Ho dic a la gent més aviat gran, als de cinquanta anys cap amunt; d’aquesta edat cap avall ja van ser escolaritzats en català i (és de suposar) ja en saben.
Els que som més grans ho vam aprendre tot en castellà, no imposat, si no “per voluntat libèrrima” segons va dir un lamentable personatge fugit de nit carregat de milions i d’amigues; només teníem llibres en castellà; els diaris, el cine, les ràdios, la TV només eren en castellà; fins i tot parlar en català al carrer podia ser un risc. La única voluntat libèrrima per fer el que volien era la del dictador i els seus esbirros, el dictador que va nomenar successor seu “a titulo de rey” al dels milions i les amiguetes cares.
Tots els que supereu aquesta barrera dels cinquanta i no vau poder aprendre a escriure en la vostra llengua: feu-ho!, no us faci vergonya si feu faltes, si no trobeu les paraules adequades, això és com l’anar en bicicleta que tot fent-ho se n’aprèn i es fa una mica millor cada dia. Fins i tot heu d’estar orgullosos dels possibles errors, que no són pas culpa vostra, són culpa d’un estat que fa tres-cents anys que malda per fer desaparèixer la nostra llengua emprant tots els seus recursos i tota la seva brutalitat.
No oblideu mai el que ens van fer perquè és molt gros: en van impedir aprendre la nostra llengua per intentar que la perdéssim. Doncs utilitzar-la avui, com cadascú bonament pugui, és ventar-los un bon mastegot i dir-los: som aquí, tossudament alçats i catalans.
Agustí Vilella i Guasch
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!