SALVAHISTÒRIES! Carme Simó i els dietaris del XVIII

 

Foto: Jaume Muntaner, 2018

Carme Simó fa veta ferm i de temps enrere ençà. Doctora en Filologia Catalana amb la tesi Catàleg dels noticiaris mallorquins (1372-1810), ha investigat especialment els dietaris del segle XVIII i n’ha publicat estudis fonamentals: Mallorca 1740-1800: Memòries d’un impressor, referides a Tomàs Amorós i Cerdà (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1983), el Diari de Joaquim Fiol i Estada. Mallorca 1782-1788 (Ed. Lleonard Muntaner, 2014) i Gabriel Nadal i Huguet. Noticiari de fets memorables de Mallorca 1749-1828 (Ed. Lleonard Muntaner, 2018).

El diari de Joaquim Fiol

Presentació (Col·legi d’Advocats de les Illes Balears, 14-XI-2014) del diari de Joaquim Fiol (fotos BMS i UH)

El novembre del 2014, Carme Simó ens lliurà una rigorosa edició del diari de Joaquim Fiol i Estada. Tinc el llibre, de 720 pàgines (670 més LV de l’estudi preliminar), farcit de sots-ratllats i ple de crides al costat de moltes de les notícies que copsaren la meva atenció. La magnitud d’aquell diari, atesa l’allau d’informació que brinda, me va fer desistir de parlar-ne en el seu moment, coincidint amb l’enfilall d’actes commemoratius del Tricentenari de les capitulacions del Regne de Mallorques. Òbviament, el centre d’interès de la filòloga i la raó de ser fonamental de la publicació és l’anàlisi lingüística del dietari, part damunt del contingut. L’estudi de l’evolució de la llengua, la voluntat de mantenir un català pulcre (tot i que adobat amb molts de castellanismes), de la funció de la llengua com a eina de comunicació social, la dissecció dels criteris d’escriptura abans d’una normativa, les contradiccions en els criteris de l’autor i tantes altres qüestions són una font informativa de primer ordre. És elemental, doncs, que el treball obtingui la major excel·lència de cara a filòlegs i lingüistes, però el ric noticiari convida a treure’n profit en moltes d’altres matèries. Com va dir l’historiador Antoni Pons referint-se a la feina de Fiol: «El futur historiaire del nostre teatre, de l’art musical, dels costums casolans haurà de venir a aquest Dietari.» Així és, però no només els interessats en els temes descrits, també en faran un llepadits els historiadors del beure i del menjar, del vestuari, de l’abillament de les cases, de la crònica negra i els de tants i tants d’altres camps.

L’autor del dietari, Joaquim Fiol i Estada de Montcaira (1728-1790), el 1749, amb 21 anys, ja era doctor en lleis, el 1756 ja era advocat i el 1759 guanyava una càtedra de Dret Civil de la Universitat Lul·liana de Mallorca. Ja amb 54 anys, guanyà la de Dret Canònic a la mateixa universitat1. La seva tasca com a catedràtic constitueix un dels aspectes de major interès com bé destaca Carme Simó en el seu estudi preliminar, en el qual es refereix al conflicte interposat per la Universitat de Cervera contra la de Mallorca. La reclamació, ben vista des de Madrid, animà les exigències del Consejo de Castilla amb un rerefons que delata com els interessos ideològics sobrepassen els purament econòmics per l’efecte que generava una competència a l’hora de matricular estudiants.  

Cal recordar que una de les primeres accions de Felip V, després de sotmetre Catalunya, va ser abolir les Universitats de Barcelona, Lleida i Girona i crear la de Cervera, en premi a la fidelitat filipista d’aquella població. Fins aleshores, les universitats catalanes eren seguidores de Ramon Llull, del qual es decantà la de Cervera que mai no va obtenir la credibilitat ni la confiança d’algunes famílies que preferiren enviar els fills a estudiar a la de Mallorca (on només va ser extingida l’Escola d’Artilleria) o, fins que la tancaren el 1777 arran de l’expulsió dels jesuïtes, també a la de Gandia2.

Claustres de les universitats de Cervera (foto superior) i de Mallorca, ubicada a Montision de Palma

L’any 1784 la Universitat de Cervera presentà un recurs contra la de Mallorca, perquè molts principatins defugien la universitat filipista i «preferían la incomodidad de la navegación a la maior facilidad que les suministraba el viaje para Cervera». El fiscal, Fernández de Córdoba donà la raó a la reclamació de la Universitat de Cervera3. Quan el Consejo de Castilla ordenà que la Universitat de Mallorca fos només «para los naturales», l’Ajuntament de Palma refutà el reduccionisme fent notar que els regnes de València, Aragó, Mallorca i Principat de Catalunya «hace comunes a todos sus moradores (…) y con más particularidad del Principado de Cataluña por haverse declarado a los Mallorquines por Cathalanes naturales». Reitera que els principatins són tan «naturales» com els illencs «considerando el reyno de Mallorca como parte de Cathaluña».4

He volgut posat l’accent sobre aquest tema, circumscrit al conflicte de la Universitat de Mallorca, per tal de palesar la importància dels dietaris del segle XVIII, i molt concretament d’aquest del doctor Fiol, perquè facilita el seguiment de les seqüeles de la derrota de la Nació Catalana, sotmesa als exèrcits de les corones de França i de Castella. D’ençà del juliol de 1715, la tasca depredadora i uniformitzadora dels borbònics va ser immensa i intensa i incessant. L’anorreament cultural, l’intent d’eradicar el culte a Ramon Llull, la supressió dels drets civils (especialment els de les dones a qui es volia retirar la potestat d’administrar els seus patrimonis), l’espoliació fiscal, la usurpació dels símbols, el lingüicidi, la militarització, la castellanització… es fan més que visibles gràcies als noticiaris, ja que la història oficial i els acadèmics esquiven les evidències.

El noticiari de Gabriel Nadal 

No han passat quatre anys d’ençà de la publicació de l’estudi de Joaquim Fiol, quan, suara, Carme Simó ens fa present el de Gabriel Nadal i Huguet. Noticiari de fets memorables de Mallorca (1749-1828). En aquesta ocasió, ha fet convergir les dues còpies manuscrites que es coneixen del dietari i, sobre el fil conductor d’una d’elles, amb oportunes correccions quant al relat cronològic, n’ha fet la transcripció i ha elaborat l’exhaustiu estudi preliminar, amb la relació d’abundant bibliografia, la creació d’un glossari, dos índexs (temàtic i toponímic), i una detallada anàlisi comparativa de caire lingüístic entre les dues còpies. Novament, la feinada de Carme Simó s’aboca a l’estudi lingüístic i a l’anàlisi minuciosa de l’escriptura. Això no obstant, el contingut convida a una immersió, amb perspectiva històrica, en el si dels continguts. 

L’autor del noticiari, Gabriel Nadal i Huguet, Ros, va néixer dia 10 d’agost de 1747 a Son Ros (Son Nadal) a Felanitx. Era fill de Joan i de Margalida, de la finca de la Tortuga, entre Felanitx i Campos. D’infant va fer de pastor i es va abocar a la lectura. Obtingut el permís patern, cursà estudis a la Universitat Lul·liana de Mallorca. Rebuda la tonsura i encaminat a rebre ordes superiors, finalment va optar, la darreria de 1771, per casar-se amb Margalida Vic i Palmer de Banyalbufar, vídua 16 anys més gran que ell. Vidu des de 1786, es tornà a casar l’abril de 1792 amb Maria Bunyola i Fiol de Maria de la Salut, 22 anys més jove. L’octubre de 1791 obtingué el títol de notari i es dedicà a defensar els interessos de la noblesa i de l’església. En vida, publicà dos fulletons encaminats a defensar els alous, amb la consideració que eren un dret de propietat i no de senyoriu i, per tant, no abolits. Deixà inèdit un catàleg sobre els notaris de Mallorca des de la Conquesta que va continuar el seu fill Joan.

El dietari recull fets coetanis amb la vida de l’autor (excepcionalment n’hi ha alguns d’anteriors), escrits amb pretensió d’objectivitat, però que desvetllen un posicionament ultraconservador i d’un accentuat anti-xuetisme5, no debades, Gabriel Nadal i Huguet va ser notari de béns confiscats i causes civils de la Inquisició. La ideologia també es delata en veure quins són els seus centres d’interès: l’exèrcit, la noblesa, l’església i… el seu abillament personal (quantes de sivelles de plata ens fa saber que va arribar a comprar?). No necessita posar molts d’adjectius a les notícies per mostrar el llautó. Els temes principals són els moviments de tropes, amb detall dels vestits militars, els canvis de bisbes o de rectors de determinades parròquies, les inauguracions d’oratoris, el fets luctuosos, les desgràcies (climatologia, incendis…) i les execucions, algunes amb crues descripcions.

Les referències personals, molt poques, fan esment als estudis i a la feina. També esmenta fills i néts, però mai al seus pares ni, si no és de manera molt llunyana i indirecta, el seu poble nadiu, Felanitx. Allà on sí és prou detallista és en la descripció de les compres que fa als encants, bàsicament de mobiliari i d’estris de la casa. També apareixen les convocatòries forçades de reclutament i, quan es refereix a la «quinta molt rigorosa» de novembre de 1770, explica que li va costar molt alliberar-se’n, gràcies a obtenir l’exempció amb el certificat de matrícules de Filosofia i Teologia.

Algunes notícies desvetllen la militarització de l’època com, per exemple, quan l’octubre de 1770 requisaren els cavalls de Mallorca per destinar a les companyies de Dragons. D’altres, posen l’accent en les desgràcies que pateix la població, com la gran pedregada de dia 5 d’agost de 1775, paradoxalment dia de la Marededéu de les Neus, que va afectar la zona entre Manacor, Porreres, Felanitx i Campos, que va fer desaparèixer les «fulles a los abres» i «mortas las gallinas, perdius y demés animals volàtichs que no estàvan a cobro». Una notícia ben singular i positiva és l’ordre de març de 1779 «que las donas puguen treballar de qualsevol art y ofici de sastre, passamener, etc. y de qualsevol altre labor».

Gravat de 1779

Apareix, en diverses ocasions, el capità Barceló, al costat d’altres dades històriques, com la breu però significativa referència a la partida «a gust y agrado de totom» de Juan Díaz de la Guerra, només quatre anys i mig després d’ocupar el bisbat de Mallorca. Aquest lacònic esment a la satisfacció general de foragitar el bisbe borbònic, acarnissat atiador de la persecució contra Ramon Llull, expressat en la veu d’un notari inquisidor és prou rellevant.

Les memòries de Tomàs Amorós 

Díaz de la Guerra, amb la seva creuada personal contra la llengua i els símbols de la catalanitat, delata una actuació, ordenada personalment al bisbe per Carles III, que mereix ser tractat de manera monogràfica. El personatge ja apareixia en el primer estudi de Carme Simó, publicat l’any 1983, referit al dietari de Tomàs Amorós. Tot i els anys transcorreguts d’ençà de la publicació d’aquell dietari, podem observar com la metodologia de la investigadora és molt similar, amb els estudis preliminars, oportuns apèndix, aparat crític, glossaris, bibliografia, índex… El criteris científics utilitzats s’han implementat amb una pulcritud extrema i en millora contínua, però l’estructura formal en el tractament dels estudis dels dietaris no difereixen substancialment. 

Salvahistòries! Papers contra la desmemòria!

«La llengua i la memòria són els dos botins per a sotmetre un poble» va escriure Àngel Guimerà. Com passa a totes les guerres, la de submissió a Castella (1705-1715) ha estat narrada amb la perspectiva dels guanyadors, promotors de la destrucció d’una allau de documents, símbols i imatges, al dictat dels mandats del Consejo de Castilla, des d’on, el juny de 1715, quan encara Mallorca no ha caigut, instrueix sobre el govern a establir i conclou: «No se deben elegir medios flacos, sino los más robustos y seguros, borrándoles de la memoria a los Cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, ussáticos, fueros y costumbres». El 1734, vint anys després de la subjugació de la Nació Catalana, persisteixen: «Lo que conviene al verdadero bien de aquellos naturales, es procurar se olvide todo lo que fueron». La història oficial, sostinguda sobre l’esbiaixada documentació de l’arxiu de Simancas, viu palplantada encara avui a les nostres universitats, fa el joc al discurs dominant i manté una lectura filipista no tan sols del conflicte bèl·lic, sinó de les conseqüències posteriors.

Per contrastar la història borbònica i oficial d’aquesta guerra que ens usurpà la sobirania i ens esquarterà la nació, cal anar als arxius de Londres i Viena i recórrer als dietaris coetanis dels fets. Serveix d’exemple el reconegut valor profètic del carmelita Manuel Soler quan, en la plenitud del setge de Barcelona, dia 29 de maig de 1714 escriu: «Concidérian las afliccions en què se troba est poble. Lo estrago no’s pot dir, però de vuy a 300 anys se’n recorderà.» I tant que es recorda! Com aquella pintada a una paret de Barcelona: «Tota Cathalonia presidii habitatio est». O com les cançons i les gloses que posen en qüestió el relat que, encara avui, preval a les escoles. Malgrat el discurs acadèmic imposat, malgrat la història immutable des de José María Quadrado a Miguel Deyá passant per Álvaro Santamaría (per esmentar només els apologistes borbònics de Mallorca), la tradició oral també ha ajudat a esbaldregar la manipulació i ha servat i servit la dignitat de la noble i justa lluita de recobrar la memòria.

Com hem vist, la tasca investigadora de Carme Simó adreça l’anàlisi científica a l’estudi dels aspectes lingüístics dels documents. Això no obstant, de rebot (però gens fora-voler), quan ens fa present dels seus treballs ens posa a l’abast una allau d’informació rellevant, i molt útil, als qui tenim la dèria d’esteranyinar la història manyuclada. La tasca impulsada arran de la commemoració del Tricentenari (1715-2015), orientada a llegir la guerra de submissió (1705-1715) des d’una perspectiva nacional i, per això mateix, des del punt de vista dels derrotats, va haver de recórrer a aquests treballs, perquè esdevenen papers contra la desmemòria i, com és sabut, els papers fan mentideres les barbes. De manera molt destacada, les aportacions de Carme Simó la fan mereixedora del qualificatiu “salvahistòries”, paraula ben adient i necessària per a qui vol salvar el nom de cada cosa, tot i que crec que l’acadèmia incorporarà abans el de “salvaslip”. Ça va de soi!  

Carme Simó, amb Pere Martorell, Biel Majoral, Margalida i Llorenç Capellà (exposició del Tricentenari)

La dietarística a Mallorca

El segle XVIII, tan ric d’episodis transcendentals a la nostra història, en comparança amb els tres segles anteriors és el més mal documentat i constitueix un desert informatiu que reclama estudis reparadors. Molt possiblement per precaució i per por a la intensa repressió que es va desfermar a partir de 1715, molts dels diaris, dietaris i noticiaris escrits per austriacistes degueren ser amagats i, fins i tot, destruïts. Aquesta versemblant hipòtesi (d’existir, amb el temps transcorregut, sembla plausible pensar que haurien d’haver tret el cap) delata la preeminència del discurs borbònic i fa valorar molt més el descobriment de qualsevol document de l’època, especialment els qui permeten espipellar, endevinar si més no, mostres de dissidència del discurs imposat. En aquest punt, per tal de no donar per certs tots els dogmes que ens han prescrit sense comprovar la veracitat, cal reconèixer l’eficàcia i la tasca de catalogació, recuperació i estudi que ens brinda, amb ull crític i perspicaç, Carme Simó, a qui és un deure, no només felicitar i agrair les aportacions fetes fins ara, sinó animar-la a continuar-les d’avui enllà. Ben segur que qualsevol escrit que ens brindi testimoni dels esdeveniments d’aquelles dècades obscures (segurament per amagades) serà enriquidor i profitós. Qui sap si aquella vella sentència d’Antoni Serra no serà tan ingènua i verificarem que «la història, més prest o més tard, imposa el rigor de la veritat»6.

De moment, enhorabona i gràcies, Carme Simó! 

:

NOTES

Real Cedula d’Aranjuez de 1768 promulgada per Carles III, objecte d’una insòlita edició especial per Mallorca

1 El 1768 Carles III convertí la Universitat Lul·liana en “Real y Literària”. Aquell mateix any, en línia amb la creuada uniformitzadora dels Borbons, Carles III va promulgar la Cédula de Aranjuez per imposar l’ús del castellà. El fet insòlit de fer una edició específica per Mallorca, delata la necessitat d’incidir sobre la població, atesa la circumstància que la immensa majoria era monolingüe catalanoparlant.

2 Despues de justamente extinguida la Universidad de Gandia, en el Reyno de Valencia, a donde iban a tropel los catalanes a graduarse… (Fragment de l’escrit del canceller i claustre de la universitat de Cervera al rei, on reclama que s’anul·lin els graus concedits per la de Mallorca)

3 D’ell són aquestes paraules contra el català: «Precisamente el uso siempre será avuso, el estilo exceso, la práctica errónea y la costumbre corruptela, aunque su origen viciado venga desde el 31 diziembre de 1229, de la conquista de la ysla por el señor D. Jaime, o desde los caldos que según la más segura opinión, fueron los primeros que vinieron a ella».

4 Aquella envestida es va superar, però els atacs persistiren. No havien passat 50 anys quan, finalment, l’any 1829 la Universitat de Mallorca va ser reduïda a un simple seminari de la de Cervera. Joaquim Maria Bover es va fer ressò del desastre: «Plora Mallorca per tanta pèrdua i es lamenten els literats per haver-nos sostret el mitjà de la nostra il·lustració i el pou de l’erudició mallorquina».

5 Arran de la retirada de les gramalletes del convent dels dominics, l’abril de 1813, es publicà un article al periòdic Balear, criticant haver deixat l’espai brut en comptes de posar-hi retrats de sants. Gabriel Nadal i Huguet escampà vuit dècimes agressives per assenyalar l’autor.

Are ya sabem s’autor

que en es diari ha posat

s’article comunicat

y es diu Tomas Auiló

qui té part en es fogó

de se costa des castell

en tant que se seua pell

fa olor de socorrim

de com feyen es saim

de son avi tal com ell.

6 Del segle XVII hi ha localitzats nou noticiaris originals, tots en català, quatre dels quals també s’insereixen dins del segle XVIII i, en part, durant l’enfrontament entre Castella i el Regne de Mallorca: Bartomeu Martorell (1692-1715), Maties Mut (1680- 1715), Antoni Serra (1652-1711) i Joan de Torrella (1681-1713). Així mateix hi ha altres tres còpies de dietaris en català, només una de les quals, la de Cristòfol Fiol (1643-1702), entra dins del segle XVIII, encara que no arriba a 1705, inici de la guerra.

Pel que fa al segle XVIII, es conserven vint-i-tres noticiaris, dotze d’originals i onze a través de còpies. Pel que fa a la llengua, hi ha cinc manuscrits en castellà, un de bilingüe català-castellà i sis en català. De les còpies, dues són en castellà i les altres nou en català. Dels 23 dietaris, només quatre relaten notícies del període del conflicte bèl·lic: els d’Antoni Oliver (1695-1731), de Guillem Vidal (1713-1749), el de Llorenç Coc (1710-1735) i el d’Agustí de Torrella (1713-1740) que continua el noticiari conegut com Olla Podrida, iniciat per son pare.

(Informació elaborada a partir de les dades de LA DIETASTICA A MALLORCA: 1372-1810 de Carme Simó i Roca)

Un pensament a “SALVAHISTÒRIES! Carme Simó i els dietaris del XVIII

  1. Quim Malgratenc

    Com cada vegada que rebo els vostres erudits estudis, em meravello tant del vostre saber com de la ignorància de la meva generació, nascut el 1927, no vaig tenir cap oportunitat d’estudiar català. La meva mare m’ensenyà de llegir (sense sil·labari), durant la guerra vaig fer mig curs al ‘Grup Escolar Rosselló’. D’aleshores fins avui només la meva curiositat, esperonada per un germà meu 14 anys més gran.
    “Balutxo”: moltes gràcies!.
    Quim Malgratenc.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*