DES DEL CANADÀ

SHAUDIN MELGAR-FORASTER

Arxiu de la categoria: Literatura

La història de la Nana i el drac

Aquí teniu fragments de la història del drac de Pot, una història secundària a Més enllà del somni. Apareix per al primer llibre de la saga de la Interferència, però la llegenda de l’antiguitat del país de Pot es manté a tota la meva saga juvenil i és primordial al quart llibre Ombres i flames

L’episodi de la Nana i el drac a Més enllà del somni té més de 30 pàgines, per tant només en copiaré uns fragments (color blau) i sense fer spoilers.

Un dels personatges principals de la saga de la Interferència es diu Tam, té 11 anys (a la primera noveŀla) i és fill d’immigrants que van anar-se’n de l’empobrit país de Pot al país dictatorial de Rocdur, on han acabat esdevenint no gaire més que esclaus. Una de les característiques més notories d’en Tam és el seu gran talent per contar històries, i moltes vegades n’explica al Cap de l’exèrcit de Rocdur (les raons d’això les podeu llegir a la noveŀla).

L’episodi comença amb en Tam que explica un història molt antiga de Pot (d’on ve la seva família). És a la casa del Cap de l’exèrcit rocdurià, i amb el Cap hi ha també la seva filla Tariana. En Tam conta els orígens dels potians a les selves de Pot, com han d’anar al desert per fugir d’un drac verd (o ‘animalot’, per capricis del Cap) que se’ls menjava, com s’instaŀlen en unes muntanyetes amb coves on hi ha una font, com cacen serps grogues molt grosses per menjar, i com de tant en tant van fins a la selva a proveirse de peixos i més aigua. En aquestes incursions, de vegades el drac verd es menja algú.

Un dia el drac es menja el pare de la Nana, una noia molt llesta que dibuixa la història de Pot a la paret d’una cova, i a més canta molt bé. I ens explica en Tam:

—La Nana estava molt trista amb la mort del seu pare, i aquella nit va caminar pel desert cap a la selva i va asseure’s a terra prop d’on començaven els arbres. Allí, la Nana va alçar els ulls al cel i es va posar a cantar una cançó molt trista —en Tam beu un glop d’aigua—. Jo no sé cantar com la Nana però la cançó feia així:

T’he esperat, pare, dalt les muntanyes mirant molt lluny
on el verd esclata i l’aigua fa pampallugues de llum.
T’he esperat sota la forta calor que baixa del sol
fins que les primeres ombres m’han parlat d’un incert retorn.
I ara és de nit, i ploro al desert la tristor per la teva partença.

—Després de cantar la cançó, la Nana va caminar fins gairebé la selva i va dir: “Adéu pare”. I ja se n’anava cap a les muntanyes quan una veu poderosa va dir: “Qui ets, dona jove?”. La Nana va sentir un calfred a l’esquena però es va girar cap a la selva on es veia una forma molt grossa amb tot de dents que resplandien en la foscor. “Em dic Nana”, digué ella amb claredat, mentre aguantava el tremolor que l’envaïa. “Cantes molt bé, Nana. Per què no cantes per a mi?”, va dir l’animalot, ja que era l’animalot qui li parlava. La Nana va sentir un gran odi cap a aquell monstre que s’havia menjat el seu pare i ara li demanava que li cantés, de manera que sense dir res més la Nana va tornar cap a les muntanyes, i mentre caminava allunyant-se de la selva sentia la veu forta de l’animalot que deia: “Torna, Nana, canta per a mi. No et menjaré, només vull que em cantis”.

—Quines penques aquest animalot —fa el Cap—. A més a més de menjar-se-li el pare, volia que li cantés. No ho va fer pas mai, oi?

—Bé, ara us explicaré què va passar —diu en Tam, i el Cap torna a aclucar els ulls. . .

—. . . La Nana no cantava ni tampoc no dibuixava. La seva mare i la seva germaneta, que també sentien una gran pena, s’entristien més encara en veure la Nana tan apagada. L’únic que feia la Nana ara era anar-se’n per les muntanyes a donar cops amb pedres, així tot el dia, una contra l’altra, pam, pam, pam.

La història continua amb la Nana polint la pedra, mentre diu: “L’haig de fer més punxeguda”. A la fi la Nana comunica a tothom que se’n va a la selva a cantar-li al drac verd, així no tornarà a menjar-se ningú.

—. . . I aquella mateixa nit, sota un cel ple d’estels, la Nana va caminar pel desert cap a la selva, acompanyada de tots els potians. . . . En arribar als arbres, va alçar la veu: ‘Sóc la Nana i vinc a cantar-te!’ Es va sentir un cop violent a l’aigua i la forma enorme de l’animalot aparegué entre els arbres. ‘Vine aquí, Nana’, digué una veu forta que venia d’una boca plena de dents, i la Nana s’endinsà en la foscor de la selva i no se la va veure més.”

—No se la va menjar, oi? —vol saber la Tariana.

—Bé, els potians van romandre allí, a frec de la selva, una bona estona, escoltant la bonica veu de la Nana, i després van tornar a les muntanyes. . . . Van passar els dies i la Nana seguia a la selva amb l’animalot. Tot just trencava l’alba l’animalot es despertava a la llacuna donant cops de cua i cantussejant i, tot seguit, es capbussava. La Nana, que s’havia despertat amb l’enrenou i l’esquitxotejada d’aigua, s’agenollava a la vora mirant dins l’aigua d’on emergia allà mateix on era ella el gros cap de l’animalot amb un somriure sinistre tot ple de dents. “Canta, Nana”, li deia, i ella li responia: “Primer he de menjar o no tindré veu per cantar”, i es posava a menjar fruitetes mentre l’animalot s’impacientava i donava més cops de cua a l’aigua deixant la Nana tota xopa. Quan havia menjat prou, la Nana s’asseia i començava a cantar, i l’animalot es quedava quiet dins l’aigua, escoltant sense moure’s; només se li veia la banya verda dalt del cap, els forats del nas i els ulls negres. Després de molta estona cantant la Nana deia: “He de dormir perquè si no dormo no tindré veu per cantar”, i s’arraulia a dormir. Si l’animalot donava cops de cua a l’aigua la Nana s’enfadava i li cridava: “Estigues quiet, que no em deixes dormir i no tindré veu!”, i l’animalot deixava de donar cops de cua i se n’anava per les llacunes a caçar durant una estona. A vegades l’animalot sortia de l’aigua mentre la Nana dormia i es quedava al seu costat mirant-se-la o jeia també per dormir. Quan es feia fosc la Nana tornava a menjar, a cantar i ja molt entrada la nit tornava a dormir.

—I amb tot això els potians anaven a la selva? —pregunta la Tariana.

—Sí, —contesta en Tam—. Anaven a la selva molt sovint ara, ja que l’animalot no va tornar-se a menjar cap més potià, però no veien mai la Nana perquè, quan els potians s’endinsaven a la selva, l’animalot feia pujar la noia al seu llom i se l’enduia selva endins per les llacunes. I així anava tot fins que va arribar el que els potians anomenem La Diada de la Sang.

—La Diada de la Sang? —fa la Tariana—. Recordo que quan era petita hi havia un dia a l’any en que tots els potians abans d’anar a la feina picaveu de mans i us posaveu garlandes verdes, i la mare deia que celebraveu La Diada de la Sang que era una celebració potiana molt antiga.

—Sí —afegeix el Cap—, i feieu un aldarull insuportable, per això el Castell ho devia prohibir.

—No era un aldarull, pare, recordo que era una celebració molt interessant.

—Si el Castell ho va prohibir és perquè no era res de bo —diu el Cap mig enfadat, incorporant-se a la butaca—. Però vinga, Tam, explica què més va passar.

—Doncs un dia, de bon matí, quan l’animalot va començar amb els seus cops de cua i la cantarella, es va adonar que la Nana ja no dormia i que tampoc no s’estava agenollada a la vora de la llacuna esperant-lo per dir-li que havia de menjar o no tindria veu. La Nana s’estava més enllà de la vora, dreta, les mans als malucs, mirant cap a on era ell. L’animalot va solcar l’aigua fins prop d’on era la noia i li va dir: “Què et passa, Nana bonica? No vols menjar?”. “No tinc gana” va dir ella. “Vols cantar?”. “No, no vull cantar, no vull cantar-te mai més”. L’animalot va donar un cop de cua a l’aigua tot enfadat i va cridar amb una veu forta com un tro: “Has de cantar!”. “Doncs no et cantaré perquè no m’agrades gens”. I ara sí que l’animalot es va enfadar de debò i vinga a donar cops de cua a l’aigua esquitxant-ho tot i fent fugir tots els ocells i els micos, espaordits de l’escandol que feia. I després de molts cops de cua va calmar-se una mica i li va preguntar a la Nana: “I per què no t’agrado?” “Perquè ets dolent. T’has menjat molta gent. No tens cor”. “Sí que en tinc!”, va cridar l’animalot. “No m’ho crec”, va dir ella. “Et dic que sí que en tinc!” I la Nana li va dir: “A veure, vull escoltar-lo”. I l’animalot va sortir de l’aigua i va caminar fins on era la noia.

En Tam s’adona que hi ha molta tensió a l’habitació, fins i tot el Cap té els ulls cansats ben oberts mentre mira en Tam amb expectació. El nen prossegueix.

—La Nana va posar l’orella al costat de la pell gruixuda de l’animalot i va dir: “Veus com no en tens, no sento res”. “Perquè és a sota” digué l’animalot, “t’has de posar a sota”. Però l’animalot, tan gros com era, tenia unes potes ben curtes, de manera que la Nana li va dir: “No em vull posar a sota perquè m’aixafaràs”. Així que l’animalot s’estirà a terra de panxa enlaire, on tenia una pell molt més fina. La Nana s’enfilà sobre la panxa i anà posant l’orella i escoltà fins a trobar el lloc exacte on bategava el cor de l’animalot. I mentre li anava dient “sí que en tens, sí que en tens”, la Nana es treia a poc a poc la pedra llarga i punxeguda que portava amagada sota les corretges de la cuixa. Però quan tenia el braç alçat amb la pedra, l’animalot va aixecar el cap i ho va veure. Els ulls de l’animalot i els ulls de la Nana van restar un instant en una sola mirada, fins que amb una rapidesa sorprenent la Nana va clavar-li la pedra al cor. L’animalot no va tenir temps ni de fer “ui”, i quedà mort.

A l’habitació tots s’han quedat muts. Només se senten els espetecs que fa la llenya a la llar de foc. A la fi, el Cap trenca el silenci aplaudint tot content.

—Vaja, vaja —diu—. Quina noia aquesta Nana. Si tots els potians fossiu així us podríem donar feina a l’exèrcit.

En Tam no diu res de que potser als potians no els agradaria treballar a l’exèrcit, i es disposa a acabar la història.

La part que ve després, fins a acabar amb aquest episodi, és majorment sobre la sang del drac, que té el poder de fer sortir una cosa (no és una rosa, no), però haureu de llegir la noveŀla per saber de què és tracta.

Glopades de riu, de Gemma Pellissa Prades

glopades de riuAquest text de Pellissa és un recull de relats força inquietants que trancorren a les terres prop d’un riu —probablement l’Ebre, si tenim en compte que l’autora és tortosina, tot i que el llibre no ens en diu el nom—. Les aigües del riu i les seves terres riberenques esdevenen el vincle que dóna coherència a les glopades que ens indica el títol. Cada relat una glopada ràpida, inesperada, colpidora.

Per bé que en la majoria de les històries els protagonistes són criatures o adolescents, i en diversos casos el relat ocorre durant les vacances d’estiu, Pellissa ens els presenta amarats de tristor i de patiment. Una aflicció profunda que també trobem en els protagonistes adults. Són, per tant, relats foscos. I sorprenents, imprecisos, desconcertants; amb desenllaços que et sotraguen. Però la prosa, molt àgil, és neta i delicada. Cadascun dels relats és una història que enfoca, precisa, un personatge i un incident, relatada pel protagonista o pel discurs d’una veu impersonal que es fusiona totalment amb el personatge. D’acord amb Hemingway, l’escriptor ha de crear persones, no personatges, perquè un personatge és una caricatura; i a Glopades de riu ens trobem amb persones, perfectament creïbles, vives, tot i que de vegades els espera la mort o bé ser engolides i transformades pel riu de la mà d’una ondina.

Glopades de riu és un llibre que impacta per la seva mirada inusitada a uns personatges torturats per un secret.

Molt recomanable. 

Llibres a tenir en compte per Sant Jordi, i tots els dies de l’any

gat i llibresEls 10 llibres que us recomano s’han de llegir. Cap d’ells és un best seller, per bé que tots són exceŀlents. Alguns són d’autors força coneguts a casa nostra, d’altres menys coneguts, però tots són llibres escrits en català. No n’hi ha cap d’última fornada —els llibres no tenen data de caducitat, espero que tothom ho tingui clar—, tot i que s’han publicat dins dels últims vint anys i tots han estat ressenyats en aquest bloc. A sota teniu la llista amb els enllaços a les meves ressenyes. Hi trobareu noveŀles, llibres de viatges, una peça teatral del segle XVIII i fins i tot un diccionari.  

Dietari de Porto, de Jaume Benavente

Teatre català inèdit del segle XVIII: Examen d’un mestre sabater, a cura d’Anna Maria Villalonga

L’olor de la pluja, de Jordi de Manuel

Un adéu a la tribu, de Toni Mollà

Fang i llimones, de Rosa Nebot

Pell de gat, de Maria Victòria Lovaina

Bioko, de Marc Pastor

Dotze llunes a Saskatchewan, d’August Bover

Diccionari de termes literaris, de Margarida Aritzeta

La dona de gris, d’Anna Maria Villalonga

MICRORELATS DEL SETGE

Setge Ja fa un any que 17 escriptores i 14 escriptors van publicar 31 microrelats sobre el setge de Barcelona. Un any després, us recordo la seva existència. Si no els vàreu llegir quan es van publicar, ara és un bon moment per posar-s’hi.

La iniciativa va ser coordinada pels escriptors Jordi de Manuel, Jordi Masó Rahola i Anna Maria Villalonga. Els relats van ser publicats al bloc La bona confitura, espezialitzat en microrelats.

Aquí teniu una llista de tots els escriptors i l’enllaç als microrelats corresponents:

1 de setembre

EMPAR FERNÁNDEZ, ANDREU MARTÍN, ANNA MARIA VILLALONGA

2 de setembre

JESÚS M. TIBAU, NÚRIA CADENES

3 de setembre

PAZ MONTSERRAT, ANTONI MUNNÉ-JORDÀ, MARGARIDA ARITZETA

4 de setembre

MARIA CARME ROCA, PEP HOMAR, LLUÍS LLORT

5 de setembre

JOAN PINYOL, BEL OLID, BLANCA BUSQUETS

6 de setembre

JUDIT PUJADÓ, JORDI CERVERA, ELISENDA ROCA

7 de setembre

SÍLVIA ROMERO, SEBASTIÀ BENNASAR, COIA VALLS

8 de setembre

ESPERANÇA CAMPS, JORDI BENAVENTE, RAQUEL PICOLO

9 de setembre

JORDI TOMÀS, MARIA CIRERA, CARLES CASTELL PUIG

10 de setembre

ISIDRE GRAU, CARME TORRAS,

11 de setembre

JORDI DE MANUEL, SHAUDIN MELGAR-FORASTER, JORDI MASÓ RAHOLA

La dona de gris, d’Anna Maria Villalonga

Anna_LADONADEGRISA la literatura s’hi troben moltes noveŀles on un esdeveniment fortuït desencadena la història. A La dona de gris l’esdeveniment fortuït es produeix quan el mocador d’una dona cau a terra en un bar i un home el recull. Però no li retorna, sinó que la segueix, l’espia, s’obsessiona amb la vida d’aquella dona grisa. I assetjar-la el fa sortir de l’aïllament, l’allunya del psicòpata que cada matí veu al mirall.

L’autora, Anna Maria Villalonga, és professora de literatura a la UB, i avui en dia força coneguda com a investigadora del gènere negre. És l’autora de Les veus del crim, un llibre d’entrevistes a autors de noveŀla negra en llengua catalana, i ha tingut cura de l’antologia de relats Elles també maten, on hi ha, entre d’altres, un relat d’ella. És evident que el gènere negre l’apassiona i, per tant, té lògica que la seva primera noveŀla publicada —no pas escrita, perquè des de joveneta que escriu noveŀles i relats— sigui una noveŀla negra: La dona de gris (2014), un encert de Llibres del Delicte.

La dona de gris és una història que avança amb un encadenament de fets que el lector no podia ni sospitar quan el protagonista de la noveŀla recollia el mocador en el bar. La trama es desenvolupa molt ben pensada, amb un fil narratiu que mai no es trenca, només a voltes fa un corba per deixar espai a alguna retrospecció que enriqueix la història, però sempre amb la justa mesura. A La dona de gris res no és sobrer ni res no hi manca.

En aquest text ens trobem amb una noveŀla psicològica que ens mostra un home sense nom, insignificant i solitari, en un punt de la vida on només les seves lectures, el cinema i les sèries de televisió hi tenen cabuda, i la seva evolució a partir de la caiguda del mocador de la dona grisa, el mòbil que el durà a una metamorfosi. Una bona part del text és narrat per una veu en tercera persona que es fusiona amb la consciència del protagonista; una veu impersonal que observa el que el personatge veu i el que pensa, però que no sap res més enllà de l’home solitari. Una veu molt adient per articular els pensaments d’un personatge que potser seria incapaç d’expressar-ho ell mateix. Situació que canvia avançada la noveŀla, quan l’home solitari ha arribat a un punt on ell i la història han evolucionat prou perquè s’expressi per si mateix i, aleshores, el narrador passa a ser en primera persona, la veu del protagonista.

La dona de gris té una gran qualitat literària i és impecable en la seva construcció, però és important resaltar que, a més, sap apropar-se als lectors. En llegir-la, el lector se sent al bell mig de la història, com si la frontera entre realitat i ficció s’hagués esborrat. Qualitat que deu haver instigat als lectors a votar aquesta noveŀla en grans nombres, perquè La dona de gris tot just acaba de ser guardonada com la Millor Noveŀla a la València Negra de 2015.

El diccionari de Margarida Aritzeta

untitledEntre els nombrosos diccionaris escrits en català n’hi a un d’aparença senzilla, però que és una veritable troballa per a qui li interessi la literatura. Es tracta del Diccionari de termes literaris de Margarida Aritzeta.

Publicat l’any 1996 (primera edició) no és, doncs, de la darrera fornada, i tanmateix és tan rellevant com el dia que va treure el nas i va omplir un buit que tenia la nostra llengua, perquè fins l’arribada d’aquest llibre no existia en català cap diccionari d’aquestes característiques, ni n’hi ha encara cap altre. “Aquest diccionari que teniu a les mans ha nascut sobretot de la necessitat”, comenta l’autora a la introducció —un text deliciós, per cert, la introducció—. La necessitat de l’autora, com a estudiosa de la literatura, la de tothom que s’hi dedica i la de qualsevol que vulgui consultar un terme literari, en llengua catalana, perquè de diccionaris de terminologia literària en altres llengües n’hi ha per triar i remenar, però no en català, i aquesta és la importància del diccionari d’Aritzeta.

S’ha d’aclarir que aquest no és simplement un diccionari de figures retòriques, tot i que també les hi trobem. D’aquesta mena de diccionaris n’hi ha d’altres en català, però la singularitat d’Aritzeta rau en haver confegit un diccionari que inclou, i força, termes de teoria i crítica literàries, com intertextualitat, flux de la consciència o comunicació literària, a tall d’exemple. I en aquest aspecte el diccionari d’Aritzeta és capdavanter. A la introducció d’aquest llibre, Aritzeta ens diu: “Havíem de poder tenir aquesta eina de caràcter plural que ens permetés d’encarar-nos a l’estudi de la literatura amb un repertori bàsic de termes adequats, amb exemples extrets de textos de la literatura catalana per fer-la més pràctica.” Efectivament, els exemples són cabdals per aconseguir l’eficàcia necessaria.

És reconfortant tenir a les mans un diccionari fet amb cara i ulls, i encara n’és més si el diccionari en qüestió ofereix nombrosos exemples. Decep la parquedat d’exemples de molts diccionaris, i els de termes literaris en són notoris. No és pas el cas del diccionari d’Aritzeta perquè, petit i tot com és, està farcit d’exemples molt ben triats, i de la literatura catalana. Aquí en tenim dos que ens ofereix pel terme “metagoge”:

metagoge Tipus de metàfora que es basa en l’aplicació de característiques sensorials a objectes inanimats. Secs arbres a la vora de l’espadat es miren al corrent (Joan Vinyoli, “Hora quieta”, a Les hores retrobades).

Quatre silencis caminen
la teva metàfora.
Tu ets la màgia.
(Magí Sunyer, L’error bellíssim)

Pel que fa a la terminologia de crítica i teoria literaria, el diccionari d’Aritzeta té una tendència molt marcada cap a la narratologia. Malgrat que hi trobem termes de la teoria de la recepció —espai textual, horitzó d’expectativa, etcètera—, la presència de Genette, i d’altres teòrics de la narratologia, es fa sentir força. Al primer cop d’ull es nota l’absència d’altres aproximacions i la seva terminologia específica —la fenomenologia hermenèutica, per exemple—, però s’ha de tenir en compte que l’exhaustiu treball de Genette ha esdevingut una mena de llengua franca en el camp de la crítica i teoria literaries, per tant és lògic que en un diccionari de termes literaris abundin els que tenen origen en la narratologia. I cal recordar que aquest diccionari és un llibre de butxaca; seria impossible incloure-hi la terminologia de totes les procedències. Intentar-ho tindria un resultat caòtic.

El Diccionari de termes literaris de Margarida Aritzeta, ric en termes i exemples, i de gran coherència i professionalitat, és sens dubte un llibre imprescindible en la nostra llengua.

Microrelats del setge

D’ençà de l’1 de setembre i fins al dia 11, en el bloc especialitzat en microrelats, La bona confitura, es publiquen cada dia dos o tres microcontes inspirats en el Setge de Barcelona (1714), com a homenatge literari al poble que va resistir i lluitar durant aquest setge.

La iniciativa ha estat coordinada pels escriptors Jordi de Manuel, Jordi Masó Rahola i Anna Maria Villalonga.

Hi participem 17 escriptores i 14 escriptors.

No us els perdeu! Cada dia de l’1 a l’11 de setembre en aquest enllaç:

La  bona confitura: Microrelats del setge (1714-2014)

Setge 1

Dotze llunes a Saskatchewan, d’August Bover

dotze-llunes-a-saskatchewan-9788499753669Dotze llunes a Saskatchewan: Impressions des de la Gran Praderia canadenca ens fa copsar molt bé el Canadà. Escrit per August Bover, catedràtic emèrit de filologia catalana de la UB i president de la Federació Internacional d’Associacions de Catalanística, el llibre ens conta l’estada d’aquest l’escriptor i professor a la Universitat de Saskatchewan. Partint d’un dietari i les cartes que setmanalment enviava a la família mentre era al Canadà, August Bover ens fa viure la seva experiència del curs 1976/1977 ―l’experiència d’un català enmig de les grans extensions canadenques.

Dotze llunes a Saskatchewan és molt informatiu pel que fa al Canadà, la seva història i el seu tarannà, però alhora és també ple d’anècdotes divertides. Un text que llegim amb interès i amb el somriure als llavis. Només començar, l’episodi a l’aeroport de Nova York ens obre les portes a un llibre que pressentim irònic, amb un bon ritme i escrit per algú molt observador. I no ens equivoquem. S’ha d’afegir, tanmateix, que l’autor no es limita al seu coneixement empíric del Canadà, sinó que, a més, ens facilita una immersió molt acurada a la seva història, geografia, pobles… ; amb fets que els lectors catalans (i no només catalans) desconeixen força. Hi ha gaire gent que estigui assabentada de qui era Louis Riel i la revolta dels métis, a tall d’exemple? Doncs no es pot entendre bé el Canadà sense saber-ne res. Com no es pot entendre sense tenir ni una idea de qui van ser els artistes del Group of Seven o qui són els inuit o que el Canadà té el 60% dels llacs del món. Pero tampoc sense entendre de debò que vol dir la paraula “fred”.

L’autor, un August Bover llavors molt jove, va passar un any a la província de Saskatchewan ―d’aquí el títol: dotze mesos, o les dotze llunes dels indis cree, en que es divideix el llibre―, com a ajudant de recerca del professor Curt J. Wittlin, especialista en l’obra de Francesc Eiximenis i professor de la Universitat de Saskatchewan. Com s’esmentava més amunt, Dotze llunes a Saskatchewan és ple d’anècdotes interessants (i gairebé sempre humorístiques) de l’estada al Canadà d’August Bover i la seva dona, tant a la ciutat de Saskatoon com als diversos indrets del país per on van viatjar. I per damunt de tot s’han de resaltar els comentaris constants sobre el temps, el clima. He de dir aquí que jo fa 36 anys que visc al Canadà i, efectivament, el temps domina les nostres vides. Les temperatures extremes d’aquest país fan que el temps sigui el tema més comú de qualsevol conversa, i saber quin temps fa pot estalviar-te una hipotèrmia o quedar-te glaçat per sempre més. No és estrany, doncs, que per uns catalans com August Bover i la seva dona, els quals tot just havien arribat d’un clima mediterrani, el temps brutal canadenc els sobtés.

Un altre dels atractius d’aquest llibre és l’assortiment d’ocurrències i la seva disposició. L’autor té l’habilitat d’aplegar en unes poques pàgines ―a voltes només uns pocs paràgrafs― temes distints, i aconseguir un resultat òptim. Com ara començar a parlar d’una sessió de cinema amb peŀlícules dels Beatles, canviar a una peŀlícula de Robert Altman, passar a explicar el resultat de la batalla de Little Big Horn i l’arribada al Canadà del líder dels sioux, concretament a Saskatchewan, anar a parar a Barcelona i acabar amb una caminada pels carrers nevats de la ciutat de Saskatoon tot recordant la “Cançó del lladre”. Aquest moviment d’una cosa a l’altra, dut a terme amb gran fluïdesa, és constant al llarg del llibre i fa que la seva lectura sigui amena i captivadora.  Dotze llunes a Saskatchewan és un llibre de bon llegir i d’aquesta manera facilita al lector tota l’erudició que l’amara.

Bioko, de Marc Pastor

biokoEn aquesta noveŀla, Bioko (l’antiga Fernando Po) se’ns mostra com la devien veure els europeus del segle XIX que hi anaven (representats per molts dels personatges del llibre): una illa de vegetació obsessiva, humitat i calor inaguantables, i malalties per triar i remenar. I hostilitat. Hostilitat i malfiança de tohom envers tothom: espanyols, anglesos, alemanys, africans ―bubis, canivals fangs i gent del continent africà― i fins i tot presoners polítics cubans. Una illa de costes salvatges i selves profundes, la qual allotja ―és un dir perquè més aviat anihila― gent de diverses ètnies. Ningú no se salva d’una violència sempre latent, com si el cor de l’illa bategués a un ritme ferotge que demana sang. Ara bé: Bioko no és un enaltiment a la violència. Bioko és, per damunt de tot, una esplèndida noveŀla d’aventures.

El personatge principal de la noveŀla és l’illa de Bioko, com molt bé indica el títol. Els altres personatges hi viuen i hi moren (sobretot n’hi moren) i ens teixeixen una trama complexa, amunt i avall i entrecreuant-se com insectes, fins a configurar una història on res no és el que sembla. I l’illa, el gran personatge de la història, inamovible i omnipresent, els contempla des del cim del Pico Basilé tot amagant-los un gran secret. Perquè Bioko és també l’illa misteriosa; potser no la de Jules Verne però el seu secret és tant o més intrigant. Cal recordar que la literatura d’aventures està farcida d’illes. Entre d’altres en tenim algunes de ben emblemàtiques: l’illa de Robinson Crusoe, la ja esmentada illa misteriosa o la inigualable illa del tresor. I el segle XX ens en regala una de força inquietant: l’illa del senyor de les mosques. És indutable que sentim atracció per les illes obscures i amb secrets, i Bioko s’afegeix a l’imaginari literari amb una illa difícil d’oblidar.

Tanmateix, la sensació de desassossec que ens produeix Bioko ens arriba en gran mesura des d’El cor de les tenebres. Aquesta noveŀla de Conrad té una presència assenyalada a Bioko ja que ambdues noveŀles tenen lloc al segle XIX i a l’Àfrica negra, exploren paratges tèrbols, físics i mentals alhora, i el crit de Kurtz ―“The horror! The horror!”― sembla sacsejar-nos cada dues pàgines. L’horror, el salvatgisme que impregna l’illa de Bioko a la noveŀla de Marc Pastor, esperona el sentit de l’ordre d’un Moisès Corvo molt jove ―anys abans que trobem aquest personatge a La mala dona―. Amb uns valors morals de pa sucat amb oli i insuperable a l’hora d’atraure antagonismes, l’infant de marina Moisès Corvo es dut a l’illa de la mort, com també s’anomena Bioko. Allí descobrirà un món pertorbador i barbàric que l’empenyerà a tasques inaudites, des de detectiu privat per trobar una esposa desapareguda, fins a investigador de crims inconcebibles, i també a Bioko potser es trobarà ell mateix.

Malgrat la foscor que l’amara, Bioko està salpebrada d’humor, i en grans dosis. A voltes és un humor una mica rude i d’altres, fins i tot, té una certa tendresa, com en el cas del soldat jovenet i innocentot que s’ha allistat per poder veure elefants. Podríem dir que a Bioko s’hi troba de tot, i un aspecte que ens crida l’atenció és la intertextualitat constant: explícita o amb picades d’ullet o bé per les nombroses influències que hi trobem de la literatura i del cinema. Amb tot plegat, Marc Pastor ens ha confexit una noveŀla que exceŀleix per la seva singularitat.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Pell de gat, de Maria Victòria Lovaina

pell de gatAquesta noveŀla atreu el lector des de les primeres pàgines. La imatgeria i el discurs literari ens captiven mentre la trama ens empeny. Heus aquí un fragment: “El circ Manfredy arribà a Vilamoix la primavera d’abans de la guerra arrossegant feres, carruatges i sospirs que vetllaven una diversió estranya en un temps també estrany. Fou aquella una primavera plujosa, humida, que omplí els carrers de fang i les paraules de ràbia”.

Com a Macondo, a Vilamoix arriba el circ. I com passa amb el poble colombià, també Vilamoix se’ns presenta com una vila que no se sap ben bé on és, però els detalls aquí i allà fan prou palesa la seva situació. Vilamoix és, al primer cop d’ull, una vila com moltes altres, però alhora és intangible, gairebé mítica. Tota la història de Pell de gat està assaonada de misteri i d’una certa irrealitat que el lector no aconsegueix capturar. Deixa que, hipnotitzat, la vagis acaronant, però s’escapoleix quan sembla que la vols atrapar.

S’ha dit que aquest llibre es compon de 17 històries que es poden llegir independentment. És cert que el llibre està dividit en 17 narracions, però cal llegir-les totes, i en ordre, per copsar-les com cal i gaudir de tota la història que és Pell de gat. Perquè aquest text és una història feta de històries, una noveŀla estructurada amb un recull de narracions, enfocades en personatges diversos, que dialoguen entre elles i s’acoblen fins a formar una història perfectament homogènia.

Pell de gat (Premi Soler i Estruch 2012) és una noveŀla que intriga. Ja de bon principi, la Nonetta, la noia contorsionista del circ, ens produeix un cert torbament. I al llarg de la història la inquietud no ens abandona i ens manté encuriosits. És potser per tots aquests gats que ronden per les pàgines de la noveŀla? S’ha de llegir per descobrir-ho.

Lovaina, Maria Victòria. Pell de gat. Edicions del Bullent, 2013.

Per Sant Jordi…

sant-jordi-2014-1-638

I si entre aquests llibres voleu les meves noveŀles, són aquestes: El secret de L’oreneta, Més enllà del somni, Perduts a l’altre món. Us enllaço un parell de ressenyes (només heu de clicar-les):

Ressenya d’Andreu Sotorra

Ressenya d’Anna Maria Villalonga

Resideixo al Canadà i, per tant, no puc anar a signar llibres, però les meves noveŀles les tenen a la Llibreria Montseny, al cor del barri de Sants, Barcelona, prop de l’estació Plaça de Sants. Carrer del Guadiana 46 (cantonada amb Ferreria).

Feliç Sant Jordi 2014!

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb | Deixa un comentari

Fang i llimones: Una noveŀla que sap seduir

Fang i llimonesFang i llimones (Columna, 2008) és una noveŀla ben poc usual. I no solament quant als personatges que hi apareixen, sinó també pel que fa a la seva creació. L’autora, Rosa Nebot (Barcelona 1934), no va poder escriure noveŀles fins després d’haver-se jubilat i Fang i llimones fou la primera que va publicar. Una autora, doncs, força tardana; fet que resulta sorprenent en llegir la noveŀla i adonar-nos de la seva gran qualitat literària. Sembla talment com si l’autora, a més de tenir talent, s’hagués passat la vida escrivint noveŀles.

En començar a llegir Fang i llimones, de seguida ens crida l’atenció el magnífic domini que té l’autora de la nostra llengua. Val a dir, però, que Rosa Nebot s’ha dedicat al català durant molts anys: professora en el reciclatge de mestres de l’IEC a diverses entitats, com ara a la UPC; correctora de textos; assessora tècnica al Consorci per a la Normalització Lingüística; i coautora del llibre de text Curs de llengua catalana, Nivell D. Tot i això, s’ha de tenir present que un bon domini de la gramàtica no és garantia per atènyer un llenguatge literari de gran volada i, tanmateix, Fang i llimones l’aconsegueix.

Amb les ciutats de Barcelona i París com a rerefons, i dins d’un marc temporal que comença durant la Guerra Civil i acaba en el segle XX, Fang i llimones ens presenta tres generacions de dones catalanes gens convencionals. Dues d’aquestes dones són alhora les veus que narren la història i tot s’explica des del seu punt de vista. Tret de les dues narradores, només trobem les veus dels diversos personatges en els nombrosos diàlegs, per tant, en aquesta noveŀla els personatges són absolutament lliures d’expressar-se i contar la història. I aquest tret, tan definitori a Fang i llimones, fa que la noveŀla esdevingui molt àgil, sense interrupcions enutjoses.

Oscar Wilde va dir que “el plaer superior en literatura és fer real allò que no existeix”, i Rosa Nebot ha fet que els personatges de Fang i llimones esdevinguin tan reals per als lectors que ens sembla conèixer-los de tota la vida; uns personatges que se’t fiquen a dins sense ni que te n’adonis i van creixent ben vius a la ment. Sens dubte els personatges són l’element més important de Fang i llimones, i no només perquè el punt de vista de la noveŀla ho fa evident sinó, per damunt de tot, perquè aconsegueixen seduir-nos.

Un adéu a la tribu, de Toni Mollà

Un adéu a la tribu, de Toni MollàUn adéu a la tribu: dietari d’hivern a Nova Anglaterra (2012), com ens apunta el títol, és el dietari que va escriure Toni Mollà durant la seva estada a Nova Anglaterra, com a professor visitant en una universitat. El resultat és un llibre d’un interès notable.

L’estructura d’Un adéu a la tribu és cronològica, com li és pròpia a un dietari, peró és també circular ja que comença i acaba al cementiri de Meliana. Les terres valencianes i el traspàs imprevist del pare de l’autor estableixen un marc de referència dins del qual es desenvolupa la descoberta d’una ciutat, a l’altra banda de l’Atlàntic, on l’autor arriba afligit i alhora amb una bona disposició per conèixer-la. El càrrec de Mollà ―professor de la prestigiosa Brown University― li ofereix l’oportunitat de no ser un simple turista, sinó de conviure amb la gent de Providence, Rhode Island; de tenir una interacció amb professors, estudiants i nombrosos habitants de la ciutat. Avinentesa que aprofita cada cop que se li presenta l’ocasió.

Toni Mollà ja coneixia els Estats Units, fins i tot havia escrit el llibre reportatge Més enllà de San Francisco. Viatje per Califòrnia tot esperant Obama, però mai no havia estat a Providence ni havia treballat en aquest país. Així, doncs, la seva indagació d’aquesta ciutat multicultural i acollidora, amb cafès confortables i bons restaurants, amb hiverns freds ―de fet, absolutament glacials― i amb gent educada i amable, esdevé una descoberta que l’autor i el lector fan conjuntament. Tanmateix, l’empirisme de base del dietari de Mollà no es limita al fet de, senzillament, residir i treballar a la ciutat, sinó que, tal com es comentava més amunt, parteix en gran mesura de la convivència amb la gent de Providence.

A més d’oferir-nos un recull de les idiosincràsies de Providence, l’autor afegeix algunes cireretes al pastís, com ara els seus viatges a Boston, Nova York i Washington. En aquests casos, les descripcions s’adiuen a allò que s’espera d’un visitant de passada per aquestes ciutats. Tot i això, però, hi espargeix troballes singulars i dilucidacions inteŀligents que aconsegueixen copsar l’interès del lector i esperonar la lectura.  

El discurs d’Un adéu a la tribu és sempre molt proper, càlid, afectuós. Toni Mollà, més que explicar, viu tot allò que ens explica. I li fa viure al lector.