Etziba Balutxo...

Des de Numància ençà, excepte Espanya i les seves interminables derrotes (incloses les encadenades no obtencions de capital olímpica a Madrid), arreu del món i de les guerres tots els setges han estat i són un xoc d’interessos antagònics entre els assetjats, que desitgen sortir del castell, i els assetjadors, que hi volen entrar. Aquí, a les illes Balears i Pitiüses, no és així. El Talibauzá (taliba + uzá = talibauzá) major de la contrada, més caparrut que un porcellet de llet, més boig que un esclat i més baix que un clot, gemega i fa potadetes amb aquella divertida expressió de Pere Capellà quan retratava l’opció alternativa d’un petit i efímer dictador davant del poble revoltat: “Abans morir que perdre la vida!”. El seu TIL també és un castell d’insensatesa inútil. Més que un castell, és un búnquer com el d’Adolf Hitler a Berlin i amb un final idèntic cantat.

Talibauzá, mal assessorat sempre per quatre enterradors disfressats d’aduladors, no només confiava en la desmobilització social, sinó que estava segur que enfrontaria la societat i ell es reforçaria més. Per això, els seus “prims” autors del “cercle quadrat i fracàs assegurat” no feien comptes negociar com cal, a partir de zero i sense condicions prèvies inacceptables. La revolta els ha sorprès. Ara, encastellats i assetjats com els casos de frenopàtic descrits, podran imitar els seus mites i persistir en la sàdica complicitat de matar els seus fills que els abocarà al suïcidi.

Front a les apel·lacions a la raó, la seva única, pobre i grollera argumentació és aferrar-se a una hipotètica majoria absoluta i embolicar-se en la falsa bandera de la democràcia. Majoria i Democràcia són dues paraules massa llargues i potents per ser usades a la babalà. Majoria? Democràcia? Parlem-ne!

Una de les lliçons magistrals de Nadal Batle consistia en negar a la Democràcia la definició de govern “de la majoria”. Ho feia, ocurrent i divertit, amb el conte xinès dels tres nàufrags que arriben a una illa deserta i fan una llista de les feines: anar a pescar i a caçar, cuinar, aixecar un habitatge, tenir cura de les feines domèstiques… Dos dels tres es posen d’acord i voten que el tercer ho faci tot! Seria això democràtic? La conclusió d’aquella paràbola era clara: Democràcia és, més que el govern de la majoria, un sistema que exigeix respectar i garantir els drets de la minoria. Òbviament, aquests drets inclouen els valors enaltits per la Revolució francesa d’Igualtat, Germanor i Llibertat! La Democràcia, en sentit estricte i rigor etimològic, estableix que el poder d’un col·lectiu rau “en la totalitat” dels seus membres. Considerar l’accepció perversa “d’uns sobre uns altres” és fer un ús interessat, sectari i patrimonialista d’un bé comú.

Tot això ve a tomb de la coincidència argumental, entre els presidents temporals dels governs d’Espanya i de les Balears, quant a la manipulació del concepte de majoria. Aixecar, com a arma, la bandera de disposar de la “majoria absoluta” té un perill faraònic: creure que és sinònim de comptar amb el suport majoritari de la societat. Res més fals que això. A la llengua, tothom li pot fer dir allò que troba, però les matemàtiques són caparrudes en qualsevol idioma! Pareu un poc d’esment i veureu la manipulació. A les eleccions autonòmiques a les illes Balears i Pitiüses de dia 22 de maig del 2011, sobre les 425.000 persones que votaren 194.680 ho feren a favor del PP. Això vol dir que “la majoria”, el 54%, no va votar PP. Aquesta xifra, en relació als electors possibles (711.000), davalla fins al 27% (és a dir, un 73% no PP), un percentatge que cau fins al 24’7% si s’inclou la franja d’edat dels joves entre els 16 i els 18 anys (que incomprensiblement poden ser jutjats però no poden votar) i que deixa clar que una majoria abrumadora (més del 75% de la població) no avala el PP. La xifra cau a plom, fins al 16% si tenim en compte la població censada i menys del 15% la real, amb els sense papers o residents comunitaris no censats. De quina majoria parlen si representen una minoria gairebé ridícula? Parlen, és clar, de la “majoria absoluta política”, absolutament fictícia, que els proporciona la norma d’Hondt, un sistema discriminatori i injust, que incrementa exponencialment els partits més votats, afavoreix el bipartidisme i sanciona les minories fins a impedir que les seves veus arribin a les institucions per abocar-les cap a l’extinció i a l’exclusió. És aquest els sentit democràtic dels transeünts presidents d’Espanya i de les Balears? La majoria absoluta de Felipe González i el GAL? La d’Aznar i la guerra d’Iraq?  La de Jaume Matas i Undargarín?  No seran ara Rajoy i Talibauzá els dos nàufrags que repugnaven Nadal Batle?

Va bé concloure que la majoria amb la qual s’omplen la boca no és res; una bufa de femeter. Evidentment, no és una majoria política, però allò que no és de cap de les maneres és una “majoria democràtica”, considerant l’accepció correcte de “govern del poble” o, com deia Plató, de “tothom” o, com aclaria Aristòtil, de “la gent”. Majoria? Democràcia? Ja n’hem dit quatre coses bàsiques a l’abast de l’enteniment de qualsevol persona de ment oberta, d’actitud positiva i amb capacitat d’aprendre. A les apotecaries, en canvi, no venen prou fòsfor per fer-ho entendre al petit, efímer, prepotent i ignorant reietó de cervell clos que es creu una àguila i no arriba a l’alçada del vol d’un annerot de bassa. Ell, el seu general Prim, na Camps (amb les Estrelles estrellades que enlluernen però no il·luminen) i en Campos-Lerroux estan més entotsolats que la una. Possiblement no voldran rectificar, perquè fer-ho és cosa de savis. Com a bons numantins, se’n foten de les possibles morts innocents. Ai, las! S’estimaran més immolar-se?

Sic transit gloria mundi!