Adam Majó

Ja fa temps que no eren simples
caixes d’estalvi, entitats mutualistes destinades a facilitar l’estalvi i el
crèdit a les classes populars. Es van posar a fer de bancs, sense ser-ho,
apuntant-se a l’especualció immobiliària i a les inversions de risc, i tot
plegat ha acabat com ja sabem, obligades a convertir-se en allò que, de facto,
ja eren, bancs.  Van deixar-se
arrossegar per la corrent, no van saber anticipar-se als fets i finalment, des
de dalt, des del banc d’Espanya en aquest cas, els han acabat marcant el camí a
seguir. És possible que alguns dels actuals directius d’aquestes caixes  reconvertides ja sabessin el què es
feien i ja tinguessin prevista aquesta evolució. Ara bé, ni la majoria de
persones i   institucions
presents en els òrgans d’aquestes entitats ni, per descomptat, els clients i
usuaris  no tenien ni idea que tot
plegat acabaria com sembla que ha acabat. I és que a la vida, també en
política, si no t’anticipes als fets, si no prens les decisions encertades en
el moment adequat, algú altre acaba decidint per tu, tant si t’està bé com si
no.

Dic tot això, perquè quan la Unió
Europea va decidir deixar diners al govern grec per eixugar el deute que tenia,
li va imposar una serie de condicions destinades a reduir la despesa pública
(sempre el mateix) entre les que hi havia la reducció dràstica del nombre de
municipis i ajuntaments, van passar de 1034 entitats locals a 370. Fent una
trasl.lació a la Catalunya estricte, de 947 passaríem a poc més de 300. Només
un de cada tres sobreviuria. És evident que els municipis no són simples òrgans
gestors de determinades competències públiques, sinó també l’expressió d’una
història i una consciència col.lectiva que no podem deixar perdre. Però és
precisament per garantir-ne la seva supervivència que cal racionalitzar moltes
de les seves funcions i admetre que compartides amb els municipis veïns
sortirien més barates i donarien millor servei. És per això que hem proposat
una i altra vagada que serveis com la recollida de residus (ja es fa,
parcialment), la promoció turística, la planificació del sol industrial, la
protecció del medi ambient, el transport públic, l’atenció a la gent gran, la
salut o tants d’altres s’haurien de mancomunar, de compartir. A la Catalunya
nord, per exemple, ja ho fan i han creat l’aglomeració de Perpinyà-mediterrània
amb aquest objectiu. Aquí, en canvi, cada alcalde vetlla el propi campanar,
recelós de les pròpies atribucions (encara que no pugui pagar-les). Fins que un
dia uns senyors de Brussel.les o de Madrid facin un cop de cap i decideixin, un
cop més, per nosaltres.