L’editorial Meteora, amb edició d’Agustí Pons i Jordi Amat, ha publicat La Barcelona dels tramvies, una selecció d’articles de Néstor Luján absolutament deliciosa. El llibre inclou el dietari inèdit de 1947, d’una crueltat absoluta i imprescindible per entendre més coses d’aquells anys de primera postguerra. Hi ha una entrada sensacional del dijous 11 de març on
Aquests dies el Born celebrarà una setmana dedicada al llibre prohibit. Cal recordar que la iniciativa la va posar en marxa el setembre passat la Montse Vila a Llagostera, en una fira que va ser un èxit espectacular d’assistència i de programació. Vilaweb se n’ha fet ressò i el programa, consultable aquí http://elborncentrecultural.barcelona.cat/sites/default/files/BR%20QUADRI%CC%81PTIC%20PROGRAMACIO%CC%81.pdf presenta activitats realment interessants.
Durant la meva infantesa i adolescència vaig tenir uns companys de viatge imprescindibles. D’una banda vaig descobrir la literatura en català gràcies a Pedrolo i a Jaume Fuster i la seva inoblidable trilogia de capa i espasa, que va començar a publicar quan jo tenia catorze anys. De l’altra els clàssics d’allò que s’anomena la
Desconec si la futura alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, llegeix molt o poc. No la conec personalment i si us fixeu en com són les campanyes electorals, aquests detalls interessantíssims dels candidats no els expliquen pas. Podrien entrevistar-los i demanar-los coses interessants com per exemple què estan llegint, quins són els seus autors i llibres
Vaig tenir molta sort i vaig poder passar uns quants estius a Cabrera a bord d’un veler petit anomenat Ballaruga. Fondejats al port, de vegades abarloats a altres vaixells plens de nens, Cabrera es va convertir en molt més que un paradís. Vaig aprendre que les seves aigües amaguen tresors, però encara més vaig descobrir
Ahir al matí, amb un inici tímid de brusca, passava jo per la plaça Francesc Macià, on hi havia alguns membres del Partit Popular en campanya: dues taules, un petit tendal, la bandera espanyola, la catalana, un senyor repartint fulletons, sobretot a les senyores i als senyors amb camisa i corbata. M’hi vaig acostar ostensiblement.
La notícia no és nova, fa uns dies que corre per la xarxa, però val la pena parar-hi esment. Sembla ser que es prepara una edició en una llengua estranya que no parla ningú i que no existeix anomenada balear (que escriuen d’una manera molt complicada) de la novel·la de Llorenç Villalonga Bearn o la sala
Al llarg del temps he tingut molts editors i com a franctirador de les lletres no cal dir que espero tenir-ne encara més, però demà és el dia de Sant Jordi i després de llegir l’impressionant reportatge de la Montse Serra http://www.vilaweb.cat/noticia/4251872/20150422/2005-2015-decada-transformat-mon-editorial-catala.html és el moment idoni per donar les gràcies. Malauradament, som molt pocs els escriptors illencs
Avui que només falten quatre dies per a Sant Jordi, hauria d’aprofitar aquest espai per fer-me publicitat i demanar-vos que compreu els meus llibres, i dir-vos tot això que ja sabeu, que els llibres es venen d’un en un i que ens costa molt als escriptors en català tenir visibilitat i que si naps i
He passat uns quants dies fora de Barcelona i en tornar he entès ben bé per què Barcelona és diferent. En el meu periple he passat per les estacions d’Atocha, a Madrid; per l’estación sur de autobuses de Madrid, per l’estació d’autobusos de Salamanca i per l’estació de tren de la Renfe de Lleida-Pirineus.
Va haver-hi un temps en què a les redaccions dels diaris es podia fumar i eren una autèntica tortura per a tots els qui no n’hem tingut mai la pràctica. També hi havia enciclopèdies en paper que consultàvem moltes de vegades i homes savis que ningú no sabia com és que hi havien arribat, però
El cinema portuguès i jo estam bastant divorciats. La meva concepció del setè art està a molta distància del gust pausat i lent dels directors portuguesos contemporanis, en molts de casos tan a prop del simbolisme i de l’experimentació que les seves obres podrien ser precursores del vídeo-art si no fos per aquells metratges extraordinàriament
En una entrevista recent que li vaig fer a en Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958) es queixava -amb raó- que el seu llibre L’últim neandertal no havia interessat a ningú (podeu llegir l’entrevista sencera aquí http://revistabearn.com/2015/03/17/ara-ni-tan-sols-pots-malviure-de-la-literatura/). El llibre és un assaig en el qual reivindica el llibre de paper sobre el dispositiu electrònic i ho fa d’una manera peculiar:
Jaume Cabré té llibre nou i això és motiu de satisfacció. És una d’aquestes obres de no ficció que s’adjunten al gruix de la seva producció i ens expliquen el sentit de la creació per a l’autor. L’haurem de llegir perquè tothom en parla meravelles i perquè és un Cabré, i un Cabré sempre és
La col·lecció La Negra que va publicar l’editorial La Magrana entre 1985 i 1996 -aproximadament- i que ara té una hereva en La Negra, que publica RBA, va sorgir directament dels sectors més polititzats social i nacionalment de Catalunya. La col·lecció no pot deixar de contextualitzar-se en el naixement de l’editorial La Magrana i en la