Avui, un dilluns com qualsevol dilluns, un dia feiner com qualsevol altra, un aniversari, vint anys dels atemptats de Madrid, vint anys de mentides. Tot plegat possiblement va començar un any abans, el març del 2003, amb una imatge del que es va anomenar “el trio de les Açores” que a més del representant espanyol,
Això es el titular, més o menys, d’una noticia publicada aquesta setmana per Regió7, i dic més o menys perquè no tinc ganes d’escriure noms, al cap i a la fi aquesta vegada es una situació propera, però en altres ocasions ha passat i passarà en altres indrets, i per desgracia i vergonya comuna son
Ara fa quasi un any, publicava la primera part de les meves vivències i les meves experiències dels atracaments que vaig patir (veure Montpeità 1641). Explicava com vaig viure aquells atracaments i aquelles estressants situacions, perquè van ser diverses, en les que cada persona, cada individu, les viu i les pateix a la seva manera, al
Darrerament, o no, de fet ja fa temps que la premsa va plena de referencies a aquesta paraula amb motiu de com es vol definir, segons qui ho faci, els fets acorreguts al nostre país, i buscant a les xarxes, la primera referencia que m’ha sortit es la de wikipeida, que de fet ja avisa
Ahir nit vaig veure el programa “Sense ficció” a TV3, producció de 3Cat, el títol era prou eloqüent: “Allà on fa més mal” i era el testimoni de víctimes de l’anomenada violència vicària. Es una qüestió que ja fa masses anys que dura, crec que deu fer uns dos anys ja vaig parlar d’això que
Al nostre país hi ha diversos telèfons per denunciar diferents accions d’agressions a les persones, a les dones, als infants … tot i que darrerament uns dels que son més publicitats per diferents organismes i associacions, son els de la violència contra les dones i el de conductes suïcides. El Ministeri d’Igualtat, per mitjà de
Fa un cert temps, uns quatre o cinc mesos, parlava de la meva experiència en alguns atracaments que havia patit. També manifestava que l’atracament no s’acabava quan els atracadors marxaven, i ara, aleshores començaven les trucades a tot arreu, a la direcció de l’empresa, a la policia, a l’asseguradora … i així començava el següent
Aquest era el titular d’un article aparegut a la premsa, es tracta del cas d’un home, que tot i que en el mateix diari es fa referencia a la seva procedència, crec que en aquest cas es irrellevant, el que es important es que sigui d’on sigui, va ser condemnat erròniament. Els destacats que es
Fa temps que, dintre el meu cap, dono voltes a aquesta qüestió, i cada vegada que ho faig m’emprenyo. I avui llegint una noticia a la premsa ja hi he tornat, ja m’he tornat a emboirar. Resulta que rebaixen la pena de presó a un violador, perquè el Suprem ha pres la decisió aplicant la
Aquesta setmana al programa Crims de TV3 ens van parlar d’un atracament de l’any 1985 al Banc de Sabadell de Valls. Em vaig mirar el reportatge, no per morbo, es que em va fer reviure vells temps, la dècada dels 80, temps en que els atracaments eren una cosa que sovintejava, malauradament pels que treballàvem
Avui llegia a la premsa un article d’opinió signat per Josep M. Colomer, titulat “Quan s’acaba una guerra civil”? en el que fa una comparativa entre la guerra “civil” americana (1861-1865) i la guerra “civil” espanyola (1936-1939), i la primera dada de la comparativa, en ambos casos el nombre de víctimes va ser similar, aproximadament
Podríem denominar-ho amb qualsevol format o amb qualsevol construcció gramatical, tot i que ja ens hem acostumat al mot en anglès, bullying. Segons la wikipèdia el bullying es l’assetjament que es produeix per l’exposició d’un alumne de forma repetida i durant un temps, molt temps, a accions negatives, que exerceix un altre o altres alumnes,
Marejar la perdiu, això es el que s’acostuma a fer en moltes ocasions, el motiu? perquè molts volen ser i tenir el seu momentet de protagonisme, el seu moment estel·lar, i per aconseguir-ho, massa sovint no importen els mitjans utilitzats, no importa si es trepitja a algú i no importen les conseqüències anímiques, socials, culturals
Llegir la premsa o seguir les noticies a les ones i xarxes, s’ha convertit en un … i encara més, no hi ha fets positius, tot son desastres, negativitat, violència … ja se que la nostra societat es genèricament una gran “claveguera”, però entre totes i tots acabem convertim els fets diaris en habituals, i
No, no es pel títol del conegut programa de televisió, encara que podria haver escollit un altre encapçalament, armes, matances, assassinats … qualsevol serviria per parlar de fets que sovint es repeteixen a la nostra societat i tot i que ens omplim la boca de mots com horror o dolor, fa anys i anys que