La Gallina dels ous d’or
Diuen que hi havia una vegada un granger que tenia una gallina molt especial. En comptes de posar ous normals i tradicionals, amb la seva clara i el seu rovell, ponia ous d’or pur.
Cada matí el granger, tot just que sortia el Sol, anava fins el corral a veure si la seva gallina predilecta havia post un ou d’or, i cada matí el trobava allà. Tot doradet i amb una lluentor que no calia llum artificial.
Doncs be, la història d’aquell granger i la seva gallina es va anar escampant arreu del seu poble, després de la comarca, mes tard de la regió i al final, tot el país coneixia la existència d’una gallina meravellosa.
I arribem al moment en el que la gallina en forma de territori, amb una àrea de 32.108 quilòmetres quadrats i amb 7,5 milions d’habitants, es troba en plena posta. Com sempre ha fet en els darrers …. deu anys?. Potser 20?. Mes de quaranta?. Igual han estat 50?. Espereu, espereu. Voleu dir que no fa ja mes de tres-cents anys. Jo diria que a la Cort dels Reis Catòlics ja en parlaven de la gallina que posava ous d’or. En aquella època, gràcies a la gallina. Si, si. En Colom ha de donar les gràcies a la gallina dels our d’or, que va col·laborar desinteressadament a finançar els somnis d’aquell navegant genovès, d’origen empordanès. Mireu doncs els alls que te la gallina. Mes de tres-cents anys posant ous i mes ous.
Ous que han ajudat a industrialitzar les espanyes. I sort tenien de la gallina. De fet, el creixement econòmic d’Espanya va ser molt més lent que no pas el de les altres economies europees, per la qual cosa, Espanya, en començar el segle XX, era més pobre i menys desenvolupada que els seus veïns del nord.[1] La demanda de productes metal·lúrgics i tèxtils durant la Primera Guerra Mundial, en què Espanya es declararia neutral, va propiciar el creixement econòmic, però, com la resta de les economies mundials a finals de la dècada de 1920, Espanya va entrar en recessió. I es que amb la gallina no en tenien prou. Per a mantindré el despilfarro dels governs espanyols feien falta un remat de gallines amb el ou d’or i malauradament, de gallina nomes en tenien una. Perdoneu, hi havia un altre que també en posava d’ous d’or, però el granger de Cal Txomin era mes espavilat que el de Cal Pepet. Mentre que en Pepet donava l’ou i després anava a parar la ma, en Txomin venia l’ou, feia les seves compres i si restava algun dineret, el donava a la causa. Aixi és que a en Txomin mai li ha faltat de res, mentre que en Pepet mai ha conegut el que és la independència econòmica. Ni la econòmica, ni la civil, ni la política. Cap. Els amics d’en Cristòfol Colom no en volen saber res d’independències. El que volen es que la gallina d’ous d’or vagi posant i posant. La pobre gallina es troba esgotada. Qualsevol dia fot al camp. Segons diuen, els seus amics mes propers, està mirant d’anar-se’n a viures a Suissa. Segons li han explicat, els suïssos son mes de vaques i les gallines viuen millor. Això si. Pagaria els seus impostos com tot suís. Faltaria mes.
I que voleu que us digui. Que tenim a la gallina estressada, angoixada i trista. Que la gallina ha dit prou. Pel que m’ha explicat, ja ha intentat deixar de posar ous mes d’un cop, en els darrers tres-cents anys. Recorda la primera vegada que va deixar de posar ous i els de Cal Mariano no van deixar d’assetjar el corral on vivia fins que un 11 de setembre varen entrar per terra, mar i aire a per totes les gallines. Sort que en veure la situació, la gallina dels ous d’or va fer un kikiriki dient: Estic aquí!!!!!. Però els de Cal Mariano eren tan besties que acabarien pelant-se a un grapat de gallines en venjança.
Tres-cents anys han passat i encara hi ha el que nomes ha escoltat dir que la gallina vol deixar de regalar ous, que es vol posar per la seva compta i ja ha tornar a fer el crit de guerra: A por ellos!!!!!. En aquest cas seria A por ellas!!!!!.
Quin neguit. No se com acabarà això, però jo en el lloc de la gallina dels ous d’or estrenyia el cul i els deixàveu sense ous.