DES DEL CANADÀ

SHAUDIN MELGAR-FORASTER

Arxiu de la categoria: Cultura catalana

Vicent Partal visita una classe de cultura catalana al Canadà

El dimarts 8 de novembre, el mateix dia de les eleccions als Estats Units, vam rebre una visita de Vicent Partal, via Skype, al curs de cultura catalana que imparteixo en una universitat canadenca, el campus de Glendon de la Universitat de York, a Toronto.

P1020270

Quan unes setmanes abans vaig informar els meus alumnes d’aquesta visita virtual, es van quedar molt impressionats. Saber que el director d’un diari de certa volada els visitaria per respondre les seves preguntes sobre el procés d’independència de Catalunya, els va deixar bocabadats, i molt contents. Evidentment, vaig voler aprofitar l’ocasió per convidar-hi professors i estudiants de ciències polítiques i de relacions internacionals. Es van posar rètols i tots els professors van rebre correus sobre la visita virtual de Partal. Sé que els estudiants van de bòlit, però confiava que algun apareixeria. Quant als professors, n’esperava una bona colla.

I va arribar el dia. I a l’aula, molt gran, només hi havia els meus alumnes. Vaig oblidar-me de l’enuig de veure que, tret dels meus estudiants, tothom passava de Catalunya —quan no tens un Estat propi, no interesses— i vam començar.

Com que els 37 estudiants que tinc enguany en aquest curs són molt joves —18 anys la majoria— i una mica tímids, em temia que amb en Vicent Partal es tallarien i que, per moltes ganes que en tinguéssin, no gosarien preguntar res. Tanmateix, n’hi va haver un munt que van fer-li preguntes, i força interessants, per aclarir algun punt que ja sabien o bé sobre aspectes que no s’havien discutit a classe, com, per exemple, si la República de Catalunya tindrà exèrcit o quina serà la llengua oficial.

Vicent Partal els va respondre amb explicacions llargues i ben argumentades, amb l’honestedat que li es característica i amb un tarannà natural i proper que devia animar l’audiència a continuar preguntant. Puc assegurar que els estudiants van quedar encantats. I jo també. És tan important establir enllaços i comunicació entre Catalunya i d’altres països. I no només a nivell governamental. A més, què millor per a uns estudiants que els dinamitzin la classe? Com va ocórrer l’altre dia gràcies a la compareixença de Vicent Partal.

Sóc del parer que la interacció és fundamental en tots els àmbits. I que un mitjà informatiu i qui n’és el director, com ara VilaWeb i Vicent Partal, es preocupin d’establir vincles de diàleg amb els seus lectors o amb uns joves que, molt lluny, estudien la cultura i la situació actual de Catalunya, és absolutament fantàstic i de molt agrair.

Llibres a tenir en compte per Sant Jordi, i tots els dies de l’any

gat i llibresEls 10 llibres que us recomano s’han de llegir. Cap d’ells és un best seller, per bé que tots són exceŀlents. Alguns són d’autors força coneguts a casa nostra, d’altres menys coneguts, però tots són llibres escrits en català. No n’hi ha cap d’última fornada —els llibres no tenen data de caducitat, espero que tothom ho tingui clar—, tot i que s’han publicat dins dels últims vint anys i tots han estat ressenyats en aquest bloc. A sota teniu la llista amb els enllaços a les meves ressenyes. Hi trobareu noveŀles, llibres de viatges, una peça teatral del segle XVIII i fins i tot un diccionari.  

Dietari de Porto, de Jaume Benavente

Teatre català inèdit del segle XVIII: Examen d’un mestre sabater, a cura d’Anna Maria Villalonga

L’olor de la pluja, de Jordi de Manuel

Un adéu a la tribu, de Toni Mollà

Fang i llimones, de Rosa Nebot

Pell de gat, de Maria Victòria Lovaina

Bioko, de Marc Pastor

Dotze llunes a Saskatchewan, d’August Bover

Diccionari de termes literaris, de Margarida Aritzeta

La dona de gris, d’Anna Maria Villalonga

Recordeu què van dir de Catalunya 29 estudiants canadencs?

classe 2013

Fa dos anys vaig publicar diverses opinions dels meus estudiants del curs de Cultura Catalana al campus de Glendon, York University, a Toronto. Són sobre la situació de Catalunya. Trobo que és un bon moment per tornar-les a llegir. Aquí les teniu:

“Ara em sento molt proper al poble català . . . Tinc un gran desig de veure el dia que aquest poble correrà pels carrers cridant: Finalment tenim independència!”

“Malgrat els constants atacs a la llengua, el català mai no es va perdre, i la seva supervivència ens explica una història increïble”.

“Catalunya ha estat dominada per un govern estranger durant segles. És hora que Catalunya sigui governada només per Catalunya”.

“Quan 1 milió i mig de persones omplen els carrers cridant per la independència, se’ns està dient alguna cosa.”

“[La Via Catalana] Va ser emocionant per a mi, com a estudiant d’aquest curs, perquè va ocórrer aquest any, mentre aprenia sobre Catalunya. Em vaig sentir que jo n’era part”.

“Catalunya és una nació atrapada dins d’un Estat estranger.”

“La idea que tenen els espanyols sobre Espanya és com tornar al passat. Som a l’any 2013 i perpetuar aquestes idees imperialistes és veritablement pertorbador”.

“No em puc ni imaginar com deu ser que la teva cultura i la teva llengua les miri amb aire de suficiència la mateixa gent a qui pagues els impostos. Em sembla un cicle frustrant sense sentit.”

“Espanya mai no podrà redreçar tot el mal que ha fet a Catalunya ―el mínim que pot fer és no posar obstacles quan Catalunya se’n vol anar.”

“Si has de retenir un poble per la força perquè no se’n vagi, és clar que no ets un Estat unificat.”

“M’admira veure la sincronització de tanta gent a la Via Catalana . . . Em fascina l’organització i determinació d’aquestes manifestacions que són un èxit cada any i on participa tanta gent i tothom vol la insependència”.

“Que el govern espanyol actui com si res no passés és barbàric.”

“Catalunya és una nació i es mereix tenir el seu propi Estat”.

“Quan Espanya va apoderar-se de Catalunya, en comptes de crear ponts la va oprimir. D’aquesta manera només ha aconseguit la reacció natural d’aquest poble que és voler tornar a la seva prèvia independència”.

“És hora que el món s’adoni que aquesta situació no es pot prolongar, que Catalunya ha de continuar sense Espanya.”

“No hi ha cap dubte, quan mirem el seu passat històric, que Catalunya va ser un país líder. Va aconseguir una forma de govern avançat que és perfectament adequat avui en dia . . . Catalunya està feta d’una cultura rica i d’una societat forta que han aguantat el pas del temps, fins i tot sota una forta opressió. . . Catalunya prosperarà molt quan sigui lliure.”

“És realment inspirador veure com milers de persones volen el millor pel seu país i ho demostren amb alegria i cantant . . . Els catalans han estat molt pacients durant molts anys i ara volen poder ser ells mateixos ecomicament i cultural, però perquè això passi Catalunya ha de ser independent.”

“Quan els catalans veuen qui els representa oficialment al món, no es veuen ells mateixos. Veuen algú que representa Espanya. Com et deus sentir quan qui et representa ni tan sols parla la teva llengua? Et deus sentir no volgut, discriminat. Catalunya ha d’anar-se’n i deixar tot això al darrere.”

“És hora que tot el món s’adoni del que passa i s’uneixi a la lluita per la llibertat de Catalunya.”

“Fa massa temps que el poble català és sota l’opressió d’un Estat que no és el seu.”

“Durant segles el poble català ha sofert opressió, discriminació i restriccions per ser dins d’un Estat que no reconeix la individualitat, història, valors i drets d’una nació. No és gens estrany que Catalunya vulgui alliberar-se.”

“Durant segles Espanya ha volgut assimilar el poble de Catalunya, destruir la seva llengua i cultura. S’ha d’acabar el control d’Espanya sobre Catalunya.”

“Em sembla admirable que el poble català, després de tot el que li ha passat, hagi pogut preservar la seva llengua i cultura.”

“És trist pensar que al segle XXI el poble català encara hagi de defensar el seu dret a existir com a poble.”

“La manca de violència dels catalans en el seu procés cap a la independència em commou. És un tret dels catalans que mostra com són de civilitzats. Comuniquen el seu missatge amb alegria i raonaments.”

“Espanya ha avançat ben poc . . . Espanya ha d’entendre que no es pot tractar la gent amb dobles estandars, tant se val d’on siguin . . . M’ha xocat saber que al segle XXI Catalunya encara és objecte d’opressió linguística per part d’Espanya.”

“Gairebé dos milions de persones van agafar-se les mans, fins i tot quan la persona al teu costat podia ser totalment desconeguda, però s’agafaven les mans com si tots fossin una família. Podem aprendre força del seu comportament i com són de gentils.”

“Fins a estudiar aquest curs no sabia que Catalunya havia estat independent en el passat. Quina història ens han ensenyat? L’agenda política darrere aquesta omissió de la història mundial és alarmant.”

“És hora de tenir un nou canvi als nostres mapes!”

Una castellana es disculpa

Durant dinou anys he impartit un curs de cultura catalana en una universitat del Canadà. Fa uns mesos us vaig enllaçar un article del meu bloc personal on vaig traduir algunes coses que havien escrit sobre Catalunya els meus estudiants canadencs de cultura catalana de l’any passat. Si no ho vàreu llegir llavors, els trobareu aquí, i em sembla que us interessaran força, especialment pels moments que vivim ara mateix. Ho van escriure quan acabaven el curs i ja havien estudiat tota la història i diverses manifestacions culturals de Catalunya, per tant entenien força de què anava tot plegat.

Glendon Campus, York University
Glendon Campus, York University

Enguany torno a impartir el mateix curs i, pel que fa a la història, tot just han estudiat el setge de Barcelona i el Decret de Nova Planta. Tot i això, atès el que succeix a Catalunya en aquests moments, dedico una part de classe a explicar el que està passant ara mateix. És a dir, doncs, que estudiem la història i, aleshores, saltem a avui en dia. Els resulta força curiós. La classe sobre el setge de Barcelona la vaig acabar amb un salt de 300 anys exactes en aterrar a la l’última manifestació de l’11 de setembre (vídeo inclós). Van aŀlucinar perquè tot just havíen après tot el que va passar l’any 1714 i el que vingué després amb el Decret de Nova Planta, i en veure la manifestació no es podien creure que aquell poble copejat, i que havia sofert un genocidi cultural horrorós feia 300 anys, era el mateix que ara feia onejar estelades, reclamava votar i cridava per la independència.

Em van escriure uns treballs sobre tot allò que s’havia tractat a la classe. Per fer-ho curt: tots els estudiants estaven indignats i repetien que els semblava impossible que Espanya no s’hagués disculpat mai pel que va passar fa 300 anys, i que ara no ens deixessin votar. Em va cridar l’atenció un treball en particular. És d’una noia ara canadenca però nascuda a Castella i de família castellana. Al final del seu treball va escriure un paràgraf que us tradueixo de l’anglès:

El que més m’horroritza és que Espanya mai no s’hagi disculpat. Jo em disculpo. Sóc castellana i sento molt que vàrem fer tot això. És vergonyós que Catalunya hagués de suportar tant sofriment per culpa d’Espanya, i mai no s’hauria d’haver deixat que Espanya s’escapés de pagar per tot aquest dolor. Ara ja no es pot fer res per esmenar tot el mal que va fer a Catalunya, però Espanya hauria de fer tot el possible per disculpar-se. I hauria de deixar que Catalunya fos lliure, que se n’anés, en comptes de comportar-se vers Catalunya d’una manera tan desagradable i gens civilitzada. Estic profundament horroritzada de saber com es va tractar Catalunya i com se la tracta. Ho sento de debò, i torno a dir que em disculpo, des del fons del meu cor.

L’escriptor menorquí Àngel Ruiz i Pablo

L'escriptor menorquí Àngel Ruiz i PabloFa molt temps, massa, que n’havia de parlar.

Vell talaiot, qui de tan alt domines,
¿què hi veuen eixes pedres gegantines
que coronen ton front, en l’infinit?
Vident etern qui beus les alenades
del cel i de la lluna i les boirades,
parla-li del pervindre a l’esperit!

Trobareu el meu escrit en aquest enllaç.

Gràcies.

Publicat dins de Cultura catalana i etiquetada amb | Deixa un comentari

Ramon Llull i les eleccions: un petit comentari

Ramon Llull i les eleccions: un petit comentari

Molta gent sap qui és Ramon Llull, però com que no gaire gent està assabentada de la seva relació amb els sistemes de votació, m’ha semblat important comentar-ho.

Ja sabem que votar en unes eleccions per elegir un govern és un dret que tenim, un dret que ha estat molt preuat a través de la història perquè, malauradament, no tothom ha gaudit d’aquest dret. També sabem que un sistema de votació conté un seguit de regles per tal que sigui vàlid. Una d’aquestes regles és aritmètica i no és gens ni mica senzilla, fins al punt que existeix tota una teoria del vot que s’estudia a les universitats dins de les ciències polítiques i les matemàtiques.

La teoria del vot començà a ser objecte d’estudi acadèmic durant el segle XVIII amb Jean-Charles de Borda i el Marquès de Condorcet, els quals s’havien considerat fins fa uns anys els primers creadors de la teoria del vot. Però vet aquí que l’any 2001 es van descobrir uns manuscrits perduts de Ramon Llull –Ars notandi, Ars eleccionis i Alia ars eleccionis– que demostren que fou ell qui, ja al segle XIII, havia descobert els mètodes que s’ atribuïen a Borda i Condorcet.