DES DEL CANADÀ

SHAUDIN MELGAR-FORASTER

Arxiu de la categoria: Ensenyament

Vicent Partal visita una classe de cultura catalana al Canadà

El dimarts 8 de novembre, el mateix dia de les eleccions als Estats Units, vam rebre una visita de Vicent Partal, via Skype, al curs de cultura catalana que imparteixo en una universitat canadenca, el campus de Glendon de la Universitat de York, a Toronto.

P1020270

Quan unes setmanes abans vaig informar els meus alumnes d’aquesta visita virtual, es van quedar molt impressionats. Saber que el director d’un diari de certa volada els visitaria per respondre les seves preguntes sobre el procés d’independència de Catalunya, els va deixar bocabadats, i molt contents. Evidentment, vaig voler aprofitar l’ocasió per convidar-hi professors i estudiants de ciències polítiques i de relacions internacionals. Es van posar rètols i tots els professors van rebre correus sobre la visita virtual de Partal. Sé que els estudiants van de bòlit, però confiava que algun apareixeria. Quant als professors, n’esperava una bona colla.

I va arribar el dia. I a l’aula, molt gran, només hi havia els meus alumnes. Vaig oblidar-me de l’enuig de veure que, tret dels meus estudiants, tothom passava de Catalunya —quan no tens un Estat propi, no interesses— i vam començar.

Com que els 37 estudiants que tinc enguany en aquest curs són molt joves —18 anys la majoria— i una mica tímids, em temia que amb en Vicent Partal es tallarien i que, per moltes ganes que en tinguéssin, no gosarien preguntar res. Tanmateix, n’hi va haver un munt que van fer-li preguntes, i força interessants, per aclarir algun punt que ja sabien o bé sobre aspectes que no s’havien discutit a classe, com, per exemple, si la República de Catalunya tindrà exèrcit o quina serà la llengua oficial.

Vicent Partal els va respondre amb explicacions llargues i ben argumentades, amb l’honestedat que li es característica i amb un tarannà natural i proper que devia animar l’audiència a continuar preguntant. Puc assegurar que els estudiants van quedar encantats. I jo també. És tan important establir enllaços i comunicació entre Catalunya i d’altres països. I no només a nivell governamental. A més, què millor per a uns estudiants que els dinamitzin la classe? Com va ocórrer l’altre dia gràcies a la compareixença de Vicent Partal.

Sóc del parer que la interacció és fundamental en tots els àmbits. I que un mitjà informatiu i qui n’és el director, com ara VilaWeb i Vicent Partal, es preocupin d’establir vincles de diàleg amb els seus lectors o amb uns joves que, molt lluny, estudien la cultura i la situació actual de Catalunya, és absolutament fantàstic i de molt agrair.

Recordeu què van dir de Catalunya 29 estudiants canadencs?

classe 2013

Fa dos anys vaig publicar diverses opinions dels meus estudiants del curs de Cultura Catalana al campus de Glendon, York University, a Toronto. Són sobre la situació de Catalunya. Trobo que és un bon moment per tornar-les a llegir. Aquí les teniu:

“Ara em sento molt proper al poble català . . . Tinc un gran desig de veure el dia que aquest poble correrà pels carrers cridant: Finalment tenim independència!”

“Malgrat els constants atacs a la llengua, el català mai no es va perdre, i la seva supervivència ens explica una història increïble”.

“Catalunya ha estat dominada per un govern estranger durant segles. És hora que Catalunya sigui governada només per Catalunya”.

“Quan 1 milió i mig de persones omplen els carrers cridant per la independència, se’ns està dient alguna cosa.”

“[La Via Catalana] Va ser emocionant per a mi, com a estudiant d’aquest curs, perquè va ocórrer aquest any, mentre aprenia sobre Catalunya. Em vaig sentir que jo n’era part”.

“Catalunya és una nació atrapada dins d’un Estat estranger.”

“La idea que tenen els espanyols sobre Espanya és com tornar al passat. Som a l’any 2013 i perpetuar aquestes idees imperialistes és veritablement pertorbador”.

“No em puc ni imaginar com deu ser que la teva cultura i la teva llengua les miri amb aire de suficiència la mateixa gent a qui pagues els impostos. Em sembla un cicle frustrant sense sentit.”

“Espanya mai no podrà redreçar tot el mal que ha fet a Catalunya ―el mínim que pot fer és no posar obstacles quan Catalunya se’n vol anar.”

“Si has de retenir un poble per la força perquè no se’n vagi, és clar que no ets un Estat unificat.”

“M’admira veure la sincronització de tanta gent a la Via Catalana . . . Em fascina l’organització i determinació d’aquestes manifestacions que són un èxit cada any i on participa tanta gent i tothom vol la insependència”.

“Que el govern espanyol actui com si res no passés és barbàric.”

“Catalunya és una nació i es mereix tenir el seu propi Estat”.

“Quan Espanya va apoderar-se de Catalunya, en comptes de crear ponts la va oprimir. D’aquesta manera només ha aconseguit la reacció natural d’aquest poble que és voler tornar a la seva prèvia independència”.

“És hora que el món s’adoni que aquesta situació no es pot prolongar, que Catalunya ha de continuar sense Espanya.”

“No hi ha cap dubte, quan mirem el seu passat històric, que Catalunya va ser un país líder. Va aconseguir una forma de govern avançat que és perfectament adequat avui en dia . . . Catalunya està feta d’una cultura rica i d’una societat forta que han aguantat el pas del temps, fins i tot sota una forta opressió. . . Catalunya prosperarà molt quan sigui lliure.”

“És realment inspirador veure com milers de persones volen el millor pel seu país i ho demostren amb alegria i cantant . . . Els catalans han estat molt pacients durant molts anys i ara volen poder ser ells mateixos ecomicament i cultural, però perquè això passi Catalunya ha de ser independent.”

“Quan els catalans veuen qui els representa oficialment al món, no es veuen ells mateixos. Veuen algú que representa Espanya. Com et deus sentir quan qui et representa ni tan sols parla la teva llengua? Et deus sentir no volgut, discriminat. Catalunya ha d’anar-se’n i deixar tot això al darrere.”

“És hora que tot el món s’adoni del que passa i s’uneixi a la lluita per la llibertat de Catalunya.”

“Fa massa temps que el poble català és sota l’opressió d’un Estat que no és el seu.”

“Durant segles el poble català ha sofert opressió, discriminació i restriccions per ser dins d’un Estat que no reconeix la individualitat, història, valors i drets d’una nació. No és gens estrany que Catalunya vulgui alliberar-se.”

“Durant segles Espanya ha volgut assimilar el poble de Catalunya, destruir la seva llengua i cultura. S’ha d’acabar el control d’Espanya sobre Catalunya.”

“Em sembla admirable que el poble català, després de tot el que li ha passat, hagi pogut preservar la seva llengua i cultura.”

“És trist pensar que al segle XXI el poble català encara hagi de defensar el seu dret a existir com a poble.”

“La manca de violència dels catalans en el seu procés cap a la independència em commou. És un tret dels catalans que mostra com són de civilitzats. Comuniquen el seu missatge amb alegria i raonaments.”

“Espanya ha avançat ben poc . . . Espanya ha d’entendre que no es pot tractar la gent amb dobles estandars, tant se val d’on siguin . . . M’ha xocat saber que al segle XXI Catalunya encara és objecte d’opressió linguística per part d’Espanya.”

“Gairebé dos milions de persones van agafar-se les mans, fins i tot quan la persona al teu costat podia ser totalment desconeguda, però s’agafaven les mans com si tots fossin una família. Podem aprendre força del seu comportament i com són de gentils.”

“Fins a estudiar aquest curs no sabia que Catalunya havia estat independent en el passat. Quina història ens han ensenyat? L’agenda política darrere aquesta omissió de la història mundial és alarmant.”

“És hora de tenir un nou canvi als nostres mapes!”

El 9 de novembre des del Canadà

Espanya mai no podrà redreçar tot el mal que ha fet a Catalunya ―el mínim que pot fer és no posar obstacles quan Catalunya se’n vol anar.  (Estudiant universitari canadenc)

Fa un any d’aquest comentari. El va escriure un dels meus alumnes del curs de cultura catalana que imparteixo en una universitat del Canadà. En aquest enllaç trobareu d’altres comentaris d’aquell curs, comentaris que deixen ben clar què pensen diversos joves canadencs universitaris sobre la situació en que es troba Catalunya. Un any després, continuen interessats pel tema; busquen les últimes notícies, m’escriuen i em fan preguntes, en parlen en altres classes, fins i tot hi ha un estudiant de ciències polítiques que fa tots els treballs sobre Catalunya. Però no són només els estudiants de l’any passat, perquè rebo missatges d’alumnes de fa anys. Tots volen saber què passa i si la independència de Catalunya ja és a tocar, la qual cosa desitgen d’allò més. I, és clar, els alumnes que tinc enguany es troben ben immersos en tot el procés.

P1060218

Recordo que durant la primera classe d’enguany alguns estudiants s’estaven molt callats ―segons m’han dit, els semblava increïble que Espanya es pogués comportar d’una manera tan primitiva, tan poc democràtica, tan surrealista―. Són joves ciutadans d’un país democràtic que no s’oposa als referendums del Quebec, per tant, alguns no s’acabaven de creure que les bestieses que feia el govern espanyol, de les quals jo els parlava, poguessin ser possibles. Tanmateix, després de la primera setmana de classes, de veure la manifestació de l’11 de setembre i de començar a esbrinar i a aprendre sobre Catalunya, tothom se sentí molt interessat. Acabaven de descobrir un poble captivador i civilitzat, capaç de manifestacions multitudinàries, alegre, amb una cultura magnífica. Es van engrescar de seguida, i continuen engrescats. Quan demanes als alumnes que et facin assatjos de mínim tres pàgines, cada setmana, i tothom t’escriu cinc, sis i, fins i tot, de vegades deu pàgines, saps que el tema els interessa molt.

En aquest curs estudien la nostra història, cultura i tot el procés cap a la independència. I ens admiren. Es evident quan llegeixes el que escriuen i el que comenten a les discussions a la classe. El govern d’Espanya el veuen com un bully, un pinxo, i es fan creus de les seves reaccions tan i tan poc democràtiques. Com el govern d’un estat de la Unió Europea pot procedir com una colla de barbars? I com Catalunya ho pot aguantar? Com ha pogut aguantar tants segles de menyspreu, d’opressió, de desitjos imperialistes i de genocidi cultural per part d’Espanya? I quan veuen documentals, i senten el que diuen molts espanyols sobre Catalunya, es queden amb la boca oberta. Una estudiant m’escrivia l’altre dia:

The Spaniards simultaneously assert that Catalonia must not be allowed to separate from Spain while insisting that Catalans are not real Spaniards. From an outside perspective this seems illogical and on par with Orwellian doublespeak.

I una altra deia:

Considering how badly Spain treats Catalonia, there should be no further need of reason or justification as to why Catalonia wants to have independence.

Tinc tota la classe, a més d’estudiants d’altres anys, pendents del 9 de novembre. I els seus amics i els seus familiars. I estudiants d’altres classes que imparteixo. Centenars i centenars de canadencs tots plegats. Tothom, pel que en sé, convençut que la participació a les urnes serà històrica. I el Sí-Sí guanyarà amb una gran majoria. Com podria ser d’altra manera després de veure les manifestacions? Assabentats, com n’estan, de l’actitud del govern espanyol envers Catalunya, de l’antipatia esgrimida per una gran part dels espanyols cap als catalans, de tots els segles que fa que aguantem pallisses de tota mena, no tindria cap lógica que, ara que podrem dir a les urnes (encara que sigui una consulta) que volem anar-nos-en, diguéssim que ens quedem. Seria incomprensible per tots aquests canadencs que ens admiren.

Com diu una de les meves estudiants:

With all the information I have now about Catalonia, I am completely for Catalonia
being an independent state.

O com va dir un estudiant de l’any passat:

Ara em sento molt proper al poble català . . . Tinc un gran desig de veure el dia que aquest poble correrà pels carrers cridant: Finalment tenim independència!

La situació de Catalunya vista per estudiants canadencs

Fa molts anys que ensenyo un curs de cultura catalana, impartit en anglès, en una universitat del Canadà. El curs inclou història, arts visuals, literatura, música, etcètera i el procés cap a la independència. Aquest any acadèmic, d’un treball que em van fer sobre la situació de Catalunya, vaig copiar i traduir algunes coses.

Ho trobareu en aquest escrit del meu bloc personal que us enllaço. Espero que us resulti interessant.

Els excessos d’Espanya a les universitats de l’estranger. N’esteu assabentats?

És realment una indecència com es gasta els diners Espanya per promocionar la seva llengua i cultura a l’estranger. Com a professora durant molts anys al departament d’Estudis Hispànics d’una universitat canadenca, sé molt de què parlo. El català no pot competir, ni de bon tros, amb aquest desplegament de recursos de tota mena que Espanya proporciona per assegurar-se que el castellà i la cultura espanyola tinguin un lloc prominent a la universitat.

Fa uns mesos vaig explicar el cas del català a les universitats del Canadà anglès (aquí) i com ha acabat tot plegat (aquí). Aquest any acadèmic ens hem quedat sense llengua catalana, i encara bo que l’assignatura de cultura catalana (impartida en anglès) s’ha quedat i a partir d’ara se n’encarrega la universitat.

El divendres vàrem tenir una reunió al meu departament. Mentre pensava en el pobre català que ha quedat eradicat de la meva universitat, i de totes les del Canadà de parla anglesa, per manca de diners de l’IRL, escoltava com la cap del departament ens informava de l’increment de recursos abocats per l’Estat espanyol. Per bé que la crisi fa més i més estralls al Regne d’Espanya, la quantitat que dedica a promoure la seva cultura a l’estranger va en augment. La llista, pel que fa a la meva universitat, és astoradora. Aquí la teniu:

―L’any passat Espanya ens va enviar un lector per ensenyar dos cursos de castellà. Enguany, aquest mateix lector (un noi molt agradable però que no és ningú) ensenya tres cursos i ha passat a ser professor visitant però amb tots els avantatges d’un professor titular, i ja se sap que esdevindrà permanent en un parell d’anys més. Com ho ha aconseguit? Espanya li paga el sou, el despatx, beneficis i viatges a Espanya per fer recerca. Què ha de fer a canvi? Promoure la cultura espanyola a Toronto, per la qual cosa també se li proporciona tot el que calgui.

―Els estudiants de la meva universitat que desitgin fer les proves DELE (Diplomas de Español como Lengua Extrangera) a partir d’ara no hauran de pagar per fer l’examen.

―A la mateixa universitat ja fa anys que hi ha l’anomenat Centro de Recursos. El local, força gran, ben moblat i amb sales i despatxos, el paga Espanya. Allí hi tenen una bona biblioteca amb llibres i material audiovisual, tot pagat per Espanya (tret d’algunes petites donacions). A més hi ha un bibliotecari a qui Espanya li paga el sou. En aquest centre hi ha també una persona (una altra a qui Espanya li paga el sou, tot l’any) per respondre preguntes dels estudiants sobre on poder estudiar a Espanya, les seves universitats, assabentar-se de llocs d’interès per visitar i, si cal, com preparar un gaspatxo. A més, cada any Espanya envia al centre una mena de lector (també li paga el sou) que s’encarrega d’organitzar workshops als quals els estudiants poden assistir, de franc, per tal que els alumnes de les classes de castellà de la universitat avancin més amb la llengua de Castella.

―També paga per un festival de cinema espanyol a la universitat.

―Finalment, com que es veu que a l’Estat espanyol tothom viu molt bé i no hi ha atur, Espanya ofereix feina d’estiu a estudiants universitaris canadencs de castellà.

He de dir que, amb tot, tinc més alumnes al curs de cultura catalana que no pas hi ha al curs equivalent de cultura espanyola. Un miracle! O potser és que als estudiants canadencs no se’ls pot fer un rentat de cervell tan fàcilment com es pensa Espanya. Però la llengua catalana ha volat, i no deu estranyar ningú. Només cal comparar els recursos proporcionats per Espanya amb la gairebé nuŀlitat que oferia Catalunya. A la universitat no li cal fer gaires números.

I que Espanya tingui la barra de dir que els catalans llancem els diners per promocionar la nostra llengua i cultura!

El forat negre

Aquest article, la segona part sobre les classes de català a Toronto (Canadà) és una còpia del que acabo de publicar al meu bloc personal. El d’avui i l’últim que vaig escriure els he publicat als dos blocs perquè em sembla important que se sàpiga què ha passat al Canadà amb la nostra llengua.

Si no vau veure l’escrit de fa uns dies, us prego que el llegiu abans d’anar més avall o no copsareu bé el que explicaré avui.

El forat negre

A la fotografia teniu Kenneth McRoberts el degà del campus de Glendon, de la Universitat de York, a la ciutat de Toronto. De quan vàrem tenir la celebració de la cultura catalana a la universitat. McRoberts és l’autor de Catalonia: Nation Building without a State.

El relat que vaig incloure a l’últim article, “Indestriable”, el vaig escriure a finals de gener. Unes setmanes després vaig estar molt malalta amb un virus que m’atacà els pulmons; potser recordeu que us ho vaig explicar i també que m’havia arribat una bomba. Us vaig dir que ja us explicaria de què es tractava aquesta bomba, però continuava sense dir-vos res, mai no em veia amb cor de fer-ho, no m’hi podia posar. A la fi, però, ho faig.

El mes de febrer em va arribar una carta de l’IRL (Institut Ramon Llull). Em deien que estaven escurats i havien hagut d’eliminar diversos lectorats arreu del món; el meu −els diners que enviaven a la meva universitat− era a la llista. Com vaig poder ?estava molt malalta? vaig escriure a l’IRL demanant-los que m’expliquessin com havien fet la decisió, que per què jo era a la llista. Em van respondre amb una carta molt amable on m’agraïen tots aquest anys de dedicació i em deien que els sabia molt greu però que no tenien diners (la qual cosa és ben certa; han sofert retallades brutals), però no vaig poder treure l’aigua clara de per què m’havien fet fora (s’han eliminat lectorats, però n’hi ha d’altres que continuen). Les meves classes eren un èxit, per tant el motiu no va per aquí. Probablement mai no sabré la resposta.

La bomba que m’arribà de l’IRL em colpí. Em vaig sentir abandonada i desorientada; absolutament identificada amb el gos de l’aunci “ell mai no ho faria”. Però havia de salvar les classes de català, per tant es tractava de convèncer la universitat per tal que es fes càrrec d’aquestes assignatures. Ben difícil, sobretot en aquells moments que jo em trobava amb febrades. El cap del departament, la secretària i el degà em van dir que em tranquil·litzés, que de la classe de cultura catalana ja feia anys n’havia assumit el cost la universitat perquè el que enviava l’IRL, de fet, només cobria les classes de llengua; pel que feia a aquestes classes de llengua, ja estaven anunciades pel curs 2013-2014 amb la matrícula oberta (aquí tot es fa amb molta antelació) i, per tant, el curs pròxim probablement estava assegurat.

Un dia em va arribar un missatge del cap del departament en el qual m’informava que l’administració de la Universitat de York havia eliminat les assignatures de llengua catalana, que a ell no li havien dit res fins després de l’execució −no en tinc cap dubte perquè el cap del departament té un gran interès pel català−. Tot d’una em va semblar que el món s’enfonsava. Unes dies més tard vaig saber que l’assignatura de cultura catalana (la que s’imparteix en anglès) tirava endavant un any més (després, qui ho sap). Encara bo, sí, però el cas és que la nostra llengua ha desaparegut oficialment de Glendon, de la Universitat de York, de Toronto i de tot el Canadà anglès (sortosament continua el lectorat del Quebec).

Les conseqüències són moltes i, a nivell personal, devastadores. Tant moralment com, també, per a la butxaca. No sabria dir quina és pitjor. Els que em coneixeu força sabeu que estic mantenint una persona molt propera que viu a Catalunya. Fins ara em resultava molt i molt difícil mantenir-la i, a partir d’ara, amb una part considerable del meu sou desapareguda, no podré enviar res. I anar a Catalunya, impossible, per sempre més.

Tants anys de sacrificis i tot per a res. Penseu que amb tants anys darrere el català i deixant de banda diverses oportunitats no tindré ni pensió de la universitat. I què em tocarà ensenyar ara: les classes d’espanyol que, per cert, ni tan sols això va bé perquè m’han disminuït d’ençà que l’Instituto Cervantes ens envia lectors que ens les treuen a nosaltres. I la universitat feliç de no haver de pagar gaire per les assignatures d’espanyol perquè aquests espanyols sembla que els sobren els diners. I tal com va tot a Espanya! I, ep, que tampoc es tracta que vulguin salvar uns lectors espanyols que altrament no tindrien feina, no senyors perquè tenim un lector enviat pel Cervantes que és mexicà. Per tant ens trobem amb el Cervantes llançant diners a tort i a dret mentre el Llull agonitza. Això és el que passa quan no es té un Estat propi, per si algun tanoca encara no ho té clar.

Les repercussions, però, no són només a nivell personal. Us en podria fer una llista, però em limitaré a un parell. Comencem amb la biblioteca Frost de Glendon. Havia aconseguit que alguns dels nostres bons autors tinguessin una llar en aquesta biblioteca, però s’ha acabat tenir-ne més perquè la biblioteca només pot tenir llibres de les llengües que s’ensenyen a la universitat. Enguany tinc la comanda feta, gràcies a que els bibliotecaris viuen en un món a part i tarden molt a assabentar-se del que passa a la universitat. I també perquè les dues vegades que hi vaig anar vinga a xerrar amb la directora de la biblioteca, que es despistés força mentre jo feia la comanda dels llibres; ara bé, jo suava. I enguany he fet dues comandes, amb més llibres dels que puc demanar, amb l’excusa que són llibres imprescindibles i etcètera. El dia que la directora de Frost s’assabenti que no tenim català em matarà. I quan no quedi cap estudiant a Glendon que hagi estudiat català, qui llegirà aquests llibres?

Més repercussions: els estudiants que van a estudiar a Barcelona (dic Barcelona perquè és on van). A Glendon tinc uns quants estudiants cada any que se’n van a estudiar a l’UAB. A més tinc estudiants de l’altre campus que van a la UB (alguns de vosaltres potser recordeu l’estudiant meu, amb un català excel·lent, que era a la meva presentació a la Catalònia) i, finalment, tinc estudiants del centre d’economia Schulich que van a estudiar a Esade. Precisament, en diverses ocasions, els estudiants de català de Schulich, quan han de demostrar davant d’un jurat que són els millors per anar a Barcelona, han fet unes defenses de la llengua catalana per treure’s el barret. Què passarà ara amb tots aquest estudiants? Aniran a Barcelona sense saber català. I m’hi jugo el que vulgueu que ara aprendran castellà per anar a Barcelona. De fa molts anys que estic en competició amb el Cervantes i l’ambaixada espanyola per atraure estudiants cap a una llengua o l’altra. M’han fet batallar molt, però s’ha acabat la batalla, al seu favor, perquè ja no hi ha català.

Enyoraré molt els estudiants de català que any rere any han estat excel·lents. Els estudiants de llengua catalana que no eren excel·lents els puc comptar amb els dits d’una sola mà, i parlo de 18 anys de classes! Per algun misteri que mai no he acabat d’aclarir la llengua catalana atrau estudiants boníssims. Com els enyoraré! I totes les hores de cansament i son per fer els textos de català, i totes les hores cercant vídeos, cançons, articles en català, tot, tot a les escombraries.

Potser us pregunteu per què aquest escrit s’intitula “El forat negre”, oi? Doncs perquè fa uns mesos, des de la bomba, que un forat negre em vol arrossegar cap a endins i no em deixa tranquil·la. De dia em distrec amb la feina, amb totes les feines que faig, però a la nit apareix el forat negre. De vegades és a sota el llit i caic avall i avall i he de fer un esforç per sortir-ne i no puc dormir perquè cada cop que tanco els ulls noto com caic dins del forat. D’altres vegades apareix davant meu i comença a xuclar-me i em deixa sense aire i tampoc no puc dormir perquè m’ofego i m’he d’agafar als llençols perquè no se m’endugui. I hi ha vegades que no sóc al llit, però tampoc no treballo, quan em vull relaxar i llegir o veure una pel·lícula, i em costa molt concentrar-me perquè apareix el forat negre i vol que m’endinsi en la seva foscor i desintegrar-me allí a dins. És que estic molt trista.

Ara ja ho sabeu i no en tornaré a parlar. De vegades no puc més i he de dir alguna cosa, com que la meva mare ha tingut un accident o que tinc fibromiàlgia, però després s’ha acabat. Espero tornar-vos a parlar d’altres temes, i el forat negre farem veure que no hi és, d’acord?

Classes de català a Toronto (Canadà)

M’he decidit a explicar els últims divuit anys de la meva vida amb les classes de català al Canadà. Més endavant, en un altre escrit, parlaré d’una cosa que s’hi relaciona. Seran dos escrits sobre el mateix tema. Per tant, per entendre’l bé, cal saber el contingut d’aquest primer per tal de fer la relació més endavant. El d’avui l’he escrit com una mena de relat.

Indestriable

En saber que el Parlament de Catalunya havia aprovat el document de la declaració de sobirania em vaig quedar una bona estona mirant la neu que queia. L’emoció no em deixava fer res més.

Me’n vaig assabentar després d’arribar a casa i entrar a la xarxa. Tot i que visc al Canadà, entre les classes que imparteixo de llengua i cultura catalana i llegir totes les notícies que trobo a la xarxa sobre els Països Catalans, visc immersa a les terres catalanes.

Quan em vaig assabentar d’aquesta notícia, ja feia molts anys que vivia a la ciutat de Toronto, inclosos els divuit anys d’ensenyament del català a les universitats canadenques. El 16 d’octubre passat es van complir 35 anys d’ençà que vaig arribar a aquestes terres a l’altra banda de l’Atlàntic; aniversari que vaig haver de celebrar a la universitat en una reunió per defensar les classes de català. Res insòlit. La defensa de les classes de català es reprodueix cada any en tot un ventall de variacions, i la raó de fons és, sempre, per no tenir un Estat propi.

Aquesta reunió per defensar el català a la universitat va acabar com les altres vegades: continuïtat de les classes un any més –o uns mesos més; mai no se sap perquè res no es concret– i jo tipa de discutir per tal que se’ns tingui en compte.

La defensa de les classes de català el darrer 16 d’octubre s’esdevingué després de deu anys d’ensenyament al campus de Glendon de la Universitat de York on, encara que hagi d’estar sempre a l’aguait per tal que no eliminin el català, les meves classes són força conegudes i respectades pels estudiants, la qual cosa ajuda a anar endavant.

Hi ha un abans del campus de Glendon, però, pel que fa a les meves classes: els tres anys que el català i jo ens vam estar a la Universitat de McMaster. I fins i tot hi ha un abans de la Universitat de McMaster: cinc anys d’impartir classes de llengua i cultura catalanes a la Universitat de Toronto.

Temps era temps jo estudiava a la Universitat de Toronto. Acabada la llicenciatura, i mentre feia estudis de màster i després de doctorat, ensenyava assignatures de castellà i literatura. Les classes de català eren impartides pel professor Joseph Gulsoy, lingüista col·laborador de Joan Coromines i guardonat amb el Premi Internacional Ramon Llull, el Premi Catalonia de l’IEC i la Creu de Sant Jordi. Però per a mi Joseph Gulsoy era el professor pacient, senzill i d’una generositat poc comú. Amb ell vaig estudiar l’evolució de la llengua catalana, l’assignatura de català de doctorat que s’ensenyava a la universitat. I és gràcies a aquest professor que a la biblioteca principal de la Universitat de Toronto hi ha llibres catalans per triar i remenar, la qual cosa era magnífica per a mi quan hi estudiava perquè tenia a l’abast molts llibres de literatura catalana.

Durant els seus últims anys d’ensenyament, el professor Gulsoy es limitava a impartir classes de màster i doctorat, atès que ja era molt gran i que les classes de llicenciatura eren a càrrec de lectors que enviava un departament de la Generalitat (anys després substituït per l’Institut Ramon Llull).

I vet aquí que a finals d’agost de l’any 1995, quan tot just anava a començar el curs, el lector que havia d’impartir les classes de català va retornar sobtadament a Catalunya. A les assignatures de català hi havia alumnes matriculats, però no tenien professor. La universitat es va posar ràpidament en contacte amb la Generalitat i amb mi. Se’m va oferir ensenyar català i cultura catalana, tot d’una, uns dies abans de començar el curs, sense cap llibre de text disponible i, a més a més, quan només faltaven dos mesos per la defensa de la meva tesi doctoral. Amb tot, vaig acceptar il·lusionada, però també força esverada: què en sabia, jo, d’ensenyar català? I sense cap llibre de text a mà! Encara bo que havia estudiat amb el professor Gulsoy i que estava acostumada a emprar el català; al cap i a la fi va ser la primera llengua que vaig aprendre, no només a parlar sinó també a escriure i a llegir. D’altra banda…, d’altra banda i per fer-ho curt: mai no havia ensenyat català ni estudiat com cal la gramàtica catalana bàsica. No sabia si me’n sortiria. I ni de bon tros sabia que a partir d’aquell moment la meva vida professional seria indestriable de les classes de català, que aquestes classes i jo aníriem endavant sense separar-nos durant anys i panys.

Vaig ensenyar les classes de català cinc anys a la Universitat de Toronto. Encara recordo la primera classe de llengua: el cap fet un batibull –el professor Gulsoy m’havia deixat una pila de fulls amb anotacions seves sobre el català; massa complex per enfrontar-me a una primera classe amb estudiants que gairebé ni sabien de què anava tot allò del català– i les cames que em feien figa. Me’n vaig sortir, però, ensenyant-los a dir, entre altres coses, allò de “setze jutges d’un jutjat…”. Pobrissons. L’endemà li va tocar a la classe de cultura catalana, que s’impartia en anglès. La vaig començar amb la prehistòria de les terres catalanes d’acord a Miquel Tarradell i, en un tres i no res, em vaig embalar a parlar de la Nova Cançó, acompanyada d’un tocadiscs portàtil, cançons d’en Raimon i d’altres, i fotocòpies de les cançons que havia traduït a l’anglès. La Nova Cançó va ser un èxit i m’indicà el camí a seguir. Els estudiants mai no havien tingut classes amb cançons ni havien sentit mai cançons com aquelles; estaven entusiasmats. A partir d’aquell dia, a la nit traduïa cançons per a la classe de cultura, copiava cançons per a la classe de llengua i, també, escrivia dos llibres de text: l’un en anglès, per a la classe de cultura, amb un resum de tota la història de Catalunya; l’altre amb la gramàtica bàsica del català comparada a l’anglesa, per a la classe de llengua. Els estudiants van aprendre un munt. I jo també.

Els quatre anys que van seguir a aquell primer any d’ensenyament de la meva llengua i cultura, les assignatures de català van atraure molts estudiants i jo em sentia tranquil·la i feliç impartint-les. Els llibres de text que havia ideat ja tenien cara i ulls, i les classes eren complexes, interessants, estimulants. Passava totes les hores lliures preparant-les: nits, caps de setmana, vacances. Fins que arribà el dia fatídic en que la meva felicitat se n’anà en orris.

Les assignatures de català tenien molt d’èxit entre els estudiants, però el departament d’espanyol, on pertanyien, no tenia el més mínim interès pel català, tret del professor Gulsoy, és clar, però ell s’havia jubilat i poc podia fer. El cert és que aquelles classes li feien nosa al departament (d’allò més espanyolista, per cert, i no em refereixo al futbol), així que, de cop i volta, les va eliminar. I les classes de català, que havia iniciat el professor Gulsoy l’any 1962, van passar a ser només un record a la Universitat de Toronto.

Les classes de català i jo vàrem ser adoptades per la Universitat de McMaster, gràcies a que una amiga meva, professora d’aquesta universitat, havia aconseguit convèncer el departament de llengües. Foren tres anys molt difícils perquè jo vivia a Toronto i la ciutat de Hamilton, on hi ha la Universitat de McMaster, és a més d’una hora amb tres autobusos i caminar força per la neu i el gel a 30 graus sota zero. Malgrat tot, em sentia feliç de poder continuar amb el català.

Els estudiants de McMaster estaven interessats pel català, però els interessos de l’administració universitaria anaven per una altra banda; les classes de català li eren indiferents –què és això del català?–, indiferents fins al punt d’eradicar-les de la universitat després de tres anys de tenir-les. I vet aquí, doncs, que un altre cop el català i jo vàrem haver de fer la maleta.

Encara bo que coneixia el degà del campus de Glendon de la Universitat de York, Kenneth McRoberts, a qui havia ajudat quan escrivia el seu llibre Catalonia: Nation Building without a State. Vaig preguntar-li si voldria tenir classes de català a Glendon i de seguida li va semblar una idea excel·lent. Així que el català i jo vam anar a parar al campus de Glendon que es troba a la ciutat de Toronto.

Tant el degà McRoberts de Glendon com els professors del departament d’Estudis Hispànics, on ens han acollit al català i a mi els últims deu anys, han estat sempre a favor de tenir les assignatures de català; pel que fa a ells no en volen pas la seva eliminació, però a la gent de l’administració de la Universitat de York el català li és tan indiferent com li era a la Universitat de McMaster. A més, el català, una mena de ventafocs amb l’aportació minsa de l’Institut Ramon Llull, ha de competir amb l’espanyol que té un suport monetari considerable de l’Instituto Cervantes, de l’ambaixada espanyola, del govern de Mèxic i d’alguns països sud-americans. En conseqüència, a la universitat tenen el català amb unes poques assignatures i al darrere un govern anomenat Generalitat de Catalunya que no se sap ben bé d’on ha sortit, i l’espanyol amb un programa de llicenciatura i el suport d’uns quants Estats amb l’autoritat que això suposa. Aquest és el raonament de l’administració de la universitat. Per això he d’estar constantment a l’aguait i anar a reunions per salvar les classes de català. I els anys passen i res canvia. Moltes vegades em sentia esgotada de lluitar, però les classes de català em deien: “no ens abandonis!” I què havia de fer? Eren tants anys sense separar-nos. Per tant, havia d’agafar forces i continuar la lluita.

Amb l’exemple del professor Gulsoy, jo també aconsegueixo llibres catalans per a la biblioteca de la universitat, cada any uns quants. Als estudiants els agrada molt saber que a la biblioteca poden trobar alguns llibres dels quals els parlo, i se senten molt cofois quan veuen que n’hi ha fins i tot dedicats pels autors als estudiants de Glendon.

A les classes els parlo dels nostres autors i també de la nostra llengua, història, arts, tradicions. Els parlo d’una terra mediterrània amb muntanyes, rierols i boscos que a l’estiu fan olor de sol, i d’un mar farcit d’històries que es perden en el temps. Els parlo d’una lluita constant per sobreviure com a poble, de reis antics i d’homes no tan antics que aplegaven rondalles, d’una llengua comuna que ens agermana, de dones d’aigua i de follets, de dites expressives i de pronoms que anomenem febles però que es mantenen ferms, de manifestacions grandioses i admirables, d’un poble que ja diu “no”, de poemes, de cançons… La Nova Cançó, que m’assenyalà el camí a seguir a les classes, ara va acompanyada de moltes altres cançons catalanes, de “El Comte Arnau” fins a les d’Obrint Pas, i de vídeos i tota mena d’informació que es troba a la xarxa.

Tinc molts estudiants que segueixen de prop tot el procés cap a la independència; estudiants que expliquen a familiars i amics la nostra història i la importància de la nostra llengua; estudiants que, amb bons arguments, discuteixen a la classe de cultura espanyola i fan saber a tothom que la història oficial no sempre és la de debò. Els meus estudiants són els millors ambaixadors que tenim al Canadà anglès.

Tanmateix, com va passar a la Universitat de Toronto i a la de McMaster, tot d’una les meves classes poden quedar eliminades. Tenim pressa, aquí i allà, tots plegats tenim molta pressa.

Torna a nevar. Per la finestra només veig flocs de neu. Ja fa dies de la notícia del Parlament de Catalunya, i fa mesos de l’última defensa de les classes de català, el dia que feia 35 anys que vaig arribar al Canadà. I han passat molts anys des que vaig entrar a l’aula on impartiria la meva primera classe de català. Ha nevat molt d’ençà d’aquell dia.

Visc envoltada d’anglès, de gent de molts origens, d’hiverns blancs i d’estius que tot ho emplenen de verdor. A vegades em sento com tothom que ha emigrat, que no sabem ben bé d’on som, qui som. Però jo tinc les classes de català que han estat amb mi tants i tants anys; tinc la història i la llengua d’un poble que, en ensenyar-les, em recorden d’on vinc i qui sóc. Les classes de català i jo hem esdevingut indestriables. I ara, amb l’aprovació del document de la declaració de sobirania al Parlament de Catalunya, em sembla que, ben mirat, sóc indestriable de tot plegat.