No ens fareu baixar del ruc. No aconseguireu que abandonem la nostra idea, la nostra il·lusió. No us en sortireu, de que ens quedem a casa. No us en sortireu, de que ens quedem muts i a la gàbia. Perquè aquests són els vostres desigs més pregons, no ho reconeixeu perquè us fa vergonya; perquè no teniu valor, però en el fons el que voleu és desmobilitzar-nos, que abandonem la lluita i poder fer la vostra: la cadireta, la pagueta, el xollet, i anar vivint que són quatre dies.
Al principi de la democràcia havia pensat i havia dit més d’una vegada que un polític en campanya era algú a la recerca d’un bon lloc de treball per quatre anys; encabat, en algun moment d’aquests darrers anys, vaig creure que potser m’havia equivocat, quan a tots ens va semblar que els polítics estiràveu el carro. Va ser un miratge, malauradament hem vist que el que vau fer va ser pujar-hi per no quedar-vos despenjats i, mentre éreu a dalt, mirar de fer-lo abocar com finalment esteu a punt d’aconseguir.
De fet quan un s’ho mira (molt) fredament arriba a pensar que potser que tingueu raó, perquè us heu de complicar la vida per anar a Ítaca quan ja hi sou?.
Però no us en sortireu.
Agustí Vilella i Guasch
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!