Va haver-hi un temps en què a les redaccions dels diaris es podia fumar i eren una autèntica tortura per a tots els qui no n’hem tingut mai la pràctica. També hi havia enciclopèdies en paper que consultàvem moltes de vegades i homes savis que ningú no sabia com és que hi havien arribat, però teníem sort que hi fossin. En Bartomeu Picornell, que ens acaba de deixar, com sempre massa jove, era un home que s’amagava al darrere d’un Ducados però que mai no deixava que els seus profunds coneixements s’evaporessin com un núvol de fum.
Al llarg dels meus anys al Diari de Balears (de 1996 a 2005 amb dos anys previs al Diario Baleares de 1994 a 1996) vaig aprendre que un xitxarel·lo com era jo llavors podia créixer enormement si parava un poc d’atenció i sabia aprendre de la gent més gran. Vaig tenir molts bons amics i mestres en aquella redacció, però poques vegades vaig aprendre el significat exacte d’una paraula com amb en Tomeu Picornell. Durant una temporada vaig fer amb ell la secció de Cultura -quan anava a la pàgina 2 i de vegades a la 2 i a la 3 del diari- i també el suplement de Cultura. Ens divertírem i sobretot vaig aprendre molt, moltíssim: una pila llarga de llibres que s’havien de llegir, una altra pila llarga de llibres que s’havia de dir que s’havien llegit. I aprendre que el rigor i l’honestedat són dues característiques que ha de tenir el periodista.
Puc confessar ara que un dels moments més durs de la meva vida professional va ser quan en Tomeu va tornar d’una excedència i va anar a parar a la secció de Cultura i Societat que llavors jo dirigia. I a causa d’un compromís publicitari em vaig veure obligat a enviar-lo a fer un reportatge d’uns nens que feien dibuixos a un centre comercial. Quasi em va caure la cara de vergonya. I ell em va dir, com sempre, “tranquil, fes la teva feina, que la vida consisteix en això, en prendre decisions que no volem prendre”.
I és cert, hi he pensat moltes de vegades, perquè és molt dur que un xitxarel·lo -per molt cap de cultura que jo fos llavors- li hagi de dir a un home que li ha ensenyat tantes coses que vagi a fer l’antiperiodisme que, malgrat tot, ens donava de menjar.
El temps, la crisi, les morts, han anat deixant deserta aquella redacció modèlica on tots vàrem tenir la nostra universitat de la vida. Han caigut altres companys com l’enyoradíssima Magdalena Soler o com en Carles Canals i la diàspora dels mitjans i del mitjà ha comportat una escampadissa important, però durant un temps, un grup humà es va fer esforçar per intentar que el primer diari en català de les Illes fos el millor diari de les Illes. L’esforç d’intentar-ho és el que va valer la pena, i la immensa sensació de companyonia i amistat que hi havia en aquella redacció. Creieu-me, només la qualitat humana feia suportable haver de consultar una enciclopèdia bruta de pols de tabac. És clar que t’ho podies estalviar demanant-ho a en Tomeu Picornell, un savi que ens va fer saber apreciar el valor de les paraules.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!