Gàlim

L’amic Toni Cucarella (a qui fa molt-massa temps que no veig) no va deixar passar l’oportunitat d’opinar sobre el nomenament de Ricardo Bellveser com a membre de l’AVL, i també sobre la cabotà del PSOE a l’hora de triar aquest nou acadèmic. Té tota la raó del món. Si aquest home té condicions per ser membre de l’AVL, jo en conec un fum que en tenen més que ell. I a més, amb preocupació per la llengua a la qual se suposa que ha de servir.
Açò (la cabotà del PSOE) m’ha fet vindre al cap una pensamentà, que espere que siga només resultat de la meua negligible capacitat d’anàlisi política. El cas és que he pensat que el recolzament dels socialistes al nomenament de Bellveser com a acadèmic forma part d’aquella mena de pacte no escrit que sembla que tenen PP i PSOE en certes qüestions, i que han fet possible l’acord per l’estatut valencià o la pròpia creació de l’acadèmia. La debilitat del PSOE al País Valencià, i el fet que siga només una delegació i no un partit pròpiament valencià, el fa dependre (a desgrat o no) de les decisions del partit a Madrid, i això fa (al meu entendre) que prenguen decisions més en benefici del partit que no del territori.
Així doncs, en el cas hipotètic que anara avant el famós pacte entre EU-BNV-…, i que això donara bons resultats electorals, els socialistes necessitarien pactar amb els electes d’aquest pacte multipartit per formar govern, si és que el PP no arriba a la majoria absoluta. Que el PP arribe a perdre fins i tot la majoria simple crec que no ho somia ningú. El PSOE hauria de pactar per arribar al Consell. Però… i si no pacten?
No tindria molt de sentit que tingueren la possibilitat de governar al País Valencià i no ho feren, però si continuen depenent de l’interés del partit, qualsevol decisió és possible. Almenys a mi ja no m’estranyaria. Si després de les eleccions al Principat de Catalunya el PSC es desfà dels fins ara socis del tripartit, i a Madrid el PSOE rep el recolzament de CiU, no seria increïble que els socialistes decidiren no aparéixer junt amb ‘radicals’ i ‘separatistes’ per fer callar al PP. A més, tindrien l’excusa de dir que en qualsevol moment puntual la suma de vots a les Corts controlaria l’acció de govern.
Espere estar completament equivocat, i que aquesta demostració de política-ficció siga més per riure que altra cosa. Però susto tinc.

Sembla ser que Mariano Rajoy està tenint problemes per fer la seua campanya pel No a l’estatut de Catalunya. S’està trobant amb crits i alguns insults.
No és una cosa per a alegrar-se, però no puc deixar de pensar en les voltes que al País Valencià actes diversos han patit no només crits i insults, sinó també agressions físiques, i que des del PP mai no s’han condemnat.
Ara, amb cara de màrtirs de la llibertat, demanen justícia i respecte, quan ací han estat (i estan) temps i temps acusant els agredits de provocadors.

Açò ja s’acaba i no ens en volen tornar. Hui ha estat un dia de compres finals i de visites inacabades. Hem matat el temps (després de comprar de tot) a l’Apple Store de la 5a Avinguda (on està obert les 24 hores del dia) escrivint aquests missatges finals i comprant algun que altre accessori per al nostre iPod.
Demà vos contem com ha anat el vol i el tren de tornada.

PS. Àgueda ha fet hui una pregunta interessant. ‘T’has adonat que ací no hi ha gent major? Que tot és gent jove o de mitjana edat’.
Doncs això, que NO ENS EN VOLEM TORNAR!!!

Una abraçada.
Julià i Agueda

Hola guapes i guapos.
El diumenge, el dia esportiu, ha arribat. Quan ens hem alçat hem vist com Nadal guanyava Roland Garros (tingueu en compte que ací el partit va començar a les nou del matí). Després hem anat al Bronx a veure si podíem entrar a veure el besibol, i després de pegar-li tres voltes a l’estadi, haver de deixar la motxilla a una botiga que te la guarda per 5 dòlars (4 euros), i pagar 84 dolars per dues entrades (37 euros per persona), vam veure el partit a una graderia amb els americans dempeus. A poc a poc vam entendre com funcionava el joc, i després de tres hores (des de les 13h fins a les 16h) de torrar-se al sol vam tornar a Manhattan (havien perdut els Yankees per una carrera, i la partida havia estat emocionant fins al final).
El Central Parc va ser la destinació triada. Vam passejar com si fórem una parella de novaiorquesos (de fet ja ens hem acostumat massa a passejar pels seus carrers) pels senders que té aquest immens parc al mig de la ciutat. I per difícil que resulte de creure amb la quantitat de caminets que té i no és fàcil pedre’s. El dia va acabar veient com les Mavericks de Dallas guanyaven el segon partit de les The NBA Finals (açò ja va ser per la tele). Diumenge d’esports i de parcs, com a qualsevol altra part del mon.

PS. Avui ací han celebrat la Puerto Rico Parade, una desfilada dels portoriquenys que hi ha a Nova York (un fum, es veu). Han omplit tot el dia la 5a avinguda i el Central Parc, i el més curiós de tot es que celebren la seua particularitat, pero la meitat ja no parlen castellà entre ells i recolzen la selecció dels EUA als mundials de futbol.

Una abraçada.
Julià i Àgueda

Hola guapes i guapos.
Si els dies que portàvem ja eren ianquis, el de hui encara ho és més. Hem visitat l’Estàtua de la Llibertat i el Museu de la Immigració d’Ellis Island. Açò era el que els emigrants europeus veien nomes arribar, l’estàtua que els havien regalat els francesos per commemorrar la seua independència, i l’oficina d’immigració per on passaven tots els que volien residir o visitar els EUA. Han estat sensacions estranyes pero ha resultat una experiència agradable.
Per la vesprada hem anat al districte financer de Wall Street i el Downtown, la Court Hall, el bou de la borsa, carrers torts i estrets que no amaguen la seua primera colonització holandesa, el pont de Brooklyn… i a descansar que les cames ja comencen a notar tant d’esforç.

PS. Ací la gent no es fa mai el dinar, (és el que pensem) perquè els bars sempre estan plens, no hi ha supermercats, i la gent quan parla diu ‘ahir
no vaig sopar perquè quan vaig arribar ja no podia comprar-me res’. Que no
tenen frigorific, foguers i dispensa?

Una abraçada
Julià i Àgueda

Hem començat malament el dia: no hi ha entrades
per veure els Yankees fins al dia 24 de juny (i clar, ja ens agradaria però no
creguem que estem ací). Àgueda diu que ens plantem el diumenge a l’estadi i
comprem una entrada, que segur que en tenen. Només cal anar al Bronx.
Hui
sí que hem fet compres, però al Soho. Aquest és un barri espectacular, i és
el que sol aparéixer a les pel·lícules (on hi ha botigues per a parar un tren,
i finques d’apartaments amd decoracions bastant peculiars, Levi’s a 28 euros, espardenyes All Star a 28 euros, motxilles de marca a 28 euros (tot no és a 28 euros, eh!!!).
Allà hem dinat a un bar hindú, cosa de veure i de provar. Ha
resultat una experiència agradable, pel menjar perquè no tenien ‘toilet’ i ho
hem passat malament. A continuació hem visitat el poquet que queda de
Little Italy, i el cada vegada més gran Chinatown. Allò era un centre
comercial del ‘Tot a cent’ i les falsificacions. Mai n’havíem vist tants
junts.
El dia l’hem tancat amb una visita a l’Empire State Building. Les
vistes eren meravelloses i com hem pujat per la vesprada ens hem quedat també a
veure com és açò de nit i des de dalt. Si ja és xulo de dia,
imagineu-vos de nit.

PS. Com vos podreu imaginar el menjar ací no és
gran cosa, pero hi ha multitud de bars on ofereixen ensalades i fuita pelada
(no massa bona), i
també hi ha tants restaurants com nacionalitats hi ha.
Compteu-les si voleu.

Una abraçada.
Julià i Àgueda

No para de ploure, i ja cansa perquè anar pel
carrer així no deixa gaudir de la ciutat com cal. Aquesta és la nostra notícia
de com ens alcem ací a Nova York. Una altra és que tots els dies l’hotel ens
deixa el New York Times a la porta de l’habitació. Tot un detall que és
d’agrair (i que suposem que entra en el preu).
Hui hem visitat la
biblioteca pública de NYC, un edifici espectacular amb un fons bibliografic
també espectacular. I a més hi ha internet gratis, encara que t’has de
registrar i fer-te un carnet. Cosa que hem fet, evidentment. L’edifici és d’una
arquitectura neoclàssica molt semblant a la francesa de Napoleó i recordant
la vella Grècia (com quasi tot aci).
Després hem fet la visita capitalista
del dia. Hem anat de ruta (que no de compres) per la 5th Ave. Botigues del
que vulgueu, joieries espectaculars, bancs, restaurants, marques de moda,
l’Apple Store (on vam gaudir els dos), la tenda de l’NBA on una camiseta de
Pau Gasol val 75 dolars, la catedral de Saint Patrick amb una bandera del
Vaticà, una estora roja de famosos…

PS. Nosaltres ací millorant el
nostre anglés, i vas a demanar i et contesten amb un ‘son tres dolares’ amb
accent sudamericà. A quasi tots els bars que hem anat tot el personal laboral és llatinoamericà, o afroamericà, vos sona?

Una abraçada.
Julià
i Àgueda

Això del 8 i mig, evidentment, no és la pel·lícula de Fellini ni hi té res a vore. És només que ja fa temps que estem pegant-li voltes al nano de fer alguna festeta amb l’excusa de l’aniversari de VilaWeb Ontinyent, però com que sempre estem amb ous i colomins, no hi ha mans.
Ara, però, gràcies a una série de rebots se’ns ha facilitat la cosa. Que no és ara l’aniversari? Mala sort per a l’aniversari. Fem l’aniversari 8 i mig, i avant.
A vore si el personal s’anima i montem una bona gresca. L’última festa d’aniversari (la del cinqué) va ser sonada… Aquesta també du bon espill: sopar al ras, aparició de les Mãedeus (que jo sàpia, sense el Papa), i tertúlies associades a la taula. La veritat és que em fa una certa il·lusió que la gent vinga a escoltar als Mãedeus. Ja hi ha a la Vall gent que els coneix, però als que no els heu sentit mai, vos aconselle que acudiu a l’aparició musicalment mariana perquè estic segur que, com jo, acabareu sent-se fervorosos fidels.
No vindreu a fer-nos companyia?

Hola guapets i guapetes.
Hui el dia ha comencat amb un visita guiada en furgoneta per tot Manhattan, ha estat bé per diversos motius: perquè plou a bots i barrals (com en una tronada valenciana però tot el dia), perquè ens situa on està tot el tinglado, i perquè ens ha portat a esmorzar a un bar hongarés on ens hem fet un entrepà de pernil, formatge i ou, i un cafe amb llet com feia temps que no ens en feiem. Ja era hora de provar un bon café amb llet.
Avui hem vist la ‘zona zero’, un clot molt gran al mig dels gratacels, i ens hem passejat per la part baixa de Manhattan fins que ens hem xopat tant que hem decidit marxar amb el mític metro de Nova York a un lloc cobert. Així és que ens hem resguardat al Metropolitan Museum of NYC. Ei, és que hi ha un temple egipci dins i tot (inclòs un restaurant on ens hem fotut unes ensalades de PMA). El més estrany és que no hi ha res que recorde els pobles precolombins. Ells tenen un museu a banda, però poc promocionat i gens visitat. Una llàstima.

Després d’una bona dutxa, hem visitat els carrers de la 5a Avinguda, l’Empire State Building i el primer gratacels de Nova York, el Flairon, per veure com era de nit aquesta zona, i feia un fred que pelava. Uns 57 graus F, que vénen a ser uns 15 dels nostres C. Creguem. És que ací tot és diferent.

PS. Mireu si és diferent que avui hem parlat tot el dia en català amb una parella de barcelonins que ha vingut amb nosaltres en la visita. Després de tants dies, i ara tot de colp.

Una abraçada.
Julià i Àgueda

Hola guapets i guapetes.
Hui hem passat per la ‘border’ estadounidenca a Montreal, i vaja, ens han tractat bé, però semblava com si haguérem fet alguna cosa. Ens han escannejat el passaport, ens ha pres les empremtes digitals, ens han fet fotos, i ens han posat un paperet al passaport on diu quan caduca la nostra estanda a Nova York i amb quins vols marxem. Quasi res.

El vol ha estat el pitjor que recordem en la nostar vida. No és que hem volat massa, però ha estat l’hora i mitja més dura que hem passat darrerament. La tripulació d’Air Canada ens ha tractat bé, pero quin cague! Estava el cel núvol, l’avió era per a cent persones (i vos podeu imaginar com era de gran), plovia… Vaja un ensurt tot plegat.
A l’arribar ens atén un guia veneçolà que treballa per a serveis d’empreses ‘espanyoles’ i passatgers amb domini del castellà. Un poc pesat però gracioset.

L’hotel és de massa estrelles i està a la mateixa 42 Sreet, enfront de l’edifici Chrysler. Quina passada! Aquesta mateixa nit hem visitat la Times Square i és flipant. Això sí que és el centre del món (capitalista)

PS. Ahir, que no vos ho vam dir, vam sentir parlar en català uns jubilats mentre visitàvem el Biodom de Montreal, va ser graciós.
L’ensurt del vol no era perquè és el 6 del 6 de l’any 6 (666) el número
de la bèstia. És que ací tot el món parla del mateix (totes les teles).

Una abraçada.
Julià i Àgueda

Avui és el darrer dia al Quebec, així és que hem aprofitat per fer
unes compretes amb els pocs dólars que ens han sobrat. Unes sandàlies,
un barret, i dos pantalons que ja portàvem de l’altre dia.

El matí
l’hem dedicat a visitar la zona olimpica de Montreal 1976. Han reconvertit el
velodrom en un museu dels ecosistemes d’Amèrica, el Biodome. Hi ha quatre
hàbitats: tropical, els boscos de les Laurentides, el riu St. Lawerence i el
polar. D’aimalets n’hem vist uns quants i de plantetes també, però hem trobat a
faltar els mosquitots que ens van picar l’altre dia. Un total de vint
picadures entre els dos són les que ens emportem als Estats Units.

Hem
estat una bona estona al Latin Quarter, on hem dinat. Estàvem alla com si
fórem a casa: els menjars eren a base d’ensalades, pastes i
bocates, l’ambient pel carrer era el d’una zona universitària, les cases eren
molt europees i hem vist com Nadal arribava a les semifinal de Ronald
Garros, i sobretot perquè ens enteràvem de la bona actuacio del Ball dels
Locos al II Aplec de Muixerangues. Sou uns monstres.

PS. El comiat
d’aquesta ciutat es fa dur (menys amb un café a l’Starsbucks) ja ens haviem
acostumat a caminar pels seus parcs, pels seus centres comercials, als
esmorzars amb baggels, al café de calceti…
Algunes d’aquestes coses de
segur que les trobem a Nova York, però el que
de segur no trobem és el seu
caracter identitari de nació.
Una ciutat molt recomanable per als amants de
les ciutats amb tarannà de metròpoli.

Una
abraçada.
Julià i Àgueda

El dia ha comencat amb un viatge de tren cap a Montreal. És la segona etapa quebequesa abans de marxar cap a Nova York.
Només arribar ens hem topat amb
el Mundial de la Cervesa d’Amèrica del Nord. Una meravella. No ens hem posat
les botes, no ens hem emborratxat volem dir, perquè el preu era prohibitiu.
Hi havia cerveses que el tub valia uns 8 dolars, quasi res! Les salsitxes
que hem comprat per acompanyar el líquid estaven tambe picantetes, així és
que a beure un poc més. Està tot pensat.

La vesprada ha estat un poc
cansada perquè ens hem corregut un altre parc i un tros del circuit Jacques
Villeneuve, on corren els Fòrmula 1, de fet estaven condionant-lo per al
proper Grand Prix d’aquest mes. És molt curiós perquè aquest circuit està
dins d’un parc on la gent pot passejar-se amb bici o amb patins, pel mateix
asfalt on d’ací uns dies Alonso o Raikonnen aniran a 300 Km/h.
Increïble.

PS. Ací està tot el dia connectat l’aire condicionat, i no hi
ha manera d’apagar-lo. Va de 10 a 28 graus, però no hi ha botonet de power o
on/off. Tot ple de publictat de ‘Quebec recycle’ i ala, a consumir recursos.

El Manel Garcia Grau el vaig conéixer ja fa anys (crec que era el 1993). Va vindre a acompanyar a la filla de Carles Salvador, Sofia Salvador, a qui vam convidar a parlar de son pare a Aielo de Malferit, on aquest valencianista havia estat mestre d’escola. Després poques voltes més l’havia vist i tractat. A la UCE de Prada, i en alguna altra ocasió que ara no sé definir. Alguna cosa seua he llegit també, però poca cosa. Ara he vist que s’ha mort, i
la notícia m’ha impressionat perquè tot i la ben poca relació que vam arribar a tindre, sempre l’he tingut present com a una persona amable, afable i atenta.

A Emilio si el veig, no el reconeixeré, i això que és del poble. Un dia va aparéixer per aquest bloc amb una pregunta sobre un dels llibres que hem publicat d’història local. No sabia si havia arribat a vore la resposta, fins que un dia (una nit) vaig parlar amb ell per telèfon: ell havia telefonat a l’Adrià de Banyeres (ens havíem conegut allà mateix feia un moment), li havia passat el mòbil a Jordi, i finalment va vindre a parar a les meues mans i la meua orella. Em va explicar qui era, que havia perdut l’adreça d’aquest bloc i ja no el seguia, que encara no havia comprat el llibre…
L’altre dia, quan al sopar de comiat de fadrins dels expedicionaris al Quebec, va dir que possiblement vindria després de sopar… Zero! Ara l’esperàvem per al sopar de ca les Senyoretes d’Otos… Tampoc.
Això. Que si el veig no sé qui és, però ara resulta que també s’ha apuntat a la moda dels blocs. Cooorrecte es diu. Ara li farem la raó.

Tinc quimera que sí. El sopar-festa d’anit, continuació de l’afterawers de la Intercomarcal Cabotista de l’abril passat, va ser tot un èxit en l’execució precisa de la improvisació més riallera. Una caterva de cançons per a un públic (els que ho sabíem i els afegits) entregat i admirat. Els artistes impagables, i els ‘aplaudidors’ en el seu lloc d’animar-los.
Aquest matí, el senyor amo de la ca les Senyoretes (amb el permís d’Assumpció, ama autèntica i fefaent de la cosa), encara estava que no se’n podia avindre del nivell artístic del cantant de malnom d’estri per escriure. M’ho comentava abans de l’hora de dinar, que ens hem alçat tard. Jo, per fi, vaig fer nit en la ‘meua’ habitació. Finalment l’he estrenada!!
Amb Paco Muñoz no he parlat, però crec que ell i Pepa també se’n van anar cap a casa ben contents i pagats.
I tot això, el dia que el Nàstic va pujar a primera divisió. Queda, doncs, inaugurada la penya del Nàstic de la Vall d’Albaida (i crec que també de la Safor).

Més detalls: Pentecosta a Otos Adrià de Banyeres
Més coses: Crònica d’un sopar (esperat) des de feia alguns dies… Àngel de Benicolet

Hui no ha parat de ploure, cosa que deu ser bastant normal al Quebec, de fet no hem vist cap pancarta de ‘water for all’. Perdó de ‘eau pour tous’ (d’Eau pour homme, sí que n’hem vist, pero com si res). Les pancartes que hem vist són ‘For good time call 422-458-1257’. I nosaltres, com que sabíem que aquest número de telefon no funcionaria, hem llogat un cotxe i hem marxat cap al Parc de Jacques Cartier. (QUINA PASSADA!!!).
El cotxe era de marxes automàtiques i l’hem llogat a nom de Julià, i als cent metres d’haver eixit de la casa de lloguer, dues frenades, cinc dòlars de pneumàtic i de pastilles de frens, i dos crits d’Àgueda. Julià li ha cedit amablement el volant a l’experta en marxes automàtiques i conduccions per l’esquerra. Quin canvi!
Com déiem, el parc és una passada: quilòmetres i quilòmetres de flora i fauna. Els arbres no et deixen veure el sol (hui els núvols). Ens hem xopat de valent, pero ha valgut la pena, i això que només hem fet la part més fàcil. Rutes per fer senderisme, quilòmetres de rius per anar en canoa, camins per córrer en bici, zones d’acampada, xalets de fusta per pernoctar… Com que ens és difícil expressar-ho en paraules vos enviem unes fotos extra (ací i ací). Visiteu la seua web a http://www.sepaq.com/pq/jac/fr/.

PS. Anit vam estar xarrant amb els bascos, que al sentir-nos parlar en català de seguida es van adrecar a nosaltres. Agarreu-vos! El nostre viatge és una merda al costat del seu. Han restaurat un vaixell del segle XVI en un taller que tenen a Pasaia, a Guipúscoa, i l’han dut aci perquè van a fer una ruta pel nord del Quebec i la península del Labrador fins al 15 de juliol, amb vestits, menjars i equipatges del segle XVI (i un petit equip audovisual per fer un reportatge). Podeu seguir l’ expedició a http://www.albaola.com/.

Una abraçada.