Adam Majó

Xuts a pals

29 de novembre de 2010
7 comentaris

Evitant el contacte no s’avança

Traumatitzat per la derrota del
39 i per l’arribada de l’onada migratòria de la post-guerra, el nacionalisme
català de la segona meitat del segle XX es va construir a partir de dues
obsessions: no enfrontar-se mai directament al poder establert, a l’estat, i
evitar la ruptura del país en dues comunitats. D’aquí tota l’estratègia
pujolista del pactisme, el fer país i 
el peix al cove. D’aquí també la recent obstinació d’ERC  a entenrde’s amb els representants
d’uns suposats altres catalans i
l’intent de  pactar un nou estatut
amb les corts espanyoles deixant per no se sap ben bé quan l’exercici del dret
a l’autodeterminació.

Mai acaba de ser l’hora de la
independència -ara no toca- i la culpa és del poble. Que si no estem preparats,
que si al Baix Llobregat parlen en castellà, que si el perdríem, el referèndum,
que si no tenim la majoria social…. Tot per no encarar la dura realitat,
que  el principal obstacle no és ni
a Pedralbes ni a l’Hospitalet, sinó a Madrid.

Evidentment que hem de treballar
perquè cada cop més gent es senti part d’aquest país, i també és cert que entre
les èlites econòmiques hi ha encara molta fidelitat al Regne, però això no ens
pot fer oblidar mai la situació d’ocupació en la qual, malgrat tot, encara
vivim  (consagrada a l’article 8è
de la constitució) i la insuficiència democràtica de l’actual marc juridico-polític
nítidament retratada en la recent sentència del Tribunal constitucional.

Per això, l’Esquerra
independentista sempre ha fet girar la seva estratègia entorn a la contradicció
entre els drets nacionals i la imposició dels estats. Sempre hem considerat que
és la mateixa lluita per la independència, sobretot si va unida a un projecte
de transformació social, el què ajudarà a crear consciència nacional i política
(tal com ja va passar amb la lluita anti-franquista). 

I és que mentre uns anaven de
bracet amb els que s’oposen a la llibertat, al dret a decidir, pensant-se que
estaven recosint no se quina fractura social, la societat reconeixia el
veritable nus del conflicte, la manca de democràcia, i organitzava les
consultes en la normalitat més absoluta.

Aviam si d’una vegada superem
aquesta visió dual del país tant falsa com paral.litzadora i plantegem
desacomplexadament el problema en termes polítics, de poder i de democràcia,
conscients que no és evitant el contacte i movent la pilota que podrem avançar, que tard o d’hora haurem d’entrar i xocar.

 

Tigers
15.12.2008 | 10.28
La copa i la mani
26.08.2009 | 5.20

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. El respecte i la dignitat només la pot dur l’independència, metrestant sempre es tindrà la consideració d’un objectiu dèbil a qui poder atacar amb facilitat.

  2. Almenys n’hi ha uns que han provat un camí… A tota la resta el valor i la validessa “se li suposa”. Per tant, la mofa i les lliçons hi sobren

  3. I, perquè jo ho entengui, com visualitzes aquest cos a cos amb Espanya? Vull dir, ERC s’omple la boca de consignes inequívocament independentistes quan és a l’oposició (i n’obté grans rèdits electorals en l’era PP), i quan tasta les mels del poder, dilueix penosament els seus principis per mantenir una certa posició en les esferes de poder i, entenc jo, la feina i el sou d’uns quants (perquè al final, tothom ha de cobrar a fi de mes). I comencen a parlar de possibilismes i pragmatismes. Així els hi ha anat i, lamentablement, s’ho han ben merescut en la meva opinió.

    I els  del SI, amb aquesta mirada enèrgica, i ambiciosa del Laporta, criden desacomplexadament el que molts volem sentir ara que no tenen cap lligam. Fins quan? Fins que accedeixin a alguna esfera de poder i els hi expliquin que per jugar al joc de manar les coses no són blanques i negres, i que millor un discurs més cohesionador? I començaran a parlar d’un full de ruta a no sé quin plaç?

    Jo és que no ho entenc, i pel que jo vaig veient, els partits modifiquen escandalosament el seu discurs (amb el silenci a vegades n’hi ha prou), nomès per tenir el seu trosset de pastís al poder, per poc que poden. Primer busquen el pacte de poder, i després ja trobaran un eix, el d’esquerres, el de dretes, el nacionalista o el no nacionalista, o no sé quina transversalitat, i ja troben la manera d’explicar-ho, per surrealista i antinatural que sigui.

    Imaginem (per veure si aconsegueixo entendre-ho) un escenari d’una victòria d’ERC per majoria absoluta. Tenim la certesa de que iniciarien de manera immediata un procés cap a la independència? Tenim aquesta seguretat? O anirien a Madrid a xerrar una miqueta de tot plegat i ens dirien que si, però que mica a mica i tal….Que hores d’ara formem part d’Espanya i Europa i que les coses no són tant senzilles?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.