Adam Majó

Quin és el problema, la pobresa o la desigualtat? Després de la segona guerra mundial  la desigualtat interna en cada país va tendir a disminuir mentre augmentava la desigualtat entre  zones geogràfiques. La probabilitat estadística de ser pobre depenia cada cop més del lloc al món on naixies i menys de la classe social dels teus pares. A partir dels anys 80, però, amb l’aparició d’això que hem anomenat neo-liberalisme (que ni és gaire nou ni gaire liberal), les diferències de renda a cada país van tornar a augmentar i, per contra, es reduïren les desigualtats entre països gràcies, sobretot, a l’empenta asiàtica.

Tradicionalment, l’esquerra ha reivindicat la igualtat mentre que la dreta ha posat l’accent en la creació de riquesa, tot i donant per descomptat que si les empreses guanyen més diners, els treballadors, poc o molt, també.  És aquella vella màxima conservadora que diu que “si els rics van bé, tots anirem bé”. Allò que ens ha de preocupar, diuen, és la pobresa, no la riquesa.  I, fins a cert punt, tenen raó. La relació entre desigualtat en els ingressos i qualitat de vida no és lineal. En termes d’accés a l’educació, la sanitat, la natura, la cultura o el lleure, una unitat familiar que ingressi 50.000€ l’any molt probablement estarà millor que una que n’ingressi la meitat, sí, però no està clar que amb 1 milió siguis més feliç que amb 100.000€. Els estudis que intenten vincular felicitat i riquesa semblen demostrar que la relació és proporcional fins a un determinat nivell però que a partir d’un punt, les línies es separen. En el fons tots ho sabem, la majoria de situacions i experiències vitals satisfactòries estan condicionades per l’estabilitat i la disponibilitat econòmiques, sí, però poc tenen a veure amb el luxe o els preus de mercat elevadíssims. Digui el què digui la Loteria espanyola, la majoria dels nostres somnis potser no són fàcils d’assolir, però són bastant més barats del què ens volen fer creure.

Podríem, per tant, acceptar que sí, que allò important no és tant la igualtat com l’eliminació de la pobresa i l’extensió d’uns mínims bàsics per a tothom. Però resulta que en el món real una cosa i l’altre van bastant de bracet i que els països amb uns nivells de pobresa més baixos són també els que menys desigualtat pateixen; i no només això, són també els que  tenen una mobilitat social més elevada (si vols fer realitat el somni americà, ves a Dinamarca…).

Aleshores, algú dirà, perquè els rics volen ser cada cop més rics?  Doncs perquè a partir d’un determinat nivell de patrimoni i ingressos ja no estem parlant de capacitat adquisitiva -de coses que podem comprar- sinó d’una altra cosa molt més potent i embriagadora, de poder, de capacitat d’influència, de reconeixement (que no és el mateix que la popularitat) . La sensació de poder que fa que alts executius en edat de gaudir d’una jubilació mega-daurada prefereixin seguir als consells executius o que riquíssims magnats comprin clubs de futbol on escenificar la seva megalomania o, encara més, arribin a la presidència dels Estats Units d’Amèrica .

La disjuntiva amb la que començàvem és, per tant, tramposa. Una societat amb la riquesa més mal repartida és, quasi sempre, una societat amb més pobres i amb el poder més mal repartit, és a dir, menys democràtica. Cal que ho tinguem molt present, sobretot ara que tindrem el privilegi històric d’assistir al naixement d’una República i de repensar-ho tot o quasi tot.