DRUÏDA. DE LA UTOPIA AL MITE

A Jordi, a Víctor i a la bona gent que va viure aquell gloriós temps d’il·lusions

Malaurat del poble qui no tengui poetes;
aquest  poble haurà callat definitivament!
Joan F. López Casasnovas

Un poble que no estima els seus poetes
és un poble condemnat a la derrota
T. S. Eliot

Des de la vinya menorquina del camí de Llucmaçanes, entre els anys 1980 i 1987, s’edità una col·lecció de poesia singular. Tan singular que no he sabut trobar ningú, cap biblioteca pública ni tan sols, que la tingui completa a disposició dels lectors. Això és molt més lamentable encara quan es mesura l’alt nivell de qualitat que, en el seu conjunt, brinden els 16 poemaris que, sota la direcció de Víctor Compta Gonzàlez, s’arribaren a publicar en els únics sis exemplars editats. Ni que sigui per reivindicar aquella iniciativa, emboirada i entelada com si no hagués existit mai, he considerat pertinent fer-ne memòria documentada.

LA GÈNESI DE LA COL·LECCIÓ

1. Antecedents editorials de Poesia a les Illes (*)

Cal recordar que la insurrecció feixista-militar de 1936 i la subsegüent dictadura franquista varen anorrear la Cultura Catalana. La Poesia que, en el cas de les illes Balears i Pitiüses, havia gaudit de diverses plataformes de difusió (de manera destacada La Nostra Terra entre 1928 i 1936), va ser silenciada. Els intents de represa amb noves col·leccions, com va ser el cas d’un únic exemplar de Raixa l’any 1953, varen ser eixalats. Es permeteren, en canvi, col·leccions literàries en castellà com DABO (1951-1955), amb algunes infiltracions de Jaume Vidal Alcover i Cèlia Viñas, o com Papeles de Son Armadams creada per Camilo José Cela, on s’inseriren alguns poemes en català (sobretot de Carles Riba) gràcies a la intervenció de Josep Maria Llompart, el qual va fer de Secretari de la publicació, entre 1956 i 1960. El 1956 també va aparèixer la revista Ponent, però aviat derivà cap al secessionisme i el bilingüisme de la mà de Llorenç Vidal (avui col·laborador de la Fundación Jaime III). L’orientació d’aquestes publicacions els conferí cera del corpus de les autoritats. En certa manera, legitimaven que la Poesia catalana romangués proscrita.

Els poetes mallorquins de postguerra, malgrat el franquisme, no es donaren per vençuts i persistiren en els intents de crear col·leccions estables de poesia en català. El 1956, Vidal Alcover, Llompart i Llorenç Moyà, dirigeixen La font de les tortugues, on obrin les portes a joves com Guillem d’Efak. El 1961, l’Editorial Moll, crea la col·lecció La Balenguera; el 1965, l’Editorial Daedalus crea La Sínia i el 1971, sota la direcció de Miquel Àngel Riera, la Caixa de les Balears publicarà El Turó. A les Pitiüses, l’any 1968, Marià Villangómez publicava una antologia de Poetes eivissencs, entre els quals destaca el jove Isidor Marí.

Col·leccions de Poesia a Mallorca (Balenguera, Guaret, La Sínia, Tafal, Turmeda…)

No serà però fins a la meitat dels anys 70 del segle XX, a l’entorn de la mort de Franco, quan es produeix la gran explosió de les publicacions dedicades a la Poesia. El 1974, l’Editorial Turmeda crea la col·lecció Tomir; el mateix any, editats per J. Mascaró Pasarius, apareixen els quaderns de poesia Domini Fosc; el 1975, a l’entorn del col·lectiu Taller Llunàtic, s’edita Neon de Suro; el 1976, des de Campos i de la mà de Damià Huguet, apareix Guaret; el 1977, també des del Taller Llunàtic, es publica Blanc d’ou; el mateix any, 1977, per iniciativa del precoç poeta Andreu Vidal apareix La musa decapitada; el 1979, l’Ajuntament de Manacor crea la col·lecció Tià de Sa Real, encara que no exclusivament de Poesia; també el 1979, amb l’impuls d’Antoni Nadal, Josep Noguerol i Felip Demaldé, sorgirà L’ombra vessada; el 1981, des de la llibreria Cavall Verd de Rafel Jaume, els Cartrons de Poesia; el mateix any naixia Latitud 39. Revista de Literatura, Llengua i Arts, on, al costat dels articles, es publicaven poemes. Ja posteriorment, el 1985, amb l’impuls de Damià Pons, professor a l’Institut de Llucmajor apareixien, les Edicions Atàviques.

Molts dels poemaris inscrits en els col·lectius anteriors esmentats comparteixen característiques: en general són d’autors joves que, en molts de casos, tindran continuïtat futura (Damià Huguet, Bernat Nadal, Damià Pons, Joan Perelló, Àngel Terron, Andreu Vidal, Pere Gomila…), s’insereixen majoritàriament dins de la poesia experimental, s’acompanyen d’il·lustracions de pintors avantguardistes del moment (els Terrades, Gerard Mates, Bartomeu Cabot, Joan Palou, Miquel Barceló…), reneguen del Noucentisme i, amb ell, de l’anomenada Escola Mallorquina, defugen també formalment de les publicacions convencionals i, en la majoria de casos, s’editen fora dels circuits editorials que podríem anomenar professionals. Destaca, de manera escandalosa, l’absència de les dones.

Aquesta revolució poètica i artística, especialment en el temps de màxima efervescència que s’emmarca entre els anys 1974 i 1978, no va ser cosa únicament de les Illes. També es va produir en el País Valencià i el Principat i, fins i tot, fora de l’àmbit de l’estat espanyol, emergeix a la Catalunya Nord, on la Universitat de Perpinyà, precisament entre els anys indicats (de 1974 a 1978), va editar Aïnes.

2.- XIBAU, el precedent menorquí (**)

Al ponent de l’illa, a Ciutadella de Menorca, dia 1 de gener de 1978 es publicava el primer dels quaderns de poesia XIBAU, de la mà de Joan F. López Casasnovas, autor del manifest de presentació, i de Gustau Juan Benejam, a qui es deu el nom de la col·lecció (un localisme del Mitjorn Gran recollit al DCVB) i autor dels poemes del primer exemplar. Fins a l’any 1988, es publicaren onze quaderns XIBAU i, a partir de 1989, la col·lecció va ser assumida per Institut d’Estudis Menorquí que la manté viva.

3.- Jordi Vivet i Ballart (***)

L’arribada de Víctor Compta a Menorca l’any 1977 va coincidir amb una època d’exaltació poètica a l’illa. Si, com hem vist, a Ciutadella emergia XIBAU, a la part de Maó esclataven les inquietuds que prenien diverses formes que va saber canalitzar Jordi Vivet (1944-2018), un poeta vigatà i activista cultural que residia a l’illa ja feia tres anys. Amb el seu impuls i en el seu entorn, varen néixer moltes d’iniciatives culturals. Per esmentar-ne dues de 1977 resulta imprescindible fer referència al grup Els Mussols, pioner en oferir rapsòdies poètiques (molts d’anys abans que a Mallorca). Arreu de l’illa i, el mes de juliol d’aquell any, a les mítiques Festes de Sa Calatrava a Palma, feren arribar l’espectacle Trempem la primavera. Una altra iniciativa de Jordi Vivet, amb la companyia de teatre Cop i queda i amb el grup musical Traginada, va ser l’espectacle Menorca, simplement, viu encara a la memòria dels qui el varen veure representat i, naturalment, de les dotzenes de persones que s’hi arremolinaren d’una manera o d’una altra (Pere Gomila, Francesc Calvet, Tino Pons, Pacífic Camps, Pere Pons, Martina Garriga, Ramon Saura, Joan Saura, Paco Bagur, Artur Bagur…). Vivet, que aleshores treballava professionalment com a delineant al despatx de l’arquitecte Enric Taltavull, va influir de manera determinant sobre Víctor Compta en el projecte, en el disseny i en l’edició de la revista DRUÏDA.


4.- …com un aleig enmig de la calitja

Mal m’està dir-ho, però com exposaré en el futur article que dedicaré a Jordi Vivet, amb l’aportació de la correspondència creuada que ho confirma, el meu primer llibre, en edició d’autor presentada dia 23 d’abril de 1978, va tenir molt a veure amb la creació de DRUÏDA. De fet, vaig publicar el poemari a instància i insistència de Jordi Vivet, el nom del qual encapçala la llarga llista de prologuistes i il·lustradors que figuren a la caràtula d’aquella edició artesanal.

 

COMENÇA EL JOC

La darreria de 1979 apareix una lletra de convit per a la subscripció, per 2.500 PTA anuals, a una revista de poesia que, segons la crida, havia de publicar 8 números cada any. Amb major fortuna que altres propostes del moment, la nòmina d’adhesions anima les esperances del principal promotor de l’aventura. La revista s’estructurarà a partir del joc del dòmino. El títol? Druïda! Sí, amb dièresi! Una primera insurrecció contra la normativa per entrar amb olivetes. En els primers números, a l’entrada, justifica el nom de la col·lecció amb un fragment del poeta empordanès Carles Fages de Climent (1902-1968):

Druida, arúspex, bisbe, mufti o bonze,
lama, faquir, braman, pope o rabí,
faràs, ocell, de sacerdot de mi.
Doni’m guiatge del teu plomall de bronze!

El text en qüestió és rellevant. Pertany a l’obra Balada del sabater d’Ordis, publicada l’any 1954 amb pròleg d’Eugeni d’Ors i epíleg de Salvador Dalí, gran amic de l’autor. En concret, són els darrers versos que diu el sabater quan, ferit de mort, veu amb enveja que el sobrevola un tudó que s’allunya.

DOBLE SIS

 

 

 

 

 

L’any 1980 començà la partida amb el doble sis. Víctor Compta volia encetar la col·lecció amb un poeta jove i que fos de Menorca. L’escollit, amb moltes de possibilitats a suggeriment de Jordi Vivet, va ser Pere Gomila (Alaior, 1954), el qual ja havia publicat el 1978 Regió Afòtica a la col·lecció La Balenguera. Membre actiu de Traginada i Els Mussols, va atendre la recomanació de fer poemes breus per adaptar-se a les fotografies en blanc i negre de diversos autors (Víctor Argentí, Xavier Barbeta, Ricard Pla, Lluís Real, J. M. Vidal i Toni Vidal). La qualitat de l’edició, dins d’una carpeta amb paper d’aigües que es tancava amb dos llaços, s’arrodonia amb un gravat de Marcel Vuillier. El magnífic començament augurava l’èxit futur d’aquella col·lecció.

SIS-CINC


El número dos, la fitxa sis-cinc del dòmino, es publicaria l’any 1981, amb vuit relats en prosa poètica de Víctor Compta, il·lustrats per Maria Casasses i Figueres. L’edició, novament, excel·lia i convidava els col·leccionistes. Talment el primer número, era una publicació molt atractiva pels bibliòfils.

CINC-DOS


El tercer número de la col·lecció, la fitxa cinc-dos, va ser a càrrec del germà de la il·lustradora de l’exemplar anterior: el poeta Enric Casasses (Barcelona, 1951), autor igualment dels dibuixos que il·lustraven la carpeta, sota el títol La cosa aquella. Un estoig amb paper d’aigües, com tots els de la col·lecció, encapsava el volum. 

Aquell exemplar anava acompanyat d’una carta, datada dia 7 de maig de 1982 i amb la signatura original de l’editor, on sol·licitava als subscriptors una segona aportació voluntària de 2.500 PTA i explicava la situació econòmica de la col·lecció. Justificava l’incompliment de la previsió inicial (s’anunciaven 8 exemplars anuals i se n’havien publicat 3 en dos anys) i deixava clar que Druïda continuaria i es lliurarien els exemplars als subscriptors, tant si feien l’aportació suplicada com si no. La carta mostrava, com a anagrama, una capsa de dòmino amb el nom de la col·lecció. Tanmateix el següent exemplar de Druïda, una obra més que rellevant, no es publicaria fins dos anys després

DOS-SIS


El febrer de 1984 (encara que amb data aparent de 1983) apareixia el quadern dos-sis. En realitat, eren onze quaderns de poesia amb els poetes més rellevants del moment, tots ells acompanyats d’un il·lustrador igualment rellevant. Per ordre alfabètic els poetes eren Vicent Andrés Estellés (1924-1993), Blai Bonet (1926-1997), Joan Brossa (1919-1998), Salvador Espriu (1913-1985), J. V. Foix (1893-1987), Josep M. Llompart (1925-1993), Miquel Martí i Pol (1929-2003), Jaume Vidal Alcover (1923-1991), Guillem Viladot (1922-1999), Marià Villangómez (1913-2002) i Joan Vinyoli (1914-1984). Tots ells, avui, són morts i, en més d’un cas, aquella va ser la seva darrera obra publicada en vida.

La nòmina dels il·lustradors es relaciona en l’ordre indicat dels autors que acompanyaven: Manuel Boix (l’Alcúdia, Ribera Alta, 1942), Josep Guinovart (1927-2007), Antoni Tàpies (1923-2012), Josep M. Subirachs (1927-2014), Ricard Pla Boada (Olesa de Montserrat, 1951), Albert Ràfols Casamada (1923-2009), Andreu Alfaro (1929-2012), Josep Vives Campomar (Maó, 1940), Guillem Viladot (il·lustrador dels seus poemes), Vicens Calbet (1938-1994) i Joan Hernández Pijoan (1931-2005).

Aquella edició, expressament limitada a 1.500 exemplars, amb onze quaderns de poesia, amb onze poetes de primera línia i deu il·lustradors igualment reconeguts, presentava en alguns casos obra inèdita. Resulta bo d’imaginar la feinada de gestió que va suposar obtenir els drets de publicació. La carpeta completa, de tant en tant, apareix a les pàgines de compravenda de col·leccionistes a uns preus que validen la importància de l’exemplar. No és sobrer indicar que Victor Compta tenia accés directe als poetes i als pintors. De fet, l’any 1985 va col·laborar amb el Museu d’Art Contemporani de Mallorca (Sa Pobla), amb la gestió per comprar obres d’autors destacats, entre d’altres d’Antoni Tàpies que, finalment no va reeixir. 

SIS-U

Varen transcórrer tres anys i mig bons de silenci fins que es publicà el sis-u. Aquell cinquè quadern, com passarà amb el següent i darrer exemplar de la col·lecció, és pràcticament desconegut. Es tracta d’una edició de bibliòfil d’alta qualitat, compost a mà i imprès en paper de fil a l’Antiga Impremta Soler de Palma, acompanyat de gravats estampats a braç a Llucmaçanes. Espais de veu recull poemes de Ràfols Casamada que, com a il·lustrador dels poemes de Josep Maria Llompart, ja havia participat a la col·lecció, i gravats de la seva esposa, Maria Girona (1923-2015), la qual serà la segona dona que apareixerà a Druïda, després de Maria Casasses i, com ella, en qualitat d’il·lustradora. La tirada, datada dia 6 de novembre de 1987, va ser de cent exemplars numerats i signats pels autors.

U-ZERO


Finalment, el sisè i darrer Druïda va ser l’u-zero. Talment com l’anterior, amb la mateixa data (6-XI-1987) i amb idèntica tirada (cent exemplars numerats i signats pels autors), també constitueix una nova edició de bibliòfil. Suite per a una veu i tòrcul continu recull poemes de Miquel Martí i Pol il·lustrats amb gravats originals de Josep Vives Campomar, ambdós ja havien participat en el dos-sis de Druïda. Les dues darreres carpetes de la col·lecció es varen vendre al preu de 100.000 PTA, una xifra en consonància amb el valor dels gravats numerats i signats que contenen, però gens a l’abast de les classes populars. Em consta que vaig ser un dels poquíssims compradors (l’únic a Mallorca) i no sé què va passar amb la resta d’exemplars. No n’he vist mai cap altre ni, tampoc, cap referència publicada.

Als pocs mesos de publicar-se els dos darrers números de la revista, a la primeria de 1988 Víctor Compta abandonà Menorca i va anar a viure i a treballar a Barcelona. En total, sis números de la col·lecció, amb setze poemaris en total i amb la participació de 31 persones.

EL DIRECTOR DE LA REVISTA

Víctor Compta i González (Barcelona, 1950 – Sabadell, 2018) va estudiar Exactes i Filosofia a la Universitat de Barcelona. Entre el 1974 i el 1976 va viure a Londres i el 1977 es traslladà a Menorca, on va crear i dirigir la revista Druïda. Professionalment vinculat sempre al món de l’edició, va fer feina com a redactor d’entrades enciclopèdiques a Editora Nacional i Agrupación Editorial, corrector a les editorials Medinacelli i Vosgos i col·laborador a editorials de Mèxic i de França. A banda d’esporàdiques aparicions a qualque revista, és autor dels vuit relats de prosa poètica publicats al segon exemplar de la revista Druïda, així com de l’assaig La mare dels ous del calendari (Barcelona, Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, 2006) i del treball Epicur. Unes quantes dades biogràfiques, quatre paraules sobre la filosofia de l’esmentat senyor i un comentari a tall de conclusió (Barcelona, Editorial Memòria del Futur, 2011).

Publicacions de Víctor Compta

Ha reeixit de manera molt destacada en el camp de la traducció, on ha estat distingit amb nombrosos reconeixements, entre els que destaquen el concedit l’any 1988 per la Institució de les Lletres Catalanes de millor traducció dels dos primers volums del Quintet d’Avinyó de Lawrence Durell, concretament Monsieur i Livia, o el Premi de Traducció Jaume Vidal Alcover de l’any 2001, per Cinc llibres de François Rabelais, encara ara inèdits. Són molts els títols rellevants de la literatura contemporània que ha versionat en català.

La nòmina d’autors que ha traduït al llarg de més de 30 anys de dedicació donen fe del paper rellevant de Compta: Paul Auster, Saul Bellow, Lewis Carroll, Julien Gracq, Gilles Deleuze, Don Delillo, Patrick Modiano, Edgar Morin, Daniel Pennac, Claude Simon, Wole Soyinka, George Steiner, Antonio Tabucchi, Dylan Thomas, Colm Tóibín, Mark Twain, Jean Vautrin… Quant a les editorials, ha publicat a les més destacades editorials i col·leccions (Barcanova, Edicions 62, Empuries, La Campana, La Magrana, Quaderns Crema, Versal…).

Algunes de les obres traduïdes

Tres anècdotes:

1.- Des de la versió francesa va traduir el turc Orhan Pamuk, anys abans que rebés el Nobel

2.- El 2001, va traduir l’obra més representativa de Doris Lessing, El quadern daurat, considerada l’ideari del moviment feminista.

3.- La poca consideració que, en general, mereixen els traductors, fa que les editorials només destaquin el noms a les caràtules quan són reconeguts per la seva qualitat, com a segell de garantia. És el cas.

Víctor Comta va morir a Sabadell, on residia feia anys, dia 18 de setembre del 2018. Ens va llegar, gairebé 40 anys després de començar-la com un bell somni, una partida de dòmino inacabada; la imatge viva de quan l’aventura esdevé poesia i viceversa. Al capdavall, des de la inassolible utopia fins a la creació del mite, roman i romandrà, indestructible sempre, la Poesia. Ai i més ai d’aquells pobles que ho obliden!

(*) Vg. la imprescindible pàgina d’Antoni Artigues: http://magpoesia.mallorcaweb.com/  i l’extens treball de Margalida Pons a: https://www.uib.cat/catedra/camv/pec/corpusdobres.html

(**) Per a saber-ne més: Un XIBAU de poesia, Joan F. López Casasnovas, maig 2006

https://www.google.cat/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=14&ved=2ahUKEwi6jfad-PDiAhUDJBoKHeRVDtgQFjANegQICRAC&url=https%3A%2F%2Fwww.raco.cat%2Findex.php%2FRdM%2Farticle%2Fdownload%2F340815%2F432794&usg=AOvVaw3HeqBoieJ_SoaI2eLjcVqq

(***) Atesa la transcendència i significació de la tasca feta per Jordi Vivet a Menorca, a partir de la segona meitat dels anys 70 del segle XX, amb projecció a l’illa de Mallorca, properament li dedicaré un extens article monogràfic, amb documents inèdits i dades desconegudes de la seva biografia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*