PEDRES, MARS, OCEANS

El cinema portuguès i jo estam bastant divorciats. La meva concepció del setè art està a molta distància del gust pausat i lent dels directors portuguesos contemporanis, en molts de casos tan a prop del simbolisme i de l’experimentació que les seves obres podrien ser precursores del vídeo-art si no fos per aquells metratges extraordinàriament excessius de les cintes. Diguéssim que la meva concepció del cinema és més activa. Quan a Portugal em van demanar que em semblava la pel·lícula Capitans d’abril, de Maria de Medeiros i els vaig dir que m’havia agradat molt però que era un poc lenta, em van mirar com si estigués boig. Ells l’havien qualificada de thriller.

I és que passen coses com que a la cinemateca portuguesa -una visita obligada per als amants dels cinemes antics, igual que el cine São Jorge, als dos llocs es té la sensació de ser dins de Somiadors, de Bernardo Bertolucci- s’aplaudeixi amb ovació pel·lícules que són molts minuts en negre i després algunes fogonades d’ocells volant, o que hi hagi documentals de vint minuts amb dues hores de col·loqui amb el director.

Però tot i això, no hem de deixar de lamentar la pèrdua de Manuel de Oliveira, que ens ha deixat als 106 anys, perquè amb ell el que es mor és una manera de fer cinema, artesanal, al servei de la història. Oliveira ha fet pel·lícules durant més de noranta anys, però és clar, va haver de patir la bestialitat de la censura durant la dictadura portuguesa. Després de la Revolució dels Clavells va trobar a la literatura una de les seves principals fonts d’inspiració i va adaptar nombroses novel·les, especialment d’Agustina Bessa-Luis, a la pantalla. Ho feia amb aquell ritme tan lent i pausat que quasi es tardava el mateix en veure la pel·lícula que en llegir el llibre.

Malgrat tot, i a les velleses, Oliveira ens va llegar una cinta extraordinària per entendre el món contemporani, una pel·lícula que agafa tota la seva actualitat després de les barbàries terroristes dels darrers temps, Um filme falado (2003), possiblement un dels cants més bonics a la civilització occidental, a la cultura i a la història que acaba de forma tràgica, una pel·lícula que és Oliveira en essència pura i dura i que és el primer que m’ha vingut al cap en saber la seva mort. Hem perdut un home que amb el seu art volia transmetre una consciència. I això sap greu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!