Premis

Premis

Ahir, dissabte, va ser un dia ben mogut per l’Anna Maria Villalonga. De fet, l’Anna Maria no para mai pel que fa a la literatura i per això té el títol d’Activista Literària.

La seva activitat literària es tradueix a classes a la universitat, ressenyes, entrevistes, articles (acadèmics i d’altres), presentacions de llibres, l’estudi d’una peça teatral del segle XVIII, Teatre català inèdit: Examen d’un mestre sabater, el llibre publicat recentment, Les veus del crim, i un llarg etcètera (realment és un “etcètera” molt llarg). I també escriu literatura creativa. Ahir la seva activitat literària tenia a veure amb aquesta vessant.

El seu relat “Res mai no és igual” va quedar al quart lloc als Premis Ictineu que es van celebrar a Barcelona. Això fou al matí, però el dia literari amb premis no s’havia acabat per l’Anna Maria. A la tarda ja la teníem a Premià de Dalt als Premis d’Arts i Lletres. I aquí el seu relat “La llàgrima” va guanyar el Premi de Narrativa en Memòria a Valerià Pujol. Dos premis el mateix dia i en el de Valerià Pujol es va endur el guardó.

Enhorabona, Activista Literària!

Publicat dins de Literatura | 2 comentaris

L’olor de la pluja: una noveŀla negra atípica

L'olor de la pluja: una noveŀla negra atípicaUna sequera que creix sense aturador, campaments de refugiats catalans a la Barceloneta, una noia que cerca aigua amb el seu gos, i microorganismes prehistòrics són alguns dels elements amb els quals l’autor Jordi de Manuel confegeix una noveŀla negra de caire futurista i, sens dubte, inusual.

L’olor de la pluja és una altra noveŀla on Jordi de Manuel ens hi lliura el policia Marc Sergiot. Com les precedents, és una noveŀla negra ja que ens trobem amb un assassinat (de fet, més d’un) que l’inspector Sergiot investiga. Però és alhora ciència-ficció atès que la història se situa durant l’any 2017 i hi tenim la sequera ja esmentada. Aquesta sequera, que assola Catalunya i que constituia el rerefons de les altres noveŀles amb Marc Sergiot, a L’olor de la pluja adquireix proporcions gairebé apocalíptiques. La noveŀla ens presenta també un bon nombre d’altres personatges, cadascun amb la seva pròpia història, la seva relació amb la sequera i la seva connexió amb el crim.

Marc Sergiot és el punt on convergeixen tots els altres, directament o indirecte, i és a més l’enllaç de totes les noveŀles on ens el trobem i que formen, en el seu conjunt, una estructura temporal de gran complexitat. A tall d’exemple, Tres somnis blaus es va publicar l’any 2000 i transcorre el 2015, però La mort del corredor de fons es publicà el 2012 i té lloc l’any 2008. És a dir, un trencaclosques temporal; tot i que el lector es deixa dur amunt i avall en el temps còmodament immers en la noveŀla de torn.

Sara, la noieta fugitiva de la sequera, per bé que està relacionada amb el crim d’una manera casual, actua com el fil conductor de la noveŀla. Es podria argüir que la seva presència en moments puntuals (sobretot pel que fa a l’últim assassinat), la seva història i l’empatia que li desperta al lector la fan l’heroïna de la història. Pel que fa a Arnau Salord, bioquímic i ambientòleg, les seves intervencions estan en gran mesura relacionades amb la seva tasca d’investigador de la sequera i, per tant, el seu paper és primordial.

Podríem dir que Sergiot, Sara i Salord són els personatges de més pes, però amb ells s’hi entrellacen més personatges; alguns força elaborats i tots imprescindibles. Perquè a L’olor de la pluja res no és sobrer. Tot està calculat i tot té el seu lloc ben pensat. Fins i tot un detall que podria semblar innecessari. Atès que es tracta d’una configuració sense fissures, a un lector que s’hi fixi li pot estranyar trobar un detallet que no sembla encaixar amb la llisor sense serrells de la resta del text. Es pot deduir, però, que és una pista oferida al lector per tal que detecti quin personatge està involucrat en el complot que condueix a un seguit d’assassinats.

Al primer cop d’ull L’olor de la pluja podria semblar una noveŀla centrada en els personatges. Tanmateix, amb la presència de la sequera, les seves conseqüències devastadores i els raonaments sobre les seves causes que trobem especialment en un llarg diàleg ―un veritable tour de force―, és clar que el text aporta enfocaments distints. Per tant, considerant la perfecta integració de les nombroses peces que la componen, es pot inferir que es tracta d’una noveŀla de mirada proteica en una història magníficament travada.

L’olor de la pluja és sens dubte una novel·la intel·ligent, però és també una novel·la plena d’humanitat que ens sap transmetre moments d’una gran tendresa. Ben pensada, treballada i escrita, L’olor de la pluja ens fa gaudir mentre la llegim i ens hem de treure el barret en acabar-la.

Publicat dins de Literatura | Etiquetat com a , | 6 comentaris

Els excessos d’Espanya a les universitats de l’estranger. N’esteu assabentats?

És realment una indecència com es gasta els diners Espanya per promocionar la seva llengua i cultura a l’estranger. Com a professora durant molts anys al departament d’Estudis Hispànics d’una universitat canadenca, sé molt de què parlo. El català no pot competir, ni de bon tros, amb aquest desplegament de recursos de tota mena que Espanya proporciona per assegurar-se que el castellà i la cultura espanyola tinguin un lloc prominent a la universitat.

Fa uns mesos vaig explicar el cas del català a les universitats del Canadà anglès (aquí) i com ha acabat tot plegat (aquí). Aquest any acadèmic ens hem quedat sense llengua catalana, i encara bo que l’assignatura de cultura catalana (impartida en anglès) s’ha quedat i a partir d’ara se n’encarrega la universitat.

El divendres vàrem tenir una reunió al meu departament. Mentre pensava en el pobre català que ha quedat eradicat de la meva universitat, i de totes les del Canadà de parla anglesa, per manca de diners de l’IRL, escoltava com la cap del departament ens informava de l’increment de recursos abocats per l’Estat espanyol. Per bé que la crisi fa més i més estralls al Regne d’Espanya, la quantitat que dedica a promoure la seva cultura a l’estranger va en augment. La llista, pel que fa a la meva universitat, és astoradora. Aquí la teniu:

―L’any passat Espanya ens va enviar un lector per ensenyar dos cursos de castellà. Enguany, aquest mateix lector (un noi molt agradable però que no és ningú) ensenya tres cursos i ha passat a ser professor visitant però amb tots els avantatges d’un professor titular, i ja se sap que esdevindrà permanent en un parell d’anys més. Com ho ha aconseguit? Espanya li paga el sou, el despatx, beneficis i viatges a Espanya per fer recerca. Què ha de fer a canvi? Promoure la cultura espanyola a Toronto, per la qual cosa també se li proporciona tot el que calgui.

―Els estudiants de la meva universitat que desitgin fer les proves DELE (Diplomas de Español como Lengua Extrangera) a partir d’ara no hauran de pagar per fer l’examen.

―A la mateixa universitat ja fa anys que hi ha l’anomenat Centro de Recursos. El local, força gran, ben moblat i amb sales i despatxos, el paga Espanya. Allí hi tenen una bona biblioteca amb llibres i material audiovisual, tot pagat per Espanya (tret d’algunes petites donacions). A més hi ha un bibliotecari a qui Espanya li paga el sou. En aquest centre hi ha també una persona (una altra a qui Espanya li paga el sou, tot l’any) per respondre preguntes dels estudiants sobre on poder estudiar a Espanya, les seves universitats, assabentar-se de llocs d’interès per visitar i, si cal, com preparar un gaspatxo. A més, cada any Espanya envia al centre una mena de lector (també li paga el sou) que s’encarrega d’organitzar workshops als quals els estudiants poden assistir, de franc, per tal que els alumnes de les classes de castellà de la universitat avancin més amb la llengua de Castella.

―També paga per un festival de cinema espanyol a la universitat.

―Finalment, com que es veu que a l’Estat espanyol tothom viu molt bé i no hi ha atur, Espanya ofereix feina d’estiu a estudiants universitaris canadencs de castellà.

He de dir que, amb tot, tinc més alumnes al curs de cultura catalana que no pas hi ha al curs equivalent de cultura espanyola. Un miracle! O potser és que als estudiants canadencs no se’ls pot fer un rentat de cervell tan fàcilment com es pensa Espanya. Però la llengua catalana ha volat, i no deu estranyar ningú. Només cal comparar els recursos proporcionats per Espanya amb la gairebé nuŀlitat que oferia Catalunya. A la universitat no li cal fer gaires números.

I que Espanya tingui la barra de dir que els catalans llancem els diners per promocionar la nostra llengua i cultura!

Publicat dins de Ensenyament | 14 comentaris

Una part de la nostra cultura força desconeguda

Una part de la nostra cultura força desconegudaCal parlar d’un llibre que podríem considerar de lectura obligada, atesa la manca d’informació que molts catalans tenen del nostre patrimoni literari. Es tracta de Teatre català inèdit del segle XVIII: Examen d’un mestre sabater d’Anna Maria Villalonga. Encara que durant aquest període el castellà s’hagués imposat com a llengua literària de prestigi, no era la llengua emprada pel teatre popular que es mantenia amb el català. L’existència de moltes d’aquestes obres teatrals no s’ha sabut fins recentment, com és el cas d’Examen d’un mestre sabater, una mostra inèdita del nostre teatre breu del segle XVIII.

Anna Maria Villalonga ens ofereix una veritable perla amb Teatre català inèdit del segle XVIII: Examen d’un mestre sabater. El llibre consta de dos textos: l’obra de teatre inèdita ―d’autor desconegut i escrita integrament en català― i l’estudi sobre l’obra en qüestió. Tot i que el text dedicat a examinar l’obra és absolutament rigorós pel que fa a la seva vessant acadèmica, el discurs emprat per Villalonga, de gran qualitat literària, és de bon llegir i esperona a anar endavant.

El text de Villalonga analitza i interpreta d’una manera aclaridora la peça teatral Examen d’un mestre sabater, però també ens ofereix informació addicional, com ara sobre les particularitats del teatre popular català del segle XVIII o el context historicosocial que s’enfoca en els gremis d’artesans, atès que aquest és el tema de l’obra de teatre inèdita. Examen d’un mestre sabater recrea ben bé el que ens indica el títol: un examen gremial, concretament d’un aprenent sabater que havia de passar l’examen per accedir a la categoria de mestre. A més de ser un text literari molt entretingut, esdevé un interessant document històric que se’ns fa palès amb l’estudi de Villalonga que l’acompanya.

Tanmateix, la lectura del llibre de Villalonga té una rellevància afegida: la comprensió de la tasca que duen a terme els estudiosos de la literatura, en aquest cas de la literatura que entra dins la troballa d’un text històric. Ens podem adonar del rigor, de la professionalitat i dels coneixements que calen per fer un estudi d’aquesta categoria. També és evident la iŀlusió invertida. I aquest entusiasme aconsegueix que Teatre català inèdit del segle XVIII: Examen d’un mestre sabater estableixi una comunicació òptima amb el lector.

Teatre català inèdit del segle XVIII: Examen d’un mestre sabater d’Anna Maria Villalonga. Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres, 2010.

I aquí teniu el llibre digitalitzat

Publicat dins de Literatura | Etiquetat com a , | 14 comentaris

Una noveŀla juvenil per a totes les edats

Una noveŀla juvenil per a totes les edatsLa filla del ral·li, d’Andreu Sotorra, és una novel·la de la qual el lector n’assaboreix cada pàgina. Només començar-la i durant tota la seva lectura t’adones de la seva gran qualitat literària i de la seva gran qualitat humana. És una novel·la juvenil, però dubto  que pugui deixar ningú indiferent.

La narració avança amb un tarannà tranquil, però l’estructura enginyosa i l’interés que ens desperta la història contada ens atrapen sense remei. Tanmateix, qui té el paper més destacat en capturar-nos és la narradora de tota la novel·la: l’Avella. Nascuda a Tambacounda (Senegal), es va fer gran a Catalunya amb el seu pare africà i la seva segona mare catalana. L’Avella és una narradora absolutament encisadora que comença a explicar-nos la història quan és una antropòloga que viu a París.

La nove?la, com he dit més amunt, té una estructura enginyosa; una estructura sens dubte complexa que en mans d’un escriptor menys professional i destre hauria pogut esdevenir confusa. Andreu Sotorra, però, ha creat una narració d’una gran fluidesa on cada bocí encaixa a la perfecció i sense estridències dins la història contada. El punt de partida de la història, que ens explica la narradora des de París, és el Manifest contra la intolerància i el racisme que l’Avella, quan tenia tretze anys, havia de llegir a la concentració d’immigrans al Parc de la Ciutadella. Tot i això, al voltant d’aquest esdeveniment, la novel·la creix amb fils amunt i avall i cap a totes bandes que s’entrellacen fins a formar el teixit magnífic que és La filla del ral·li.

També deia que la història desperta el nostre interès. Tant se val que tinguem catorze anys com quaranta o noranta. A La filla del ral·li ens trobem des de les cabòries d’una noieta africana i catalana —amb tota la complexitat que comporta la barreja de les dues cultures—, les seves preocupacions i els seus records de quan era més petita, fins al gran tràfic il·legal d’armes, les dificultats per arribar a Europa des de Là-bas o la corrupció de grans empreses. Fins i tot ens trobem amb la Victòria de Samotràcia, sí, té una importància cabdal en aquesta història, però haureu de llegir la novel·la per entendre-ho perquè jo no us desvetllaré res.

Publicat dins de Literatura | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Ramon Llull i les eleccions: un petit comentari

Ramon Llull i les eleccions: un petit comentari

Molta gent sap qui és Ramon Llull, però com que no gaire gent està assabentada de la seva relació amb els sistemes de votació, m’ha semblat important comentar-ho.

Ja sabem que votar en unes eleccions per elegir un govern és un dret que tenim, un dret que ha estat molt preuat a través de la història perquè, malauradament, no tothom ha gaudit d’aquest dret. També sabem que un sistema de votació conté un seguit de regles per tal que sigui vàlid. Una d’aquestes regles és aritmètica i no és gens ni mica senzilla, fins al punt que existeix tota una teoria del vot que s’estudia a les universitats dins de les ciències polítiques i les matemàtiques.

La teoria del vot començà a ser objecte d’estudi acadèmic durant el segle XVIII amb Jean-Charles de Borda i el Marquès de Condorcet, els quals s’havien considerat fins fa uns anys els primers creadors de la teoria del vot. Però vet aquí que l’any 2001 es van descobrir uns manuscrits perduts de Ramon Llull –Ars notandi, Ars eleccionis i Alia ars eleccionis– que demostren que fou ell qui, ja al segle XIII, havia descobert els mètodes que s’ atribuïen a Borda i Condorcet.

Publicat dins de Cultura catalana | 2 comentaris

El forat negre

Aquest article, la segona part sobre les classes de català a Toronto (Canadà) és una còpia del que acabo de publicar al meu bloc personal. El d’avui i l’últim que vaig escriure els he publicat als dos blocs perquè em sembla important que se sàpiga què ha passat al Canadà amb la nostra llengua.

Si no vau veure l’escrit de fa uns dies, us prego que el llegiu abans d’anar més avall o no copsareu bé el que explicaré avui.

El forat negre

A la fotografia teniu Kenneth McRoberts el degà del campus de Glendon, de la Universitat de York, a la ciutat de Toronto. De quan vàrem tenir la celebració de la cultura catalana a la universitat. McRoberts és l’autor de Catalonia: Nation Building without a State.

El relat que vaig incloure a l’últim article, “Indestriable”, el vaig escriure a finals de gener. Unes setmanes després vaig estar molt malalta amb un virus que m’atacà els pulmons; potser recordeu que us ho vaig explicar i també que m’havia arribat una bomba. Us vaig dir que ja us explicaria de què es tractava aquesta bomba, però continuava sense dir-vos res, mai no em veia amb cor de fer-ho, no m’hi podia posar. A la fi, però, ho faig.

El mes de febrer em va arribar una carta de l’IRL (Institut Ramon Llull). Em deien que estaven escurats i havien hagut d’eliminar diversos lectorats arreu del món; el meu −els diners que enviaven a la meva universitat− era a la llista. Com vaig poder ?estava molt malalta? vaig escriure a l’IRL demanant-los que m’expliquessin com havien fet la decisió, que per què jo era a la llista. Em van respondre amb una carta molt amable on m’agraïen tots aquest anys de dedicació i em deien que els sabia molt greu però que no tenien diners (la qual cosa és ben certa; han sofert retallades brutals), però no vaig poder treure l’aigua clara de per què m’havien fet fora (s’han eliminat lectorats, però n’hi ha d’altres que continuen). Les meves classes eren un èxit, per tant el motiu no va per aquí. Probablement mai no sabré la resposta.

La bomba que m’arribà de l’IRL em colpí. Em vaig sentir abandonada i desorientada; absolutament identificada amb el gos de l’aunci “ell mai no ho faria”. Però havia de salvar les classes de català, per tant es tractava de convèncer la universitat per tal que es fes càrrec d’aquestes assignatures. Ben difícil, sobretot en aquells moments que jo em trobava amb febrades. El cap del departament, la secretària i el degà em van dir que em tranquil·litzés, que de la classe de cultura catalana ja feia anys n’havia assumit el cost la universitat perquè el que enviava l’IRL, de fet, només cobria les classes de llengua; pel que feia a aquestes classes de llengua, ja estaven anunciades pel curs 2013-2014 amb la matrícula oberta (aquí tot es fa amb molta antelació) i, per tant, el curs pròxim probablement estava assegurat.

Un dia em va arribar un missatge del cap del departament en el qual m’informava que l’administració de la Universitat de York havia eliminat les assignatures de llengua catalana, que a ell no li havien dit res fins després de l’execució −no en tinc cap dubte perquè el cap del departament té un gran interès pel català−. Tot d’una em va semblar que el món s’enfonsava. Unes dies més tard vaig saber que l’assignatura de cultura catalana (la que s’imparteix en anglès) tirava endavant un any més (després, qui ho sap). Encara bo, sí, però el cas és que la nostra llengua ha desaparegut oficialment de Glendon, de la Universitat de York, de Toronto i de tot el Canadà anglès (sortosament continua el lectorat del Quebec).

Les conseqüències són moltes i, a nivell personal, devastadores. Tant moralment com, també, per a la butxaca. No sabria dir quina és pitjor. Els que em coneixeu força sabeu que estic mantenint una persona molt propera que viu a Catalunya. Fins ara em resultava molt i molt difícil mantenir-la i, a partir d’ara, amb una part considerable del meu sou desapareguda, no podré enviar res. I anar a Catalunya, impossible, per sempre més.

Tants anys de sacrificis i tot per a res. Penseu que amb tants anys darrere el català i deixant de banda diverses oportunitats no tindré ni pensió de la universitat. I què em tocarà ensenyar ara: les classes d’espanyol que, per cert, ni tan sols això va bé perquè m’han disminuït d’ençà que l’Instituto Cervantes ens envia lectors que ens les treuen a nosaltres. I la universitat feliç de no haver de pagar gaire per les assignatures d’espanyol perquè aquests espanyols sembla que els sobren els diners. I tal com va tot a Espanya! I, ep, que tampoc es tracta que vulguin salvar uns lectors espanyols que altrament no tindrien feina, no senyors perquè tenim un lector enviat pel Cervantes que és mexicà. Per tant ens trobem amb el Cervantes llançant diners a tort i a dret mentre el Llull agonitza. Això és el que passa quan no es té un Estat propi, per si algun tanoca encara no ho té clar.

Les repercussions, però, no són només a nivell personal. Us en podria fer una llista, però em limitaré a un parell. Comencem amb la biblioteca Frost de Glendon. Havia aconseguit que alguns dels nostres bons autors tinguessin una llar en aquesta biblioteca, però s’ha acabat tenir-ne més perquè la biblioteca només pot tenir llibres de les llengües que s’ensenyen a la universitat. Enguany tinc la comanda feta, gràcies a que els bibliotecaris viuen en un món a part i tarden molt a assabentar-se del que passa a la universitat. I també perquè les dues vegades que hi vaig anar vinga a xerrar amb la directora de la biblioteca, que es despistés força mentre jo feia la comanda dels llibres; ara bé, jo suava. I enguany he fet dues comandes, amb més llibres dels que puc demanar, amb l’excusa que són llibres imprescindibles i etcètera. El dia que la directora de Frost s’assabenti que no tenim català em matarà. I quan no quedi cap estudiant a Glendon que hagi estudiat català, qui llegirà aquests llibres?

Més repercussions: els estudiants que van a estudiar a Barcelona (dic Barcelona perquè és on van). A Glendon tinc uns quants estudiants cada any que se’n van a estudiar a l’UAB. A més tinc estudiants de l’altre campus que van a la UB (alguns de vosaltres potser recordeu l’estudiant meu, amb un català excel·lent, que era a la meva presentació a la Catalònia) i, finalment, tinc estudiants del centre d’economia Schulich que van a estudiar a Esade. Precisament, en diverses ocasions, els estudiants de català de Schulich, quan han de demostrar davant d’un jurat que són els millors per anar a Barcelona, han fet unes defenses de la llengua catalana per treure’s el barret. Què passarà ara amb tots aquest estudiants? Aniran a Barcelona sense saber català. I m’hi jugo el que vulgueu que ara aprendran castellà per anar a Barcelona. De fa molts anys que estic en competició amb el Cervantes i l’ambaixada espanyola per atraure estudiants cap a una llengua o l’altra. M’han fet batallar molt, però s’ha acabat la batalla, al seu favor, perquè ja no hi ha català.

Enyoraré molt els estudiants de català que any rere any han estat excel·lents. Els estudiants de llengua catalana que no eren excel·lents els puc comptar amb els dits d’una sola mà, i parlo de 18 anys de classes! Per algun misteri que mai no he acabat d’aclarir la llengua catalana atrau estudiants boníssims. Com els enyoraré! I totes les hores de cansament i son per fer els textos de català, i totes les hores cercant vídeos, cançons, articles en català, tot, tot a les escombraries.

Potser us pregunteu per què aquest escrit s’intitula “El forat negre”, oi? Doncs perquè fa uns mesos, des de la bomba, que un forat negre em vol arrossegar cap a endins i no em deixa tranquil·la. De dia em distrec amb la feina, amb totes les feines que faig, però a la nit apareix el forat negre. De vegades és a sota el llit i caic avall i avall i he de fer un esforç per sortir-ne i no puc dormir perquè cada cop que tanco els ulls noto com caic dins del forat. D’altres vegades apareix davant meu i comença a xuclar-me i em deixa sense aire i tampoc no puc dormir perquè m’ofego i m’he d’agafar als llençols perquè no se m’endugui. I hi ha vegades que no sóc al llit, però tampoc no treballo, quan em vull relaxar i llegir o veure una pel·lícula, i em costa molt concentrar-me perquè apareix el forat negre i vol que m’endinsi en la seva foscor i desintegrar-me allí a dins. És que estic molt trista.

Ara ja ho sabeu i no en tornaré a parlar. De vegades no puc més i he de dir alguna cosa, com que la meva mare ha tingut un accident o que tinc fibromiàlgia, però després s’ha acabat. Espero tornar-vos a parlar d’altres temes, i el forat negre farem veure que no hi és, d’acord?
Publicat dins de Ensenyament | 4 comentaris

Classes de català a Toronto (Canadà)

M’he decidit a explicar els últims divuit anys de la meva vida amb les classes de català al Canadà. Més endavant, en un altre escrit, parlaré d’una cosa que s’hi relaciona. Seran dos escrits sobre el mateix tema. Per tant, per entendre’l bé, cal saber el contingut d’aquest primer per tal de fer la relació més endavant. El d’avui l’he escrit com una mena de relat.

Indestriable

En saber que el Parlament de Catalunya havia aprovat el document de la declaració de sobirania em vaig quedar una bona estona mirant la neu que queia. L’emoció no em deixava fer res més.

Me’n vaig assabentar després d’arribar a casa i entrar a la xarxa. Tot i que visc al Canadà, entre les classes que imparteixo de llengua i cultura catalana i llegir totes les notícies que trobo a la xarxa sobre els Països Catalans, visc immersa a les terres catalanes.

Quan em vaig assabentar d’aquesta notícia, ja feia molts anys que vivia a la ciutat de Toronto, inclosos els divuit anys d’ensenyament del català a les universitats canadenques. El 16 d’octubre passat es van complir 35 anys d’ençà que vaig arribar a aquestes terres a l’altra banda de l’Atlàntic; aniversari que vaig haver de celebrar a la universitat en una reunió per defensar les classes de català. Res insòlit. La defensa de les classes de català es reprodueix cada any en tot un ventall de variacions, i la raó de fons és, sempre, per no tenir un Estat propi.

Aquesta reunió per defensar el català a la universitat va acabar com les altres vegades: continuïtat de les classes un any més –o uns mesos més; mai no se sap perquè res no es concret– i jo tipa de discutir per tal que se’ns tingui en compte.

La defensa de les classes de català el darrer 16 d’octubre s’esdevingué després de deu anys d’ensenyament al campus de Glendon de la Universitat de York on, encara que hagi d’estar sempre a l’aguait per tal que no eliminin el català, les meves classes són força conegudes i respectades pels estudiants, la qual cosa ajuda a anar endavant.

Hi ha un abans del campus de Glendon, però, pel que fa a les meves classes: els tres anys que el català i jo ens vam estar a la Universitat de McMaster. I fins i tot hi ha un abans de la Universitat de McMaster: cinc anys d’impartir classes de llengua i cultura catalanes a la Universitat de Toronto.

Temps era temps jo estudiava a la Universitat de Toronto. Acabada la llicenciatura, i mentre feia estudis de màster i després de doctorat, ensenyava assignatures de castellà i literatura. Les classes de català eren impartides pel professor Joseph Gulsoy, lingüista col·laborador de Joan Coromines i guardonat amb el Premi Internacional Ramon Llull, el Premi Catalonia de l’IEC i la Creu de Sant Jordi. Però per a mi Joseph Gulsoy era el professor pacient, senzill i d’una generositat poc comú. Amb ell vaig estudiar l’evolució de la llengua catalana, l’assignatura de català de doctorat que s’ensenyava a la universitat. I és gràcies a aquest professor que a la biblioteca principal de la Universitat de Toronto hi ha llibres catalans per triar i remenar, la qual cosa era magnífica per a mi quan hi estudiava perquè tenia a l’abast molts llibres de literatura catalana.

Durant els seus últims anys d’ensenyament, el professor Gulsoy es limitava a impartir classes de màster i doctorat, atès que ja era molt gran i que les classes de llicenciatura eren a càrrec de lectors que enviava un departament de la Generalitat (anys després substituït per l’Institut Ramon Llull).

I vet aquí que a finals d’agost de l’any 1995, quan tot just anava a començar el curs, el lector que havia d’impartir les classes de català va retornar sobtadament a Catalunya. A les assignatures de català hi havia alumnes matriculats, però no tenien professor. La universitat es va posar ràpidament en contacte amb la Generalitat i amb mi. Se’m va oferir ensenyar català i cultura catalana, tot d’una, uns dies abans de començar el curs, sense cap llibre de text disponible i, a més a més, quan només faltaven dos mesos per la defensa de la meva tesi doctoral. Amb tot, vaig acceptar il·lusionada, però també força esverada: què en sabia, jo, d’ensenyar català? I sense cap llibre de text a mà! Encara bo que havia estudiat amb el professor Gulsoy i que estava acostumada a emprar el català; al cap i a la fi va ser la primera llengua que vaig aprendre, no només a parlar sinó també a escriure i a llegir. D’altra banda…, d’altra banda i per fer-ho curt: mai no havia ensenyat català ni estudiat com cal la gramàtica catalana bàsica. No sabia si me’n sortiria. I ni de bon tros sabia que a partir d’aquell moment la meva vida professional seria indestriable de les classes de català, que aquestes classes i jo aníriem endavant sense separar-nos durant anys i panys.

Vaig ensenyar les classes de català cinc anys a la Universitat de Toronto. Encara recordo la primera classe de llengua: el cap fet un batibull –el professor Gulsoy m’havia deixat una pila de fulls amb anotacions seves sobre el català; massa complex per enfrontar-me a una primera classe amb estudiants que gairebé ni sabien de què anava tot allò del català– i les cames que em feien figa. Me’n vaig sortir, però, ensenyant-los a dir, entre altres coses, allò de “setze jutges d’un jutjat…”. Pobrissons. L’endemà li va tocar a la classe de cultura catalana, que s’impartia en anglès. La vaig començar amb la prehistòria de les terres catalanes d’acord a Miquel Tarradell i, en un tres i no res, em vaig embalar a parlar de la Nova Cançó, acompanyada d’un tocadiscs portàtil, cançons d’en Raimon i d’altres, i fotocòpies de les cançons que havia traduït a l’anglès. La Nova Cançó va ser un èxit i m’indicà el camí a seguir. Els estudiants mai no havien tingut classes amb cançons ni havien sentit mai cançons com aquelles; estaven entusiasmats. A partir d’aquell dia, a la nit traduïa cançons per a la classe de cultura, copiava cançons per a la classe de llengua i, també, escrivia dos llibres de text: l’un en anglès, per a la classe de cultura, amb un resum de tota la història de Catalunya; l’altre amb la gramàtica bàsica del català comparada a l’anglesa, per a la classe de llengua. Els estudiants van aprendre un munt. I jo també.

Els quatre anys que van seguir a aquell primer any d’ensenyament de la meva llengua i cultura, les assignatures de català van atraure molts estudiants i jo em sentia tranquil·la i feliç impartint-les. Els llibres de text que havia ideat ja tenien cara i ulls, i les classes eren complexes, interessants, estimulants. Passava totes les hores lliures preparant-les: nits, caps de setmana, vacances. Fins que arribà el dia fatídic en que la meva felicitat se n’anà en orris.

Les assignatures de català tenien molt d’èxit entre els estudiants, però el departament d’espanyol, on pertanyien, no tenia el més mínim interès pel català, tret del professor Gulsoy, és clar, però ell s’havia jubilat i poc podia fer. El cert és que aquelles classes li feien nosa al departament (d’allò més espanyolista, per cert, i no em refereixo al futbol), així que, de cop i volta, les va eliminar. I les classes de català, que havia iniciat el professor Gulsoy l’any 1962, van passar a ser només un record a la Universitat de Toronto.

Les classes de català i jo vàrem ser adoptades per la Universitat de McMaster, gràcies a que una amiga meva, professora d’aquesta universitat, havia aconseguit convèncer el departament de llengües. Foren tres anys molt difícils perquè jo vivia a Toronto i la ciutat de Hamilton, on hi ha la Universitat de McMaster, és a més d’una hora amb tres autobusos i caminar força per la neu i el gel a 30 graus sota zero. Malgrat tot, em sentia feliç de poder continuar amb el català.

Els estudiants de McMaster estaven interessats pel català, però els interessos de l’administració universitaria anaven per una altra banda; les classes de català li eren indiferents –què és això del català?–, indiferents fins al punt d’eradicar-les de la universitat després de tres anys de tenir-les. I vet aquí, doncs, que un altre cop el català i jo vàrem haver de fer la maleta.

Encara bo que coneixia el degà del campus de Glendon de la Universitat de York, Kenneth McRoberts, a qui havia ajudat quan escrivia el seu llibre Catalonia: Nation Building without a State. Vaig preguntar-li si voldria tenir classes de català a Glendon i de seguida li va semblar una idea excel·lent. Així que el català i jo vam anar a parar al campus de Glendon que es troba a la ciutat de Toronto.

Tant el degà McRoberts de Glendon com els professors del departament d’Estudis Hispànics, on ens han acollit al català i a mi els últims deu anys, han estat sempre a favor de tenir les assignatures de català; pel que fa a ells no en volen pas la seva eliminació, però a la gent de l’administració de la Universitat de York el català li és tan indiferent com li era a la Universitat de McMaster. A més, el català, una mena de ventafocs amb l’aportació minsa de l’Institut Ramon Llull, ha de competir amb l’espanyol que té un suport monetari considerable de l’Instituto Cervantes, de l’ambaixada espanyola, del govern de Mèxic i d’alguns països sud-americans. En conseqüència, a la universitat tenen el català amb unes poques assignatures i al darrere un govern anomenat Generalitat de Catalunya que no se sap ben bé d’on ha sortit, i l’espanyol amb un programa de llicenciatura i el suport d’uns quants Estats amb l’autoritat que això suposa. Aquest és el raonament de l’administració de la universitat. Per això he d’estar constantment a l’aguait i anar a reunions per salvar les classes de català. I els anys passen i res canvia. Moltes vegades em sentia esgotada de lluitar, però les classes de català em deien: “no ens abandonis!” I què havia de fer? Eren tants anys sense separar-nos. Per tant, havia d’agafar forces i continuar la lluita.

Amb l’exemple del professor Gulsoy, jo també aconsegueixo llibres catalans per a la biblioteca de la universitat, cada any uns quants. Als estudiants els agrada molt saber que a la biblioteca poden trobar alguns llibres dels quals els parlo, i se senten molt cofois quan veuen que n’hi ha fins i tot dedicats pels autors als estudiants de Glendon.

A les classes els parlo dels nostres autors i també de la nostra llengua, història, arts, tradicions. Els parlo d’una terra mediterrània amb muntanyes, rierols i boscos que a l’estiu fan olor de sol, i d’un mar farcit d’històries que es perden en el temps. Els parlo d’una lluita constant per sobreviure com a poble, de reis antics i d’homes no tan antics que aplegaven rondalles, d’una llengua comuna que ens agermana, de dones d’aigua i de follets, de dites expressives i de pronoms que anomenem febles però que es mantenen ferms, de manifestacions grandioses i admirables, d’un poble que ja diu “no”, de poemes, de cançons… La Nova Cançó, que m’assenyalà el camí a seguir a les classes, ara va acompanyada de moltes altres cançons catalanes, de “El Comte Arnau” fins a les d’Obrint Pas, i de vídeos i tota mena d’informació que es troba a la xarxa.

Tinc molts estudiants que segueixen de prop tot el procés cap a la independència; estudiants que expliquen a familiars i amics la nostra història i la importància de la nostra llengua; estudiants que, amb bons arguments, discuteixen a la classe de cultura espanyola i fan saber a tothom que la història oficial no sempre és la de debò. Els meus estudiants són els millors ambaixadors que tenim al Canadà anglès.

Tanmateix, com va passar a la Universitat de Toronto i a la de McMaster, tot d’una les meves classes poden quedar eliminades. Tenim pressa, aquí i allà, tots plegats tenim molta pressa.

Torna a nevar. Per la finestra només veig flocs de neu. Ja fa dies de la notícia del Parlament de Catalunya, i fa mesos de l’última defensa de les classes de català, el dia que feia 35 anys que vaig arribar al Canadà. I han passat molts anys des que vaig entrar a l’aula on impartiria la meva primera classe de català. Ha nevat molt d’ençà d’aquell dia.

Visc envoltada d’anglès, de gent de molts origens, d’hiverns blancs i d’estius que tot ho emplenen de verdor. A vegades em sento com tothom que ha emigrat, que no sabem ben bé d’on som, qui som. Però jo tinc les classes de català que han estat amb mi tants i tants anys; tinc la història i la llengua d’un poble que, en ensenyar-les, em recorden d’on vinc i qui sóc. Les classes de català i jo hem esdevingut indestriables. I ara, amb l’aprovació del document de la declaració de sobirania al Parlament de Catalunya, em sembla que, ben mirat, sóc indestriable de tot plegat.

Publicat dins de Ensenyament | Deixa un comentari

Dietari de Porto: un comentari

Dietari de Porto: un comentari“Porto m’esperava, o jo esperava Porto”. Amb aquestes paraules Jaume Benavente comença el seu llibre Dietari de Porto. Tanmateix, no és només l’inici d’un text, en aquest cas d’un llibre de viatges, sinó també el primer apunt sobre una ciutat on trobarà els fils per teixir un superb joc metaliterari on s’entrellacen indrets, personatges i històries.

A Dietari de Porto l’autor ens presenta la ciutat portuguesa de Porto a través de la seva descoberta de carrers de tota mena, cafès històrics o quotidians, llibreries, museus, edificis barrocs o neoclàssics i fins i tot l’enorme Mercat do Bolhão. I el riu, el Douro, que té un paper omnipresent tot i quan s’és lluny de la seva riba. Benavente ens diu que “Porto no es pot entendre sense el riu i els seus ponts”, ponts com el de Lluís I, la sorprenent obra d’enginyeria, o el de Maria Pia. Ponts metàŀlics sobre les aigües fosques d’un riu que sembla amarar l’autor de melanconia. Perquè Dietari de Porto és una exploració nostàlgica a la recerca d’una ciutat desconeguda i alhora enyorada. Però és també un viatge als origens d’un personatge ficctici.

Una de les obres de Jaume Benavente és la noveŀla negra El quadern de Nicolaas Kleen, situada a Amsterdam i protagonitzada per la inspectora de policia Marja Batelaar, una holandesa d’origen jueu. I on se suposa que s’estaven els avantpassats de Marja Batelaar? A Porto. Amb aquesta dada de collita pròpia, Benavente recorre la ciutat portuguesa fins a trobar la casa on, imagina l’autor, vivia l’avi de la inspectora holandesa, el qual protagonitzarà un dels relats que se’ns ofereix a la segona part del llibre. Dietari de Porto, però, no sols configura aquest vincle imaginatiu i insòlit perquè, a través d’encontres fortuïts, el text ens fa conèixer diversos personatges reals i ficticis entre els quals es forgen lligams iŀlusoris i es tramen ficcions. “[E]ra massa demanar que la realitat coincidís amb la ficció. O potser no? De totes maneres, jo sempre he preferit la ficció”, ens diu l’autor.

Tot i que a Dietari de Porto tenim sempre la mirada molt personal de l’autor, el viatge no ens resulta aliè als lectors. Sense adonar-nos fem nostre el recorregut per la ciutat, el camí amb tramvia fins a l’Atlàntic, l’anada a les terres rurals resseguint amunt el Douro; ens apropiem de noms com Bonfim, Cedofeita, Massarelos, noms que fins llegir el llibre no tenien cap més significat que l’exotisme que suscitava la seva sonoritat, però que ara ens són propers i ens fan recrear no només uns indrets sinó també uns personatges; personatges reals esdevinguts ficticis, entrelligats amb altres ficcions, i personatges ficticis que esdevenen reals. A Dietari de Porto es desdibuixen els límits.

Jaume Benavente ha creat en aquest llibre un univers on tot es confon, com si una boirina no ens deixés discernir entre l’autor, la ciutat, el riu i els personatges. Un univers, però, plausible i aconseguit amb una lògica interna inequívoca. És palès que a Dietari de Porto ens trobem amb un llibre de viatges atípic i, per damunt de tot, amb un text literari d’una gran integritat.

Publicat dins de Literatura | Etiquetat com a , | 9 comentaris