. N’hi ha que desafien l’avís de grues o multes i, sense mirament de no bloquejar els portells, deixen els cotxes en llocs que impedeixen acudir-hi les emergències en cas d’accident a la costa. La majoria són cotxes de lloguer (la incivilitat no té passaports ni fronteres), però cada dia quan fa bon temps desembarquen vehicles d’empreses turístiques. Animen els clients a invadir les finques agrícoles veïnades i a botar parets per on, prèviament, s’han esfondrat les tanques de protecció. Algunes d’aquestes empreses (les detallaré un altre dia) es dediquen a mostrar les coves de l’entorn a preus de pastora mia. Les coves són «Lloc d’Interès Comunitari», amb restriccions per accedir-hi i amb prohibició d’activitats lucratives. Més d’una vegada he vist com les motxilles dels visitants surten més plenes de com han entrat. L’espoliació destructiva d’estalagmites mil·lenàries arrabassades fa mal al cor. En pocs dies, viatjaran com a «souvenir» sense cap control cap a Espanya o a Alemanya. Tot plegat, una prova més de l’especulació comercial de l’entorn, basada en la destrucció salvatge del territori.
Mallorquines i mallorquins, ens destrossen i roben el patrimoni natural Gràcies, un dia més, per compartir aquestes denúncies públiques (orientades a obligar a aturar l’endemesa amb segell d’urgència) A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(4) La destrucció dels espais naturals

La degradació de l’entorn de cala Varques va al galop. La composició fotogràfica correspon a una activitat que, els darrers estius, es repeteix. Hi ha ponts arreu del món (com els d’en Calatrava que cauen sols), però n’hi ha que s’estimen més practicar aquest «esport» a un espai en risc. Són trapezistes que atempten contra un arc natural semblant a la Foradada de Valldemossa o al Pontàs de Santanyí, dos espais on no gaudirien de la impunitat que, en aquest pont singular i en els més petits de l’entorn, els brinda el fet que no hi hagi control dels responsables de la preservació del patrimoni. Aquesta pràctica ja ha tomat les estalactites que abellien els marcs dels ponts de la zona i ara romanen pelats. Aquest centenari pont marí, potser el més emblemàtic de Mallorca, no resistirà gaire les sacsejades i, si no s’hi posa remei, passarà a ser una foto de l’àlbum dels espais naturals que les institucions hauran deixat esfondrar, tot i els clams A QUI CORRESPONGUI!
(continuarà)

(5) El camí històric

La documentació que hi ha sobre cala Varques és abundosa i certifica com l’any 1897, des de Son Fortesa, ja existia el camí públic. Encara hi ha moltes de persones (els amics Antoni Tugores i Gabreil Barceló me n’han parlat i jo ho he vist) que recorden haver-hi anat, d’infants, en carro. El portell gran de Cas Garriguer va estar obert fins a mitjans dels anys 80 i, des d’aleshores, es va mantenir el pas de persones fins que, el mes de gener d’enguany, la societat Club de Llevant SA el va tancar, de manera abusiva i incívica, profanant la Llei de Costes sense que l’Administració hagi reaccionat. La il·lustració d’avui mostra la caràtula i la pàgina 86 del llibre Les Illes (ep, publicat l’any 1978!), on l’escriptora Maria Antònia Oliver descriu l’itinerari per arribar a la cala, passant per la casa del garriguer i, a partir d’aquí, davallar al que era «el paradís». Destaca la conducta oberta i generosa de la propietària que, com veurem, canvià radicalment amb els nous propietaris. Cal fer-ho notar i anotar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(6) Primer intent de tancar el pas

La pau que es vivia a l’entorn de cala Varques es va alterar l’any 1985, arran de la segregació de Sa Talaia. La premsa va detectar el canvi: «Algo se empezó a mover en Cala Varques cuando hace dos años la habitual actitud de cortesía de sus propietarios cambió. Antonio Umbert, Bartomeu Riera y Joan Binimelis se hicieron con los terrenos por unos cien millones de pesetas.» (Mateu Soler, DM, 30-VI-1988, pàg. 13). La primera acció dels nous propietaris (el primer d’ells, conegut com «En Toni des Nas», el trobarem en futurs capítols) va ser tancar el camí públic, però la reacció de l’Ajuntament de Manacor els va obligar a tornar obrir d’immediat. Anys després de la malifeta, un Editorial del «7Setmanari» destapà la raó: «…un camí que sempre havia estat obert i es va tancar quan hi hagué una clara jugada especulativa darrera». Convé recordar-ho A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(7) Una urbanització gegant

La pressió urbanística es va intensificar. La societat especuladora Mitjà SA, intentà comprar tot l’espai des de cala Varques fins als Estanys d’en Mas. Els propietaris de les dues finques agrícoles de Can Fresquet es resistiren. Els altres varen vendre. La promotora (Jaume Llodrà, Bartomeu Riera, Guillermo Obrador, Pere Serra i Antonio Umbert) presentà un projecte aberrant l’estiu de 1988. En síntesi, oferien «regalar» la cala i les coves del Pirata a l’Ajuntament, a canvi de fer una urbanització gegant de 450.000 m² amb 5.000 places hoteleres i 100 parcel·les més de xalets, a la zona ja saturada de cala Romàntica. La simple observació del plànol, va fer exclamar la premsa que el projecte significaria la massificació i la destrucció de tot l’entorn. Les finques agrícoles que s’havien resistit a vendre als especuladors, encloses entre la zona hotelera i cala Varques, serien condemnades a patir l’assalt dels turistes per anar del llit a la banyera! Bartomeu Riera (Alianza Popular) replicà que mantenia «negociaciones con los propietarios». No hi havia cap negociació ni una. No és no i cal repetir-ho A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(8) De polítics i de «plomes»

Avui les il·lustracions canten santa clara. Cala Varques només era la pastanaga de l’ase. Es tocaren molts de fils (i «plomes» segons la premsa), en línia amb el binomi de la destrucció: especulació i «complicitat» de l’Administració. Els accionistes d’AP (llegiu PP), presentaren el projecte de la mà d’influents despatxos de polítics en actiu del PSOE, partit del batle de Manacor. Jaume Llull saludà la proposta «bien vista por socialistas y nacionalistas». La premsa recordà «El pacte de na Camel·la», on els partits que governaven havien subscrit «impedir la urbanització de la costa no edificada, des de Porto Cristo fins al terme municipal de Felanitx, amb especial menció de Cala Varques…». L’evidència forçà l’Ajuntament a desmarcar-se i el projecte faraònic va ser rebutjat… amb gran disgust dels promotors que perseverarien en futurs intents. Els especuladors només s’aturen quan hi ha institucions que els patrocinen («indemnitzen» és un eufemisme), a costa de l’erari públic. Així, el poble paga el fracàs dels projectes destructius. Cal advertir-ho A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(9) La definició oficial del camí

Als pocs dies que l’Ajuntament de Manacor rebutjàs la gegantina urbanització, ateses les recents maniobres dels propietaris de cala Varques, es va acordar definir d’una vegada i oficialment quin era el camí a la platja. A tal efecte, es va convocar una reunió in situ i, amb l’acord unànime de les institucions competents, es va concloure que el camí davalla, des del portell fins a la cala, sense sortir a cap moment de la finca de Sa Talaia. S’aclaria així de manera inequívoca que es tractava del camí històric. El plànol, que s’adjuntà a l’acta per quadruplicat, desemmascarà qualsevol interpretació de part. Cantin papers i mentin barbes! El «7Setmanari» celebrà la iniciativa: «el camino ya no podrá volverse a cerrar». Santa innocència! Ningú no s’hauria imaginat que, 30 anys després, la societat anònima repetiria l’endemesa de barrar el pas… sense una reacció immediata de les institucions competents. El fet reclama actuar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(10) L’expropiació en marxa

Amb l’acord unànime de totes les institucions competents, i ja ben definit oficialment el camí de cala Varques, el regidor d’Urbanisme de Manacor, Tomeu Ferrer (1954-2007), va iniciar els tràmits d’expropiació d’una franja de 650 m. de llarg i 3 d’amplària. L’expropiació va ser un gest generós amb la propietat que mai no seria correspost. De fet, en tractar-se d’un camí públic centenari, no calia expropiar, sinó obligar a tenir el pas sempre obert. L’Ajuntament de Manacor va fer un comunicat públic, amb la indicació que es tractava del camí «fins ara existent». El dictamen de la Comissió d’Urbanisme sobre l’accés a cala Varques seria aprovat, per unanimitat, a la sessió ordinària de dia 9 de novembre de 1988. Semblava que les coses es posaven al seu lloc. 30 anys desprès cal deixondir la memòria A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(11) Una parcel·lació aberrant

Club de Llevant SA no es va torbar a programar una nova urbanització destructora que, a més, alterava el camí de la cala. L’any 1989 presentà la parcel·lació total de la finca per fer-hi 24 (+ 1) xalets. La parcel·la misteriosa no numerada de damunt les roques (que tocaria ser la 47) seria segregada a favor de Jaime Llodrà Llinàs «de Ses Cabanasses», actor clau de la promoció i regidor protagonista de l’escàndol del «cas Rebost». Malgrat la sospitosa condescendència de l’Ajuntament de Manacor, el nou intent destructiu d’aquella àrea natural va ser paralitzat i anul·lat des del Consell de Mallorca. S’acabava tot aquí? Podeu pensar! Vull agrair el suport de les persones que comparteixen aquest serial. Qui sap si la divulgació dels fets obligarà a adoptar solucions efectives A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(12) A plena consciència!

Els titulars de Club de Llevant SA, renovats el juliol del 2015 amb Margarita Santandreu, Juan Binimelis i Antonio Umbert (els mateixos noms de l’escriptura de 1989), no poden al·legar ignorància. El Registre de la Propietat canta santa clara i certifica el ple coneixement de l’expedient d’expropiació i de l’itinerari del camí (amb un pas de vianants públic) fins a la zona marítima de cala Varques. Ara, 30 anys després, en barrar l’accés a la cala, profanen a plena consciència l’obligació escripturada. Amb quin dret? Amb quin permís? Amb la complicitat o aquiescència de quina autoritat? A on treu cap aquesta endemesa que només provoca el caos? No volen veure que cada dia que passa creix la destrucció de tot l’entorn? Com es pot consentir? Què diantres esperen les institucions competents? I els juristes? No han explicat als polítics el significat del verb prevaricar? En parlarem més i amb més documents adreçats A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(13) Uns atemptats de nassos!

Els del Club de Llevant SA (de forma notòria Antonio Umbert, conegut com «en Toni des Nas») es mostraven indignats. Compraren cala Varques per urbanitzar i no varen poder. Tampoc els agradà el dictamen oficial que definia el camí i els obliga a donar pas (igual que la Llei de Costes). L’estiu de 1989 la zona del portell (tancat ara de manera irracional) va patir accions criminals. La premsa deduí la procedència dels lamentables episodis. El Diario de Mallorca es referia al fracassat projecte de parcel·lació: «La negativa de la corporación condujo a la quema de numerosos vehículos que aparcaban en las inmediaciones del acceso». Dia 3 de juliol, el CDI-PSM publicà un comunicat que reclamava la investigació. Amb idèntica deducció de la premsa de Manacor i de Palma sobre «qui és el més beneficiat d’aquests foguerons estiuencs», personalitzà el piròman, amb «menys imaginació que nassos», cosa que hauria d’haver mobilitzat A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(14) L’expropiació es fa oficial

El BOCAIB de dia 12 d’octubre de 1989 publicava l’expropiació del camí de cala Varques. Havia passat molt de temps, d’ençà que el 29 de juny de 1988 havia estat definit oficialment per les institucions responsables i, gairebé un any, d’ençà que el dia 9 de novembre anterior, de manera unànime, l’Ajuntament de Manacor l’havia validat. S’expropiaria «el camí de sempre»: sense sortir a cap moment de la finca de Sa Talaia, des del portell fins al límit marí d’aleshores. En total, 1.950 m²: els 650 metres de davallada amb una amplada de 3 metres. Tot feia pensar que ningú no gosaria tancar mai més el centenari, tradicional i històric camí públic, però som lluny encara de la solució. Novament, apareixeria una mà negra. Ho continuarem recordant A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(15) De magarrufes?

No es cremaven cotxes, no hi havia intents especulatius, el camí estava obert, els de la societat callats com un mort… una bassa d’oli! Però el temps passava fins que, el setembre de 1992, en condició de Diputada al Parlament, Maria Antònia Vadell, una de les persones que havia participat a la reunió de dia 29 de juny de 1988 per definir el camí, reclamà informació sobre l’expropiació de cala Varques. La resposta del Conseller d’Agricultura és clara: el desembre de 1991 ja s’havia emès «l’informe favorable», però per manca del registre preceptiu s’havia corregit dia 8 de juliol i, així, s’havia «solventat (sic) aquesta situació». Ho recollí el Diari del Parlament de dia 30 de març de 1993, però de cop, quan no havien passat tres mesos, la premsa de Manacor destapava que l’informe s’havia «extraviat». L’escàndol era de dimensions majúscules i encara crida a reaccionar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(16) Sí, de magarrufes!

L’escàndol de la desaparició de l’expedient, just després de la confirmació de l’informe favorable en seu parlamentària, impulsà una nova pregunta de la diputada Maria Antònia Vadell. La delirant resposta desmentia l’anterior (sense cap explicació), multiplicava l’escàndol i convidava la intervenció de la Fiscalia. Llegiu el text de la doble il·lustració. Passar del «situació solventada» (sic) al «expedient inexistent» convida a demanar-se què va passar? Ineptitud? Desídia? Negligència? Prevaricació? Corrupció? Com així, des de l’Ajuntament, encara embullaren més la troca? S’excusaren que «la Torrentada» havia «interromput el procés». Fals! La torrentada va ser dia 6 de setembre de 1989 i l’expropiació no es va tramitar fins dia 9 d’octubre. D’aquella mà negra ençà, en 7 ocasions (la darrera el mes d’abril d’enguany) l’Ajuntament de Manacor ha anunciat que reprenia l’expropiació. ¿Com així no es procedeix d’immediat, com a primera mesura (ni que sigui de manera cautelar), a fer obrir el portell i evitar més destrucció i més danys col·laterals? Sobretot quan s’ha vist documentalment que no cal expropiar res, perquè el camí és públic! Una prova més? Quin Ajuntament enviaria les brigades a fer feixina a un camí privat? Convida a fer-ho constar en acta A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

TÈNTOL! (s’acaba el serial?)


Ahir el portell històric de cala Varques es va obrir després de gairebé cinc mesos. El tancament provocava danys a tot l’entorn. Obrir el pas (més que centenari) a la gent és una bona notícia. Aquest era, com vaig dir, l’objectiu primer del serial que, publicat en aquest mateix espai, ahir va arribar al capítol 16 de la història (i només havíem arribat a l’any 1993!). Durant aquests 16 dies, han estat moltes les gestions (entrevistes, telefonades, correus…). Arreu tot eren encoratjaments i mostres de suport. Les més altes instàncies polítiques i socials feien presagiar que es passaria de les bones paraules a les solucions efectives. En el futur caldrà posar noms i atribuir el mèrit d’aquesta passa. Només és la primera de les que encara s’han de fer en defensa d’un espai natural tan singular, però una passa necessària. Ara caldrà imitar l’experiència positiva dels municipis de Menorca i impedir que els cotxes es facin amos i senyors dels camins costaners en perjudici de les persones. Cala Varques reclama preservació.
Avui toca aturar el relat, celebrar la bona nova i romandre atent al primer símptoma de reculada. De moment, enhorabona i gràcies A QUI CORRESPONGUI! (continuarà?)

(17) Falsa alarma. El serial reprèn.


Ahir, diumenge, Antonio Umbert Rosselló, president del Club de Llevant SA i «activo militante del PP» (Manacornoticias, 08/07/2017), va anar fins al portell del camí públic de cala Varques i les barreres, després de tres dies obertes, es tancaren de nou, amb pany i cadenes. Aquesta acció no aporta res de bo a la SA propietària, afecta de ple el bé comú i a la conservació del paratge i provoca l’assalt i la degradació de les finques veïnades. Tot això davant de la inacció de les institucions responsables per preservar un espai natural tan singular que reclama protecció pública i defensa activa contra la destrucció. Hem vist només durant tres dies una flor que no fa estiu. Dissortadament, el tèntol que vaig fer ja no té cap raó de ser. Com vaig anunciar, hauré de reprendre el serial dedicat A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(18) Les activitats perilloses


A l’entorn de cala Varques hi ha molts d’accidents, sovint de conseqüències tràgiques. Les activitats de risc (salts, escalada, psicobloc i puenting), en un espai natural on no hi ha cap punt d’assistència, fa que cada estiu hi hagi gent ferida que ha de ser evacuada. A la dificultat del mal camí, amb el tancament de l’accés a cala Varques, enguany s’hi afegeix el cul de sac que impedeix als serveis d’emergències arribar a la mar. Hi ha, per tant, una responsabilitat criminal temerària evident, tant dels qui han tancat el pas profanant la Llei de Costes com de les institucions que no el fan obrir, en defensa de la seguretat (i de les vides!). Així les coses, els rescats s’han de fer amb helicòpters, amb increment del cost econòmic i del perill humà. Els senyals de no aparcar no són respectats per una multitud de visitants incívics que, majoritàriament amb cotxes de lloguer i a plena consciència de bloquejar el camí, afegeixen un nou factor d’alt risc que reclama una reacció contundent i que hauria de mobilitzar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(19) Primer intent de xibiu i de parking


Les hemeroteques són una bona font d’informació. A vegades destapen intencions avui ocultes. El Diari de Balears (3 de setembre de 2010) publicà un reportatge, on el senyor Antoni Sastre, representant legal de la SA titular de la finca de cala Varques, informava: «la intenció dels propietaris és arribar a un acord amb l’Ajuntament per obrir un xibiu i banys públics a l’antiga casa del garriguer». El casetó de Cas Garriguer de Sa Talaia, punt neuràlgic del camí públic, ha estat objecte d’intents de canvi d’usos, tot i trobar-se dins d’una Àrea Natural d’Especial Interès on no es permet cap actuació. El reportatge informa que la SA ha presentat «un pla d’actuacions que preveu habilitar una zona d’aparcament allà on s’acaba el camí transitable en cotxe» i demana a l’Ajuntament de Manacor «que millori el camí d’accés a la platja, que és de titularitat pública». Oh! Sorpresa! La SA, fa 8 anys, reconeixia que el camí a la platja era públic! A banda de l’eixelebrada pretensió de fer un aparcament i un xibiu en Zona ANEI, aquell «pla d’actuacions», on la SA reconeix la titularitat pública del camí, és un nou argument determinant per fer obrir el portell tancat il·legalment i hauria de fer aixecar el cul A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(20) La destrucció de les finques agrícoles veïnes

Si no hi ha intencions ocultes, tancar (de fet, gairebé blindar) el portell més que centenari que dóna pas a cala Varques no representa cap benefici a la Societat Anònima per on passa el camí públic. En canvi, hi ha una víctima directa de l’endemesa: el territori! Quan l’allau de visitants arriba a la barrera, sobretot la gent que hi va amb guies que descriuen la platja com a «visita imprescindible a l’últim paradís verge de Mallorca» (sic), lluny de desistir i lluny d’envestir contra els qui han blindat el pas, boten per allà on creuen més fàcil. El resultat és un assalt destructiu de tots quants d’elements de tancament i protecció troben al pas: rompen panys i cadenes, esbaldreguen parets, tomben arbres, deixen obertes barreres a les tanques on hi ha ovelles… Els danys que ha generat la SA van més enllà del cost econòmic. El responsable de la incívica destrucció és qui ha barrat el pas, però gaudeix d’una sospitosa complicitat: la negligència activa de les institucions competents que fan els ulls grossos mentre el problema s’agreuja. Per activa uns i per passiva els qui ho consenten no són a la trinxera dels defensors del territori. Qui estima Mallorca no la destrueix i ho hem de repetir A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(21) Una senyalització deficient o inexistent


Cala Varques és, quant a l’atenció que reclama un espai natural, la convergència de tots els dèficits. Un dels més greus és l’absència d’una senyalització adequada. Les prohibicions de no fer salts temeraris que va posar Costes varen ser arrabassades, igual que moltes de les indicacions de prohibit aparcar que, al llarg del camí, hi va posar l’Ajuntament de Manacor l’any 2015. Les que han sobreviscut no es fan respectar. Tampoc no hi ha cap avís a Son Fortesa que s’entra a un cul de sac, a un camí sense sortida que és el pas per a una desena de finques agrícoles i via d’accés imprescindible als serveis d’emergència. La diferència amb altres indrets semblants, com el cas dels accessos a les cales del sud de Menorca, el de cala Torta d’Artà o la zona de S’Almonia a Santanyí, és l’absència d’actuacions de contenció al caos que genera la saturació. Un caos que reclama mesures A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(21 – bis) Un anunci d’esperances!


Avui em veig convidat i gairebé obligat a fer un segon escrit i obrir un petit parèntesi al serial, perquè la premsa ens brinda unes declaracions de la batlessa de Manacor, Catalina Riera, amb l’anunci d’unes mesures que, de fer-se efectives aviat, significaran la primera gran passa necessària per resoldre un problema que degrada un paratge natural únic i que roman, d’ençà de fa 30 anys, com a foc colgat. Bé és cert que caldran mesures complementàries posteriors relatives a la preservació de la platja, però allò que és més necessari i urgent és aturar la destrucció de l’entorn que ha provocat tancar el pas públic històric tradicional per davallar caminant o en bicicleta a cala Varques i, simultàniament, tancar l’entrada de vehicles a Son Fortesa. Em complaurà molt, si s’apliquen les mesures anunciades avui, fer un reconeixement públic agraït a l’Ajuntament de Manacor per posar el tren damunt de les vies! L’estiu és a tocar i la saturació reclama que aquestes solucions es facin com més prest millor! Si és així, SALVAREM CALA VARQUES! (continuarà)

(22) La caseta (destruïda) de les dones


Mirant la mar des de cala Varques, a la dreta i dins de la mateixa badia, hi ha una cala més petita que, quan puja la maror, veu molt reduïda la zona d’arena. La gent de la contrada la coneixia com «el caló de les Senyores», perquè era l’espai on anaven les dones a banyar-se, mentre que a cala Varques hi romanien els homes. Fins a finals del primer terç del s. XX, coincidint amb l’entrada de la República, les separacions eren habituals (és conegut el cas de l’Arenal de les Dones al port de Felanitx o el caló de les Dones a cala Serena). A finals del s. XIX, a la dreta del caló de les Senyores s’hi va aixecar una caseta que servia de vestidor. Tant el caló com la caseta haurien fet part de la parcel·la 83, la que hauria tengut més costa de totes de la urbanització salvatge que pretenien els propietaris l’any 1989. En aquells moments podrien haver tengut esment de la construcció i evitar-ne la degradació que, de manera intensa els darrers anys, l’ha precipitat a un estat de ruïna lamentable. Actualment l’esbaldregada caseta pertany a la Demarcació de Costes. Seria una bona iniciativa instar la restauració A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(23) Una comissió coordinada


Els problemes a resoldre per fer efectiva la protecció de l’entorn de cala Varques, com hem vist aquestes setmanes, no són competència exclusiva de cap Administració. La qüestió dels accessos (reobrir el camí històric i tancar el pas de vehicles) és la que reclama la intervenció més urgent i correspon a l’Ajuntament de Manacor, però hi ha aspectes que són responsabilitat de Medi Ambient, de la Demarcació de Costes, del Seprona, de la Guàrdia Civil de Trànsit, de Turisme, de Treball i, fins i tot, de l’Agència Tributària: la saturació, cotxes aparcats a la carretera, assalts vandàlics a les finques agrícoles, vendes i «serveis» a la platja, instal·lació d’un xibiu, acampades il·legals, control del foc, ocupació de les coves, salts temeraris en àrees sense assistència sanitària ni serveis d’emergències, la vigilància, el control i la neteja de la vorera i de la mar, l’excés de iots fondejats que destrueixen la posidònia… La comissió creada per coordinar les intervencions necessàries tindrà èxit, o no, si les institucions implicades executen amb diligència l’obligació de cadascuna en el respectiu àmbits d’actuació. Cal, per tant, detallar tots els problemes i transferir-ne la resolució, una per una, A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(24) La massificació destructiva


Els caps de setmana la saturació supera els límits del que pot resistir cala Varques. L’enfilall de cotxes a la carretera i la invasió i ocupació del camí fan l’espai intransitable. La gent creu que els senyals de prohibit aparcar són per decorar, perquè ni la policia local, ni la guàrdia civil, ni ningú les fa respectar. Sense mesures dissuasives, l’aglomeració provoca el bloqueig dels accessos i impedeix l’arribada dels serveis d’emergència, necessaris dotzenes de vegades durant l’estiu. A la platja, la saturació fa que la gent s’escampi per la zona marítima i el pinar, amb el que això comporta quant a brutor i excrements. És ver que la gent sensible, en veure la situació, descarta fer part de l’allau assoladora i opta per anar cap a altres llocs amb més espai (qualsevol platja amb serveis de Manacor i de Felanitx), però així i tot els caps de setmana són més de mil les persones que s’hi arrepleguen quan, en un estudi del 2016, l’Ajuntament situava la xifra màxima a acollir en 300 persones mentre que el GOB, l’any 2007, ja marcava el límit màxim en 250. Xifres que haurien de fer reaccionar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(25) El front marítim


No tots els desastres que pateix Cala Varques (ep, i Cala Virgili, Cala Magraner…) arriben des de terra. Una part de la brutor i del plàstic que envaeix la costa prové dels barquers incívics. Molts d’ells, sobretot els usuaris del xibiu, són incapaços d’arribar a la platja nedant i ho fan amb semi-rígides que aparquen a l’arena fent nosa. Fins i tot, n’hi ha que davallen i exhibeixen motos aquàtiques que afegeixen fum i contaminació acústica i posen en perill els banyistes. La saturació de barques és destructiva i no s’han posat boies que limitin l’entrada o, si més no, obliguin a no aproximar-se a la vorera. Un dels mals majors és que, a l’espai de les avui mal anomenades «cales verges de Manacor», es produeix la devastació de la posidònia, bàsicament provocada pels fondejos. Per posar-hi remei, en defensa de l’equilibri marí, cal fer una crida pública A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(26) Tres mesures simultànies?


La saturació destructiva reclama reduir l’afluència de banyistes. Tres de les mesures anunciades fa poc requereixen ser aplicades simultàniament. Les tres són positives; instal·lar protectors que evitin aparcar a la carretera, tancar l’accés de vehicles al camí públic de cala Varques i fer obrir el pas històric que davalla a la platja, seran una gran millora si s’apliquen juntes. Si no es fa així pot empitjorar la situació, perquè impedir aparcar a la carretera a l’entorn de Son Fortesa impulsarà els cotxes a invadir el camí (sense pas) i, quan estigui saturat, els farà anar a aparcar més lluny i augmentarà el risc d’accidents de persones caminant per la carretera. L’efecte dissuasiu ha de ser emès, com han fet a Menorca, amb un missatge clar: cala Varques no és un lloc per anar-hi en vehicles, sinó un espai de gaudi! S’assolirà l’èxit quan sigui impossible aparcar a la carretera i al camí. Les tres mesures, cada dia més urgents, corresponen a dues Administracions (Ajuntament i Consell) i cal executar-les, de manera coordinada, parant esment A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(27) Un perfil (equivocat?) d’uns usuaris errats de comptes


La tipologia dels usuaris de cala Varques ha fet un gir espectacular els darrers anys. Era un dels llocs preferits dels ecologistes, naturistes i nudistes. Era impensable veure-hi matalassos de plàstic, cadires i taules metàl·liques, ràdios a tot volum, llaunes de begudes escampades o jocs de pilota. Hi anava gent que tenia cura del fems i deixava el lloc millor de com l’havia trobat. La degradació lliga amb el perfil dels banyistes d’ara: guiris i domingueros. Carregats com a muls, baixen a la cala amb plàstics, taules, ombrel·les, discs llançadors, pilotes, geleres i menjar enllaunat… La brutor s’apodera del pinar mentre els decibels de les ràdios i la cridòria contribueixen a la crispació col·lectiva. Són masoquistes els usuaris actuals? El gaudi de la pau i de la natura s’ha esvaït als peus de la massificació. Una normativa adequada (quan es prohibirà el plàstic a la mar?) i una bona senyalització, convidarien al civisme. No deu ser demanar res de l’altre món A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(28) Qui neteja i qui hauria de fer-ho?

El maig del 2017, alumnes de l’IES Manacor varen fer una jornada de neteja a Cala Varques. L’acció feia part del projecte «Blueislands-Interreg Med», en defensa d’espais naturals d’illes mediterrànies. Un programa del Ministeri d’Agricultura… de XIPRE! A la jornada hi assistí la directora general de Residus amb tècnics de Medi Ambient del Consell. Amb un agraït reconeixement als voluntaris que arreplegaren vidres, plàstics i brutor mai vista, cal demanar: qui embruta i qui fa net?, on són els programes d’actuació?, com així no es fa res contra els qui ocupen les coves?, contra els qui hi fan foc? Com així les institucions responsables de la neteja (Medi Ambient) i de la preservació (Costes) no es fan visibles? L’acció dels joves de l’Institut de Manacor és la millor resposta als qui embruten amb impunitat, però hauria de fer caure la cara de vergonya A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(29) Uns serveis d’emergències bloquejats

La zona de cala Varques viu situacions de perill. La platja no disposa de servei de salvament ni d’assistència sanitària, però es fan activitats d’alt risc i els accidents són freqüents. Els senyals d’avís acaben arrabassats i llençats a la mar (actualment no n’hi ha ni un!). Amb el camí bloquejat, els serveis d’emergència no poden accedir a la costa i els rescats s’han de fer amb helicòpter. Cal afegir que, per imprudència, en els darrers tres anys hi ha hagut incendis que, per sort, han estat sufocats a temps. La normativa, quant a la responsabilitat de vigilància i control de la costa, és clara. El risc que hi hagi danys personals és molt alt i hauria d’inquietar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(30) Especulació rescatada amb doblers públics?

És trist que el final del cicle de l’especulació salvatge sigui sempre una recompensa. Si el projecte urbanitzador assoleix l’objectiu, fantàstic! Si no, que l’erari públic patrocini el fracàs! Així, les S,A, no perden mai! Recentment s’ha escrit que el Govern comprarà cala Varques i s’hi aplicarà un pla de gestió. Serà una bona cosa… si es fa amb criteris racionals. De cap manera, tal com s’ha publicat (establint una desnivellada comparança amb Es Canons d’Artà), per 4 milions d’euros! Es Canons, comprada per 8 milions, és una antiga possessió, amb més de 1.500 metres de costa, amb les cases velles i l’antic quarter, entre Betlem i Ca los Camps, que fa 260 quarterades (180 Ha). Cala Varques supera de poc les 40 quarterades (32 Ha), sense cases ni possibilitats de fer-ne. Pagar-ne un import d’escàndol amb doblers públics crida a la investigació i, com a mínim, hauria d’avergonyir A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(31) Les coves explotades

Des de molts d’indrets de Mallorca (fins i tot directament d’Alemanya!) a les coves de l’entorn de cala Varques s’hi promouen visites. En els darrers anys s’han multiplicat i, amb elles, la destrucció. Qualsevol cercador d’internet llista dotzenes de noms d’empreses: Experience-Mallorca, mond’aventura, mallorcadiving, mes aventura, skualo watersport, sunbonoo, Mallorca Outdoor Experience… Amb preus que oscil·len entre els 59 € i els 300 €, en funció del tipus de visita, de si es fa en barca o en bus, o de si s’ha d’utilitzar material de submarinisme, sense avís ni permís de ningú, sense cap limitació, de manera abusiva i en massa, tant a les coves marines com a les de les finques agrícoles entra una gentada. A les coves, qualificades com a LIC (Lloc d’Interès Comunitari), hi ha restricció normativa quant a l’accés i a l’ús. Com diantres ningú no mou un dit per eradicar les activitats il·lícites i les explotacions pirates? Cal, de nou, instar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(32) Can bum o ca na Paca sense llum?

Cala Varques és un mercat pirata. La tipologia dels usuaris ha potenciat negocis d’èxit, renovats i ampliats cada any. Va a les totes un xibiu de begudes i menjar, hi ha serveis de tatuatge, de massatges i de prostitució (protegida de la vista amb un tendal), llocs ambulants de venda de bijuteria, d’artesania, de lloguer d’equips de submarinisme, de tendes de campanya… Són habituals les festes etíliques nocturnes i, quan la lluna fa el ple, simulacres d’aquelarres per a gent il·lusa. Aquest mercat clandestí és ben conegut de les Administracions competents (la Demarcació de Costes, Medi Ambient, l’Agència Tributària, Treball…). A l’Arenal de Palma la cosa no duraria dos dies, però cala Varques roman desprotegida i uns «manteros» d’or i de luxe tenen cera del Corpus. La inacció de les institucions responsables hauria de moure la Fiscalia a denunciar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(33) Un espai públic «okupat»

Al mercat pirata de cala Varques, cal afegir-hi bungalows i hotels sempre en overbooking i lliures d’ecotaxa! La manca de senyals que no s’hi pot acampar fa que les tendes de campanya es toquin. L’ocupació és total i de franc. A les coves hi habita gent durant més de mig any. Un gran tendal (dos l’estiu passat) acull pernoctacions, jocs i «altres activitats» dels qui fan vacances a l’espai singular que destrueixen! Al pinar, ple de plàstics i brutor, hi fan foc tot l’estiu de manera temerària, sense que Medi Ambient, Costes i el Seprona posin fre a l’endemesa. L’abús campa a l’ampla i va al galop. Quant a la no-vigilància i a la no-protecció d’una Àrea Natural d’Especial Interès, és un escàndol que no es reclamin responsabilitats A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(34) Fauna en perill d’extinció

Cala Varques era un espai amb plenitud de vida terrestre i marina. L’historiador Víctor Guerrero afirma que és on s’han trobat més exemplars de l’extingit Myotragus Balearicus (a la foto el del Museu d’Història Natural de Londres). A la cova de la Punta d’en Barrufau, a 300 m. de la platja, l’any 1956 es va assassinar un vell marí i, des d’aleshores, la sirena mitològica dels mariners, meitat dona meitat peix, només ens somriu i ens canta al nord d’Àfrica, en perill d’extinció. Encara avui, a les coves, els quiròpters hi fan hivernada i hi ha invertebrats troglobis que són autèntiques relíquies. La invasió de les cavitats, amb l’impacte massiu de visites il·legals, destrueix les formacions càrstiques i genera contaminació assassina. A l’exterior, les tortugues mediterrànies, tot i estar protegides, són objecte d’una mortífera espoliació. La vida s’extingeix a cala Varques. Avui, les bales que mataren els darrers vells marins a Mallorca s’han transformat en despatxos de buròcrates i polítics negligents que haurien de deixondir A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(35) La toponímia ultratjada

De la subjugació de l’entorn, no se’n salven ni la llengua (cala Varques parla espanyol i alemany) ni la toponímia. Els Estanys d’en Mas, definició acurada d’una de les més belles cales del llevant, es malbaratà per «Cala Romántica»; un canvi ofensiu. Tan ofensiu com que «Calas de Mallorca» i «Tropicana» hagin substituït Els Domingos Grans i Els Domingos Petits. Això ha passat als indrets que el turisme ocupa i s’ha respectat als espais naturals (cala Bota, Magraner, Pilota, Sequer, Falcó, Serral…). Segons M. Guijon i M. A. Cabrer, el nom primigeni de la cala era N’Espenya-varques. Tot i la innecessària reducció, per sort no l’han pogut subjugar ni cala «Barques» ni «Barcas» (malgrat l’actual invasió d’aquestes). Preservar els noms genuïns (els més antics, si més no) també és una manera de protegir l’entorn i hauria de ser defensada, respectada i divulgada per les entitats A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(36) Més coses sobre el camí públic

El camí de la cala té més de 120 anys i és públic! Ho corrobora la història i la tradició i bé ho sap la SA especuladora que, fracassats els intents d’urbanització, ha tancat el pas de forma abusiva. Les fotos aèries (les de 1956 i 1973 canten santa clara) destapen per on ha davallat sempre la gent. Hi ha documents oficials que, des de 1897, remarquen el caràcter públic del camí. Les escriptures de segregació de Son Fortesa ho deixen clar (a la il·lustració una de 1926). El plànol oficial de l’estiu de 1988 (ratificat per unanimitat per l’Ajuntament de Manacor) ho verifica. Com així Club de Llevant SA gosa barrar el pas quan la nota de registre de 1989 assegura que tenen coneixement del «paso peatonal público» (sic)? No és de jutjat de guàrdia? Aquesta documentació crida a reaccionar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(37) Entre bòvids i homínids (o entre pacífics i destructors)

El títol del collage podria ser: «Natura transvestida en plàstic». Fins fa només una dècada els bous i les vaques de la zona, en sentir olor de menjar, davallaven a la platja pel camí de sempre. Els animals, en aquell espai natural, establien una convivència pacífica amb la gent. La situació es va deteriorar. La saturació i la massificació foragitaren els bòvids i els substituïren els grans depredadors: els primats de la família dels homínids, amb la seva maquinària destructiva. El plàstic s’ha ensenyorit de l’espai, ha tallat la simbiosi ecològica i contamina l’entorn. A vorera de mar, i més on no hi ha servei de neteja, el pàstic és un gran enemic de la natura i hauria d’obligar a dictar mesures A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(38) Dues accions necessàries

Aquest cap de setmana l’Ajuntament de Manacor ha fet una passa molt positiva. Tancar el pas de vehicles fa efectiva la desatesa prohibició d’aparcar al camí, frena la saturació i, sobretot, emet el missatge que cala Varques (com cala Torta i altres paratges naturals) no és un lloc per anar-hi en cotxe, sinó un espai per a persones respectuoses amb el medi ambient. La iniciativa municipal arrodoneix la del Consell de Mallorca d’impedir que s’aparqui a la carretera, atès el perill d’accidents. Les dues mesures en requereixen una altra: fer obrir el pas tancat, estrafent llei i lògica, per Club de Llevant SA. Si el fan obrir (per les bones, però oficialment), es resoldrà el més urgent dels problemes: el de l’accés. En romandran d’altres (xibiu, foc, venda pirata, acampades, brutor, explotació lucrativa de les coves, activitats de risc…) que reclamen deixondir i mobilitzar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(39) Una espipellada d’Història

La història (i l’entorn de cala Varques en té molta i ben descrita) és una bona mestra. El castell de Son Fortesa va ser punt clau en la defensa de Mallorca i protagonista de molts d’episodis (a la il·lustració, un exvot del primer terç del s. XVIII a Sant Salvador informa del rescat de l’amo). El moment de glòria va ser quan l’Ajuntament de Manacor acordà amb el propietari explotar la cova del Pirata i la del Pont. S’inauguraren l’any 1897 i les visitaren i divulgaren l’Arxiduc Lluís Salvador, Gaston Vuillier o Eduard Martel, pioners en la defensa d’un turisme cultural de qualitat. L’any 1906, en no ser compensat per les obres públiques que hi va fer (un embarcador de fusta, unes enramades, les rutes interiors…), el propietari va tancar les coves. Allò que no va tancar, perquè feia anys que era públic, va ser el camí de N’Espenya-varques, on feia segles que la gent anava a “rentar-se” (no deien a banyar-se ni a nedar). Ara, tancat el pas per qui no té cap dret, reclama forçar-ne la reobertura A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(40… i darrer?)  La via de sortida és l’oportunitat del savi

L’objectiu general del serial era (és) salvar cala Varques, però les tres peticions concretes eren: fer obrir a Club de Llevant SA el camí públic, restringir el pas de vehicles a Son Fortesa (obert a residents i serveis d’emergència) i impedir aparcar a la carretera. Dues de les mesures s’han aplicat i la primera és en curs… si no es vol anar a la barra. El balanç dels altres problemes denunciats (incloses les respostes frívoles i els silencis oficials), emplenaria un llibre sobre la lluita contra la destrucció de Mallorca (de la qual cala Varques és un símbol), i moltes de persones romandrien com a còmplices del desgavell: assalt i destrucció de les finques agrícoles, activitats de risc als penya-segats, foc al bosc, explotació i destrucció de les coves, acampades il·legals, manca de vigilància, brutor a la platja, xibius, mercat pirata, destrucció de la posidònia… Cap d’aquests desastres no ha rebut l’atenció deguda de les institucions competents. Això no obstant, quan he impartit cursets de Solució Positiva de Conflictes, sempre he defensat que, abans de penjar ningú al patíbul de la vergonya pública, s’ha de brindar una via de sortida. Els qui es fan el sord, el mut i el cec tenen una darrera oportunitat! De moment, retindré els capítols inèdits (dedicats a la ineptitud, l’especulació, la corrupció i la prevaricació) i em limitaré a enfilar tot el serial. Avui mateix el remetré A QUI CORRESPONGUI! (continuarà?)

Dat a Son Menut, 27 de juny del 2018

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 27 de juny de 2018 per Bartomeu Mestre i Sureda

  1. Ànim, gran feina!
    No puc més que felicitar-te i expressar el màxim respecte i admiració pel que estàs fent.
    Si trobes que puc col.laborar amb alguna cosa, això és el que faig: joanlluiscoll.com
    Contacta amb mí.
    Salutacions cordials

  2. Felicitaciones, mis respetos y apoyo… gracias por esta lucha en beneficios de todos.
    Solamente visite la cala una sola vez, majestuosa!!! Demasiado masificada…
    y ahora este abuso…
    Gracias, gracias muy buen trabajo

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.