10 de setembre de 1941
A l’Appelplatz fa fresca. Son dos quarts de cinc del matí. És fosc i no hi ha lluna. El sol encara no ha sortit i no ho farà fins dintre de tres hores. El vigilant de la porta principal fa sonar la campana com cada matí a la mateixa hora.
Als barracons no hi ha llum fins que no es fa de dia. Els presoners s’alcen de correcuita de les lliteres. Tots volen ser dels primers en arribar a les latrines i poder buidar la bufeta. Els més afortunats i ràpids segurament també tindran temps de rentar-se les mans i la cara a la única pica que hi ha, a la resta els tocarà patir un dia més les empentes i els cops dels kapos. S’ha de ser molt ràpid per a lliurar-se de les vexacions d’aquests presoners privilegiats que fan funcions d’encarregats a cada un dels barracons.
Poc a poc van sortint tots a formar enmig de l’Appelplatz on s’acostuma a fer el recompte. Mai els surten les comptes, però és com un ritual. Aquest cop no pot ser diferent. Els manca un. El presoner 3195 no hi és.
Aquesta nit el cos del presoner 3195 ha dit prou i ell ha estat d’acord. Després de cinc mesos de maltractaments, treballs forçats i en l’enyorança per la família als seus pensaments, el presoner 3195 no s’ha llevat.
El presoner 3195 els ha deixat de ser útil. Ja no el podran enviar a la pedrera. No té sentit que segueixi viu. Durant el matí l’enviaran cap a Gusen. No serà l’únic.
S’ha fet de dia. El sol ha sortit amb força. A l’Appelplatz ja no queda cap presoner. Tots han marxat a la pedrera. S’obra la porta del camp i fan entrar a un parell de camions. Son els Sonderfahrzeug que fan el trajecte entre els camps d’extermini nazis de Mauthausen i Gusen. Avui el presoner 3195 coneixerà d’aprop “la solució final”. Amb el cap baix i sense empentes, un a un entren als habitacles dels camions acabats d’estrenar. Diuen que els ha fabricat la empresa Saurer i que tenen més espai que els que utilitzaven fins ara i poden transportar més presoners al seu interior.
El trajecte és curt. No gaire més de cinc quilometres. Distancia suficient per a quedar-se adormit.
Un dia com avui de fa 80 anys, en José Martínez Martínez natural de Torre Pacheco i besavi dels meus fills va trobar la mort i va passar a ser una víctima més de l’holocaust nazi. DEP.