el millor és bloquejar la investidura del govern espanyol
En un anterior apunt d’aquest bloc (Amnistia: insucificient i contraproduent) s’esmenta els motius per els que és necessàri que els partits que defensen la consolidació de la República adoptin una postura de blocatge en la investidura del govern espanyol. Tanmateix, aquesta qüestió mereix un apunt a banda, ja que cal tenir ben lligada una argumentació prou sòlida per defensar una postura que sovint és presenta com a radical, intransigent i contraproduent, quan és ben bé tot el contrari:
bloquejar la investidura del govern espanyol és la única postura normal que pot adoptar l’independentisme, en tant que és la més coherent i que pot oferir millors resultats.
Normalitat. És normal que qui vam defensar la constitució d’una Repúlica Catalana al 2017 ho continuem defensant al 2023. Per moltes persones la República és una resposta estructural a problemes igualment estructurals que no poden ser resolts dintre del marc de l’Estat Espanyol (com ara la llengua, el dèficit fiscal, la irresponsabilitat tècnica dels representants politics catalans, que sempre poden excusar-se en els seus homòlegs espanyols…). I per tant, més enllà de les anades i vingudes que tots hem fet en votar diferents partits politics catalans, queda el recolzament a un gran projecte que dibuixa amb linies gruixudes la República Catalana.
Malhauradament, el marc polític on ens movem està tant capgirat que sovint allò radical és defensar postures més aviat normals. És per aquest context polític en què la tergiversació és constant que…
és necessari tindre en compte que bloquejar la investidura del govern espanyol no només no és en absolut una postura radical, sino que és ben normal.
Coherència. La majoria d’aquells que vam creure en la idoneitat de la República com a solució a alguns dels problemes del catalans, continuem mantenint la mateixa postura politica 6 anys despres, i això no hauria d’extranyar a ningú perquè que no hi ha hagut cap canvi substancial que justifiqui un canvi de postura: no hi ha hagut cap altra resposta que la repressió al repte majúscul que suposa acomodar politicament la voluntat dels catalans en un context europeu que resulta de la construcció d’estats-nació i que ara cal que avanci vers la seva deconstrucció (“des de l’Europa dels Estats a l’Europa dels pobles”).
Sovint es presenta a aquells que defensem bloquejar la investidura del govern espanyol com a intransigents, quan en realitat nomès som coherents amb allò que portem defensant des del 2017:
és coherent no facilitar la investidura del govern espanyol si aquesta no ens acosta més a la República Catalana, que no pas l’inestabilitat resultant d’una repetició d’eleccions.
En paraules d’alguns sembla que la dicotomia està entre ser radical i intransigent, o bé ser raonable i tolerant. En realitat però, la dicotomia està entre defensar amb coherència una postiura ben normal o bé renunciar-hi de sobte.
Resultats. Sigui com sigui, allò que compta son els resultats que hom pot obtindre amb cadascuna d’aquestes ocpions i, afortunadament, podem comprovar els resultats de la darrera legislatura en què, malgrat ser raonables i flexibles fins al punt d’avenirse a pactar investidura i pressupostos, no hi ha hagut cap avenç significatiu en la lluita per la consolidació de la República. L’altra alternativa és mantenir-se ferms en defensar amb normalitat i coherència l’alliberamemt nacional de Catalunya, fins el punt de forçar la repetició d’eleccions, si cal.
És molt probable que aquesta darrera estrategia, de confrontació, obtingui millors resultats que la primer, ja que sovint allò que ens fa canviar a les persones és viure la duresa de limits reals, i no pas que ens els expliquin de manera teòrica. Per exemple, un nen necessita cremarse amb la estufa per entendre que no l’ha de tocar. I és inutil intentar forçar aquest canvi d’actitud raonant-li.
Allò que funciona per als individus, perquè no haria de funcionar per als colectius? De la mateixa manera que el nen necessita vivenciar aquest limit per apendre,
els espanyols han de vivenciar la ingovernabilitat d’Espanya per entendre que no es pot governar l’Estat sense canalitzar la voluntat popular catalana