SILENCI
Son les vuit del matí, benvinguts al mon.
Sort tenim de la ràdio. D’en Basté, de la Tarribes o d’en Bundó. Entro de fer un tomb amb la Cloe, de que faci les seves necessitats, això encara és possible. Al carrer un trist silenci depriment. És l’hora dels adolescents camí de l’Institut, però al carrer hi ha solitud i silenci.
Que no vull esperar
Que el temps rovelli l’arma,
Que no vull que la por
Tingui més temps per a guanyar-me.
Quin silenci més espès. On és el soroll de les rialles, on és el soroll del tren d’Igualada que no arriba, l’autocar que estretament circula per davant de casa amb la canalla de Castellví, on és el rierol de cotxes dels que fan tard, on és en Dani controlant el pas de vianants, on és el soroll de les portes dels pàrquings, on son la Emilia donant de menjar als gats, la Ramona amb el seu gos, la Eva amb pas lleuger fent malabarismes amb el mòbil camí de l’estació i quan torno a casa on son els estudiants despistats que ni fent tard acceleren el pas. On sou tots plegats?.
Aquesta manca de soroll és el que no em deixa dormir. Per un moment he pensat que els de casa tenen raó, que estic sord.
Cinquè dia a casa, fent teletreball. Moltes ganes de tornar a escoltar sorolls. El soroll del veí quan surt a tirar les escombraries al vespre i s’atura a parlar una estona, en Fernando amb el pàrquing mig obert, les rialles de la Gio quan vas a la papereria, en Vicenç, en Reguant i la seva cridanera veu. Quin silenci més sorollós. Un xiulet castigador.
Esperem que aquest silenci duri poc temps. Que tornem a fer la clareta al bar del camp de futbol amb en Juan, que torni a corre la pilota i soni el xiulet de l’àrbitre. Que gaudim de tots nosaltres i tots vosaltres.
Perquè si, aquest silenci no l’hem fet nosaltres. Ni tu ni jo. Perquè no hauríem d’estar escrivint per a poder parlar uns als altres. Perquè voldria trobar pel carrer a la emperadriu de totes les rússies i fer-li una abraçada encara que no li agradi, perquè trobo a falta l’olor de pernil del bo quan l’Angel esmorza a la feina, perquè parlar per wasap amb les companyes de feina no és parlar. Perquè em manca el seu soroll i Skype no és la solució. Perquè nosaltres no hem creat aquest malèfic virus.
Que no em sap cap greu
Dur la boca tancada,
Sou vosaltres qui heu fet
Del silenci paraules.