El bilingüisme és substitució lingüística
El monolingüisme és la situació original de tota comunitat de parlants, ja que no hi ha cap comunitat humana que hagi desenvolupat a la vegada dos codis lingüístics diferents (quina raó tindria cap societat per fer-ho?). Per tant, tota situació de convivència entre dues llengües no és sinó una instantània d’un procés de substitució lingüística que es mou amb uns temps molts més llargs que els d’una vida humana. Fer un altre diagnòstic d’aquesta situació només pot ser a causa d’una ignorància o d’una mala fe extremes: bilingüisme és substitució lingüística.
En el cas català, el bilingüisme és en realitat el present de la futura substitució del català per el castellà.
Cal assenyalar amb tota claredat i sense por a semblar intolerant que el bilingüisme, lluny de promoure de la convivència entre llengües, en realitat només té per objectiu blanquejar el procés d’assimilació lingüística dels catalanoparlants, amb la esperança que la substitució lingüística faciliti l’assimilació nacional. En el cas català, és obvi que es promou el bilingüisme amb la certesa que amb això s’afavoreix la substitució del català per el castellà i que, al seu torn, aquesta substitució facilitarà l’assimilació dels catalans al projecte nacional espanyol.
El bilingüisme és ideologia
Gràcies a la desinformació constant sobre aquest tema, el discurs imperant és que el bilingüisme és un fenomen enriquidor per Catalunya i fruit de la tolerància. Tanmateix, cal explicar i repetir fins a l’extenuació que en realitat és un fenomen empobridor a nivell global i fruit de la imposició i la intolerància. Cal repetir aquestes obvietats fins que tots prenguem consciència de quin és el context real en què vivim i puguem decidir quin paper volem jugar en aquesta historia: si som catalanoparlants ens resignarem a abandonar el català per abraçar el castellà? Si som castellanoparlants, serem convivents amb la substitució lingüística del català? En aquesta historia, per acció o omissió, cada ú ha de triar el seu paper.