Avi Pep

Avui m’ha fet un clic el cervell, al veure i llegir un article d’Elisenda Colell al Periódico, que parlava d’aquesta parauleta inventada o creada per la catedràtica d’ètica i filosofia política, Adela Cortina, i que ja ha sigut acceptada per la RAE, amb la definició de: fòbia a les persones pobres o desfavorides.

A l’entrevista explica que aquesta paraula la va agafar per l’analogia amb el terme xenofòbia, rebuig als estrangers o als estrangers pobres.

Això m’ha fet pensar que fa força temps vaig llegir o escoltar no se on, perquè en aquell moment no teníem l’explosió de les xarxes com tenim ara, suposo que ho vaig treure de la premsa o de la tele, be, hi havia una dita que deia que l’única diferencia entre un turista i un immigrant eren els petrodòlars, i es ben veritat, no ens agraden els estrangers, si tenen possibles, o sigui si poden gastar molts diners ja ens agraden més, si més no als que en poden treure profit econòmic, la resta els rebutgem una mica menys.

Continua dient la catedràtica que els essers humans estem disposats a donar per tal de rebre, intercanviem favors, diners, vots, llocs de treball … ara be, els que no tenen res interessant per intercanviar, res interessant a donar, els excloem.

Això m’ha fet pensar en una altra dita que vaig escoltar als meus anys joves, aquells anys en els que entrar en una de les anomenades escoles de negocis era socialment important, ara també suposo, i la dita venia a dir: “tota societat capitalista, necessita tenir o veure ben aprop, una bossa de pobresa” i la veritat es que en aquella època no acabava de veure ni entendre el seu significat. Ara després dels anys transcorreguts, ja jubilat, encara em costa d’entendre, o em costava, ara si llegim aquesta entrevista amb l’Adela, ens fa reflexionar, perque el que realment tenim, es un problema personal d’estatus i reconeixement, en el que deixem de banda fins i tot al familiar pobre, perquè pot desprestigiar-nos socialment. En definitiva la bossa de pobresa, la necessitem per sentir-nos més importants, no podem suportar ser insignificants, no podem suportar ser una dent més, insignificant i anònima d’aquest engranatge social, d’aquesta moderna esclavitud que es el consumisme per sobre de les nostres necessitats i sovint per sobre de les nostres possibilitats reals.

I al finalitzar l’entrevista la catedràtica ens obsequia amb una reflexió més: no es acceptable que en ple segle XXI la gent estigui dormint al carrer, passi gana, no tingui habitatge. La gent té dret a no ser pobre i actualment hi ha prou mitjans per solucionar-ho. Imatge de myriams-fotos a pixabay.