Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

COM EL DIA QUE DÉU VA PERDRE PER UN VOT

Deixa un comentari

Dia 10 de desembre de 2013, per obra del Partit Popular les Balears seran declarades no pertanyents als Països Catalans, amb l’afegit que aquests no existeixen. El ridícul d’aquests guerracivilistes puja de grau cada dia. Si hi ha qualque just a la ciutat podrida, si hi ha qualque estadista, roman ben amagat.

*     *     *


Per la independència de les Illes Balears?

La portaveu del Grup Popular al Parlament de les illes Balears, Mabel Cabrer, en una de les seves habituals i extravagants remenades de cul, va anunciar que el seu partit presentarà a la cambra una proposició no de llei encaminada a definir que les Balears constitueixen un ens jurídic amb autonomia pròpia. Com que això, d’ençà de l’aprovació de l’Estatut, ja està establert, cal demanar-se on rau la novetat? Ah! Clar! La pretensió no és un acte d’afirmació en positiu, sinó que amaga un nou acte negatiu i eixelebrat. Amb un calçador de pua de ferrer, la proposició incorpora una declaració que afirma que “les Illes no fan part dels Països Catalans”. És bo d’endevinar que la proposició trobarà la indigència mental i moral, arrebossada amb la ignorància, la incultura i la mala fe manifesta, de 34 panxacontentes especialitzats en dir amén i tot m’ho bec a qualsevol desbarat cultural!

Na Cabrer s’ha cobert de glòria, per no dir d’aquella altra cosa que ara importen de Sabadell per cremar. S’ha desemmascarat tota soleta quan ha explicat el sentit de la proposta: “Rebutjam que s’atempti contra la nostra independència, així com que un Parlament que no sigui el de les Balears defensi els drets dels ciutadans d’aquesta terra”. Ostres! Ben analitzat, això podria anar contra el parlament espanyol, el gran espoliador de la nostra economia, destructor del territori, anorreador de la nostra cultura… Doncs, no! Això va, únicament i exclusiva, contra Catalunya! Amb aquesta desconsideració permanent dels espanyols (qui dubta del patriotisme abrandat de la diputada?) no s’ha adonat que, implícitament, certifica que Catalunya no és Espanya. Ho confirma el fet que, arran de la imposició del TIL, hi ha hagut protestes i actes solidaris amb els mestres illencs arreu de l’estat (Màlaga, Granada, Sevilla, València, Bilbao…), però cap d’aquestes no mereix la condemna del PP ni la declaració “institucional” que les Balears no són espanyoles. Coherència? El PP?

El PP i l’estratègia dels calamars

El rerefons de la creuada racista contra la llengua i la cultura de les illes Balears i Pitiüses, que practica el Partit Popular, és amagar la realitat política i distreure el personal activant els instints més baixos i primaris. On són els llocs de feina que va prometre? On és la voluntat de consens i de diàleg? On és el creixement econòmic en el millor any d’ocupació turística en dècades? On és la protecció a l’empresa autònoma? El fracàs és tan gegantí en tots els ordres que s’han d’aferrar com una pegellida a manipular la gent amb demagògia, entabanar-la, estimular el visceralisme i atiar l’odi ètnic, perquè creuen que això els hi serà rendible i la ciutadania els perdonarà la gran estafa electoral de governar sense eficàcia i a cops de decret.

Dins d’aquesta creuada, però, ja compten amb fracassos estrepitosos. El de Rafel Bosch, en l’intent fratricida d’esqueixar i dividir en dues comunitats la cohesió social a les escoles, ha continuat amb la imposició del TIL, desoint la veu dels experts, l’experiència dels mestres, els oferiments de consens, les crides a la negociació i les crides de la Universitat, l’Església i, sobretot, la societat civil. Per embullar la troca i mirar d’aixecar una cortina de fum, ara l’agressió anirà contra una comunitat cultural, la dels Països Catalans que, curiosament, el PP havia dit sempre que no existia. Té gràcia veure les seves contradiccions de cató de primària en voler sotmetre ara a votació que les Balears no fan part d’un ens que, segons ells, no existeix. Estan ben trabucats i enfilen ridículs històrics sense aturall. Ho saben i se’n foten, perquè l’objectiu és doble. D’una banda, amb la tàctica del calamar, volen tirar tinta negra per amagar el verd viu i llampant que, ara mateix i de manera transversal, entinta el mapa de la ciutadania. De l’altra, criminalitzar Catalunya, perquè ja veuen com l’independentisme creix a les totes a Mallorca i, en tocar soletes el Principat, fins i tot els hotelers (com feren els mercaders de Bergen a Noruega), s’escalivaran de ser patrocinadors a la força de la barbàrie i la mala gestió.

Països Catalans? Parlem-ne!

La primera vegada que apareix el terme que tan molesta al Partit Popular (a mi no m’agrada gaire per altres raons), és en castellà (“Paises catalanes”) a l’obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, publicada a Madrid l’any 1873 i escrita per Benvingut Oliver i Esteller, un jurista i historiador que no era de Barcelona, sinó de Catarroja, a la comarca de l’Horta Sud de València. El felanitxer Joan Estelrich va recollir i usar el terme que, a poc a poc, va quallar fins a substituir o complementar la denominació Catalunya Gran, emprada amb normalitat a Mallorca per Miquel Ferrà o Pere Oliver i Domenge, per designar les terres que conformen, agradi o no, la nació catalana o, culturalment si més no, les terres de parla catalana. Ja ho sabeu: aquelles per on quan a un li diuen “bon dia!” respon “bon dia!”.

Els Països Catalans, amb aquest nom o amb qualsevol altre, són una realitat lingüística, cultural i històrica d’una comunitat que va ser (i és) esquarterada a partir de la caiguda de Mallorca, sotmesa l’any 1715 (encara no fa tres segles) per la força de les armes i objecte, amb la resta de terres catalanes, a la tasca depredadora i a les imposicions uniformitzadores de la dinastia borbònica. Negar l’existència d’aquesta realitat, és renegar de la llengua i dels avantpassats. Els espanyols sempre han tingut plena consciència d’aquest fet. El mapa polític que il·lustra aquest escrit és de 1854 i el podeu veure a la Biblioteca Nacional de Madrid. Mostra les quatre espanyes: la “foral”, integrada per les comunitats basques, la “colonial”, amb les províncies africanes, Filipines i Cuba (de les que només romanen Ceuta i Melilla), la “uniforme” i la… “incorporada o asimilada” (el nom ho diu tot), integrada per l’antiga Corona d’Aragó. Més clar?

I dels Países Hispanos, què?

Una altra de les contradiccions que precipita na Cabrer i tots quants votin l’extravagància en el pou del ridícul, que els delata com a manipuladors i que els fa mostrar el llautó és que, el mateix partit que combat els Països Catalans s’embolica amb la bandera dels Países Hispanos. Cada dos anys es fa la Cumbre de los Paises Hispanos. Quins són aquests països? Doncs, tant el govern espanyol com el Partit Popular ho tenen definit i publicat: Argentina, Bolívia, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, República Dominicana, Equador, El Salvador, Espanya, Guinea Equatorial, Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, Panamà, Paraguai, Perú, Veneçuela i Xile. Fins i tot deixen clara la diferència amb els Países Iberoamericanos, on inclouen Brasil i Portugal i exclouen la Guinea. Com poden existir i enaltir els países hispanos i, simultàniament, negar i renegar dels Països Catalans si no és des d’una clara i irracional animadversió racista?

Té gràcia que l’origen dels países hispanos se situï a finals del segle XV, gairebé tres segles després de les incorporacions de Mallorca i València al conjunt de la corona aragonesa. O potser l’antiguitat prescriu i esvaeix la pertinença? Tot el contrari. Els agradi o no, la nostra pertinença a la Cultura Catalana és molt més antiga i molt més arrelada. Necessiten més elements de contrast per tocar amb els dits el ridícul del seu negacionisme? Doncs, potser els ajudarà un fragment del discurs a Washington davant Georges Bush del seu líder polític, José María Aznar, quan va donar el vist-i-plau a una guerra que encara perdura gràcies a una mentida: “Hoy Estados Unidos es uno de los principales países hispanos del mundo y mañana será, probablemente, el primero”. Quanta hipocresia la seva i quanta, quanta, paciència, la nostra!

I si na Cabrer i en Bauzá fossin sud-americans?

Algú, a banda d’ell mateix, s’imagina l’argentí Bauzá diguent coses com: “Nosotros queremos hablar la lengua de nuestros abuelos y no la lengua de España”? Algú, a banda d’ella mateixa, s’imagina la colombiana Cabrer proclamant que la seva nació no fa part dels países hispanos? Doncs, mutatis mutandis, això és el que fan. És més, com s’emocionen i engreixen quan senten que qualque sud-americà parla de “la madre pátria”. Què diria el PP si qualque país castellanoparlant renegàs de parlar el mateix idioma i imposassin el nom de LAPAO?

Tot plegat, s’emmarca en la creuada irracional i guerracivilista dels seus referents ideològics. L’ínclit Carlos de Meer, governador franquista, ja va declarar que Espanya no era Europa i va afegir: “¡Que se metan el Mercado Común donde les quepa!”. Res de nou, doncs. Si varen dir que no eren Europa, com no han de dir ara que Mallorca no fa part dels Països Catalans? També poden dir, com els seus antecessors franquistes, que tampoc no som al món i repetir la consigna de l’anterior Cap d’Estat: “Todo obedece a una conspiración roja y a una confabulación judeo-masónica del contubernio internacional que, si a nosotros nos honra, a ellos les envilece. Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos DOS!”. Na Cabrer i en Bauzá passaran a la història de les bajanades al costat de Franco. Com ell disposen d’un NO-DO exemplar, PP3, amb faristols barroers i telenotícies pamfletaris vergonyants que desqualifiquen la deontologia professional dels periodistes.

Eppur si muove!

És molt conegut l’episodi que, l’any 1936, va passar a l’Ateneo de Madrid, quan els seus membres varen tenir l’ocurrència de posar a votació l’existència de Déu i Déu va perdre per un vot. També és conegut que, en època dels reis caòtics (a l’escola els defineixen catòlics), d’haver-ho sotmès a referèndum, hauria resultat que el món era pla i que, a un punt indeterminat, s’acabava en sec i els vaixells es precipitaven. Dos segles després, la majoria hauria votat que el món era el centre de l’univers, a l’entorn del qual girava el sol i els planetes. Galileo Galilei va haver d’adjurar de la certesa que la terra es belluga. Els tres exemples il·lustren l’estultícia de sotmetre a votació qüestions que no són susceptibles de ser decidides per gent poc informada o, molt pitjor encara, intencionadament desinformada per la manipulació de qui fa la consulta.

Tanmateix, és poc probable i, sobretot, no és provable que Déu existeixi o no per la voluntat d’uns il·lustrats ateneistes. En canvi, que el món no és pla i que la terra es mou, s’ha pogut provar científicament. Com ben provada està la indiscutible unitat de la llengua catalana o la realitat de l’existència d’un àmbit lingüístic, cultural i històric que, en una denominació general prou estesa, configura el que s’anomena Països Catalans. Negar-ho és tal com dir que el món es pla i que la terra no es mou… eppur si mouve!

Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol!

No sé quina serà la següent acció del club agressor dels Jinetes de Alcalá. Són imprevisibles i les fan com la Seu! Potser prohibiran la premsa i els llibres en català? Potser declararan espanyol Jaume I (ai, “el infante don Jaime”)? Potser barataran la seva escultura per una d’en Franco? Potser votaran que Déu existeix i és del seu partit, com en Bárcenas o com el President del Tribunal Constitucional que retalla l’ús del català. Ens podem esperar qualsevol cosa, perquè no només són uns ignorants, uns mentiders i uns manipuladors. Són una cosa més repugnant: anticatalans, és a dir racistes!

Poden adoptar tots els acords que vulguin. A mi aquesta tropa d’ignorants no m’usurparà la meva identitat, perquè pertany a la meva consciència i no al seu afany d’imposicions. El problema que té el PP (i, amb ell, tot l’espanyolisme) és que a les illes Balears i Pitiüses, cada vegada hi ha més persones que sabem d’on venim, qui som i cap a on volem anar amb un gran orgull de pertinença a la Cultura Catalana. La majoria no som ni nacionalistes (almenys agressius com ells), ni catalanistes (almenys com ells espanyolistes), sinó simplement catalans. Jo mateix, nascut a Felanitx, sóc català. Tan català com Pere Oliver i Domenge, com Nadal Batle, com Miquel Bauçà o com Miquel Barceló. Ho som, talment l’algaidí Pere Capellà, en Mingo Revulgo, quan l’any 1935 escrivia: “Jo sóc mallorquí i és la meva glòria/ esser català per la meva història!”. Sóc català, perquè faig part de l’àmbit lingüístic, cultural i geogràfic que abasta la nació catalana (digueu-li el nom que vulgueu). El més divertit és que aquest govern baralladís i cerca-raons del PP està integrat per una gran quantitat de catalans que no ho saben, perquè com aquell home que no sabia que parlava en prosa no tenen consciència ni identitat. S’han estimat més perdre els orígens. No els coneixen o els coneixen i en reneguen, però Biel Company o na Carraixeta són tan catalans com jo i en Ramon Llull.

Dels dallons dels uns poden penjar els altres!

La glosa popular és categòrica:

Na Cirerota ho va dir:

tu que me vols tocar els ous?
Tant són els regidors nous

com els que varen sortir!

Potser no tots pensen igual i potser, segurament, no tots són iguals d’ignorants. En tot cas, estic en contra dels qui fan parts i quarts. Per a mi, tots quants avui militen en el PP mereixen el major dels menyspreus. Tant els qui manen i dicten abusos com els qui no abandonen la secta. Estic cansat d’escoltar que si el PP està dividit, que si tenen greus problemes, que si els batles de la Part Forana, que si en Segura o en Roig o en Soler o n’Huguet No alimentaré aquest discurs. Les ànimes-mees que aguanten, beneeixen la política del partit. Qui es manté en el Partit Popular, fa part d’un col·lectiu que s’ha negat a condemnar els crims del franquisme, que no permet exercitar el dret a decidir, que tolera en el seu si les exaltacions feixistes i neonazis, que vol dinamitar dècades de pacífica convivència lingüística a les escoles, que ara vol negar allò que, fa dos dies, deia que no existia… Jaume Font i Antoni Pastor varen haver de partir i no veig que hagin perdut gens de crèdit ni prestigi social. Qui vol alliberar-se de la ignomínia ho té fàcil.

Els qui es mantenen en el partit, mantenen el partit. Els qui es mantenen en el partit, sostenen i legitimen les actuacions dels qui ens mal governen. No hi valen excuses, perquè estalonen la irracionalitat i fan una cosa més greu: permeten que els seus enfollits dirigents racistes compixin els pits de les seves mares, des d’on els varen nodrir i alletar entre rondalles i vou-veri-vous! Si algú d’aquests “dissidents interns” del PP arriba a casa seva i es troba un familiar que s’arrossega, miula i diu que és un moixet, farà que s’incorpori i que recobri la dignitat humana per explicar-li que no és cap moixet; és una persona! Doncs, mentre els qui comanden el partit es defineixen com allò que no són i, per extensió, decreten que tots som uns moixets, tots els corifeus que els hi fan la cort i viuen amb ells tenen dues opcions: redreçar el trastorn esquizofrènic dels dirigents, cosa difícil ferm, o sortir del frenopàtic on conviuen. Al cap i a la fi, tothom sap el nom que mereix qui renega de la seva mare. Na Cabrer, en Delgado, en Bauzá i tots quants vulguin apostatar de la seva cultura i de la seva nissaga són ben lliures de fer-ho. La ignorància es pot curar amb l’estudi, però l’estultícia no té remei. Poden decretar tots els desbarats que vulguin i persistir en els ridículs que encadenen. Els seus néts (qui sap si abans ja els seus fills), davant l’evidència de la història, s’avergonyiran dels seus renecs. Tanmateix, bram d’ase no arriba ni als Països Catalans ni al cel! Sobretot en aquell cel del Déu que no existeix, perquè va perdre per un vot!

Aquesta entrada s'ha publicat en IDENTITAT I LLENGUA el 4 d'octubre de 2013 per Bartomeu Mestre i Sureda

  1. La situació és tan indigna que no són prou les paraules a descriure-la. Aquesta mateixa situació s’ha viscut a València ja fa temps. No sabem si revertirà.
  2. Sóc mallorquí de naixement. Els meus padrins, per part de ma mare, eren menorquins, de Ciutadella, encara que tant ma mare com els seus germans neixeren a Barcelona. Mon pare és nascut a Es Castell, Menorca, de pares de mallorquins. Tot i això, la meva llengua materna és el castellà, i la meva educació, excepte la universitària, ha estat aquesta mateixa llengua. Sí, entenc, xerro i escric en català -un català una mica especial, car barrejo les paraules pròpies de Menorca, Mallorca i algunes de Catalunya-, i vull dir que m’ha costat, però el meu sentiment d’arrelament a la terra em va dur a esforçar-me, perquè considero que la cultura d’un poble mereix ser transmesa de pares a fills per a que no es perdi, i molt manco a la mateixa terra.


    Aquest dies he viscut la ruptura social d’una terra en la que un llop engominat disfressat de xot (el nostre “estimat” President JR Bauzá) ha aconseguit crear un problema per tal de, entenc, posicinar-se com un vertader deixeble del més pur i radical sentiment espanyolista i guanyar-se, així, els favors del Desgovern Central. S’han inventat un idioma, el Bàléa; s’apunta amb el dit a aquells què defensem el català i ens tilden de “pancatalanistes”; es tergiversa la història; s’ignomínia el bon nom del Rei En Jaume I, i sembla que ningú s’enrecordi del que foren i del que suposaren els Decrets de Nova Planta; s’excusen en que el català és una llengua sense projecció ni utilitat ni dins ni fora d’Espanya (com si el castellà ho fos gaire quan te’n vas a un congrés internacional).


    Aquesta reacció contra la llengua (que es pretén deixar a un racó com si fos quelcom d’interès únicament turístic) en favor de l’espanyolització de les Illes, sincerament, no l’entenc. Clar que no som catalans (com a lloc de neixement), som de les Illes, però, i què? Ningú té problema aquí en dir que xerra el castellà per tant, quin problema hi ha en dir que a les Illes xerrem el català (encara que en la variant pròpia de cada illa)? És que a Andalusia s’ha de crear un idioma propi per no dir que xerren el castellà? Tenim un Desgovern de bàmbols! Com diem a les Illes, “quin boixar més trist!”

  3. Com diu George Lakoff al seu llibre “no pensis en un elefant blanc”, la primera cosa que fas és visualitzar un animal que mai et passaria pel cap.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.