Acord PSOE -Sumar: urgeix posicionar-se
Urgència i consistència,
o
importància i ocurrència?
El PSOE ha arribat a un acord amb Sumar per investir un Govern dels socialistes. Una de les mesures que crida més positivament l’atenció és l’escurçament de la jornada laboral. Benvinguda sigui.
Hi ha qui tindria la temptació de situar a molts catalans enfront una falsa dicotomia que, malgrat ser del tot fal·laç, no para mai de repetir-se: o bé prioritzem una mesura progressista i permetem la investidura d’un govern espanyol, o bé prioritzem la lluita d’alliberament nacional i bloquem la seva investidura tal i com demana el Consell de la República.
Sembla doncs que els catalans estem condemnats o bé a ser espanyolistes (però d’esquerra), o bé a ser catalans (però de dretes).
Urgència i importància
Tanmateix, esquerranositat i alliberament nacional no son mútuament excloents sinó que de fet, una cosa comporta l’altra: per molts dels que defensem la independència de Catalunya, és igualment irrenunciable la consolidació de la República i la reducció de la jornada laboral (així com moltes d’altres mesures destinades a subvertir l’actual ordre de les coses). La falsa dicotomia entre aquestes dues coses, no és sinó un cas particular de la dicotomia que enfronta diàriament l’ésser humà quan tria entre allò urgent i allò important.
Esquerranositat i l’alliberament nacional son igualment importants. Igualment irrenunciables. Tanmateix, ambdues coses no son igualment urgents. M’explico:
La reducció de la jornada laboral no només és inevitable i una lluita compartida amb la resta de la classe treballadora (que pot liderar algú altre que no siguin els treballadors catalans, per tant), sinó que de ben segur que s’intensificarà amb el pas del temps (perquè cada cop la voldrà més gent, la reducció).
L’alliberament nacional de Catalunya, en canvi, només s’esdevindrà si els catalans – i ningú més – lideren aquesta lluita, i en tot cas s’esdevindrà dins una finestra d’oportunitat que no s’allargarà pas gaires anys més: és evident que aquesta lluita d’alliberament nacional reposa en gran part en la identitat col·lectiva dels catalans, com també ho és que probablement aquesta identitat col·lectiva s’esvairà i perdrà força amb el pas del temps.
En altres paraules, més endavant no serà un millor moment per lluitar per l’alliberament nacional i si que ho serà, en canvi, per fer-ho a favor de la reducció de la jornada laboral. Es per aquest motiu que ara cal prioritzar l’alliberament nacional.
I és que quan la realitat ens obliga a escollir entre dues coses igualment importants, cal prioritzar la que és més urgent.
Seguint aquesta màxima general, en el cas que ens ocupa cal assumir riscos i ser responsable: cal prioritzar un blocatge que pot ser el desllorigador de l’actual atzucac en que es troba la lluita per l’alliberament nacional, assumint el risc de no investir un govern socialista i perdre – només de moment- les contrapartides que ofereix a canvi de la seva investidura.
Per aquells que dubten en aquesta dicotomia cal recordar-ho: Prioritzar no implica renunciar.
Ocurrència i consistència
Hi ha encara un segon gran argument que cal considerar a la hora d’abordar si ara cal prioritzar mesures com la reducció de la jornada laboral, o bé si cal prioritzar mesures que ens encaminin cap a l’alliberament nacional: la consistència de les nostres idees enfront l’ocurrència d’aquesta dicotomia política.
Quan hom observa el comportament de la societat catalana en la passada dècada, és impossible negar que l’alliberament nacional ha estat, de manera consistent, el nucli ideològic de tota forma de participació política durant els darrers deu anys. Per tenir un exemple de primera mà, només cal que tothom que llegeixi aquest article es pregunti per quina mena de motiu s’ha mobilitzat en la darrera dècada.
En els darrers 10 anys hi ha moltes lluites i objectius que compartim amb moltes altres persones (no només la reducció de la jornada laboral, sinó també l’aprovació d’una renda vital, o limitar el preu de lloguer…). El que passa és que senzillament no les hem prioritzat perquè, sense saber-ho, molts intuíem que la finestra d’oportunitat del nostre temps és la consolidació de la República, i hem prioritzat aquesta lluita.
I com tothom sap, allò que no es lluita és ingenu esperar que se’ns concedeixi graciosament:
encara que sigui una concessió improbable, si la reducció de la jornada laboral arriba com a contrapartida inesperada només de la investidura del govern espanyol, benvinguda sigui.
Ara bé, si aquesta reducció és una contrapartida per abandonar la lluita d’alliberament nacional que portem practicant els darrers 10 anys, que és l’escenari més probable, cal no cedir a aquest xantatge i perseverar en aquesta lluita.