EL BLOC DE L'ADRIÀ

Després de la Batalla de l’Ebre, últim gran enfrontament de la guerra civil, i amb l’exèrcit del Govern legítim de la República en retirada cap al nord, les tropes faccioses comandades pel General Franco endeguen l’ofensiva de Catalunya. Campanya que representaria el final de la República Espanyola i l’exili per a moltes famílies.

El 23 de desembre, les tropes franquistes rebels iniciaven  un pla d’atac que finalitzaria el 13 de febrer de 1939 amb la retirada definitiva de l’exèrcit republicà. L’ofensiva franquista i les seves tropes feixistes superaven ràpidament les febles línies defensives republicanes i desprès de superar petits focus de resistència, el 22 de gener es planten a les portes del poble de Masquefa i poc més de 24 hores després entren a la comarca del Baix Llobregat. Travessen Sant Esteve Sesrovires i el 24 de gener aconsegueixen fer-se amb la riba dreta del riu Llobregat, ocupant des d’Abrera fins al Prat del Llobregat.

Just el dia abans, veient la situació irreversible, el President de la República Juan Negrin, ordena l’evacuació de Barcelona i fa volar tots els ponts que creuen el Llobregat. És així que entre els dies 23 i 25 de gener, s’enderroquen tots els ponts des d’Olesa i Esparreguera fins al Prat, amb l’excepció del pont d’entrada a Molins de Rei, anteriorment Molins del Llobregat.

La guerra està perduda. Al seu darrera quedaran infinitat d’històries personals i col·lectives que poc a poc es van coneixent. Entre aquestes històries, hi ha la que parla de “La Colònia dels nens aragonesos”.

Dos-cents nens entre 4 i 14 anys, de diferents pobles de la comarca del Matarranya (Terol) i d’alguns altres pobles de l’Aragó i de Catalunya a la franja s’instal·len l’abril de 1938 a la finca de la Masia Bach en el terme de Sant Esteve Sesrovires.

La seva història comença …..

Rodejats de vinyes, masies i petits nuclis de cases, fugint de la guerra que per aquelles dates es trobava amb les tropes republicanes en retrocés després de la derrota al Front del Terol, un petit comboi de camions carregats de nens procedents dels camps de refugiats de Reus es disposaven a crear el que 85 anys després es reconeix com La Colònia dels nens aragonesos.

Tal com l’escriptor Lluís Rajadell ens narra al seu llibre “La ternura del pistolero. Batiste el anarquista indómito”: Tras más de dos hores circulando por carreteres y caminos secundarios, los camiones procedentes de Reus se desvian por un estrecho camino que se retuerce entre viñedos y pequeños bosques de pinos para tomar el sendero que entre almendros y arbustos floridos que impiden ver el cielo. Al final del estrecho pasillo por el que los camiones se abren paso golpeando las ramas de los pinos más frondosos, una pared blanca los detiene. La expedición ha llegado a su destino. La Masia Bach serà el albergue de los 200 niños durante un buen tiempo.

Juan José Adell, José Bazan i la seva germana Carmen son alguns dels petits que després de tants anys encara recorden com era la seva estància: “No era qualsevol casa, allò era un veritable Palau i en el propi recinte tancat teníem una petita ermita”.

La seva estada duraria més de sis mesos i per al que encara viuen i volen parlar, aquella época els porta bons records. Un impàs enmig de la guerra civil, separats de les seves famílies que no sabien on es trobaven i si encara eren vives. D’abril fins gairebé finals de l’any 1938, amb la derrota a la Batalla de l’Ebre i veient el ràpit avenç de les tropes franquistes, els responsables de la colònia amb l’anarquista Batiste Albesa decidien traslladar els nens a un punt més segur. Primer els portarien a Palafrugell i dies després creuarien la frontera francesa. Els més petits eren portats fins a Bèlgica i la resta eren traslladats al sud de França. Uns fets històrics dels que poc o res s’ha parlat i que formen part de la nostra memòria. De la Memòria Democràtica.

José Bazan, en el seu llibre “Jo, un nen de la guerra” ens explica que des de les finestres de Can Bach es pot veure, entre colines ondulades i decorades amb tot de pins verds, una muntanya allargada de pinacles rocoses, com els pinxos d’un cactus. Les elevacions capricioses es troben despullades. No hi ha cap vegetació. És una pètria anomalia de l’horitzó. És la muntanya  sagrada de Catalunya. És Montserrat.

I un altre passatge del llibre fa referència als nens que es pixaven damunt durant la nit. Els feien dormir junts. De dos en dos. Era “L’habitació dels pixaners”. Entre els usuaris del particular dormitori es trobava la seva germana petita, la Carmen. Segons en José, la Carmen no tenia problemes de continència abans d’arribar a la Masia Bach. Tal com la pròpia Carmen li confessaria, una nit es va aixecar per anar al bany i va tenir la sensació que des de la foscor, un home la vigilava. Des d’aquell dia, la Carmen preferia mil vegades ser titllada de pixona abans de tornar a passar aquella sensació de terror.

Petites històries d’una època molt dura per als nostres pares i avis.