PEDRES, MARS, OCEANS

Hilari de Cara (Melilla, 1945) és un luxe per a la literatura catalana. El darrer guanyador del premi Carles Riba -li’l van concedir el passat dilluns a vespre per Refraccions– és un dels escriptors mes singulars de la nostra literatura i esper que aquest premi Riba tengui el mateix efecte que va tenir sobre Bartomeu Fiol, el de potenciar la seva obra més enllà dels cercles poètics habituals i especialment obrir-li nous lectors a Catalunya. De Cara és un poeta d’una potència tremenda però que passa de mà en mà, a través del boca orella, sovint de poeta en poeta i ara el premi ajudarà a posar-lo (una mica) més al mig i a l’abast del públic.

A Farrera, amb aquesta altra impressionant dona de lletres que és Odile Arqué, en parlarem força de n’Hilari de Cara. Ella passejava el seu Via Bàltica, un poemari de primer ordre que la va ajudar a fer de pont amb un cert esperit rus. Poca gent, però, sabia qui era Hilari de Cara, que a mi em va deixar el record inesborrable del seu Bolero i també d’Absalom.

Hilari de Cara és també un excel·lent articulista i sobretot un magnífic narrador. La seva novel·la Un llac en flames, que va publicar Quaderns Crema, és una de les millors obres narratives publicades en català en molts d’anys. I aleshores és quan arriba la pregunta obligada: per què aquest home d’una potència creadora brutal resta ocult i quasi desconegut?

La resposta pot ser múltiple, però crec que s’hi ajunten tres o quatre factors. En primer lloc la seva singularitat individual. És un escriptor que no s’adscriu a modes ni a corrents, és original per si mateix i això molesta. En segon lloc perquè és un tipus insubornable pel que fa a la seva creació. Hi creu amb totes les forces i no es rebaixa a fer segons quines coses, defensa la seva obra a mort i això el du de vegades a ser un Quixot que envesteix contra molins de vent, tots sabem el resultat, però tots admiram calladament aquests Quixots. La tercera és per aquesta concepció fragmentada i absurda de la cultura catalana: continuem en un món de capelletes noucentistes (o d’avui en dia, no ens enganyem, les noucentistes com a mínim eren més cultes) i en un món que creu que tot allò que es fa fora de Barcelona és perifèria. Un fet que podria explicar altres oblits imperdonables com el de Damià Huguet, per exemple.

Aquests tres fets individualitat original; defensa de l’obra a mort; capelletes i centralitats-perifèries marquen l’ocultació d’un dels millors escriptors en la nostra llengua. El Carles Riba, doncs, li pot donar cent cavalls de força. Veurem si és veritat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!