La col·lecció La Negra que va publicar l’editorial La Magrana entre 1985 i 1996 -aproximadament- i que ara té una hereva en La Negra, que publica RBA, va sorgir directament dels sectors més polititzats social i nacionalment de Catalunya. La col·lecció no pot deixar de contextualitzar-se en el naixement de l’editorial La Magrana i en la immensa politització d’alguns dels seus dirigents, com és el cas de Carles Jordi Guardiola i del primer director a l’ombra de la col•lecció, Jaume Fuster. Ambdós havien militat al Partit Socialista d’Alliberament Nacional i segons ha explicat avui al matí en una taula rodona l’escriptora Margarida Aritzeta, “el consell executiu del PSAN es reunia en un estudi propietat de Carles Jordi Guardiola, que després va ser el fundador de l’editorial”.
Segons va explicar l’escriptora de Valls, que arribaria a publicar els seus primers títols negres a la col·lecció, “és el mateix context en què neix el col·lectiu Ofèlia Dracs, per reivindicar la literatura de gènere. Una de les proposicions del PSAN era que la gent llegís i que ho fes en català, i per aquest motiu es va proposar crear una col·lecció de novel·la negra on s’oferís una escriptura popular de qualitat”.
Així doncs, el PSAN, des del primer moment, es va fer seva la reivindicació de Rafel Tasis primer i de Manuel de Pedrolo després que calia oferir als lectors literatura popular de qualitat en la seva llengua -un dels principis que va motivar el sorgiment de La Cua de Palla-. El fet que aquests antics dirigents del PSAN acabassin fundant l’editorial i la col·lecció demostra fins a quin punt la seva aspiració es va concretar.
Així les coses, el PSAN es diferenciava de forma clara de les propostes del PSUC, que “assegurava als seus militants que era un tipus de lectura alienador i llavors estava molt mal vist llegir-ne. La conseqüència era que en sortir de qualsevol reunió tots nosaltres ens dedicàvem a comentar profusament quins eren els títols que acabàvem de llegir”, ha explicat en el mateix context l’escriptor i periodista Rafael Vallbona , que també ha afirmat que “la novel·la negra és el gènere que millor s’interpel·la sobre una societat i el seu temps, però que, vés per on, la seva lectura era considerat com una heretgia social i política pel PSUC”.
Vés per on, un PSUC on militava Manolo Vázquez Montalbán, que va ser l’excusa ideològica que més endavant va permetre als lectors de novel·la negra -en espanyol- excusar el seu plaer en el fet que estaven llegint un intel·lectual del partit. Els del PSAN no van tenir tants complexos. És clar que ja s’havia canviat de dècada, eren els vuitanta, i potser ja hi havia hagut una sobredosi d’assaig marxista. Aquesta, però, és una altra història.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!