Adam Majó

Xuts a pals

27 de maig de 2013
Polítiques
1 comentari

Impedir que sentin el què no senten

En el debat sobre la Llei de Llengües de l’Aragó, la portaveu del PP al parlament d’aquesta comunitat autònoma va fer una afirmació tant genial com reveladora. Va manifestar que aquesta llei, que elimina el terme Català i el substitueix per la ja famosa Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Oriental ha de servir per impedir que ningú senti el què no sent. Sorprèn, d’entrada, que s’expliciti des d’una institució pública que es vol fer el què, de fet, és una pràctica habitual: mirar d’influir sobre els sentiments de la gent. I sorprèn, també, que es vulgui evitar que algú senti una cosa que diuen no sent, una mena de política preventiva en matèria de sentiments… I torna a sorprendre, positivament, aquest reconeixement explícit de la relació directa, que no exclusiva ni mecànica, entre llengua i sentiment nacional. Perquè és d’això del què es tracta, d’una qüestió identitària amb possibles conseqüències polítiques, no d’un problema estrictament filològic. Saben que si accepten que s’hi parla català, i si la mateixa gent de la Franja de Ponent així ho entèn, s’obra la porta a admetre que pugin sentir-se, també, catalans i catalanes. I és que, malgrat el discurs dominant que posa sempre l’accent en els interessos econòmics i les aspiracions tangibles, el cert és que aquí i en qualsevol altre lloc del món els sentiments nacionals lligats a determinades expressions culturals col.lectives (la llengua n’és una) segueixen sent un factor d’identitat i polític de primera magnitud. 

Les persones, per sort, no som només estómacs, no en tenim prou amb una certa seguretat material, necessitem també sentir-nos part de grups més amplis, que vagin més enllà de la família o el cercle d’amistats estrictes. I les llengües, sobretot les petites, les que no fan de llengua franca, són un factor clau alhora de configurar lleialtats i sentiments de pertinència. Això ho saben els nacionalismes espanyol i francès, que malden des de a més de tres segles per homogeneïtzar lingüístiament el territori que pretenen abastar; i ho sabem també nosaltres que treballem per mantenir viva una llengua sense la qual no s’entendria el projecte nacional que hi va lligat. Algú podria pensar que això és el mateix que fa el nacionalisme espanyol, proposar una unitat política a partir d’una determinada història compartida i d’uns referents culturals reals o inventats. I sí, és veritat, tots els projectes nacionals s’assemblen i són, en principi, igual de legítims. La diferència rau en la manera com pretenen consolidar-se. Els Països Catalans són una proposta oberta, que es farà seva la gent que viu en aquesta norantena de comarques només si així ho volen, a partir de la lliure adhesió i del dret a decidir. El nacionalisme espanyol, en canvi, ha intentat i segueix intentant establir-se mitjançant la imposició, l’amenaça i la negació de la lliure determinació. No és ben bé el mateix.

 

Dudeïsme
29.08.2010 | 12.45
A Cervesisme
La unitat està sobrevalorada
02.09.2012 | 1.07
A Polítiques
Riquesa i poder
22.03.2017 | 10.33
A Polítiques

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. El nacionalisme espanyol, el qual mai s’autoanomena així, ja va neixer amb aquesta voluntat destructora, ben diferent del pactisme que disposava la relació entre els diferents territòris de la Corona d’Aragó. I així continuen, intentant destruir i assimilar les nacions veïnes “per a major glòria d’Espanya”. Encara no han paït el que és l’esperit respectuós i tolerant d’una   democràcia moderna i l’exercici dels drets humans.
    En canvi, els nacionalismes català i basc, són per una part una demostració natural d’unes identitats nacionals, culturals i lingüístiques que estan vives i surten amb força a la realitat quotidiana. També són una reacció d’afirmació i d’autodefensa davant l’agressió espanyolista de tots aquests segles de fracasada assimilació.
    I fins i tot si un dia no tinguéssim aquest tret diferencial que és la llengua pròpia, això no implica forçosament perdre la consciència nacional, com es veu clarament en països com Escòcia o Irlanda.
    Salutacions. 
    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.