Adesiara, voler respondre les provocacions intencionades i maquinades en els laboratoris de guerra dels adversaris, amb la higiènica intenció de no deixar cap atac sense resposta, ens aboca a mossegar l’ham i a fer el seu joc. Arran de la declaració imposada del Partido Popular de les Illes Balears que ha decidit aprovar la inexistència dels Països Catalans, complementada amb altres endemeses com el TILo la Llei de Símbols, hem viscut dues reaccions antagòniques. La primera, irònicament divertida, és que els ignorants malintencionats han fet allò tan bajà de confirmar desmentint i, d’aquesta manera, delaten un intent talibà d’esborrar l’existència de la nació catalana, de la qual reneguen, però de la qual provenen i a la qual, fora voler, pertanyen. Més que mai, a tots i a cada un d’ells, els hi són d’aplicació aquelles sàvies paraules d’un mestre que, tot i que voldrien fer seu (ho han intentat més d’una vegada), els desautoritza i desqualifica:
«¿Som catalans els mallorquins? Qui el negarà, aqueix fet, en no ser un ignorant presumit? Sols una ignorància supina explica que hi hagi pogut haver un periòdic que tractàs de posar en ridícul això dels catalans de Mallorca. El malanat autor hauria fet molt bé d’estudiar una mica lo que s’atreví a ridiculitzar. (…) La nostra nacionalitat és la catalana. De Catalunya sortim, d’allà vengueren els nostres majors. No volem res amb ells? Idò som uns renegats: renegarem la nostra sang. Desgraciat del poble que en renega! Quin lloc més ignominiós li reservarà la història? (…) La nostra personalitat ètnica, si l’hem de recobrar, ha de ser amb Catalunya. Allunyar-nos de Catalunya, pretenir refermar la nostra tradició sense Catalunya, és una al·lotada, una ximplesa». Antoni Maria Alcover (1909)
La contundent i més que centenària declaració posa en solfa, de cara al futur i per a sempre més, la credibilitat dels autors de l’acord. Els retrata en la seva estultícia i els descriu com a ignorants, presumits i renegats. L’autor del magne diccionari ja va definir, fa més de cent anys, aquests mediocres dictadors que volen decidir allò que la Ciència ha validat fa estona i la Història proclama. Actuen talment com si decidissin votar que la Terra és plana, que la Mare de Déu nom Joana, que les gallines pixen o que sant Cristòfol era nan! El ridícul és del tot seu i d’aquesta manera hauria d’haver quedat la cosa; com una manifestació impertinent i eixelebrada que els retrata.
Dissortadament no ha estat així, perquè hi ha hagut un segon efecte negatiu. L’acord barroer ha provocat, per mimetisme, sense pensar-hi gaire i per pur impuls defensiu, una allau d’articles de gent de bona fe que, per respondre una impostura totalitària, han caigut de ple en el parany i, amb el lliri a la mà, s’han apressat a replicar amb la vindicació, no menys absurda i irreflexiva, d’una nomenclatura extravagant que, a mesura que passa el temps, ens és cada dia més adversa i perniciosa i que, lluny de ser enaltida, ens convé posar en solfa. En política, les casualitats no existeixen i el PP ha aconseguit que hi hagi gent que defensi una denominació que potencia la divisió i l’esquarterament. S’ha d’anar més viu a l’hora de les actuacions reactives, perquè ens fan anar a remolc dels qui, interessadament, volen embullar la troca. Cal ser proactius i no entrar a ballar amb la música dels altres. La denominacióPaïsos Catalans és un invent, relativament de nova planta, que s’ha mostrat ineficaç i que ha demostrat que afebleix i diversifica. És un pegat, promogut a plena consciència que era una mesura temporal, que ens anul·la el gentilici històric (qui, quan li demanin d’on és, dirà que és dels Països Catalans?), accentua el regionalisme i esvaeix la pertinença a la nació catalana. És un nom que ens fa, a tots plegats, vernacles, és a dir: esclaus domèstics. Ho explicaré, ho raonaré i, sobretot, ho documentaré.
Contextualització del “naixement” del terme Països Catalans
La primera vegada que apareix aquesta locució és, en castellà, a l’obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa de Benvingut Oliver Esteller, editada a Madrid l’any 1876. La denominació designava el conjunt dels territoris objecte del seu treball detallats en el títol, però no com a un conjunt nacional, sinó com a comunitat lingüística i, quant a Dret, jurídica. Una dècada després, l’any 1886, a la revista L’Arc de Sant Martí, Narcís Roca Farreres escriu (ara ja en català) països catalans, però malgrat els intents d’aprofitar i validar aquest nom, no va quallar i mai no va passar de ser similar a l’expressió “països (o terres) de parla catalana”, utilitzada abans i després (i encara ara) de manera més habitual. Països Catalans no va passar de ser altra cosa que un referent, anecdòtic i temporal, que no va fer-se popular. De fet, el nom combinat anava en línia amb la idea defensada el 1859, només disset anys abans, per Victor Balaguer, el qual proposava Pàtria Llemosina, com a definició d’una hipotètica federació de les terres de parla catalana.
Cal situar-nos en el calendari a l’entorn previ al llibre de Benvingut Oliver. Com a primer punt clau de referència, cal relatar que la primera meitat del segle XIX, La Renaixença va activar la represa de la llengua i de la cultura catalana i, amb elles, l’assumpció de pertinença a la nació catalana. Cal tenir en compte que el gentilici catalans, habitual als regnes de Mallorca i de València durant els segles XIII, XIV i XV (vg. al final ANNEX 1) i, amb menys mesura el XVI i XVII, s’havia vist gairebé arraconat el s. XVIII fora del Principat a partir dels Decrets de Nova Planta. Un segle després, sobretot a partir de La Renaixença (1833), la catalanitat reviu i el gentilici es recobra i s’usa amb gran normalitat i naturalitat al llarg de la segona meitat del segle XIX a les Illes Balears i Pitiüses. Un segon punt important de referència, per contextualitzar el moment històric del llibre d’Oliver on apareix paises catalanes, és quan, el 18 de maig de 1869, se celebra el Pacte Federal de Tortosa i ressuscita la terminologia habitual prèvia a la Guerra de Successió. Així ressorgeix “la pàtria (i la nació) catalana” per designar l’àmbit nacional. Reapareix sense cap oposició ni una; sense cap rèplica, ni que sigui. Els exemples, tant pel que fa referència al gentilici com a la consciència plena del domini territorial de Catalunya són, a Mallorca i Menorca, nombrosos:
«Si trescada l’alterosa Catalunya, si corregut lo planer i delitós verger de la morisca València, us arribau fins a l’aimat estol de les Balears lo cor se us eixampla al primer mot que hi sentiu, veient que no per travessar les ones haveu eixit per açò de la Pàtria Catalana». Marià Aguiló (1867)
«Acceptau de bon grat nostre present i sapigau que los fills de les Illes tenim per molt de ser catalans! Volem bé a les lletres catalanes, perquè som catalans». Josep Lluís Pons i Gallarza (1873).
«Tinga lo nom de Catalunya, sia Catalunya la terra tota on la nostra llengua se parla, i no hi hagi per a tots nosaltres més que una sola pàtria i una sola llengua, i aquesta cobrarà en galania el que la pàtria creixerà en grandesa». Jeroni Rosselló (1873)
«Alguns bons fills de la benvolguda Mallorca han respost amb entusiasme i alt patriotisme al crit de sos companys d’altres terres i unint el seu esforç al dels catalans, de qui som els fills majors, i als de València, que tenim per germans». Del telegrama de la Diputació de les Balears a les autoritats del Principat, en suport a la voluntat de formar un Estat Català (1873)
«Cal donar molta d’importància al recobrament de la llengua com a passa per reconstruir la Pàtria Catalana».Josep Tarongí (1875)
«No sé per què han adoptat a Catalunya lo nom bàrbaro de catalanistes, ja que als catalans basta ser catalans i no més; això és, fills i amants de la pàtria catalana.» Josep Miquel Guàrdia (1889)
«Tenim una llengua que és l’expressió de l’esperit de la nostra terra, que s’ha perpetuat en la família i que ha mantingut sempre viva en nosaltres la consciència de la nostra nacionalitat». Ramon Picó i Campamar(1892)
«Tenc s’encàrrec de comunicar-vos que Catalunya és germana de Mallorca i que se posa an es nostro costat disposta a ajudar en la lluita contra el govern central. No hi ha dubte: Catalunya, València i Mallorca arribaran a governar-se totes soles». Lluís Martí (1899)
«També venc per parlar-vos
del bon regionalisme,
perquè crec que el centralisme
és jou feixuc i penós.
El seu servici és danyós,
ell nafra el patriotisme,
lleva en el catalanisme
el més dolç i profitós.
Aquells que són castellans
que parlin en castellà
i noltros en català
i serem bons catalans!
Cerquem tots idees grans
pel catalanisme honrar
i el centralisme seurà
en el banc dels ignorants!» Antoni Vicens Santandreu (1899)
«La crida feta pels comerciants i industrials de Barcelona en reclamació del règim econòmic que les Bascongades gaudeixen és la passa necessària per arribar a l’autonomia de la nostra pàtria». Joan Torrandell(1900)
Per fal·laç, cal repudiar amb contundència l’afirmació estesa que aquest catalanisme era únicament cultural. Ho desmenteix el poeta Marià Aguiló (1825-1897), conscient fins al moll dels ossos de la convenient estratègia d’identificar la defensa de la llengua i de la nació:
«Cap nació pot dir-se pobra
si per ses lletres reneix;
poble que sa llengua cobra
se recobra a si mateix.»
El vigatà Jaume Collell (1846-1932) reblà el clau d’aquella quarteta:
«No captem el dret de viure,
dret que no es compra ni es ven,
poble que mereix ser lliure
si no l’hi donen, s’ho pren.»
Per deixar de banda la major consciència atribuïda tradicionalment a Mallorca i al Principat, dos exemples més de la mateix època, un de Menorca i un d’Eivissa, prou eloqüents quant al sentit polític i a la voluntat d’alliberament nacional. A Menorca, el metge d’Alaior Joan Miquel Guàrdia (1830-1887) abans esmentat, l’any 1890 tancava un del seus escrits a L’Avenç amb aquesta proclamació inequívoca a favor de la independència de Catalunya:
«Així ho creu un demòcrata republicà, i no de quinze dies, qui desitja coralment la independència, la llibertat, la prosperitat i l’avenç de la pàtria catalana».
Un contemporani d’Aguiló, de Collell i del metge menorquí, l’advocat i periodista eivissenc Felip Curtoys i Valls (1838-1916), també glossava la llibertat, agermanada, de les terres catalanes:
Eivissa, petit bocí
de la terra catalana
que arrancà la tramuntana
i enmig de la mar florí.
Quarteta que completà el cantautor Isidor Marí
Va florir i ara ja grana,
i arriba es temps de collir,
i enc que bufin tramuntanes,
tot comença a reverdir,
sa memòria, ses solanes,
ses feixes i es vells amics.
«Que som terra catalana
ja és ben fàcil d’advertir,
llevat que un tengui lleganyes
o cervell de ratolí.
Sa llengua mos agermana,
sa història no pot mentir (…)
I basta que mus separaren,
que molt més ens hem d’unir,
com es grans d’una magrana,
que no ens puguen despartir.
Entre germans ningú mana,
no ens podem desavenir.
Sa feina no serà vana
si arribam a aconseguir
sa llibertat sobirana
que un dia vàrem tenir
i es drets que junts defensàrem
lluitant contra en Felip V.»
La Gran Catalunya (1900-1936)
Entrats ja dins del segle XX, les proclamacions de catalanitat arreu del territori es fan cada vegada més habituals. Aquesta evidència dispararà les alarmes i, a tocs de corneta de Madrid, deixondirà els botiflers a inventar, activar i atiar el regionalisme i l’anticatalanisme en totes les seves facetes (vg.ANNEX 2 al final). Malgrat els avenços, es detecta una manca d’unitat en la terminologia a l’hora de definir la nació, però és únicament una qüestió de nomenclatura, perquè el concepte polític és prou clar. L’ús de Països Catalans és pràcticament nul. Des de L’Avenç es propugna la denominació Catalòniaque, tot i que rep una relativa bona acollida i que, més endavant, farà seva Joan Coromines, no és assumida per gairebé ningú. Rovira i Virgili defensa l’ús de Catalunya integral, per a la nació, complementat amb el de Catalunya estricta, per referir-se només al Principat, però els termes provoquen confusió i l’expressió no creix ni s’expandeix. Posteriorment, en línia amb el nom (comercial?) del diccionari català-valencià-balear d’Alcover, el valencià Nicolau Primitiu Gómez Serrano proposarà Bacàvia (o també Bacavària). En tot cas, la diversitat de les aportacions al llarg del primer terç del segle XX ens delata que ja s’havia detectat la necessitat de definir i unificar la nomenclatura.
L’any 1906, dins de La nacionalitat catalana, concretament a l’article Greater Catalonia, Enric Prat de la Riba proposà la denominació Gran Catalunya. A Mallorca la idea va fer forat (s’hi afegí també el terme Catalunya Gran) i fou acollida per molts d’autors. L’expressió va ser utilitzada fins a la insurrecció feixista de 1936. Altres autors preferiren usar el nom de Catalunya, sense additius, per referir-se a la nació. Uns i altres, coincidien en utilitzar el gentilici catalans per definir la pertinença nacional dels illencs i dels valencians. Els exemples que ho demostren han emplenat llibres.
«Alcover, un altre gran català de Mallorca, (…) ha afirmat altra vegada la unitat de Catalunya en declarar, entremig dels aplaudiments dels congressistes, que quan es parla de catalans s’ha d’entendre que es parla de tots els homes de llengua catalana». Enric Prat de la Riba (1906)
«Mossèn Alcover s’aixecà enmig de religiós silenci per demanar que, responent a la identitat que els ajuntava, haguessin l’acord anhelat de donar-los, a tots els homes de les terres on és parlat el nostre idioma, l’honorable dictat de catalans, i que per a tothom fossin tinguts per tals». Pere Oliver i Domenge (1906)
«Això de què els naturals de Mallorca se deien a si mateixos i se comptaven com a catalans és ben positiu, i ho he vist mil vegades comprovat». Estanislau Aguiló (1907)
«Jo valencià nascut a València, afirme que la meua pàtria es Catalunya». Miquel Duran (1908)
«Prosperi i escrigui molt, estimat Bofill, i cregui que s’alegra molt de sentir-se vençut de la nova generació, a major glòria de Catalunya». Miquel Costa i Llobera (felicitació a Guerau de Liost, 1909)
«Si no fóssim un poble mateix amb Catalunya, si no estiguéssim lligats per un doble vincle de germanor i d’història, ho hauríem de voler ser. Però és que per molt que facem tanmateix ho som catalans. Com un qui negàs son pare, el delataria la fesomia que no es pot mudar fàcilment». Llorenç Riber (1909)
«Catalans conscients, oïu-me: les Mallorques són catalanes. Per amor a la veritat, per deler de justícia, per la fretura d’alliberació que havem, ens cal reintegrar, incorporar al llinatge de Catalunya, les Balears, les illes volgudes, que no són ni poden ésser colònies ni possessió d’altres pobles, car són la pròpia substància, la pròpia sang, de la Catalunya malaurada, de la Catalunya triomfadora. (…) És, doncs, Catalunya una nacionalitat; serà una nació, un Estat. Ara bé, la nacionalitat catalana no es limita al Principat de Catalunya; s’estén, a més, per les terres del Rosselló, Cerdanya i Conflent; per les encontrades de la Ribagorça i el Pallars; per les muntanyes lliures d’Andorra; pels vergers de la València i per les blaves i assolellades illes Balears».Pere Oliver i Domenge (1916)
«Crec necessari dir-vos que estic del tot conforme que la nostra parla no és més que una petita variació de la llengua catalana, i em pens que tots arribarem a comprendre que som catalans». Joan Mir i Mir (1917)
«Els mallorquins, davant el fet indiscutible de la resurrecció de la nostra veritable personalitat, ens trobem en la necessitat d’adoptar un ideal que ens dugui, com més aviat millor, a la regeneració total del nostre poble. L’any 1717 senyala el començament de l’època més intensa d’influència centralista. Qui sap si enguany, després de dues centúries, començarà l’època més intensa de la reconstrucció de la nostra casa pairal». La Veu de Mallorca (1917)
«Si el mallorquinisme no pot ser oposat a balearisme, i balearisme vol dir, essencialment, catalanisme insular, està clar que el mallorquinisme únic que s’ha d’admetre com a bo i raonable és el catalanista». Joan Estelrich(1917)
«…la reconstrucció i expandiment cultural de la Nació Catalana, que així fou coneguda al món en llurs jorns gloriosos, sens afegir els qualificatius de valenciana i mallorquina…» Eduald Martínez Ferrando (1918)
«Els mallorquins han de pensar en ço que més els convinga. Se’ls hi presenten dues opcions: o sumar-se a l’Estat Català, a base del reconeixement d’una plena autonomia per a regir els afers mallorquins, o continuar units a l’Estat Espanyol unitari». Cambó (carta als mallorquins publicada a La Almudaina l’any 1918)
«Catalunya és una nació. I deixau-vos anar de literatures i regionalismes “sanos y bien entendidos”. Sense paliatius de cap casta, el fet és l’existència de Catalunya com a nació; aquest és el fonament de tot, fonament tan fort que permet afirmar que per sota les ruïnes de l’edifici actual de la causa catalana seguiria bategant l’esperit del poble presoner del dret i la llengua i el poder d’un altre poble, lluitant sempre i espiant l’hora de fer sortir altre cop a la llum del dia la seva personalitat». Joan Pons i Marquès (1919)
El gener de 1928 apareix a Mallorca LA NOSTRA TERRA, una magnífica revista mensual d’Art, Literatura i Ciència que es publicarà fins a l’aixecament feixista-militar de juliol de 1936. En els editorials teoritza i propugna la reconstrucció nacional a partir de la llengua, la cultura i els eixos identitaris de la personalitat col·lectiva del conjunt de la nació. La revista comptava amb col·laboradors destacats d’arreu de Catalunya (Amades, Carner, Chabàs, Coromines, Fabra, Macabich, Martínez Ferrando, Maseras, Moll, Saltor, Soldevila, Villangómez…). En les seves quatre mil cinc-centes pàgines, no apareix l’expressió Països Catalans i, en canvi, és habitual la denominació Catalunya Gran i molt freqüent el gentilici catalans aplicat als mallorquins i als valencians. Els editorials i els nombrosos articles referits a la qüestió nacional catalana, són una font imprescindible de referència.
«Mallorca, sense perdre cap característica de la seva fesomia pròpia, no és altra cosa que una illa catalana, digui el que digui tot el filisteisme vuitcentista. Com a tal forma part de la Catalunya integral, participant amb ella de la unitat de raça, de la unitat de llengua i de la unitat de cultura, la qual ha enriquit molt sovint amb aportacions de gran vàlua. Cal desfer l’equívoc que Mallorca és una regió d’Espanya distinta de Catalunya, i desvirtuar el regionalisme o el mallorquinisme com a conceptes mancats totalment de sentit». LNT (1930)
Menorca, d’acord a la seva tradició històrica, recela de Mallorca i propugna incardinar-se a Catalunya. Amb un precedent de l’any 1916, arran de l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia per a les Balears (finalment, serà només de Mallorca i d’Eivissa), l’any 1931 el posicionament dels menorquins s’accentuarà.
«Una vegada Menorca s’hagi ajuntat en una Mancomunitat, deuria lligar-se a una regió, la qual segons la meva opinió, hauria de ser Catalunya». Pere Ballester (1916)
«Seria profitós que ens posàssim d’acord per cercar un apropament vers aquells sectors que aspiren al reconeixement de la nacionalitat catalana a la que nosaltres pertanyem d’ençà que Menorca fou conquerida pels catalans». Tudurí Garcia (març de 1931)
«Menorca és catalana, genuïnament catalana (…) [i cal] enfeinar-nos en la tasca, àrdua és ver, però també bella i justa de la catalanització radical de la nostra illa. (…) Advinguda la República, que no pot ésser altra que federativa, ens cal tombar els ulls vers la història i regenerar-nos com a poble lliure. (…) Res d’Estat Balear, res de provincianisme. Volem ser catalans, tot essent menorquins, com en són els empordanesos, els rossellonesos, els mallorquins mateixos. (…) Si Menorca és una regió catalana ha de seguir una política catalana.» Joan Timoner i Petrus, Menorquit (1931)
El 28 de setembre de 1931 hi ha una intervenció de Gabriel Alomar a les Corts espanyoles en protesta perquè les Balears no vagin unides a Catalunya i amb el mateix estatut d’autonomia. La protesta va rebre, amb una única excepció, el suport dels altres diputats illencs, alguns dels quals ho eren per partits polítics de Barcelona, com Alomar, Antoni Maria Sbert o Joan Estelrich.
«Veieu-la bé, la nacionalitat catalana, espargida i esquarterada a través de les costes llevantines d’Espanya i més enllà de la mar, i fins més enllà de la frontera francesa. Per sobre aqueixa total Catalunya ha passat un fibló de raons d’estat artificials, de dogmes i doctrinarismes pedantescs, pels quals se l’ha volguda junyir violentament a una raça estranya, se li ha volgut rompre la seva unitat íntima i nadiua, i fins s’ha declarat estranger a una part del solar originari». Gabriel Alomar (1931)
«Era mi tesis, en aquel artículo, que Mallorca no podía formar un todo orgánico sino parte de este todo. Que nuestra lengua, nuestra raza y nuestra historia nos ligaban a Catalunya. Que hablar de mallorquinismo era inventar entidades artificiosas. Y que los mallorquines, quisiéramos o no, éramos catalanes de Mallorca, como nos había llamado ya el más grande mallorquín de nuestra historia: Ramon Llull. Han pasado muchos años. Mi postura no ha variado. Sigo luchando por la ilusión que he acariciado toda mi vida; por la federación de esa región balear a la antigua nacionalidad catalana. Ya sabemos que la realización de ese sueño se halla dificultado por el artículo 13 de la Constitución pero nada hay que pueda detener el cumplimiento de un ideal cuando arraiga hondamente en la conciencia popular». Alexandre Jaume (1931)
«Nosaltres els mallorquins, a grat o a desgrat, no som altra cosa que catalans de Mallorca, i Mallorca no és altra cosa que una illa catalana. Negar la catalanitat de Mallorca és la prova més evident que no es tracta d’altra cosa més que d’una manifesta i immotivada antipatia per Catalunya, que quasi tots acaben per confessar. Els prejudicis no són arguments». Antoni Salvà (1932)
«Catalunya no se circumscriu a les quatre províncies de la divisió administrativa espanyola sinó que abraça totes les contrades on se parla la llengua del rei En Jaume». Miquel Ferrà (1932)
«I no ens parlin de mallorquinisme oposat a catalanisme o a valencianisme, perquè el punt essencial, bàsic, del catalanisme, mallorquinisme i valencianisme és l’afirmació de la unitat històrica, racial i lingüística. Pels mallorquinistes, Catalunya no pot ser més que l’alter ego: la seva llengua és la nostra, la nostra literatura és la seva, la seva història és la nostra, el seu pensament, el nostre pensament…» República, 1934
«Tot el meu passat que la història allunya
el tenyeix de glòria la Gran Catalunya
Jo sóc mallorquí i és la meva glòria
esser català per la meva història!» Pere Capellà (1935)
Aquestes proclamacions de pertinença a la nació catalana de ciutadans de fora del Principat, no són exclusives de Mallorca, Menorca i Eivissa. També n’hi ha a València:
«Els qui es preocupen del problema nacional (…) Tortosa és al centre geogràfic de la Catalunya peninsular». Víctor Major (1930)
«Nosaltres els valencians no som més que els habitadors d’una regió de la nacionalitat catalana». Emili Gómez Nadal(1931)
«Valencià de la ciutat de València, declaro que sóc català». Carles Salvador (1933)
El 23 de maig de 1936, a imitació gairebé idèntica d’un precedent anterior del maig de 1934 (fracassat arran dels fets d’octubre d’aquell any), un grup de 165 intel·lectuals del Principat, amb un Comitè d’Honor de 6 i un Patronat de 21, publiquen un Missatge als mallorquins recordant l’aportació mallorquina dins el procés de consolidació de Catalunya i fent una crida a la unitat nacional:
«Catalans de la Catalunya estricta, fem una crida a les corporacions públiques de l’una i l’altra terra perquè es disposin a dur a bon terme la nostra comuna esperança».
El 14 de juny de 1936 un grup de 153 mallorquins contesten el missatge amb una Resposta als catalans, on es proclama, en nom de Mallorca, la voluntat de continuar lluitant a favor de la unitat i del comú destí de Catalunya:
«Amb la nostra resposta volem fer la triple afirmació d’una unitat de sang, de llengua i de cultura que adrecem a la Catalunya immortal, la Catalunya de tots els catalans i de tots els temps que s’estén del Rosselló a València, la del rei en Jaume i de Ramon Lull».
El Missatge als mallorquins va generar un epígon des de València (vg.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/218568
, publicat dia 28 de juny de 1936 a La Vanguardia, mentre que la Resposta als catalans va propiciar una segona resposta des de Menorca que no s’arribà a publicar:
«No sabríem dir més ni millor que els nostres germans de Mallorca; bastarà, doncs, manifestar que ens adherim de tot cor i amb sencera convicció a la resposta d’ells, i expressam el nostre desig d’obrar en conseqüència amb aquesta professió de fe en les destinacions futures de la comunitat catalano-balear».
El camí de la unitat s’acostava. S’albiraven temps de represa. La insurrecció feixista va interrompre el procés i va provocar una brutal repressió ideològica contra els catalans. Ho diu Francesc de B. Moll: “El 18 de juliol va impedir que es consolidàs la col·laboració”. Ho ratifica Gregori Mir: “L’alçament militar-feixista interrompé la unitat”. L’exili interior abocà els catalans a endinsar-nos, de nou, dins de la cova del silenci no resignat, antic i molt llarg que descriu i canta Raimon.
La resurrecció (forçada i amb calçador) del terme Països Catalans
La lenta represa de l’edició de llibres catalans en ple franquisme, a la meitat del segle XX, torna evidenciar la manca de concreció terminològica per definir l’àmbit nacional. Reapareixen, tímidament, les referències a les terres de parla catalana, però no s’esvaeix la necessitat de cercar una denominació comuna. A Mallorca, arran de la criminalització que es va fer de la Generalitat de Catalunya, acusada del desembarcament republicà de l’agost de 1936, ja ningú no usava Catalunya Gran per referir-se al conjunt de la nació, ni tampoc no reapareix cap dels altres noms de principis de segle (Catalònia,Catalunya integral…). Així mateix, són comptades les encriptades referències públiques a la catalanitat. Tampoc reeixia cap de les novelles propostes. No va quallar, l’any 1956, l’expressióMediterrània Catalana aportada per l’occità Pierre Deffontaines ni, tampoc, el nom de Comunitat Catalànica (que defensava el gentilici catalànics, per referir-se a tots els catalanoparlants), explicada en un manifest publicat el juny de 1961 a la revista Serra d’Or, sobre una proposta de Miquel Adlert(posteriorment alineat amb els secessionistes).
En aquest context, des de la perifèria nacional i en ple franquisme, Joan Fuster rescata i reivindica el terme Països Catalans en els seus llibres Nosaltres, els valencians i Qüestió de noms, publicats l’any 1962. Com així va optar per aquesta denominació i no per la més usada històricament, Catalunya, o d’altres més usades des de La Renaixença ençà (Pàtria Catalana, Nació Catalana o Catalunya Gran)? Com així va creure que el plural convidaria a una major acceptació? Com és que, en la dispersió, hi va veure un avantatge? Com així no va detectar l’efecte divisori, tant conscient com era de l’esquarterament de la nació? Com així va creure que aquesta expressió no provocaria el rebuig de l’anticatalanisme? El 1960, només dos anys abans d’editar els llibres, Fuster havia escrit a la revista Serra d’Or:
«Per catalans volem ser tinguts nosaltres i les nostres coses: en el mateix terreny que els homes i les coses de qualsevol comarca de la Catalunya estricta».
Sobta encara molt més la decisió quan Joan Fuster mai no va amagar la seva preferència per Catalunya, ni la provisionalitat de la denominació. De fet, ho manifestà explícitament:
«Pel que fa a la nomenclatura, la solució que millors assistències obtenia era la més natural també: dir Catalunya del conjunt del poble catalanoparlant.(…) L’ideal fóra adoptar, no ja la forma Catalunya Gran, sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d’ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l’ús de la paraula Catalunya. Hauríem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral. És per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació Principat per referir-nos a la Catalunya estricta: Principat o, si es vol, Catalunya estricta justament. Tenim dret a esperar – per molt llunyana que se’ns presenti aquesta esperança -, que un dia serà suficient dir català per al·ludir a la nostra condició de poble únic, i agregar-hi una precisió comarcal per localitzar la cosa o persona de què es tracti».
Siguin quines siguin les raons que ell ponderà com a superiors, la proposta de Fuster representava el rebuig tàcit d’anteriors terminologies i significava una reculada que es faria més notòria amb el temps:
«Més apta que la forma “Gran Catalunya” o “Catalunya Gran” és la de “Països de Llengua Catalana”. I millor encara, la de “Països Catalans”, que tant s’ha estès en els últims deu anys, i que amb això mateix ha fet la prova de la seva viabilitat. Països Catalans té, en primer lloc, l’avantatge de la concisió i de la “normalitat”. En té, de més a més, un altre, que provisionalment salva i acull les persistències dels particularismes tradicionals: és un plural.
Com així escriu “més apta”? Con així “millor”? Amb quins paràmetres es fonamentà per afirmar que Països Catalans s’havia estès en els darrers anys? D’on treu la prova de “viabilitat” que assegura? Com podia parlar de “concisió” sobre un terme doble i, fins i tot, ambigu? Com n’assegura la “normalitat”? Com atribuïa amb un plural l’acolliment, ni que fos provisionalment, dels particularismes? Com així Fuster, a plena consciència del caràcter inadequat del terme, proposa aquest interludi? Com així un nom provisional? Creia que serviria com a estació d’enllaç; com a fita per a una primera etapa? Quan pronosticava que s’hauria de fer el canvi definitiu? El fet cert és que el terme no va merèixer cap entusiasme i no va ser d’ús públic general ni popular, sinó que va romandre lligat a àmbits culturals, sectors catalanòfils, moviments polítics molt conscienciats i cercles acadèmics que l’introduïren com a veu enciclopèdica. Alguns estudiosos atribueixen la relativa acceptació inicial dels il·lustrats no tant a la idea del terme com al respecte que generava l’autor de la proposta. Al final, lluny de l’objectiu d’aglutinar i integrar la ciutadania, el terme no enganxava ni era aclaridor. El pas del temps (això sí que ho havia intuït i predit Fuster) encara el faria més poc recomanable, perquè era separador; perquè, en comptes d’unificar-la, esbocinava la nació.
Països Catalans no defineix ni descriu una nació sense estat. Tot el contrari. La fragmenta i la dispersa en un conjunt indefinit. Quins són els països? A cap moment els assenyala, sinó que, sense indicadors, hem d’endevinar amb sobreentesos que es tracta de la Catalunya Nord, el Principat, La Franja, el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses. A vegades, no sempre, algú fa l’esforç de recordar l’Alguer (que seria el país català de l’estat italià). Rarament, algú té l’esma de pensar en Andorra, ara per ara l’únic territori català amb estructures d’estat. El punt comú del doble terme, la catalanitat, actua com a adjectiu i no significa presència, sinó únicament referència i encara aquesta sense detall. Podria assenyalar un simple marc geogràfic, com seria el cas dels Països Bàltics, amb Estònia, Letònia i Lituània (ep!, de dues cultures diferenciades ja que els estonians parlen una llengua finesa), o als Països Escandinaus, amb Suècia, Noruega, Dinamarca i Finlàndia (ep!, igualment, amb llengües i cultures distintes). Com a molt, podria assenyalar un simple marc històric, com seria el cas dels Països Anglosaxons, o, més clar encara, un marc exclusivament lingüístic com els Paises Hispanos. Sigui com sigui, Països Catalans no és apte per emmarcar la nació catalana i, d’ençà de la invenció del pegat l’any 1876, ha passat massa temps per resistir-se a l’evidència i no voler-ho veure.
L’historiador occità Pierre Vilar, conscient que la denominació no arrelava, l’any 1976 aportà l’expressió Espai català, una proposta que tampoc no va reeixir. Coincidint en el temps i com a fet positiu a destacar, tot i el caràcter regional, cal valorar la requalificació del terme “catalunya francesa” per la denominació Catalunya Nord que, de manera progressiva, amb les argumentacions de Llorenç Planes i l’impuls d’un nodrit grup d’escriptors i artistes del Rosselló, assolirà l’èxit i es farà d’ús comú i natural arreu de la nació. A la Catalunya nord-pirinenca, a més, es compta amb dos aspectes positius més: el gentilici d’ús normal és el de catalans i la senyera sovinteja arreu sense additius.
A Mallorca, en relació a la pràctica del primer terç del segle XX de parlar de la Catalunya Gran o, senzillament, Catalunya, Països Catalans no va rebre una bona acollida i els anticatalanistes encunyaren la sàtira burlesca de “pastissos catalans”. Gairebé vint anys després dels llibres de Fuster, la proposta no havia reeixit. Serveixin dos exemples crítics de pensadors prou qualificats com a mostra:
«Per anar bé necessitaríem un sol president de la Generalitat per a tot el País Català; perquè tampoc no cal dir Països Catalans. No. País Català i prou. I un sol president. Un president per al País Català. El President de la Generalitat hauria de ser-ho del Principat, de les Illes i del País Valencià. Això de les autonomies ho espatlla tot. És com el conte de la vella per no arribar-ho a tenir mai. Et fan transferències de vint-i-cinc cèntims amb dues dècimes i s’obliden de la geografia, el llenguatge i el tarannà, que són realitats històriques com una catedral». Blai Bonet (Serra d’Or, gener 1981)
«Com havia de ser la nostra revista? L’acord fou unànime: la nostra revista seria oberta a tothom, a tots els corrents estètics i a tot Catalunya (aleshores no dèiem “Països Catalans”, sinó Catalunya i prou. Per a nosaltres, tan Catalunya era Barcelona, com Alcoi, com Ciutat, com Lleida o com Perpinyà; i com que no significàvem res, ni érem cap força ni cap perill, ningú no hi tenia res a dir)». Josep Maria Llompart (Latitud 39, agost de 1981) L’article es refereix al naixement, l’any 1952, de la revista Raixa.
El fet és que l’expressió Països Catalans va aparèixer (reaparèixer, si es vol) en ple franquisme. La paradoxa del condicionament del terme, atesa la situació política, ja podria haver significat una invitació al rebuig o, si més no, al qüestionament. Tanmateix, tampoc no va ser esmenat arran de la mort del dictador amb la nova restauració borbònica (si us plau, defugiu parlar de transición democrática). En els debats que va obrir el Congrés de Cultura Catalana de 1977 no es varen aportar definicions unificades ni es varen establir els mínims criteris terminològics d’ús comú. Excepte l’essencial nom comú de la llengua (profanat a l’estatut d’autonomia de València per imposició política), varen romandre pendents d’aclarir aspectes claus de la simbologia d’una cultura i d’un poble. El mapa nacional, la bandera, l’himne o la festa nacional, per esmentar quatre elements bàsics, difereixen en funció del territori. Potser és la conseqüència més de haver volgut fer part d’uns “països”, en comptes d’una nació. Al capdavall, tan esquarteradores resulten les províncies, com les autonomies, com els països.
Els 80. És molt senzill (i, encara que no ho fos, és molt necessari)
Les esmentades reflexions de 1981 de Bonet i de Llompart no eren aïllades. Des de València, Josep Guia, després de parlar amb Joan Fuster i de rebre d’aquest el vist-i-plau més científic i empíric possible (“provem-ho!”), fa una crida clara i catalana: recobrar el nom original de la nació, Catalunya, i el del gentilici catalans. En definitiva, els noms que, de manera absoluta fins al segle XVI, i reactivats entre 1833 i 1936, des de La Renaixença fins a la Guerra dels Tres Anys, varen ser d’ús normal a tot el territori. Aquella aposta contundent de Guia només tenia el possible defecte d’arribar massa prest, amb un percentatge baix de ciutadans conscients amb voluntat emancipadora, o massa tard, rere els efectes d’una paròdia de cop d’estat i d’una llei “d’harmonització autonòmica” clarament involucionista, potenciadora de l’anticatalanisme i atiadora de l’esquarterament.
Les reaccions a la proposta de Guia són, majoritàriament, molt favorables (Nadal Batle, Gabriel Bibiloni, Blai Bonet, Pere Calders, Gonçal Castelló, Santiago Cucurella, Josep Maria Espinàs, Bernat Joan, Joan Triadú, Marc-Aureli Vila…). Davall davall, però, circularen atacs fonamentats en el menyspreu, amb crítiques fatalistes, molles, sense alternatives, carregades d’autoodi, desqualificadores, caricaturesques, simplistes, mancades de rigor, poc argumentades i, en tots els casos, elaborades sobre la cultura del no: “no és gens senzill”, “no és el moment”, “no és l’estratègia correcta”, “no és gens prudent”…
Han passat gairebé 30 anys de la proposta de Josep Guia. ¿Ja podem respondre a Fuster que ho hem provat i no ha funcionat o, com jo crec, és més just dir que encara ara no ho hem provat de debò? ¿Que allò que ens caldria és adoptar una determinació i implicar-nos-hi sense dilacions ni excuses? Sigui com sigui, la realitat és caparruda: bastir una nació reclama definir-ne la simbologia i la nomenclatura i, entre aquestes, amb caràcter d’emergència el nom de la nació. Som a un pam de veure com una part d’aquesta nació aixecarà la senyera al costat de les banderes dels estats lliures del món. Com romandrem “les províncies”, “les regions”, “les autonomies”, “les terres” o, si voleu més ambigüitat, “els països” exclosos? Serà més fàcil refer el nom amb una part del territori alliberat? Ja tenim l’experiència d’Andorra i no hem vist que hagi provocat “l’efecte crida” ni “l’efecte estira” que pronostiquen els defensors del regionalisme i dels ritmes. El paral·lelisme amb Irlanda, després de 75 anys de l’esqueix del territori nacional, tampoc no convida gaire a l’optimisme.
Hem tingut prou temps per tocar amb les mans que ens cal un nom singular i clar, perquè Països Catalans no funciona. D’entrada, no té l’efecte que es volia de multiplicar les adhesions i, en canvi, aporta un referent que xapa, confon i, sobretot, anul·la (dificulta molt, si més no) l’ús, antic i natural, de Catalunya (un nom singular, clar i utilitzat durant més de mig mil·lenni). El terme combinat no facilita el gentilici, perquè ningú no afirma ser “dels Països Catalans”, senzillament perquè som catalans. Tanmateix, les poques nacions del món amb nom compost necessiten d’altres referents singulars. El cas dels Estats Units (format per una nació amb més de cinquanta estats) és prou clar: per referir-se a la nació diuen Amèrica i no fan esment al continent, sinó a la seva pàtria. Històricament, els qui han tingut consciència de ser catalans ho han proclamat talment així, i sense por ni recança. A vegades n’hi ha que s’exclamen en sentir-ho, però fins ara no hem llegit mai cap rèplica raonada amb el mínim rigor. Les protestes no van més enllà de les excuses covardes, d’una hipotètica estratègia regionalista (més que pragmàtica, obstaculitzadora i diferidora) o, dels apriorismes viscerals dels anticatalanistes. En tot cas, els opositors mai no han pogut confrontar l’allau documental que proclama la catalanitat. Ni tan sols les pedres que ens parlen amb el llenguatge dels símbols.
Quant al gentilici passa exactament el mateix que passava amb el nom de la llengua. A València, durant el franquisme, apareixien pintades a favor de parlar “el valencià”, amb consciència de catalanitat dels clandestins autors. A Mallorca i al conjunt de les Balears i Pitiüses hi havia tot un ventall de noms. Era habitual trobar referències a llengua pròpia, vernacle, mallorquí, la nostra llengua, la llengua de les Balears… eufemismes! Els complexos d’inferioritat es volien justificar amb allò de “jo ho tinc claríssim… però no és prudent i ens convé dir valencià o mallorquí!”. Salvador Espriu, per fer burla dels temorencs cagadubtes, va proposar un nom de senyora, Rosalba Cavà i, així, rossellonesos, algueresos, balears, catalans i valencians, tothom content! Fins que un altre poeta, Josep Maria Llompart, l’octubre de 1977, no va aixecar el crit de “català! català! català!” dalt d’un escenari a la plaça Major de Palma i va provocar el xoc social aclaridor, tot eren flors i violes per defugir una denominació bàsica urgent. Passa d’hora de fer el mateix amb la definició de pertinença nacional i amb la unificació de la nomenclatura i de la simbologia. Passa d’hora d’acabar amb les falsificacions, els maquillatges i les mitges veritats que no són altra cosa que mentides disfressades! Els noms mal utilitzats són un mecanisme covard per embullar la troca; una eina de confusió; una arma dissimulada. Per sort, tot i la documentació que ens ha estat espoliada (sovint destruïda amb tota intenció, amb arxius profanats i pàgines de llibres arrabassades), romanen vives les paraules dels nostres pensadors més il·lustres. En aquest treball n’he remarcat alguns, d’entre els milers d’exemples que apareixen a les bibliografies, prou clarificadors. Com solem dir: que cantin papers i mentin barbes!
El procés en curs del Principat de Catalunya ens convida a impulsar i prioritzar la consulta o, si s’impedeix fer-la, la proclamació unilateral més que justificada, sigui amb eleccions plebiscitàries o sense. Això no obstant, no podem deixar de banda un aclariment que ens és essencial a tots els catalans. Ens cal, amb segell d’urgència, definir la identitat i les relacions interiors si volem mantenir els cordons umbilicals que han de nodrir l’alliberament progressiu de tota la nació. És una qüestió de fons transcendental que afectarà la separació, ara regional i demà mateix nacional, amb una nació xapada en “països” a cinc estats diferents d’Europa.
A tall d’epíleg (reflexions i recomanacions)
1.- Algunes reflexions personals afegides
Som catalans i no «dels Països Catalans». Com la majoria de persones, quan em demanen d’on sóc la meva resposta va condicionada al lloc on em fan la pregunta. Així, si m’ho demanen a Felanitx, dic que sóc de can Balutxo, si m’ho demanen per devers Palma o Sóller, dic que sóc felanitxer, si m’ho demanen a Maó, a Burjassot o a Girona, dic que sóc mallorquí, però quan m’ho demanen a qualsevol lloc del món dic que sóc català. En tot cas, a Felanitx, a Palma, a Sóller, a Maó, a Burjassot o a Girona, faré venir bé que la meva condició de mallorquí és consubstancial al fet de ser català. No dic mai (no crec que ho faci ningú si no és per esnobisme) «sóc dels Països Catalans», ni de les terres de parla catalana, ni tan sols, allò que va ser tan recurrent de “català de Mallorca”, perquè allunya de la normalitat (algú diu “català del Bages” o “català del Ripollès”?) i fa el mateix mal efecte que genera llegir “botifarra catalana”, “paella valenciana”, “sopes mallorquines”, “flaó eivissenc” i tants d’altres noms complementats que no requereixen la companyia d’un gentilici, perquè tenen prou identitat en el substantiu.
Països Catalans és un nom recercat i mal trobat, un succedani temporal, desafortunat, dispers i, en el seu propi conjunt plural, esquarterador de la nació catalana. És un nom de nova planta, rescatat amb lupa en ple franquisme, fa seixanta anys, a partir d’una ocurrència de fa cent-vint anys, sense arrelar ni arran de l’invent ni arran del rescat. És una fórmula defensada per raons tàctiques, però a plena consciència de transitorietat. Si l’objectiu era (i per a alguns encara ho és) denominar qualque cosa més que “les terres de parla catalana”, s’ha comprovat erroni. Si la pretensió era fer de la composició el nom de la nació, amb l’objectiu d’implicar la ciutadania de tota la geografia catalana, el fracàs ha estat absolut. No ha incorporat ningú que no tingui ja plena consciència de catalanitat i, en canvi, ha provocat que els enemics ho interpretin com allò que és realment: una maniobra maquilladora més pròpia de l’estil de la “maña” borbònica. Una argúcia, certament, molt allunyada de la nostra cultura. Ens distingim per parlar clar i català. En canvi, aquest subterfugi recorda molt aquelles “providencias muy templadas y disimuladas de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. La denominació Països Catalans no va més enllà del paral·lelisme amb els “paises hispanos”, usat per agrupar els territoris on es parla espanyol, pertanyents a estats independents i, en més d’un cas, enfrontats entre sí. Una referència únicament lingüística, cultural com a molt, sense cap connotació afegida.
Catalunya és, en quantitat i en temps, el nom més usat històricament per referir-se al conjunt de la nació. Només s’amaga o dissimula, amb espires intermitents de recobrament, en els moments de major persecució arran de les victòries militars de Felip V o de Franco i els períodes immediats subsegüents. Han estat la por i la repressió les causes que han arraconat l’ús públic del nom. Just per això, com a reparació, mereix ser recuperat i reivindicat. La documentació trobada, amb evidències clares de censura i amb proves fefaents que molts d’historiadors ho han amagat deliberadament, certifica l’ús volgut i acceptat del gentilici catalans als antics regnes de València i de Mallorca.
Des de La Renaixençaençà, cíclicament apareix el recordatori que la nomenclatura i la simbologia són encara qüestions no solucionades satisfactòriament. La qüestió dels noms i dels símbols roman encara avui pendent. Si volem definir-nos sense interferències dels qui no ens voldran reconèixer mai nacionalment, ens cal posar-nos d’acord sense diferir-ho més. El procés en curs reclama marcar objectius al calendari i abocar-nos-hi sense demora i com més prest millor.
2.- Dues recomanacions finals
Hi ha moltes de persones, possiblement la gran majoria, que utilitzen la denominació Països Catalans, amb la convicció que és un terme positiu i pràctic. En algun cas recent, em consta que té l’afegit, aparentment satisfactori, de plantar cara als despropòsits dels governs colonitzadors, però tàcitament s’entra en el joc que aquests governs han dissenyat per accentuar la divisió nacional. Ells tenen un nom, una bandera, una festa nacional, un himne, una nomenclatura definida i uns símbols nacionals. Tot plegat, és una arma que no posseïm. Encara vivim inserits pendents “d’un temps que serà el nostre i d’un país que ja anem fent”… però serà el nostre i l’anem fent molt, massa, lentament. Hem de definir aquest País Català (sí, en singular!). Hem de defugir de tot el que ens pertorba. Per exemple, ens convé eradicar l’ús de “països catalans” i recobrar el substantiu nacional. Per descomptat, no es pot esborrar en dos dies un ús que, encara que en percentatges mínims i en sectors conscienciats molt reduïts, fa temps que es practica. Entenc que ja s’ha provat l’anormalitat del terme, el no arrelament social, el caràcter de temporalitat, el sentit esquarterador, l’efecte de dividir la pàtria… A més, hi ha un altre argument que esdevé una prova del cotó fulminant. Si Països Catalans apareix el 1876, vol dir que no arriba als cent-cinquanta anys de vida. Què hem de fer de Catalunya que, tant a les Balears com a València, en té prop de vuit-cents?
Crec convenient minvar, en progressió geomètrica, l’ús de l’expressió Països Catalans i, simultàniament, augmentar el de Catalunya, com a nom de la nació completa. Algú pot pensar que aquest procés de substitució (en línia amb el que preveia i desitjava Joan Fuster i d’altres “perifèrics” com Nadal Batle o Blai Bonet) és del tot innecessari al Principat i a la Catalunya Nord on, el nom de Catalunya i el gentilici catalans, són d’ús quotidià. Doncs, justament és la part de la nació on més aclariments calen, perquè del que es tracta és d’eixamplar el nom restringit al conjunt del país. Hi ha moltes d’argúcies, sense haver de recórrer al manyuclat “de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó”. Es pot fer amb breus explicacions aclaridores o, simplement, parlar de Catalunya “nació” o “completa” o “total” o “sencera”… No és difícil fer-ho i, encara menys, convidar els altres a imitar-nos. Fora del Principat aquest exercici té un efecte immediat, perquè l’ús del nom de la nació i el gentilici corresponent ja suposen una proclama que defineix i identifica. Aquest ús connota, d’entrada, voluntat d’emancipació i, atesa l’evidència del maltracte que, en tots els ordres (lingüístic, cultural, social, econòmic…) pateixen el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses, marca una via d’evasió i un rebuig contra l’abús colonial. De part meva, puc aportar una experiència positiva. En el llibre La Identitat Reeixida (Palma, 2002), referit a la qüestió nacional i, per tant, farcit de referents a la pàtria, no vaig usar ni una sola vegada el terme Països Catalans. Si el terme apareix dues vegades en el llibre és a la transcripció d’una citació d’Isabel Peñarrubia i una altra de Coromines (partidari d’un altre terme). A cap moment no em vaig sentit desproveït de vocabulari per explicar-me i referir-me a la nació completa. Puc, per tant, assegurar empíricament que sí, que és molt senzill. Únicament cal perdre les manies i els complexos d’inferioritat que tenallen el llenguatge.
Una segona recomanació, complementària a la d’assumir la catalanitat en l’àmbit de la comunicació quotidiana, és la de no defugir mai la controvèrsia. Ens hem definit per parlar clar. Som socràtics. Tenim plena consciència que sotmetre les opinions a la discussió pública és enriquidor i enforteix les conviccions. És evident que no hi ha receptes màgiques, que tot és qüestionable, que hi ha moltes de raons, fins i tot més enllà de les veritats més objectives, que poden impulsar fórmules més radicals o més temorenques a l’hora de definir els fulls de ruta més convenients. Hi ha gent que reclama que es respectin els particularismes, les plataformes locals, les estratègies, els ritmes… Tant hi ha d’allà a aquí com d’aquí a allà. Jo faig el mateix. Com que crec que amb aquest so l’enterraren i que, amb els localismes, no bastirem mai la nació, en el sentit invers, vull reclamar que es respectin els arguments que malden per la unitat d’acció i per establir els mecanismes que calguin per esbaldregar l’esquarterament i confegir allò que els adversaris volen mantenir esqueixat.
Finalment, per allò de no caure en la llunyania del distanciament històric, he de fer veure que he emplenat el treball amb un raig i roll de citacions de persones que varen dedicar la seva vida (en algun cas, fins i tot, la seva mort) a la defensa de Catalunya i dels catalans. Pot semblar que totes aquestes referències pertanyen al passat i que hem de prioritzar el futur. És evident que, per a decidir cap a on volem anar, és molt convenient saber d’on venim i qui som, però sobretot saber on som. Les proclames anteriors detallades no han prescrit i no tenen data de caducitat. Tenen present. He volgut reservar dues citacions més modernes per destacar la vigència d’aquell desig de Joan Oliver, Pere IV (què seria de nosaltres, els catalans, sense els poetes?), que trobava la pàtria tan petita que la somiava completa.
«La nostra llengua és la catalana, la nostra cultura és la catalana, les nostres tradicions són les catalanes, la nostra història és la de Catalunya. Catalunya és, doncs, la nostra nació. No hem de voler ser “internacionals”, hem de ser universals! En plenitud i sense restriccions. Com els altres pobles lliures, ni més ni menys. I ho hem de ser des de la nostra refeta identitat mallorquina que ens faci titulars, solidaris, d’una República Catalana Federal en un món sense més fronteres que el respecte als Drets de la Persona i al de tots i cada un dels seus pobles.» Bartomeu Mestre (1993)
«Nosaltres, des de les Illes, pensem en la Nació com una unió dels mal anomenats Països Catalans. Això de Països Catalans i de Catalunya, expressat com s’entén ara, no és del tot exacte. Hem de parlar només de Catalunya, però no com el Principat tot sol, sinó que formem Catalunya el Principat, les Illes i el País Valencià. Jo que sóc de la zona del Raiguer, al centre de Mallorca, sóc tan català com els que han nascut a les comarques del País Valencià, la comarca d’Osona o de l’Empordà o qualsevol altra. Tant com un senyor nascut a Sant Just Desvern o a les rondes de Sant Antoni o de Sant Pere.» Joan Guasp (2013)
NOTA GENERAL
Les citacions provenen de moltes de fonts. La majoria són extretes de La Identitat Reeixida, ara a l’abast a: http://llibresnacionalistes.blogspot.com.es/2014/01/la-identitat-reeixida.html
ANNEX 1
Són centenars les referències que certifiquen la consciència de catalanitat dels ciutadans dels regnes de Mallorca i de València. La primera és la procedència dels habitants. En el Llibre del Repoblament es detallen els pobles d’origen dels que poblaran el regne de València (1238) i més del 80% procedeixen del Principat. A Mallorca (1229) el percentatge supera el 90%. A aquesta evidència, cal afegir que, la repoblació va continuar fins ben entrat el segle XIV. Com a complement, convé fer una ullada a alguns indicadors. El més contundent és la proliferació de les quatre barres, presidint els més importants edificis públics. Quant a la documentació, interessa esmentar una mostra gens exhaustiva de referents que, tot i els intents de manipulació, no han pogut ser esborrats de la història.
1289. Ramon Llull signa la dedicatòria a un manuscrit al Dux de Venècia, Pietro Gradenigo, així: “Ego, magister Raymundus Lul, cathalanus”
1292. A les Constitucions, Volum Corts I, s’afirma que no es podrà separar el regne de Mallorca i els comtats catalans del nord de la “dominatione Catalonie”.
1293. Jaume II, en carta al Dux de Venècia en esment a tot el seu domini: “… partibus imperi Constantinopolis in Sicilia et Cataloniae”.
1309. Fragment de l’aprovació de la Doctrina lul·liana: “ad requisitionem Magistri Raymundo Lull Chatalani de Majoricis”.
1311. “Jo, Ramon Muntaner, venguí en Sicília, de Romania, e demaní llicència al senyor rei que li plagués que jo pugués anar en les parts de Catalunya e prendre ma muller que havia afermada fadrina en la ciutat de València”.
1316. Guillema, esposa de Salvador Pedrosell, fa un llegat per a l’alliberament de “captivis catalanis oriundis de civitate Valentie”.
1319. Pere el Gran s’anomena “Heres Cataloniae” com a indicació que era l’hereu de tots els regnes catalans.
1325. Referint-se als habitants del sud de València, Ramon Muntaner diu: “són vers catalans e parlen del bell catalanesc del món”.
1328. “(…)eren vint almogàvers de Segorb e de l’encontrada. E és costum de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna”. (de la Crònica de Ramon Muntaner)
1352. A la Crònica del Cerimoniós, s’informa d’una tempesta que patiren les barques a Sicília: “No se’n perdé alguna, sinó una galera dels catalans que era de València”.
1353. En les Ordinacions de l’hospital de Sta. Caterina s’estableix que, per a ocupar un càrrec, calgui ser “dels nats del Reyne de Mallorques, e és en tota via entès que sia català e no d’altra nació.”
1354 S’ordena a Mallorca que, a les barques, per cada esclau hi hagi sempre el doble de “cristians catalans”.
1356. Es produeix l’intercanvi de trenta presoners genovesos, retinguts a Mallorca, per altres trenta “catalans del dit regne de Mallorca”, presos a Gènova.
1365. Pere IV aprova uns capítols: “E mes com los mallorquins e poblats en aquella illa sien catalans naturals, e aquell reine sia part de Catalunya.”
1370. Bernat Serra, notari de València es refereix a: “alcuns mercaders catalans entre los quals Johan Roca de València”. Bernat de Miracle, un altre expert en dret de València reitera la referència: “entre los quals catalans que hi moriren hi morí En Johan Roca, jove, de València”.
1384. Es mana a Mallorca que cap “filla de cativa e de català o de altre home franch no gos portar draps de seda”.
1390. Els jurats del regne de Mallorca ordenaven que “si alcun català robava gra de dia, lo fossen tallades les orelles; si el lladre era un catiu o cativa” se li augmentava el càstig.
1391. Es decreta a Mallorca que ni els conversos ni els sards disposin d’armes i que, si en tenen, les encomanin a amics seus que siguin “catalans de natura”.
1392. El Consell de València valora les actuacions de l’infant Martí de Sicília que “fan honor e utilitat (…) a tota la nació catalana”.
1392. Els regidors valencians s’adrecen als de Mallorca preocupats per la inseguretat marina: “On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines?”.
1399. Els jurats de València agraeixen als diputats de Barcelona la galera que els armaren per infringir als berbers “durs càstichs, terrible terror e punició condigna de tants damnatges per aquells donats a la Catalana nació”.
1409. Vicent Ferrer en predicar a Segorb, per distinció de les dues llengües de la zona i per referir-se a la zona de València de parla catalana, anomena Catalunya a la València de parla catalana: “Vosaltres de la Serrania, que estats enmig de Castella e de Catalunya, e per ço prenets un vocable castellà e altre català”.
1412 Els jurats de Palerm (Sicília) escriuen “Regnum Cathaloniae” referint-se a les Corts Generals de Casp a l’Aragó.
1418. Anselm Turmeda es presenta de la manera següent: “aquell fill d’Adam que està assegut sota aquest arbre és de nació catalana i nat a la ciutat de Mallorques i té per nom Anselm Turmeda”.
1420. Es prohibeix a Mallorca que pugui exercir l’ofici de blanquer cap esclau si no és “fill de cativ e de català”.
1437 Els consellers de Barcelona es refereixen al conjunt de la nació amb l’expressió “totam nationem cathalanorum”.
1444. Els Consellers de Barcelona distingeixen entre els membres de la “Nació Cathalana” i els altres súbdits.
1445. Es denuncia al governador que a Costitx es fa gresca i jocs “vedats així catalans com a esclaus”.
1450. Ferrando Valentí tradueix les Paradoxes de Ciceró i, en el pròleg, reclama no oblidar els escriptors “de nostra nació catalana” i esmenta Ramon Llull, Bernat Metge i el valencià Nicolau Quilis.
1451, El mallorquí Jaume Cadell, comandant les tropes encarregades de sufocar la revolta de Simó “lo Tort” Ballester, apel·la a la clemència dels mallorquins revoltats que l’han derrotat: “Senyors, penseu que tots som catalans!”
1455. Calixt III (Alfons de Borja, fill de Xàtiva) s’anomena “papa catalanus” i brinda el seu pontificat a “glorianationis catalanae”.
1455 És coneguda la qualificació de catalans donada als papes de la família Borja, procedent de Xàtiva, tant pels italians contemporanis (“O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani”) com per ells mateixos
1456. Els consellers de Barcelona es refereixen a Vicenç Ferrer com a membre “de la nostra nació”.
1462. Arran de la guerra civil catalana del 1462-1472, Menorca es posà al costat de la Generalitat en la causa contra Joan II d’Aragó, el sense fe, pare de Ferran el Catòlic. La revolta esclatà a Ciutadella amb el crit eloqüent de “Visca Catalunya!”.
1467. S’aclareix a Mallorca que la prohibició de fer de teixidor no afecta “fills il·legítims, de cathalà e de cathalana”.
1468. El rei Ferran I de Nàpols, fill d’Alfons el Magnànim, era atacat en la condició de català: “Sto catalanoquante ne fa!”.
1469 Dues barques mallorquines es refugien d’una tempesta a la Camargue, a Occitània. Els tripulants són descrits com a “cathalans” que foren alliberats “relaxats per retornar a Mallorca”.
1490. En ser elegit papa Alexandre VI (Roderic de Borja, natural de Xàtiva), en recordar el pontificat anterior de Calixt III, la cúria s’exclamà: “O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani”.
1493. Ferran II d’Aragó, a Castella, era anomenat “viejo catalán” i “catalanote”.
Més enllà de les citacions, és d’interès la valoració de l’historiador Pau Cateura: “Los habitantes de Mallorca eran considerados catalans por los del Principado. En todo caso, la documentación parece demostrar de forma fehaciente que los mallorquines se consideraban catalans de nació”. Agustín Rubió afirma: “els valencians d’aquell temps, jurídicament habitants d’un regne, es proclamen catalans i membres, juntament amb els pobladors del Principat i de les Illes, d’una nació catalana, en què la llengua i el monarca són les dues senyes fonamentals d’identitat.” Apunten cap a la mateixa direcció les aportacions de l’historiador Antoni Mas i Fornès. Serveixi de pista el títol més que aclaridor d’un dels seus treballs: “Com és que interessa que segons quins pobles descompareguin de la història (o que almanco no hi compareguin gaire)”.
A partir del segle XVI, especialment després de la brutal repressió contra les Germanies de València i de Mallorca (1520-1523), el gentilici de valencià (aplicat als ciutadans i també a la llengua) i, en menor intensitat, el de mallorquí varen començar a fer-se presents al costat, i molt sovint en substitució, del gentilici catalans, fins aleshores majoritari i pràcticament únic a tota la documentació pública. Així i tot, encara apareixen referències a la catalanitat compartida.
1539: A les edicions (a València i Sevilla) de la traducció castellana de las obres de Ausiàs Marc, Baltasar de Romaní afirma que el poeta era “caballero valenciano de nación catalán”.
1554: Matteo Bandello a Novelle I: “Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta Catalogna non és piu lasciva e amorosa città”.
1564: Els jurats de Menorca Llorenç Gomila, Bernat Mascaró, Antoni Melià i Simó Gallo sol·liciten als consellers de Barcelona: “vullen fer-nos la mercè de subvenir aquesta misera ylla tan fael a Sa Magestat y filla d’aquex Principat”. Hi envien Joan Saura de Binigalluf i supliquen “vullen afavorir-lo (…) mirant que, som fills de Catalunya y vassalls de Sa Magestat”.
1604: J. Pujades. Dietari: “Y los valentians diuen que ara ells són los vertaders vells catalans”.
1610: Gaspar Escolano, Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia: “(…) por más de 300 años han pasado los deste reyno debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos, sino que por el nombre de catalanes se entendían los unos y los otros por ser todos de una misma lengua y nación”.
La consciència de col·lectivitat nacional es veurà afectada a partir de la Guerra de Successió, sobretot arran de l’aplicació dels Decrets de Nova Planta, anorreadors de les institucions, subjugadors dels símbols d’identitat i clarament esquarteradors. En aquest punt, és obligat desenteranyinar la memòria i recordar que l’enfrontament amb Felip V (Almansa, abril de 1707 – Mallorca, juliol de 1715) va ser de tota la nació catalana, amb participació heroica dels valencians i dels mallorquins en la defensa de Barcelona fins que va caure l’11 de setembre de 1714. Això no obstant, des de Felip V, amb períodes escadussers de llibertat vigilada, els catalans hem resistit totes les dictadures i, més encara, la política uniformitzadora i jacobina que ha practicat i practica, sense desmai, l’aviciada i corrupta dinastia borbònica. Tot i que els referents a la catalanitat s’esvaeixen, encara es troben mostres que aviven la memòria.
1766: El castellonenc Josep Climent, en el Sermón de entronización como obispo de Barcelona: “Casi todos los valencianos somos catalanes (…) debeis reconocerme como paisano vuestro”.
1778: F. Cerdà, Notas al Canto del Turia: “Bajo el nombre de catalanes se entendían éstos y los valencianos, por ser todos de una misma lengua…”.
Serà a partir de La Renaixença quan es recobren i s’incrementen els usos de Catalunya, per referir-se a la nació, i el del gentilici catalans, per referir-se als habitants de tot el territori nacional. Aquest increment és molt més visible durant el curt període de la Segona República espanyola (1931-1936) i decau a partir de la dictadura franquista. La Restauració Borbònica, amb l’invent de les autonomies (un “café para todos” amb la finalitat de les “provincias”), ha accentuat l’esquarterament de Catalunya i ha provocat un efecte esprai que ha multiplicat i dispersat els gentilicis. Les “comunitat autònomes” han provocat el mateix efecte que generen les “províncies” o els “països” i han accentuat les pertinences regionals.
ANNEX 2
L’anticatalanisme i el regionalisme; una mateixa arma amb dos canons
L’anticatalanisme se sosté sobre dos col·lectius de molt distinta responsabilitat. Uns, els inductors, són uns autèntics manipuladors de la veritat. Els altres són persones ignorants, de fàcil i visceral suggestió. L’eix fonamental d’actuació rau en la desmemòria, sembrada a sang i a foc amb la complicitat del silenci de qui hauria de posar-hi remei. Entre els inductors, hi ha dos grups definits: els botiflers (en el cas de Mallorca els botifarres, membres de la noblesa al servei dels borbons), i els agents professionals al servei de l’administració espanyola. En el primer grup, no és nou comprovar com els anticatalanistes, fins i tot alguns feixistes còmplices del franquisme, són recompensats per la monarquia borbònica. Una mostra clara la trobarem amb la relació dels títols nobiliaris dels darrers temps: Tarradellas, Sentís,De Riquer, Samaranch… Quant al segon grup, tampoc no és cap fet nou. Indalecio Prieto destapa a les memòries que Lerroux era un agent pertorbador, patrocinat amb fons reservats de l’estat, enviat a Barcelona pel president d’Espanya, Segismundo Moret, amb la finalitat d’atiar la lluita de classes, afeblir la societat i focalitzar l’atenció sobre la dialèctica esquerra-dreta, amb l’objectiu d’aixecar els obrers contra la burgesia i, així, impedir que el catalanisme esdevingui l’element catalitzador que uneixi el poble. A Mallorca hi ha exemples similars recents: Hidalgo, exbatle d’Andratx, i Rabasco, extinent de batle de Llucmajor, ambdós excedents de la Guàrdia Civil, imputats i condemnats.
L’anticatalanisme s’activa sempre en funció de la dinàmica del catalanisme. En el cas de Mallorca, la represa a favor de la unitat nacional, tot just encetat el segle XX, va sacsejar els botifarres procedents de les dinasties que s’alinearen amb Felip V, la majoria en manifesta traïció als compromisos de lleialtat als austriacistes. Els seus descendents, amb la complicitat d’agents professionals forasters, han estat els impulsors d’un anticatalanisme visceral, basat en la falsificació barroera de la història. Creen grups que, cíclicament, canvien de nom (Centro Cultural Mallorquí, Associació Cultural Mossèn Alcover,Círculo Balear…) i tenen uns dirigents, sense formació ni credibilitat, que exigeixen el bilingüisme dels mallorquins quan ells són, molt majoritàriament, de parla únicament espanyola. De la mateixa manera que a València els anticatalanistes invoquen la defensa d’uns hipotètics eixos distintius valencians, a Mallorca inventen el balearisme i aglutinen el suport d’algunes persones incautes i ignorants. Sense arguments sòlids, apel·len a la llibertat de votar el nom de la llengua en referèndum i altres bestieses que, al llarg dels pocs més de cent anys d’existència efectiva a les Balears, l’anticatalanisme exhibeix i reitera, sempre a l’entorn d’uns mateixos llinatges i d’unes poques famílies, com podem veure en un breu repàs.
El maig de 1900, coincidint en el temps amb la lletra de convit d’Antoni Maria Alcover per començar l’empresa del diccionari, el diari El Globo de Madrid s’exclama que el separatisme s’escampa per Mallorca: «No olviden los poderes que el pueblo sólo de oídas conoce la península y en Baleares son más graves los movimientos autonómicos». La Veu de Mallorca contesta aquell article amb una rèplica tan contundent com divertida:
«No té raó El Globo quan diu que no coneixem a la península més que de oídas. No hi ha cap pagès que no hagi vist les senyals ferestes de la península. En entrar a dins la casa de la Vila lo primer que veis és un instrument que pareix de suplici, per midar els joves del poble quan estan en els anys millors per treballar i ajudar a ca seva. Demanau-li en aquest rentabutxaques del «recaudador» en nom de qui ve i, amb tota seguretat, sentireu entre aquella glopada de paraulotes forasteres, la península. On se fan aqueixes lleis tan injustes que sols serveixen per baldar-nos? A Madrid, a la península. On se declara la guerra qui s’endú els nostres bells jovençans per tornar-los convertits en calaveres? A Madrid, a la península. D’on vénen aquests senyors que difícilment entenem i que sempre demanen cèntims? D’on vénen tants de nombraments de ses persones més ineptes i gandules? D’on vénen aqueixes sentències que sempre donen raó an els qui governen? D’on ve tot això que pertorba sa nostra vida? De Madrid, de la península. I diu El Globo que sols la coneixemde oídas? Tant de bo que mai haguéssim tengut ni contacte amb els seus representants!».
No serà aquell l’únic atac perfectament planificat. Només dos anys després, el març de 1902, arriben a Mallorca les despulles de Jaume III, exhumades el dia abans a València. El fet es va voler utilitzar políticament per afavorir la creació d’un sentiment balear enfrontat a Catalunya. La figura de Jaume III, cíclicament ha estat abanderada com a un monarca màrtir, víctima de l’atac de Catalunya, però sempre, al darrera, hi ha hagut la mà de la noblesa botiflera. Va passar l’any 1902 i s’ha repetit a la primeria de 2014, impulsada com veurem per la mateixa nissaga. Aquell rei, deslleial amb la submissió que devia, va vendre a França els dominis que tenia a Occitània per contractar mercenaris amb l’objectiu de recuperar Mallorca. Va ser derrotat i mort a Llucmajor amb una indiferència absoluta del seu poble:
«La vostra guerra és perduda – li deia el Cerimoniós –
que els mallorquins de Mallorques no volen saber de vos!» Guillem d’Efak (1979)
El novembre de 1905 va succeir un fet transcendental a la nostra història. Un acudit humorístic, publicat al setmanari barceloní Cu-cut!, va servir d’excusa per a l’assalt de tres-cents cinquanta oficials que destrossaren les instal·lacions del setmanari i les de La Veu de Catalunya. L’acció violenta i terrorista dels militars no només va romandre impune, sinó que va rebre felicitacions de la premsa de Madrid i va ser reblada per la justícia espanyola, la qual ordenà el tancament del Cu-cut! i de La Veu de Catalunya. Per si no n’hi havia prou, el Govern espanyol va aprovar la Llei de Jurisdiccions, un autèntic xec en blanc a l’exèrcit, amb aspectes tan curiosos com considerar delicte l’ús de la senyera. Entre d’altres mesures, l’exèrcit espanyol decideix que els catalans hagin de fer el servei militar obligatori lluny de la seva terra i que les casernes catalanes siguin ocupades per forasters. Així ho explica, l’any 1906, la publicació Ejército y Armada: «Hay que castellanizar a Cataluña. Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español de grado o por fuerza. El soldado y el marinero catalán deben ir a servir a otras regiones de España para frecuentar otro trato y adquirir otros hábitos y costumbres. De brusco, insubordinado, soez y grosero como es en general el catalán se volverá amable, transigente con las ideas de los demás y educado. El día 1º de febrero no debe haber un solo soldado en la región catalana siendo substituidos por los de las demás provincias españolas, llevando allí la mayor guarnición posible y manteniendo el estado de guerra». Els valencians i els mallorquins serien destinats durant anys a Àfrica, mitjançant un sorteig predeterminat. La Correspondencia Militar encara anava més enllà: «El problema catalán no se resuelve por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y el fuego». L’anticatalanisme, com es pot veure, no és altra cosa que l’expressió d’una actuació de guerra, colonitzadora i sovint sense amagar una intenció criminal.
L’any 1916, com un bolet de disseny, brolla un nou invent per incentivar la divisió nacional: el balearisme! Lluís Alemany propugna la creació d’una mancomunitat balear que, des de Menorca, és refusada d’immediat i amb energia. També el setmanari La Aurora replica amb contundència i defensa que les Balears s’integrin dins de la Mancomunitat de Catalunya. Alemany és el primer en utilitzar l’expressió País Balear, amb clara voluntat de barrar el pas a les peticions d’unificar esforços. Són molts els autors que abominaran d’un hipotètic país balear. Al capdavall el balearisme no és altra cosa que una fórmula més de l’anticatalanisme. (vg. http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4072061/bartomeu-mestre-balutxo-balearisme-eina-lespanyolisme.html)
Sufocat l’intent balearista d’Alemany i ateses les noves aportacions orientades a refer la nació catalana, tornen a produir-se reaccions alarmistes. Talment com havia fet El Globo, l’any 1918 és El Heraldo de Madrid qui repica l’alarma: «En las islas Baleares late la semilla separatista, los castellanos son llamados despectivamente forasters y en Menorca espanyols. Predican los más exaltados la unión con Valencia y Cataluña para renacer la mal llamada nacionalidad catalana y separarse de España». En una cosa ben d’acord: “mal llamada”.
L’any 1923, encara a rebuf de la Llei de Jurisdiccions, Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya i anticatalanista a ultrança, instaurà una dictadura militar, animada per Alfons XIII, el rei borbó de torn, atiada per l’exèrcit i amb el suport de l’església i dels socialistes espanyols. Entre d’altres accions concretes, suprimí la Mancomunitat, imposà el nom de plaça d’Espanya a la de les Belles Arts, Pueblo Español a la muntanya de Montjuïc, esbucà les quatre columnes de Puig i Cadafalch(avui feliçment recobrades després d’un gran esforç) i, per a major afronta, va fer edificar dues grans torres venecianes vermelles, com a entrada al recinte firal, en representació de la bandera espanyola… per si algú encara vol minimitzar la importància dels símbols.
La caiguda de la Dictadura propicià, l’abril de 1931, una gran victòria electoral de les forces republicanes. Malgrat que la proclamació de la República Catalana va ser efímera, haver aconseguit foragitar la monarquia borbònica va afavorir la represa nacional. A Mallorca, arran del debat sobre l’Estatut d’Autonomia, l’any 1931 El Día publica un editorial prou clarificador: «Si nos comportásemos todos con la sinceridad que nos es debida, y nuestras posiciones fuesen claras y no meras actitudes estratégicas, no distinguiríamos en el mapa político mallorquín otras posiciones que las del españolista y la del catalanista».
Quan, l’octubre d’aquell any, Gabriel Alomar proposa a les Corts de Madrid que les Balears puguin incorporar-se a l’Estatut de Catalunya, l’únic diputat de les Balears que s’hi oposa és Lluís Alemany. La premsa de Madrid s’esqueixa la camisa en veure que, des de les Balears, es reclama la conjunció nacional i intensifica la vigilància. Anys després de El Globo i el Heraldo, serà La Noche que, l’any 1934 (curiosament quan Franco era comandant militar de les Balears), publicarà l’editorial Las Baleares se van:
«Las Baleares han venido a constituir un cantón independiente, y no por separatismo de los isleños, sino por separatismo de los peninsulares. (…) El turismo se apodera de las islas, se instala sólidamente en ellas por la vía pacífica; adquiriendo propiedades y, poco a poco, los naturales del país se familiarizan con los idiomas extranjeros. En algunas poblaciones es superior el número de extranjeros al de españoles no indígenas, residentes en ellas. Conviene mucho no descuidar las Baleares».
Segons Madrid, el perill és imminent. L’anticatalanisme torna a fer acte de presència de la mà de la burgesia més reaccionària. L’any 1934, el diputat Lluís Zaforteza, un militar de reserva que dos anys després tornarà a l’exèrcit revoltat per activar la repressió, demana a les Corts que aturin les ones de Ràdio Barcelona, perquè les emissions en català no puguin arribar a Mallorca i, en una segona petició, que les Balears i les Pitiüses no facin part del districte universitari de Catalunya. El botifler, en declaracions a la revista Esto, reclama vigilància i repressió contra Mallorca, perquè hi ha «inyecciones de separatismo». República li dedica un article, «El Diputat Zaforteza, agent colonitzador», on l’acusa «de fer potadetes, xuleria, mallorquí desnaturalitzat, fill indigne de la pàtria i traïdor».
Un altre aferrissat anticatalanista, racista, feixista i misogin, l’escriptor Llorenç Villalonga, des del diari El Día esmola invectives contra Catalunya, amb una obsessió malaltissa contra els seus “catalanes de Mallorca”. Per a ell, som aragonesos i, en tot cas, moros abans que catalans. La Nostra Terra pateix dels seus continus atacs i, excepte amb una crítica a Mort de Dama, esquiva les rèpliques. Advingut l’aixecament feixista, Llorenç Villalonga i el seu germà Miquel, activaran la repressió i la persecució.(Vg. Patografia de Llorenç Villalonga: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/239064)
Durant la dictadura franquista, l’anticatalanisme no va tenir raó de ser, perquè el sistema ja ho era prou, d’anticatalanista. Això no obstant, amb Franco encara viu, es va produir un episodi que, tot i l’interès que va despertar, no ha estat del tot desemmascarat. Dia 30 de juny de 1972 el Diario de Mallorcapublicava un manifest, signat per un emboscat Pep Gonella, pseudònim que utilitzava el nom del personatge d’una cançó popular. Sense qüestionar la procedència idiomàtica, rebutja la condició de dialecte i vindica la “varietat”. Tanmateix, en el curs de les quatre cartes que el personatge publicarà i que rebran rèpliques raonades (sobretot les de Francesc de B. Moll), no pot esvair una clara intencionalitat secessionista contra la llengua catalana i de crítica social i política contra l’Obra Cultural Balear. La polèmica va generar especulacions sobre qui s’amagava rere el pseudònim. Tinc la convicció que no era l’escriptor Lluís Ripoll (ell ho negà i Moll li va acceptar), com encara se li atribueix. La meva percepció, derivada de l’anàlisi dels escrits i complementada per les confidències rebudes, és que a l’entorn de Pep Gonella s’hi tornaren arreplegar els mateixos tres llinatges dels anticatalanistes vists abans: Alemany, Villalonga i Zaforteza. El primer, Antonio Alemany era el director del diari que publicà les cartes. El segon, el redactor, Llorenç Villalonga i el darrer, Josep Zaforteza, que seria President d’Editora Balear (titular del Diario de Mallorca), i avui de l’anticatalanista Fundació Jaume III. La triple complicitat té molts de punts de convergència per moltes de vies (Zaforteza seria l’hereu de Villalonga), però la prova més fefaent és la coincidència argumental entre els articles anticatalanistes de Villalonga, entre 1924 i 1937, i els arguments de Pep Gonella, amb idèntics referents: Pere d’Alcàntara Penya, els escrits costumistes de Gabriel Maura i de Joan Rosselló, les rondalles d’Alcover o el lingüista Ferdinand de Saussure. La polèmica va acabar amb la retirada de Pep Gonella. L’única aportació del personatge va ser encunyar el terme “gonellisme”, en equivalència als “blaveros” valencians.
A la primeria dels anys 70, també a Mallorca, hi va haver un efímer intent de reivindicar la procedència i pertinença musulmana de l’illa, curiosament liderada per dos historiadors amb llinatges inequívocament catalans (Barceló i Rosselló). La seva vindicació era de caràcter acadèmic i estrictament històric. Ambdós, en atenció al seu nivell intel·lectual i remarcat el debat que pretenien, abandonaren l’empresa a plena consciència de la inequívoca catalanitat de les illes Balears i Pitiüses.
Després de la mort de Franco, la redacció de l’Estatut d’Autonomia va crear, en el cas del País Valencià, un nom regional per a la llengua. A les Illes, es va evitar aquest particularisme ridícul, però l’anticatalanisme optà per adreçar-se contra els símbols. El mateix grup Pep Gonella, adreçà les energies contra la senyera i en defensa del “castellet”. Malgrat l’evidència del símbol del rei Jaume I, l’estendard custodiat a l’Ajuntament de Palma que s’exhibeix cada 31 de desembre, en aquesta empresa els regionalistes obtindrien èxit, amb l’invent d’una senyera quarterada i encastellada sobre el model de bandera dels Estats Units.
Malgrat aquests factors negatius i de la poca coordinació entre les diverses institucions catalanes, ara fragmentades en “autonomies”, l’aprenentatge del català a les escoles permetia avenços i esperances. De tant en tant, sorprenien algunes reculades imprevistes que recordaven accions de l’anticatalanisme més combatiu. Un exemple concret i lamentable, és la campanya a favor del País Balear que es va fer sota els auspicis de l’Obra Cultural Balear l’any 1992, en desafortunada coincidència amb l’any dels jocs olímpics de Barcelona i en plena efervescència de l’independentisme. Sorprenia que una entitat que es declarava successora de l’Associació per la Cultura de Mallorca, tan contrària al balearisme, ressuscitàs un terme creat amb voluntat disgregadora i anticatalana. La campanya, per sort, va ser un fracàs absolut. No va obtenir cap suport significatiu a Mallorca i varen ploure les crítiques d’arreu del territori. Com a colofó a tan greu error, dia 31 de gener de 1993 Antoni Mir, en condició de president de l’Obra Cultural Balear, al cementiri de Palma, just després de l’enterrament de Josep Maria Llompart va dir: “Avui proclamam Josep Maria Llompart poeta nacional del País Balear” (sic). Hores abans, Jordi Carbonell ja s’havia exclamat contra la ignomínia de dipositar Llompart en el Parlament al peu de dues banderes que ell blasmava.
En aquesta qüestió del País Balear, cal apuntar la gran diferència amb el País Valencià, nom acceptable per modernitzar l’espai geogràfic de l’antic regne de València, perquè l’accident geogràfic que representen unes illes, no reclama la invenció de cap terme, perquè amb la definició d’illes Balears i Pitiüses ja roman delimitat clarament el territori. Aquí rau, precisament, l’error (si no és mala intenció) d’inventar “països”: un intent de conferir identitat pròpia a fragments escapçats del territori, amb l’objectiu d’esvair la pertinença a una nació. El nom és, en ell mateix, un acte de segregació. Si afegim el “país balear” a altres “països catalans” indefinits, però tàcitament referits a València i Principat (no tant a la Franja ni a la Catalunya Nord), veurem amb més nitidesa la perversió abstracta dels Països Catalans.
En aquesta crònica apressada i molt general de l’anticatalanisme, encara apareix un altre invent nou. SiPaís Balear és un nom que restringeix la catalanitat, cal trobar-ne una altra que la sobrepassi per excés. Així, per davall (a la menuda) o per damunt (a un àmbit superior), s’evitarà haver de parlar de Catalunya. Dit i fet! A la darreria del s. XX, des de les institucions públiques i d’algunes entitats nostrades aquiescents, es començà a fer bandera de la “Cultura Mediterrània”. Així, en el cas de Mallorca, si emmarcar un fet cultural reclama una definició més genèrica del marc illenc, es parla de “mediterranietat”. Viurem jornades de “música mediterrània”, tindrem una emissora “mediterrània”… Aquest concepte es podria admetre com a abstracció de les cultures que geogràficament contacten amb el Mare Nostrum, però què és la cultura mediterrània? Una anàlisi simple de qui fa ús d’aquest terme delata que no és altra cosa que un eufemisme o una fórmula nova més per esquivar la pertinença a la Cultura Catalana. Miquel Bauçà (torna-hi amb els poetes!) alertà de la perversió:
«Mediterrània, La. La cultura d’aquest nom, a part de no existir, és una grosseria. (…) Cada tribu cultiva i pateix uns mites específics. La mediterranietat és un d’aquells que els catalans fóra molt convenient que ens en desempalleguéssim.»
La nomenclatura i la simbologia, novament, En aquest sentit, una de les aliances naturals de l’anticatalanisme ha vingut de la mà de la manca de coherència dels grups culturals, socials i polítics que han acceptat i assumit el rol autonòmic; la versió Borbó-1975 de l’esquarterament versió Borbó-1715. Si la voluntat de reeixir nacionalment fos coherent i, sobretot, autèntica, els partits polítics que es proclamen “nacionalistes” farien bé d’adequar el marc d’actuació a l’aspiració que propugnen. Dissortadament no és així. Talment els “països” esbaldreguen la pàtria, apareixen organitzacions regionals amb pretensions nacionals. Cada bocí de territori, cada “país”, té les seves entitats específiques. Un exemple és el cas de les culturals (Acció Cultural, Obra Cultural Balear, Òmnium Cultural…) i, després, no tenen més remei que crear un organisme de coordinació que les federi. Tot plegat, ben poc operatiu. No s’aprofiten les sinergies, no es treballa en economia d’escala i, en no compartir serveis i despeses, no es genera estalvi, sinó un cost molt més elevat del que s’obtindria en cas d’una fusió. En el camp polític la cosa no va més enllà. Partits que es proclamen nacionalistes, limiten la seva acció a un fragment del territori (per això, potser, ja els hi agrada i els va bé parlar de “països”?) i mostren mapes regionals retallats. En el cas de les Balears i les Pitiüses, encara s’incrementa la fragmentació per illes. Per a posar en ridícul l’argument de bastir la nació “en clau de volta”, amb ritmes diferents i cadascú des del seu “país”, n’hi ha prou de consultar qualsevol estudiant de primer d’Arquitectura. Tot està per fer!
Sí, com diu Martí i Pol, tot està per fer, però com completa i complementa: tot és possible! L’esquarterament dels regionalistes és la gran arma de l’anticatalanisme que ens fa parlar de ritmes, de “països”, de “claus de volta”… L’actual procés, ja sense retorn, del Principat de Catalunya accentua més la distància amb la resta de la nació. Mentre, en el País Valencià els governs del Partido Popularhan practicat i practiquen l’etnocidi cultural, amb especial èmfasi contra l’ús del català en els mitjans de comunicació, amb l’apèndix recent de tancar la seva pròpia cadena pública. A les illes Balears, els governs autonòmics, amb dues passes endavant i dues endarrere, mantenien un statu quo que no afavoria, però que permetia la convivència lingüística. Es pot dir que la situació no era l’òptima, ni tan sols la desitjable, però hi havia una pau social que, l’any 2011, amb l’accés a la presidència del madrileny José Ramón Bauzá Díaz, ha esdevingut un rosari de declaracions de guerra encadenades contra la llengua, la cultura, la identitat, les llibertats públiques i els drets civils. La Llei de Símbols, per exemple, té una connotació directa amb la Llei de Jurisdiccions i la caça de bruixes contra els docents, amb multes i sancions, són talment les malifetes de Primo de Rivera. La supressió de la immersió lingüística a les escoles, el projecte trilingüe (forçat i sense les condicions mínimes de qualitat i de seguretat) no amaga un atac directe contra l’aprenentatge de la llengua catalana i l’educació i la socialització de la ciutadania. La feina bruta del govern de Bauzá, com a València els governs deZaplana, Camps o Fabra, rep l’impuls de Madrid que, amb menys fortuna i sense respectar la divisió de poders, intenta restringir els drets lingüístics i civils al Principat, amb el col·laboracionisme de botiflers, lerrouxistes, quintacolumnistes i ciudadanos.
Encara que els adversaris s’han dedicat a crear les seves plataformes civils (a Mallorca, Círculo Balear, Fundació Jaume III…), no han obtingut el suport social i els seus promotors espanyolistes (Carlos Delgado, Alvaro Midelman, Chicho Lorenzo…) s’han posat en evidència com a mals imitadors lerrouxistes, com a enemics de la llengua i de la cultura i amb l’únic suport dels botiflers de sempre i el rebuig o desinterès de la immensa majoria de mallorquins.
No cal ser cap paranoic expert en teories de la conspiració per a no veure que, tots aquests atacs contra la llengua i la unitat dels catalans, s’han dissenyat i elaborat sense manies amb l’objectiu de desfigurar-nos la personalitat, de dividir-nos i enfrontar-nos, de minar la resistència i destruir la moral de combat i afeblir la lluita a favor del dret a decidir el nostre futur com a nació. Afortunadament, aquest disseny de laboratori d’uns potiners serveis d’intel·ligència ha produït l’efecte contrari.
L’anticatalanisme és un trampolí de l’independentisme. Els atacs han provocat la inquietud d’un alt percentatge de la població que, fins ara, romania passiva o escèptica de les possibilitats de revolta. La política jacobina i uniformitzadora ha estat un catalitzador que ha provocat una crida ciutadana més efectiva de la que pretenia, poc després dels Decrets de Nova Planta, aquell opuscle antiborbònic de 1734, Via fora els adormits, que instava a defensar les llibertats arrabassades. Ens volien dominar i anorrear, però ens han deixondit! Si algun efecte s’ha posat en evidència ha estat la gran força de la societat civil.
En el cas del Principat, ha estat la gent, el poble, que s’ha posat al davant d’un procés que ha deixondit les organitzacions polítiques i les institucions que s’han hagut d’apressar a posar-se en marxa. En el cas de les illes Balears i Pitiüses, els atacs als mestres han propiciat les majors mobilitzacions de la història en defensa de la llengua, de l’educació i dels drets civils. Un altre factor positiu afegit, ha estat la incorporació dels joves, allunyats de la política i desconfiats amb el paper de les institucions. Aquest és un altres dels punts forts, perquè els joves són la baula d’enllaç que cal per connectar un passat ple de fracassos amb un futur ple d’esperances. Joves i no tan joves han tocat amb les mans que ens han declarat una guerra a mort i han aixecat el crit. No ens faran callar. Els catalans hem resistit durant segles els més barroers intents d’etnocidi. Som vius, perquè som molt vius! Tothom ha vist que la força popular és imparable. Un poble que es posa a caminar cap a la seva llibertat, activa el punt sense retorn. Per més pals a les rodes i retards administratius i burocràtics que s’inventin els adversaris ja no hi haurà marxa enrere. Vivim una autèntica marató que ens ha d’allunyar i alliberar de la cadena i de l’oprobi que, al llarg dels darrers tres segles, hem patit. Ens cal mantenir aquesta força popular, viva i mobilitzada, sense defallir i fent viu el conegut adverbi llatí que, en aquest cas, esdevé un savi i encoratjador consell: indesinenter!
PS.- Vull aprofitar per afegir una fotografia molt interessant de l’arxiu familiar de Nicolau Pizà, pare de Queta i Teo. Justament darrera del popular duo mallorquí es veu Guillem d’Efak a la cloenda del I Festival de la Nova Cançó que es va fer a l’Hotel Jaume I de Palma (cantonada passeig Mallorca amb carrer Catalunya).
