LA HISTÈRIA DE LES MASCARETES
Llegeixo les noticies a internet mentre estic fent el cafè amb llet de primera hora del matí. De fons, escolto “El Mon” de RAC1 amb els comentaris d’en Basté i no puc mes que mostrar l’estupefacció pel gènere humà i la seva deriva.
Portem ja unes setmanes parlant del coronavirus com allò que posa en perill la continuïtat de la terra com a lloc d’estada i mentre hem deixat de parlar dels incendis d’Austràlia. Algú sap com va això dels incendis?. Encara cremen?. O ningú en parla del xarampió i les dades en que a Europa durant el 2018 va créixer un 400% fins a enregistrar 21315 casos i 35 persones van morir per aquesta malaltia. Quines han estat les dades del 2019?. O la nova catàstrofe d’alguns països com Etiòpia, Somàlia i Kènia de l’Africa Oriental que pateixen una invasió de llengotes sense precedents i les Nacions Unides reclamen ajuda internacional urgent per enfrontar-se a aquesta plaga d’insectes que devora els cultius. De fet destrueix tot el que troba. Segons la FAO, els eixams es podrien multiplicar per 500 cops a partir del juny si no es fa res per intentar evitar-ho. Són uns insectes que, diàriament, poden acabar amb cultius capaços d’alimentar 2.500 persones en tot un any.
Tot plegat em fa pensar en el cinema i les pel·lícules catastrofistes. Mes concretament les que immortalitzen als morts vivents, col·loquialment parlant zombis. Tot un art i amb un públic seguidor molt potent i que avarca un ampli ventall d’edats. Tant és l’èxit de la zombi mania, que s’organitzen festes privades i altres d’obertes a grans col·lectius pels mateixos carrers dels nostres pobles i ciutats. Clàssics com The Night of the Living Dead de Romero, The Walking Dead, 28 dies després, REC o World War Z s’han convertit en un referent interpretatiu.
I ara em pregunto cap on anem. Qui no recorda a grups d’orientals passejant pel barri gòtic de Barcelona amb una mascareta que els tapa mitja cara, i pensem que son uns exagerats. Doncs ens há arribat l’hora de la mascareta. La síndrome de la mascareta.
El passat dimecres saltava la noticia. Ja el tenim aquí. El primer cas de coronavirus a Catalunya ha provocat l’aïllament de 33 persones –totes sense símptomes– als seus domicilis durant els pròxims 14 dies i de retruc la dèria per aconseguir una mascareta. No, no. Una no. I si la perdem?. Cinc per cap. Ui, he vist per internet que estan molt be de preu. Potser en compro cinquanta. A casa en som 4 i a saber quant temps pot durar això.
Diuen que els portals de compra per internet estan desbordats. Hi ha tantes comandes que ja s’ha creat un mercat negre de mascaretes. Inclús, com a reclam comercial, grans empreses es plantegen oferir com a reclam publicitari el regal d’una mascareta per la compra d’una quantitat assequible.
El mes curiós de tot és que el major productor de mascaretes és xines, com no. I encara és mes curiós quan ens assabentem que la fàbrica més gran de mascaretes es troba precisament a la regió de Hubei. Posats a parlar de la histèria col·lectiva, us imagineu que sense saber-ho nosaltres mateixos ens estem contaminant amb el COVID-19 fent us de mascaretes contaminades. De fet, el propi govern xines ha encarregat a empreses turques la fabricació de milers de mascaretes.
I aquí arriba el poble espanyol. El mateix que encapçala mundialment els productes informàtics piratejats. Centres hospitalaris han encetat l’alerta. De forma sobtada, molts centres de l’estat han denunciat la desaparició i manca de mascaretes dels seus magatzems. I es que la venda per internet i a farmàcies sembla que està saturada i donen abast, moment em el que alguns han vist negoci. Com és el cas d’un metge a Málaga que ha estat enxampat robant-ne 300. I es que hi han malalties que son molt mes greus que els virus d’última generació.