Fa uns quants dies deia que havíem d’escriure en català perquè molta gent, especialment a partir d’una certa edat que per haver estat escolaritzats en castellà no en saben, els fa por o vergonya de fer faltes d’ortografia i els costa molt llençar-s’hi.
Avui deixem l’escriptura de costat i anem a la parla, al fet de parlar en la nostra llengua. Aquí goso dir que un dels problemes més greus que té el català som els catalans; potser que no sigui totalment culpa nostra perquè ens van educar en el sentiment de que no canviar de llengua quan algú se’ns adreça en castellà era de mala educació, i això fa que moltíssima gent avui encara es senti incòmoda quan l’interlocutor no canvia i al final acaben parlant en castellà.
No ho hem de fer, i la nostra actitud, amb tota la cortesia del món, sense una mala cara ni sortida de to, ha de ser de fermesa en sostenir la nostra parla llevat de que veiem que és una persona acabada d’aterrar aquí i que no ens pot entendre de cap manera, feta aquesta excepció: al veí, al farmacèutic, a la caixera del súper, al mecànic, al Policia Local, al Mosso d’Esquadra, al metge, al jutge, a l’infermera, a qui sigui, en català i només en català. Si ho haguéssim fet sempre així segur que estaríem molt millor, i si ho fem sempre així, la situació millorarà, segur.
Ah!, i no fem la ridiculesa aquella que jo, que visc a un lloc turístic, estic tip de veure: parlar-li en español a l’evidentíssim estranger molt ros, molt morè o amb trets asiàtics, com si a Suècia, al Senegal o al Japó tothom entengués l’idioma del país veí.
Agustí Vilella i Guasch
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!