LA BATUSSA DE PORTOCOLOM
Deixa un comentariPer iniciar aquest nou bloc d’articles: una batussa que va treure de polleguera la caverna.
* * *
Un cara a cara interruptus per la covardia de l’oponent
La darreria de juny del 2000 vaig rebre una carta de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Felanitx que em convidava a un debat amb Antonio Alemany; un cos a cos (1). Es faria el 18 de juliol a Portocolom, a l’entorn de “la qüestió nacional”, després de la projecció de la pel·lícula Michael Collins. Feia temps (des de 1983) que n’Alemany es dedicava a atacar-me i insultar-me sistemàticament, vetava la publicació de les meves rèpliques i, emmascarat en pseudònims i cartes al director que el delataven, feia allò tan covard i botifler de tirar la pedra i amagar la mà. Ajustada l’agenda, vaig respondre que hi aniria de quatres! Vaig recórrer al meu arxiu personal i vaig preparar-me per a l’esdeveniment.
Quan només mancaven deu dies per al debat, em telefonaren de Felanitx que n’Alemany havia posat per condició que el seu èmul fos un altre. Per exemple, Miquel López Crespí, col·laborador seu al diari i, segons ell, un gran coneixedor del cas d’Irlanda que tractava la pel·lícula a projectar. En tot cas, jo no hi havia de ser. Els organitzadors no acceptaren les pretensions d’Alemany i, descartat el cara a cara que m’havien proposat, reconvertiren el cos a cos en una taula rodona més plural quant a les diverses opcions sobre el nacionalisme. Hi hauria Román Piña, destacat representant de la dreta espanyolista ultraconservadora, Josep Melià Ques del centre regionalista, Antoni Marimon del PSM (que moderaria el debat) i jo, si acceptava la nova composició del debat, com a defensor de l’independentisme. Així es va anunciar l’acte a la premsa (2).
A nou adversari, nova estratègia
Mai no he participat a cap debat sense preparar-ho i documentar-me. La primera quinzena de febrer de 2000, encara no feia mig any, Román Piña havia publicat un article, “Ante un hecho bochornoso”, molt ben titulat en el sentit invers al que pretenia l’autor.
“Hace un par de días me dirigí a las oficinas del Instituto Nacional de Estadística. Me atendió un funcionario ya maduro, de unos cincuenta años y me sorprendí que me contestara en catalán. Por favor – objeté de inmediato – le rogaría que me hablase en castellano. Se levantó y contemplé atónito cómo se dirigia a una compañera rogándola que me atendiera. La señorita me atendió naturalmente en castellano. Yo me limité a darle las gracias, no sin antes recabar el nombre del patriota que no había querido atenderme. Se llama Rafael Bauçà Matas. La verdad es que el hecho me pareció insólito y desde luego bochornoso. Me pregunto hasta dónde llegará esta presión psicológica, en progresivo aumento, que rompe nuestra convivencia y desde luego las imprescindibles buenas formas para entendernos. Algo elemental, que suena a violación de derechos humanos, fallaba o se estaba sacrificando. Hoy he querido pulsar nuestra sociedad en libertad, haciendo la experiencia de hablar en castellano, en cuantos establecimientos he tenido que acceder. En ninguno he experimentado el más mínimo rechazo. ¿Por qué? Porque el problema es ficticio. No lo ha provocado la sociedad, sino una minoría. A pesar de la presión psicológica, en los exámenes de selectividad, la mayoría del alumnado opta por el castellano. Temo que entre nosotros, éste termine siendo el idioma de la libertad.”
Naturalment aquell article provocaria la solidaritat entusiasta i immediata de la caverna. Les cartes i els comentaris a favor de Román Piña i contra “el sujeto” que pretenia parlar la seva llengua a casa seva es multiplicaren. Com a exemples, em limitaré a extractar escrits de dos personatges de l’extrema dreta. Dia 16 de febrer del 2000, Antonio Alemany escrivia “Incidente lingüístico”:
Me consta que tuvo un gran impacto el artículo de Román Piña en el que nos contaba un incidente que sufrió, nada menos, en la Administración Periférica del Estado y en la que uno de estos fanáticos se negó a contestarle en castellano, hasta que Román, en ejercicio de sus derechos, exigió ser atendido en la lengua oficial del Estado. Los fanáticos piensan que la práctica del bilingüismo es autoodio, sometimiento al colonizador y demás estupideces de quienes siguen aferrados a un Fanon que nadie cita ni lee. Lo que se reviste de orgullo nacionalista no es sino descortesía y mala educación.
“El trabajo silencioso y cauteloso de Damián Pons y sus pretores de la conselleria empiezan a concretarse en agit prop y en políticas activas en la materia, indiciarios de una próxima tormenta. Que en la conselleria de Educación es donde hay más fanáticos por metro cuadrado es de sobras conocido por quienes conocemos el talante de su cúpula directiva. Han aparecido pegatinas al estilo de Esta tienda discrimina el catalán, con gran paralelismo a las estrellas que los nazis colocaban para indicar: aquí vive un judío. Prietas las filas, recias marciales, sus escuadras van, cara a un mañana que les promete patria (catalana), justicia (catalana) y catalán. Es la letra de Montañas Nevadeas en versión Acampada per la llengua”
Dia 26 de febrer, apareixia en escena Tomeu Sitjar:
“Después del espléndido artículo de mi buen amigo Román Piña Homs, sobre la invasión, intolerancia y mala educación catalanista, uno, no quería incidir en el tema, pero nuevos datos, acumulados a la toma del poder por Obra Cultural y Voltor, que exigen el dominio del catalán en todas las esferas de la Administración, y la gran acogida al Institut d’Estudis Catalansm a quien vamos a instalar en un palacete para que pueda dirigir la invasión, nos obliga a insistir sobre el tema.
Las afirmaciones de un joven dirigente nacionalista, que pretende demostrarnos que vivimos una anormalidad nacional, un proceso de sustitución lingüística y un expolio económico; la trascendental afirmación del candidato del PSM al Senado, de que la presencia de las islas en el Estado español es temporal, para iniciar un proceso de reconstrucción – ellos dicen de las islas – pero piensan de los Països Catalans. Y, como guinda, el que nos llama cipaios a los defensores del bilingüismo. ¡Mandan huevos felanitxers!”
Tots aquests articles de Piña, Alemany i Sitjar (i d’altres de Nigorra, Urbina i companyia) es publicaren destacats a la pàgina Tribuna del diari EL MUNDO/EL DÍA DE BALEARES, plataforma oficial de la caverna durant més d’una dècada.
El debat
Dia 18 de juliol del 2000, en arribar al pati de l’escola de Portocolom, ja esperaven el regidor i l’assessor de Cultura, Joan Juan (la persona que m’havia enviat la carta i amb qui havia parlat per telèfon). Tot i ser felanitxer, jo encara no els coneixia. A qui sí coneixia era als tres membres de la taula rodona, amb qui ens vàrem saludar. Els organitzadors ens proposaren de fer el debat abans de la projecció de la pel·lícula i tots ens hi vàrem avenir. Jaume Binimelis, el regidor de Cultura, va presentar l’acte i, a continuació, Antoni Marimon, com a moderador, va anunciar les pautes de les intervencions i va cedir la paraula, un a un, als altres tres. Segurament per la situació física a la taula, va parlar primer Román Piña, el qual va manifestar-se molt satisfet de ser aquella nit allà i va descriure la seva alta valoració dels altres integrants de la taula. Company de feina, a la UIB, amb el moderador, esmentà el pare de Melià (que moriria quatre dies després d’aquell debat), i es referí a la “gran simpatia i sal” de Mestre.
En el meu primer torn, amb unes notes a la mà, vaig indicar al públic que tot i no habitar a Felanitx, no he deixat mai de “viure” al meu poble nadiu. Vaig afirmar que calia definir el tema anunciat, perquè “la qüestió nacional” és una generalitat que empara totes les persones. Vaig establir la diferència entre el nacionalisme defensiu i el d’opressió per advertir que no me considerava nacionalista, sinó català, com altres felanitxers tan il·lustres com Bartomeu Barceló Tortella (1888-1973), Pere Oliver i Domenge (1886-1962), Nadal Batle Nicolau (1945-1997), Miquel Bauçà Rosselló (1940) o Miquel Barceló Artigues (1957), entre d’altres. Vaig afegir que també era independentista, però que això darrer m’agradaria deixar-ho de ser abans de morir-me, per limitar-me a ser català, republicà i d’esquerres, en aquest ordre, i poder lluitar en defensa d’un món més just i solidari. La gent m’aplaudí. Quant a la pel·lícula, vaig avisar el públic que les primeres paraules que escoltarien seria el crit “que se’n vagin!” dels irlandesos als anglesos. Que aquesta expressió és pròpia dels pobles que se senten subjugats. Els mexicans cridaven Green go, els vietnamites Yankee go home, els argelians Les françois a la mer, els indis english out of Indian i que, aquest sentiment de rebuig contra l’oprobi dels colonitzadors, en el nostre cas corresponia a “l’endarrere aquesta gent!”, de l’himne nacional de Catalunya, o al nostre crit ancestral i popular de “Barco!”. El públic va tornar fer mambelletes i en Román, pegant bots d’indignació a la cadira, va passar de l’ordre establert pel moderador i va envestir-me per mirar de limitar el debat a la relació entre llengua i nacionalisme. La pretensió, clarament reduccionista, pretenia desviar el caràcter polític i posar l’accent sobre el nacionalisme lingüístic. Va fer una defensa tan falsa com populista de la gran llibertat que tenim de disposar de dues llengües. Aquí era on jo l’esperava. Ell mateix va ficar-se a la boca del llop.
“Ja que heu parlat de llibertat i de llengua…” i vaig llegir el fragment del seu article de sis mesos abans, on qualificava de “bochornoso” que un funcionari l’hagués atès en català. La cara de Piña semblava una bombeta encesa de cabaret a punt d’esclatar. En acabar la lectura vaig demanar un aplaudiment per l’actitud digna i defensora dels drets civils de Rafel Bauçà Matas (el funcionari a qui jo no coneixia ni encara no conec, qaulificat de “fanático” per Piña, Alemany i Sitjar ) que el públic va correspondre amb entusiasme. Román Piña va creure que aquell funcionari exemplar era entre el públic i va confessar sentir-se inquiet per una possible agressió física. La gent, com més parlava, més l’escridassava. Com diria la crònica del Felanitx “tret dels expressius escarafalls del senyor Piña Homs el to del diàleg fou sempre acceptable”. Li vaig haver de demanar que si estava decebut, perquè tot i la meva “sal” i simpatia el debat li resultava fat, podia anar a cercar un saler. La gent, majoritàriament felanitxera, agraïa l’ús de la ironia. Quan vaig posar l’exemple de Menorca que, en un mateix segle va ser francesa, anglesa i espanyola, però mai no va deixar de ser catalana, Piña va perdre els papers fins al punt que el moderador primer l’avisà, després li cridà l’atenció i, finalment, el va haver de corregir com a historiador. Quan Antoni Marimon tancava l’acte i s’acomiadava del públic, Piña s’aixecà i partí sense saludar cap dels altres membres de la taula. No li va agradar la cosa. Qui s’ho va passar molt bé i recompensà l’acte amb grans aplaudiments va ser el públic. Durant setmanes varen circular expressions de satisfacció i agraïment.
El espectáculo de Porto-Colom i la rèplica
Com era d’esperar, Roman Piña dedicaria el seu article a esbravar-se. El va publicar el diumenge 23 de juliol, just cinc dies després de l’acte. Diu coses que no són certes com, per exemple, la presència entre el públic de Rafel Bauçà o que, tot plegat, era un complot premeditat contra ell quan, abans de l’acte, jo no havia parlat ni amb els altres membres de la taula rodona ni amb ningú del públic sobre el debat. En general, però, confirma desmentint i retrata allò que vertaderament va passar (3). El mateix dia vaig remetre al diari la meva rèplica, però no la publicaren fins deu dies després, el 2 d’agost. Més que anar a desfer la crònica de Piña, atesa la falsa acusació d’un inventat muntatge felanitxer contra ell, li vaig brindar l’opció d’una revenja amb públic, lloc i hora a disposició seva, fins i tot al poble on resideix. Mai no va acceptar el desafiament (4). Això no obstant, de part seva, la cosa va durar setmanes, mesos i, fins i tot, anys!
La mal païda ressaca dels botiflers
La memòria d’aquell acte es va perllongar durant molt de temps. La primera notícia documentada, entre l’article de Piña i la meva rèplica, va ser el correu que em va remetre l’organitzador de l’acte (5). A banda d’agrair-me i felicitar-me, destapa que Piña li va confessar que d’haver sabut de la meva presència no hauria participat en el debat. Sorprèn aquesta afirmació, per dues raons. La primera és l’ostensible deserció (i intent de suplantació) d’Alemany, i la segona que l’acte, amb la relació dels assistents, va ser anunciat amb prou antelació a tota la premsa. En tot cas, el correu certifica l’èxit del debat i la bona boca que va deixar al públic assistent, cosa que també confirmà la crònica del setmanari Felanitx, seguramen escrita per Bartomeu Pou, present entre el públic. El perdedor del debat (segons confessió d’ell mateix) rebria el suport dels corifeus habituals al seu diari.
El primer que va sortir a atacar-me, dia 8 d’agost, va ser un soldat ras. Gaspar Sabater m’envestí amb un article, “Canya als botiflers!”, que confirmava el sentiment de derrota de Piña i el suport total del públic a les meves paraules (6). Però la poca gràcia periodística de Sabater no va ser suficient i varen haver de treure contra mi el santcristo gros, Antonio Alemany, i no una, sinó moltes de vegades i durant molts d’anys. Un mes i mig després de la batussa de Portocolom, Alemany no s’havia esplugat les espines i, com un ca insatisfet dins d’una senalla, encara feia voltes sobre el combat perdut. Dia 28 d’agostpublicava “Se estrecha el cerco” per fer una crònica de l’estiu “catalanista” i atacava Biel Majoral (“canta Jo sóc català en lugar de Jo som algaidí”), Damià Pons (per becar, des de la Conselleria, “estudiantes de las illes catalanas”), Miquel Capellà (per estudiar una possible convergència informàtica de “Sa Nostra” amb Caixa de Catalunya), Joan Melià (per haver advertit que “el catalán está en peligro en Palma”), Maria Antònia Vadell (per haver fet una crida a utilitzar el català “de manera valiente en todas las ocasiones”) i Francesc Antich (per haver anat a clausurar la Universitat Catalana d’Estiu). Però tampoc no en va tenir abastament i com que no hi podia donar passada, dia 3 de setembre va rebentar del tot amb un article, “El coste de no ser catalanista”, d’un valor testimonial molt alt, perquè a més d’atacar-me i d’insultar-me (sense escriure el meu nom amb la seva habitual covardia) desemmascarava el paper dels col·laboracionistes mesells. L’extens article (més d’una plana de diari) mereix, si més no, alguns retalls sucosos:
Cuando un concejal del Ayuntamiento de Felanitx me invitó a un coloquio sobre catalanismo o algo así, decliné su amable sugerencia por dos motivos: porque no soy tan imbécil, a la vista de la integración de la mesa coloquiante, como para no comprender que se trataba de una encerrona para convertirme en el pim-pam-pum-fuego del espectáculo y, sobre todo, y así se lo expresé claramente, porque para coloquiar es imprescindible un mínimo común denominador que permita el diálogo, aunque discrepante, civilizado. Este requisito no se daba con el que, como se demostró después, fue el protagonista de un lamentable episodio que comentaría indignado Román Piña, menos cauto que yo y que me sustituyó como diana de los bárbaros.
En estas mismas páginas, Miquel López Crespí, cuya onda ideológica no impide el afecto y que podamos dialogar amistosamente, alertaba de la virulencia de un grupúsculo – tres, decía, pero yo creo que son más – que han conseguido la liberalidad de los medios informativos y de la complacencia de una institución financiera. Como es lógico no voy a polemizar con estos nazis ni siquiera en los tribunales de Justicia.
A mi me han dicho de todo: fascista, ultraderechista, fracasado en la política y en el periodismo, botifarra, señorito, españolista, emmerdeur, puput de cresta molla, traidor a mi tierra, a mis apellidos y a mi historia familiar. He sido tema monográfico de revistas y me han dedicado un libro entero que un Instituto tiene como libro de texto en catalán. Han escrito cartas a los anunciantes de la revista Illespress – el mismo que escribe el panfleto sindical de Sa Nostra (¿subvencionado por Sa Nostra?) y que dedica su contenido a un tema tan sindical como mi persona – para que retiraran la publicidad y algunos, asustados, la retiraron.
Segueixen dues parrafades més sense interès per indicar que no l’ha defensat mai ningú, que se sent com un heroi solitari i que el PSOE i el PP són els culpables de l’avenç imparable del catalanisme. Continua:
¿Vale la pena, a pesar de soledades e insolidaridades, enfrentarse a todas estas gentes y soportar ser etiquetado a unos niveles inéditos por estos pagos? La virulencia y el fascismo no están sólo en el grupúsculo mediático e independentista que lanza cócteles molotov, porta banderas estrelladas, grita Gora ETA y arma un rifirrafe en Felanitx. Estos son los signos externos de la virulencia que sostiene que el catalán y lo catalán sólo se impondrán cuando a los renuentes a la imposición les resulte imposible vivir sin pasar por las horcas caudinas de los nacionalistas. ¿Lo vamos a consentir? Yo, personalmente y en la medida de mis escasas fuerzas, no.
Dues setmanes després, dia 10 de setembre, Roman Piña a un article, “Lo mejor de este verano”, demostrà que encara es llepava les ferides: “A mi no me volverán a llamar para hablar en nits a la fresca de nacionalisme en Felanitx. Al menos esto espero.” Li devia coure molt aquell debat, perquè més de tres anys després, dia 28 de setembre de 2003, encara escrivia a la seva secció: “Tomeu Mestre, hijo de Felanitx, afirmó categórico en un atardecer de Porto-Colom que jamás olvidaré: Jo som català. ¡Cualquiera se lo discute!”.
Where have all the flowers gone?
Una de les característiques dels botiflers, a banda de la traïció i la covardia, és l’apel·lació constant a reclamar mesures disciplinàries (legals o no) contra els seus adversaris. Tenen un concepte patrimonialista i bèl·lic de la llei, com si fos una pistola. No sé el compte de vegades que, des de la premsa d’Alemany, han reclamat la intervenció de la Fiscalia contra mi. Fins i tot, el juny de 2002, una desfilada de “gent d’ordre” (Antoni Aguiló Lluna, Antonio Alemany, Francisco Conrado, Gabriel Lessenne, Tomeu Sitjar, Jaume Matas i d’altres), exigiren el meu cap a l’entitat on feia feina, arran d’una entrevista on em proclamava català i republicà (7). Els companys de feina barraren el pas a l’abusiva pretensió que profanava la Declaració Universal dels Drets Humans quant a la llibertat d’expressió i d’opinió. Al final, com estableix la saviesa popular, a cada mort li arriba el seu sant Martí.
Han passat els anys. Què se n’ha fet d’aquelles flors que em dedicaren? Què se n’ha fet dels jardiners? La pistola de la llei ha invertit els punts de mira? Roman Piña ha deixat d’exercir la docència a la UIB. El maig de 2009 va ser entrevistat per Matias Vallésamb motiu d’haver perdut la candidatura per continuar com a professor emèrit. La seva anterior ocupació, com a responsable del Comitè d’Ètica del Partit Popular, va ser un sonat fracàs i un ridícul públic, ja que el seu intent de cridar a declarar Jaume Matas no va ser recolzat pel seu partit i, tot plegat, va ser un pur paripé per afegir maquillatge a les nombroses irregularitats detectades. Entre d’altres, la contractació d’Antonio Alemany, considerada un acte de prevaricació que va provocar la imputació, el procés judicial i la condemna del periodista. D’aquest, no afegiré res més, perquè la premsa ja n’ha informat prou, però vull posar de manifest el valor que, des del record, tenen ara les seves nombroses i reiterades apel·lacions a la Fiscalia per tal que fes caure sobre la meva persona tot el pes de la llei (8). Justícia poètica?
El cas de Gaspar Sabater, en canvi, mereix un esment molt més detallat, perquè resulta paradigmàtic, perquè és alliçonador i perquè simbolitza la dita popular “anar per llana i romandre tos”. El caçador caçat va emmudir un any després de l’article que m’atacava (també, com els seus mestres, sense esmentar el meu nom). El seu cas sí que va ser tot un escàndol i un escarni, portada de premsa durant molts de mesos i li va generar el malnom de “l’espió” que l’acompanyarà de per vida. Com que la llarga durada del seu procés va esvair i apaivagar la gravetat dels fets, en faig un resum.
El maig de 2001, arran d’un concurs intern per proveir una plaça en el Parlament, sense estar en possessió dels requeriments de la convocatòria i sense haver acreditat cap casta de titulació en la matèria, se li concedí el càrrec de Cap d’Informàtica. Segons la premsa, Sabater era l’únic cas de funcionari al qual, per exercir com a Cap de Servei del Parlament, no se li havia exigit cap casta de llicenciatura i li havien tolerat una titulació de grau mitjà. Simultàniament a aquest greuge laboral, dia 9 de juny de 2001 Marisa Goñi, la sagaç periodista, va destapar que, en el Parlament, algú s’havia dedicat a confeccionar fitxes parapolicials sobre funcionaris i polítics, amb indicació de la seva ideologia, tendència sexual, possibles vicis, malalties, béns, relacions familiars, amistats professionals, creences religioses, afiliacions sindicals i d’altres informacions que burlaven l’esfera més íntima de les persones. Hi havia aspectes anecdòtics (s’assenyalava que una persona corria molt amb el cotxe), però molts eren aberrants com desvetllar un testimoni de Jehovà o assenyalar una persona malalta de la sida.
Tots els grups polítics reclamaren una actuació ràpida i contundent, amb exigència de responsabilitats. Francina Armengol deia “no és només un fet reprovable, sinó delictiu i propi d’altres temps.” Camilo J. Cela Conde, Miquel Payeras, Llorenç Capellà i una llarga nòmina d’articulistes exigien llum i taquígrafs! La Junta de Personal va anunciar que duria el cas a la Fiscalia per descobrir l’autoria i la finalitat d’aquelles fitxes. La Mesa del Parlament va emetre un comunicat de condemna, la creació d’una comissió d’investigació interna i, empesa per l’anunci de la Junta de Personal, va anunciar que traslladaria els fets a la Fiscalia. Cecili Buele va ser dels primers en alinear-se de forma inequívoca i solidària al costat de les persones fitxades (espiades per algú encara indeterminat) i en defensa del bon nom dels afectats (9). Confiava que “la difusió de rumors i sospites siguin capgirats, més prest que tard, amb l’aclariment dels fets i la depuració de responsabilitats.” Buele, en la doble condició de diputat i d’antic treballador a la Cambra, s’exclamava: “Si ja és molt greu que es facin públiques dades confidencials sobre qualsevol persona a qualsevol empresa, molt més greu és quan es tracta d’una institució, on el respecte a la dignitat de les persones ha d’assolir el nivell màxim.”
El culebrot va tenir molts d’episodis. El divendres 15 de juny de 2001, el Diario de Mallorca assegurava que l’autor era un alt funcionari i afirmava que, tot i que el pèrit cal·lígraf atribuïa les fitxes al Cap d’Informàtica, aquest ho negava: “Corren rumores por el Parlamento pero no les hago caso porque no tengo nada que ver. Los que me acusan tendrán que demostrarlo.” No només ho negava sinó que es mostrà amenaçador amb Matías Vallés i Marisa Goñi, autors de la notícia: “Ejercitaré contra este diario las acciones legales que me asisten”. Es donava el cas que Gaspar Sabater no havia acudit a fer feina aquells dies, s’havia donat de baixa com a representant sindical del CSI-CSIF a la Junta de Personal i havia presentat una baixa mèdica.
El 15 de juny, el mateix dia que el Diario de Mallorca desvetllava l’autor de les fitxes i les seves amenaces, Gaspar Sabater acudí per sorpresa a les 9h del matí al seu lloc de treball i se’n va anar a les 10h. Únicament es limità a enviar un correu, en castellà, adreçat a tots els ordinadors de la Cambra. El text d’aquell correu va ser publicat per l’autor l’endemà en la seva columna periodística del diari d’Alemany, Piña, Sitjar i companyia. En línia amb l’habitual conducta negacionista de tirar la pedra i amagar la mà, el correu/article no acceptava “infundadas imputaciones” i acabava: “En la charca de la política actual, parece que es preciso demostrar la inocencia cuando lo que procede es todo lo contrario”.
Doncs… va procedir “todo lo contrario”. L’instructor, sobre les proves cal·ligràfiques, va concloure que el senyor Gaspar Sabater Vives havia estat l’autor dels documents escrits que, amb identificació de noms i cognoms de personal al servei del Parlament, contenien opinions o consideracions personals i professionals sobre aquests. Que el contingut dels esmentats documents era constitutiu de desconsideració respecte de les persones que s’hi identificaven, les quals, sense excepció, eren treballadors o funcionaris al servei del Parlament de les Illes Balears. Que es desconeixia la manera en què s’havia pogut fer públic el contingut dels referits documents, tot i que resultava ben notòria la seva difusió en un diari local i el general coneixement entre el personal al servei del Parlament i entre la ciutadania de la Comunitat Autònoma. Tot plegat, l’instructor qualificava de falta greu i proposava la suspensió d’un mes de sou i feina. La resolució va ser considerada benèvola i apel·lada per la Junta de Personal i el diputat Joan Buades, perquè en atenció a la Llei 2/1989 de la Funció Pública, la desconsideració cap als superiors, companys o subordinats havia estat molt greu. De fet, s’havia violat la intimitat personal i familiar garantides per la Constitució, s’havia produït una falta greu reiterada, que afectava moltes de persones i s’havia atemptat contra la dignitat dels funcionaris i de la institució.
El cas és que la pretensió de l’Editorial del Diario de Mallorca, quan es destaparen els fets, no va ser satisfeta del tot. Deia: “Les fitxes ens recorden fets propis de règims com els de Mussolini, Franco o Hitler. Som davant de la invasió de la intimitat que conculca els drets de la persona, ataca els principis ètics de la democràcia i només es pot resoldre depurant, no només l’autor, sinó qui les va encarregar”. Doncs, l’autor sí que va ser desemmascarat inequívocament davant de tota la societat i es posà en evidència que, a més d’un acte repugnant i reprovable, havia mentit i amenaçat en va. En canvi, no es va saber per a qui feia les fitxes. Una de les teories més plausibles apuntava cap a Maximilià Morales, el president. La seva ambigüitat durant el procés, sempre molt tou amb la investigació, el feren sospitós. Les fitxes eren per a qualque partit? Les reaccions irades d’Unió Mallorquina i del Partit Popular, molt concretament de l’expresident del Parlament Joan Huguet, apuntava que no. Aleshores? A més de Morales, hi podia haver altres sospitosos? Qualque grup mediàtic? A quin diari escrivia l’autor de les fitxes? El d’Alemany, el de Piña, el de Miquel López Crespí, el de… exacte! el de Pedro J., l’home que sempre ha presumit de manejar dossiers comprometedors de tothom. Cal dir que, en aquells anys, la caverna ja havia iniciat una campanya directa per fustigar UM, a la qual s’acusava de la contractació de personal en el Parlament des del temps de Jeroni Albertí. Què pretenia Sabater fent la radiografia amb l’adscripció política dels treballadors? Establir barems de simpatia?
Com en el cas del seu admirat patró, Antonio Alemany, ni que fos un acte de justícia poètica, en menys d’un any, les paraules de l’article de Gaspar Sabater d’agost de 2000, on m’atacava i m’acusava d’haver guanyat el rifirrafe del Port de Felanitx, encara li deuen rebotar a la memòria o a les esbaldregades columnes de l’ètica, perquè, com la força del judo, allò que fa més mal és que et facin beure les teves paraules. Sobre els adhesius a favor del català que tant li molestaven, es preguntava: “¿Quien está llevando a cabo estas campañas que aparecen sin firma? ¿Quien las está financiando? (…) obsérvese quién es quién y cómo actúa cada cual en este rifirrafe y sáquense las oportunas conclusiones. (…) aquí nos conocemos todos. No vale tirar piedras y esconder manos.” Subscric aquestes paraules! Sabem qui va dur a terme aquella campanya sense signatura de fitxar persones. També sabem qui va tirar la pedra i amagar la mà (de fet, les seves amenaces als periodistes que el varen desemmascarar foren un foc d’encenalls). Allò que no sabem cert i ell sí, és qui dirigia aquella feina i amb quina finalitat, però com que, efectivament, ens coneixem tots, ens ho podem imaginar, perquè aquell va ser un episodi més de la caverna! L’article es titulava i es titula “Canya als botiflers!”. Què esperava? Flors i violes?
Tots aquests personatges cavernícoles varen desfilar arran d’un simple debat. La batussa de Portocolom va fer forat i va servir, no només per desemmascarar actituds etnocides contra la llengua, la cultura i la identitat de Mallorca, sinó per evidenciar conductes delictives que, en més d’un cas, varen traslladar els protagonistes a la banqueta dels acusats.
NOTES
(1) Vg. arxiu 1-INVITACIÓ (carta dels organitzadors del debat)
(2) Vg. arxiu 2-ANUNCIS de l’acte
(3) Vg. arxiu 3-ROMÁN (article amb el seu particular relat dels fets)
(4) Vg. arxiu 4-RÈPLICA (resposta meva amb oferiment de revenja)
(5) Vg. arxiu 5-CORREU (escrit de l’organitzador de l’acte)
(6) Vg. arxiu 6-CANYA! (article de Gaspar Sabater sobre l’acte)
(7) Vg. “El trono de Can Felip” a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/213893
(8) Les acusacions exposades en aquest article, vinculant-me a ETA i al llançament de còctels Molotov, ja varen començar el setembre de 1983 quan em qualificà de “terrorista”, arran de la meva proposta de veure TV3, publicada l’endemà mateix de la primera emissió, només per Barcelona, del nou canal (vg. arxiu 7-TV3)
(9) Cecili Buele i Ramis va publicar a L’ESTEL, entre l’octubre de 2001 i el novembre de 2002, un llarg i interessantíssim serial de vint-i-un capítols titulat “Un mal fitxatge al Parlament” amb la crònica completa de l’escàndol i de com es va mal tancar i resoldre
COMPLEMENT: Vg. arxiu 8-FALANGISTA.
