Avi Pep

Aquest era el titular d’un article aparegut a la premsa, es tracta del cas d’un home, que tot i que en el mateix diari es fa referencia a la seva procedència, crec que en aquest cas es irrellevant, el que es important es que sigui d’on sigui, va ser condemnat erròniament.

Els destacats que es poden llegir, fan esgarrifar i a l’hora alterar, perquè pensem que això no ens queda lluny, no va passar en una societat retrograda, allunyada del dia a dia de nosaltres, va passar a casa nostra, a Barcelona, al nostre país, on considerem que tenim democràcia, que vivim en llibertat i que tenim els nostres drets garantits.

Un dels primers destacats diu que ha estat anul·lada la condemna per violació d’un home que es va passar 15 anys a la presó, i que ara ja ha complert tota la seva pena, va sortir el 2006. A veure, a la dècada dels ’90, i actualment encara  es més greu i no hi posen solució, es violava, ara també, i a l’home el van condemnar perquè en la sentencia va ser clau el reconeixement ocular, prova jurídicament molt qüestionada, el van confondre amb un altra individu per la seva semblança física, però es que a més l’audiència de Barcelona va ignorar informes i perits que l’exculpaven. No cal dir que els fets ocorreguts van ser greus, van ser accions veritablement menyspreables, violència gratuïta, violència masclista, violència de gènere, tot i que avui dia encara hi ha personatges del món polític que ho neguen i ho qüestionen.

Estem en una societat on quasi sempre son més importants les imatges que la realitat dels fets, es van produir diverses violacions que eren similars, presentaven el mateix modus operandi, i era qüestió de trobar i empresonar a algun culpable, així la gent i la consciencia dels oficiadors de la justícia, quedava tranquil·la.

J hi vaig fer referencia anteriorment, en una època de la meva vida professional, vaig partir atracaments, i això de les rodes de reconeixement era habitual. Entraves en una habitació on hi havia un vidre, si com a les pel·lícules, et deien que tranquil, que pel l’altra costat era un mirall i a tu no et podien veure, en aquell moment ho dubtaves, no ens enganyem, però havies de fer el cor fort, reviure tota la mala experiència de l’atracament recordant que havien posat en risc la teva vida, i decidir si de les persones que tenies davant, en reconeixies alguna o algunes com els autors de l’atracament que havies patit. Es curiós, quasi sempre la policia els “pillaba” aviat, però la justícia era una altra historia. Quan tu anaves a reconeixement ocular, podien haver passat mesos i fins i tot alguns anys … a veure, mals tractes, agressions, “acolloniment” i tot el temps transcorregut … es fiable?

I per acabar les reflexions d’avui, als culpables d’aquests errors, als culpables d’ignorar informes i perits, els culpables de posar gent innocent a la presó, quan els detindran? quan els acusaran? quan els jutjaran? quan els condemnaran? la gent volem justícia, si, però justícia en la seva integritat, i exigim reduir al màxim la dita que el mateix diari posa en boca del penalista Marc Molins, és molt important eliminar la idea de la infal·libilitat de la justícia. Imatge de ArtsyBeeKids a PixaBay