És impressionant la quantitat de paraules que hi ha al diccionari. És admirable el suc que se’ls en pot treure. Van començar amb el “dret a decidir” per no dir “dret a l’autodeterminació” que se suposa que és el mateix… però no; vam continuar amb mil sinònims i eufemismes més, i ara arribat el torn
Molt fum. Arran de la signatura del document d’acord entre ERC i la CUP vaig dir que era un document que feia volar coloms, venia fum, estava ple de frases buides i aixecava la camisa als votants, i recomanava a la gent llegir-lo per constatar-ho. Ahir vaig llegir-me sencer el pacte signat per ERC i
De les comunes encapçalades per la ínclita Sra. Albiach. Resulta que a aquesta senyora li falta temps i ocasions per vetar la presència de JxCat al futur Govern del país, si s’arriba a constituir, que aquesta és una altre qüestió. I la seva argumentació és més que contundent amb el leit motiv de que JxCat
Segons españa, a Catalunya hi ha un partit que és l’encarnació de tots els mals: JxCat; el PSOE, per boca del Sr. Illa estaria disposat, per allò de les esquerres i les polítiques de progrés(?) a alguna mena d’entesa amb ERC, mai amb JxCat; les comunes, per boca de la seva “jefa”, la delatora, exigeixen
Com quan un xiquet o xiqueta diu una mentida i quan comencen a collar-lo no sap sortir-se’n i ell solet o soleta es va embolicant més i més; això és el que cada dia tinc més clar que els va passar als nostres polítics “independentistes”. Animats per les grans manifestacions, per l’ambient del carrer, per
Penseu-hi, en la gent que té samarretes de tots els colors, que ha fet milers de kilòmetres amunt i avall -pagant-s’ho ells, ni amb cotxe oficial ni cobrant kilometratges-, que ha omplert carrers, carreteres i autopistes, que ha caminat kilòmetres i kilòmetres amb aigua, fred i amb sol, que ha participat plorant d’emoció en el
Amb tot el lamentable sainet que estan protagonitzant els polítics independentistes les darreres setmanes, hi ha molta gent que diu que no entén el que està passant, que no entén que els de ERC i JxCat es tinguin tanta mala voluntat els uns als altres o els altres als uns, que tant li fa. Doncs
No ens fareu baixar del ruc. No aconseguireu que abandonem la nostra idea, la nostra il·lusió. No us en sortireu, de que ens quedem a casa. No us en sortireu, de que ens quedem muts i a la gàbia. Perquè aquests són els vostres desigs més pregons, no ho reconeixeu perquè us fa vergonya; perquè
En política de casualitats n’hi ha poques, i si la cosa va entre españa i Catalunya, les casualitats no existeixen, en absolut. En aquest petit país nostre portem més de cinquanta anys pagant peatges a les autopistes per no haver de passar per carreteres col·lapsades; a l’estat español fa cinquanta anys que tenen autovies gratuïtes
Fa uns quants dies deia que havíem d’escriure en català perquè molta gent, especialment a partir d’una certa edat que per haver estat escolaritzats en castellà no en saben, els fa por o vergonya de fer faltes d’ortografia i els costa molt llençar-s’hi. Avui deixem l’escriptura de costat i anem a la parla, al fet
Després dels resultats de les eleccions de Madrid es veu que a ERC confien en que la debilitat en la que ha quedat el PSOE sigui una nova oportunitat de diàleg amb el gobierno español i compten poder desempolsar la famosa “taula de diàleg”, és de suposar que per dialogar perquè de negociar ja saben
Diuen que és de mala educació alegrar-se de les desgràcies dels altres. Doncs a risc de que algú em titlli de mal educat, avui em permeto dir que me n’alegro moltíssim i estic content com un gínjol per la desfeta, i per dir-ho clar, de la desgràcia, de C’s. I me n’alegro moltíssim pel partit
No sé què em passa però darrerament em faig moltes preguntes. Aquest migdia, en veure l’obertura del TN, me n’he tornat a fer: a Telemadrid, o com es digui la seva televisió “autonòmica”, el dia 15 de Febrer van obrir el seu noticiari, si és que en fan, amb els resultats de les eleccions catalanes?;
Avui ens graven qualsevol conversa que mantinguem amb qualsevol administració, estament oficial, companyia de subministraments, etc. Doncs aquesta senzilla solució es veu que no ha arribat encara als dominis dels nostres estimadíssims i mai prou ponderats polítics i això és fàcil de constatar: només cal saber quan han programat una reunió, veure com hi entren,
Ho dic a la gent més aviat gran, als de cinquanta anys cap amunt; d’aquesta edat cap avall ja van ser escolaritzats en català i (és de suposar) ja en saben. Els que som més grans ho vam aprendre tot en castellà, no imposat, si no “per voluntat libèrrima” segons va dir un lamentable personatge