Més lluny, hem d’anar més lluny… Ho sabia. I com que ho sabia, ha pegat grapada als tapins i, després d’enllestir comiats i adéus embolicats amb paraules tendres i dolces besades, ha partit de quatres. A la correguda, gairebé de manera fulminant, ens ha declarat vidus als amics i orfes la plèiade de joves poetes que el veneraven com a l’icònic referent gegantí que els aixoplugava i aconsellava. Tot i haver estat sempre un home de combat, punta de llança en el parapet d’avançada, ha desistit de brindar satisfacció a una demolidora i sàdica malaltia. Per tal d’esquivar la llarga decrepitud que la impotent ciència mèdica preveia en cas de tractament, no ha volgut fer el joc a una batalla perduda que hauria corprès i ferit la família i neguitejat les amistats. Ha defugit, doncs, mantenir un depressiu i eixorc torcebraç contra les mordales d’un cranc pelut que se li ha enfilat, sense avís ni permís, quan no tocava i amb traïdoria. Tot i això, gairebé fins al darrer alè, s’ha mantingut visible i amb prou esma per repescar-nos, des del seu activíssim feisbuc, antigues imatges i, dels del uassap de les complicitats, correspondre les mostres solidàries d’afecte que li plovien d’arreu mentre tothom plorava, amb l’hora dels adéus precipitada, com a banda sonora d’un dolorós comiat i amb una pena molt pregona endinsada fins al moll dels ossos. Sí, volia anar més lluny, sempre molt més lluny.

Posat a revisar què en diuen, d’ell, des del discurs dominant (oficial, si més no) de les enciclopèdies, m’ha xocat trobar-me amb la sorpresa (relativa, evidentment) que el seu nom no apareix a la Viquipèdia. Caldrà reparar d’immediat tan cridanera absència de qui tant ha fet en defensa de la llengua, la cultura i la identitat! Si la discreció el pot haver fet invisible en vida, ara, i ni que sigui a misses dites, la seva gegant, apassionada i delerosa tasca reclama reconeixements públics proporcionals a la seva generositat i al seu compromís cívic. Quin encert, per just i recent (desembre de 2017), haver-li lliurat el més que merescut Premi Emili Darder de l’Obra Cultural Balear. Sí que es present a la Gran Enciclopèdia de Mallorca, amb una acadèmica i pobra descripció, incapaç de dimensionar la figura com calia i que ara, amb el pas del temps, ha esdevingut prescrita per insuficient; una certificació que la dinàmica vertiginosa d’Antoni Artigues era un enfilall interminable d’actuacions i que, per això mateix, el CV d’avui caducava en qüestió d’hores i l’endemà ja s’havia d’actualitzar. No n’havia acabada una quan ja n’envestia una altra.

Antoni Artigues Bonet, conegut com en Toni Claret per les terres nadiues dels seus progenitors, era fill de felanitxer i de curiablanquera. Nascut a Palma el 1950, era llicenciat en Pedagogia, Doctor en Filologia Catalana, Catedràtic de la UIB, investigador i promotor de la Cultura Popular. Ell es definia com a “professor de Magisteri” i hi va fer feina des del 1977 fins a la seva mort. És autor de diverses publicacions, en el camp de l’ensenyament, de la sociolingüística, de la poesia, de les tradicions… Defensor de les llibertats i independentista a ultrança, ha estat un actiu gestor cultural, solidari sempre amb les persones represaliades per la seva activitat, ha denunciat l’opressió practicada des dels mecanismes de poder i ha plantat cara allà on ha vist un abús o una injustícia! De tota la seva obra, destaquen amb escreix els més de cent muntatges teatrals i poètics que ha dirigit, des de 1993, al llarg d’un fèrtil quart de segle. I, com a llegat d’abast permanent, amb una allau d’informació ben classificada i ben il·lustrada, una web que s’ha fet imprescindible per a qualsevol estimador de la poesia catalana i no parlem ja dels estudiosos i dels que aspiren a ser poetes: http://magpoesia.mallorcaweb.com/

Quan la gent que sol fer el ploricó, es queixava de no comptar amb veus de referència com Guillem d’Efak, Ovidi Montllor, Nadal Batle, Josep Maria Llompart, Miquel Bauçà, Xirinacs i tants d’altres guies que ja no hi són, sempre tinc a mà una relació de gent activa, creativa i reivindicativa que fa de tapa-morros als ploramiques que es fan els desvalguts. En aquesta relació, Antoni Artigues sempre havia ocupat un lloc preeminent. Fener i eficaç com cap altre, ha sabut empeltar de consciència nacional tot un exèrcit de mestres. Quants de poetes joves de Mallorca han perdut el seu padrí espiritual i intel·lectual? Quants de centenars de deixebles han passat per les seves aules? Quants d’alumnes ha fet pujar a un escenari? Quanta de gent ha romàs tocada? Quants de milers de lectors de poesia el mantenen com a referent viu del seu aprenentatge? Quants de centenars de futurs mestres han escenificat, sota la seva direcció, Alexandre Ballester, Joan Brossa, Pere Capellà, Joan Oliver, Palau i Fabre i tants i tants d’altres? Quants han dit, recitat o rapsodiat Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Miquel Bauçà, Blai Bonet, Efak, Miquel Martí i Pol, Maria Mercè Marçal, Vidal Alcover, Joan Vinyoli…?

I què en direm, com a estudiós i divulgador de la cultura popular, de la seva tasca de recobrar la força de les xeremies per inundar la festa? Per fer-no davallar dels cadafals, a tall de terra i de carrer, la cultura participativa? Amb les armes de la Poesia i del Teatre, ha desemmascarat la pertinença a una identitat que ens han volgut amagar. Amb la veu usurpada que ens ha recobrat, ha posat en evidència que la llengua i la cultura catalanes són, tant com les que més, patrimoni de la humanitat per convidar-nos a gaudir-ne i a defensar-les. Com deixar d’esmentar la seva actitud, intransigent i valenta, en defensa de les llibertats?

Ja no hi és. Avui se n’ha anat i ens ha deixat malferits d’absència, però el seu testament ha estat prou generós. Ens ha llegat la seva obra, el seu magisteri i el seu exemple. Siguem-ne dignes! Ja farem tant nosaltres!

Una calabruixada d’imatges

Per no haver d’escriure un llibre, he trobat oportú penjar fotografies i documents, amb qualque comentari als peus quan he considerat que calia complementar o completar les il·lustracions per tal de dibuixar millor la personalitat d’Antoni Artigues. Com a còdols i a vegades com a pedres, aquestes imatges ens perfilen, ni que sigui com un petit tast, algunes de les seves nombroses activitats. Moltes són extretes de la web de Magisteri, a la qual hi dedicà un sac d’energia. D’altres, pertanyen al meu arxiu. El conjunt no passa de ser una mostra i, per tant, una espipellada al seu món.  Això no obstant, ens projecta qui eren els seus, qui seran els qui mantindran viva la torxa en defensa dels drets humans i, amb tot, ens fa una crida pública que ens encoratja a la resistència.

L’espai roman obert a futures aportacions, perquè la vida i la immensa i intensa activitat que ens ha lliurat Antoni Artigues exemplifica una existència abocada, amb fidelitat permanent, al servei d’aquest poble. T’enyorarem molt. No serà per nostàlgia ni malenconia. Serà per pur egoisme! Ens faràs molta de falta!

LLIBRES

Discs

A Ferments, la rapsòdia musical de Miquel Brunet, Antoni Artigues diu Bauçà:

https://www.youtube.com/watch?v=XmhkkpcNIRI

EL XEREMIER (amb pistola)

A l’enllaç, podreu veure i escoltar la intervenció d’Antoni Artigues, amb un acròstic, a l’acte per commemorar el 18è aniversari dels Germans Martorell

https://www.youtube.com/watch?v=7zKja1FJNMA&feature=youtu.be

El director de teatre i dinamitzador cultural

El solidari, l’home de combat, el reivindicatiu

L’any 1990 a l’acte que es va fer a Montuïri, en defensa de Macià Manera, amb un concert del grup de Biel Majoral, Antoni Artigues va sortir a recitar el poema Glossa en la mort de Max Sweney de Ventura Gassol, inclòs en el llibre Les tombes flamejants i anys després interpretat per Ramon Muntaner

https://www.youtube.com/watch?v=fRA2vEn4JeQ

A Ses Salines, cantant les quaranta per tal de foragitar Josserrabauzán:

L’amistat, la vida

A l’enllaç Antoni Artigues explica la darrera visita que va fer a la clínica, el gener del 1995, al seu amic poeta Gullem d’Efak

https://www.youtube.com/watch?v=ixQQKMjOSWk

En Toni en plenitud

D’avui enllà, sempre a la memòria! Quina sort, la nostra, per haver-te conegut!

Gràcies per haver viscut, Antoni Artigues Bonet!

POST SCRIPTUM.- A més d’algunes notes de premsa oficials (l’OCB, la UIB…), els dies immediatament següents a la seva mort, es varen publicar una allau d’obituaris, d’articles in memoriam i d’entrevistes (Manuel Cuyàs, Margalida Estelrich, Bartomeu Font, Glòria Julià, Sebastià Llodrà, Biel Majoral, Miquel Pastor, Lucia Pietrelli, Jaume C. Pons Alorda, Carles Rebassa, Antoni Riera Vives, Emili Sánchez-Rubio, Miquela Serra, Toni Trobat, Pau Vadell…). La majoria d’aquests articles circulen per internet i són bons de trobar. Tota aquesta literatura de la mort constitueix una prova de l’impacte de la sortida d’escena del nostre gran Frégoli, retratat l’any 2011 pel seu amic Miquel Barceló, amb una creu de fons que esdevé destral.

D’entre els centenars de comentaris i de les moltes i belles paraules que s’han escrit, he trobat un petit vídeo que ha penjat Immaculada Sureda que constitueix tota una declaració de principis d’Antoni Artigues; una vertadera raó de ser per donar sentit a la vida. He demanat permís a la propietària per fer aquest post scriptum i m’ha comentat que és de dia 14 d’abril de 2017, una data ben significativa i, d’altra banda, molt anterior al diagnòstic de la malaltia. Dit, ras i curt, clar i català, amb la més gran de les senzilleses possibles ens brinda un nou amonestament vital. No deixeu de veure i escoltar on rau el quid de la qüestió:

En realitat, és l’adaptació personal d’un pensament del glosador i xeremier pobler Miquel Perelló Canta extret d’aquest programa:

AFEGIT (7 de març del 2018)

Per iniciativa quasi espontània es va convocar una xeremiada, amb poemes i cançons, a la plaça de l’Alqueria Blanca, el poble de la seva mare.

 

AFEGIT (9 de març del 2018)

Antoni Artigues ha entrat al crematori amb l’estelada (tal com va fer Guillem d’Efak i en el mateix espai). Cap paraula. Moltes de llàgrimes. Personalment, no m’hauria sentit gens felló si algú hagués amollat un mecangontot o un viscalaterralliure dels seus, i tampoc no m’hauria molestat que algú no pogués contenir l’emoció i esclafís en mamballetes, però tant en un cas com amb l’altre encara hi seríem. Els assistents, corpresos, han valorat molt més el silenci absolut. No calia dir res a aquell qui bastí tot el seu món amb les paraules. No es podria haver estat a l’alçada del qui havia partit. Cap vers no hauria pogut superar un llarg silenci. Va ser el darrer poema, sense acústica, que ens va permetre llegir i pensar, amb els ulls clucs i amb la ment, el sentiment i l’enteniment ben deixondits una allau de records vivencials compartits.

Al capdavall, la vida no calla mai. Antoni Artigues ens ha fet hereus d’un fester de paraules.