DES DEL CANADÀ

SHAUDIN MELGAR-FORASTER

Arxiu de la categoria: Canadà

El naixement d’una nació

Aquests dies, del 9 al 12 d’abril, al Canadà es commemora una batalla famosa per haver estat el veritable naixement del país. 

Canadà és el gran desconegut. Poc se’n sap a fora, només que té neu, boscos, llacs i poca cosa més. Potser hi ha qui sap que Canadà va esdevenir independent l’1 de juliol de 1867, ja que aquest és el dia del Canadà, però he de dir que no va ser ben bé així. Aquest país es va formar molt a poc a poc, i el veritable naixement va ser quan els seus habitants s’ho van creure, gràcies al paper determinant del Canadà durant Primera Guerra Mundial.

A mitjans del segle XIX, aquest territori que en diem Canadà estava dividit en tres colonies britàniques: Canada, Nova Scotia i New Brunswick, les quals, impeŀlides pel perill d’una agressió per part dels Estats Units, i alhora amb el desig d’aconseguir millors perspectives comercials, van decidir unir-se en una confederació autònoma. I van començar a negociar l’unificació. A la fi, l’any 1867 el Parlament Britànic va passar la British North American Act i es va crear el nou país del Canadà que, en aquell moment, estava dividit en quatre províncies: New Brunswick, Nova Scotia, i Ontario i Quebec que eren la divisió de l’antiga colonia de Canada. Però aquesta nova confederació no era totalment independent perquè estava sota el domini de l’Imperi Britànic i, de fet, es deia Dominion of Canada.

Es van afegir més províncies i territoris, i l’any 1931 el Parlament Britànic va reconèixer la independència del Canadà. Però no va ser fins el 1982, sota el primer ministre Pierre Trudeau, que Canadà va atènyer el control de la seva constitució. I fins aquí tenim la part oficial, però la nació va néixer quan la gent del país se sentí canadenca. Com deia més amunt, això va ocórrer amb el paper esteŀlar que va tenir Canadà a la Primera Guerra Mundial. Particularment a la batalla de Vimy Ridge.

Quan les tropes canadenques d’infanteria van arribar a França, l’any 1914, es van trobar amb un exèrcit aliat liderat per força incompetents. I ben aviat els canadencs van començar a fer-se notar, fins al punt que no van tardar gaire a ser les forces aliades més temudes pels alemanys, per bé que la gran majoria de soldats canadencs no eren professionals. De bon principi ja va destacar un soldat anomenat Francis Pegahmagabow, dels Wasauksing de les Primeres Nacions indígenes del Canadà. Semblava indestructible. Com que estava entrenat a caçar, seguir rastres, córrer darrera animals, amagar-se, passar desapercebut entre els arbres, el feien fer de missatger —els cables de telègraf els havien tallat els alemanys i calia algú per dur els missatges amunt i avall fora de les trinxeres—. Pegahmagabow sortia de la trinxera i aconseguia arribar al seu destí, moltes vegades a camp descobert, sense que cap alemany l’encertés ni amb la metralladora. Es deia que un missatger durava viu màxim una setmana, però Pegahmagabow va arribar viu al final de la guerra. I a més de missatger, en veure la punteria exceŀlent que tenia, el van fer franctirador, activitat amb la qual també es vivia ben poc a la guerra, però ell com si res —fins i tot va poder fugir iŀlès d’un atac amb gas on quasi tothom va morir. En tornar al Canadà acabada la guerra, va esdevenir tota la vida un activista pel drets dels indígenes canadencs.

Com deia, entre els que manaven les forces aliades europees hi havia un munt d’incompetents, tot i que eren oficials militars professionals, molts aristòcrates, a qui els semblava bé enviar milers de soldats a avançar en massa en atacs frontals davant les metralladores alemanyes, sense cap tàctica militar ni, semblava, cap idea de què estaven fent. D’altra banda, a càrrec de les tropes canadenques hi havia el general Arthur William Currie, a qui va xocar veure el que passava i la poca preparació que semblaven tenir molts d’aquells oficials europeus. Ell va revolucionar-ho tot introduint un bon entrenament, tàctiques militars, estudi del terreny i pràctica de l’atac abans de fer-lo. I el més curiós era que el general Currie no venia del món militar —abans de la guerra era un agent d’assegurances.

Una altra innovació del general Currie va ser explicar els detalls d’allò que es faria a l’atac, a tots aquells que hi participarien, la qual cosa no ho havien fet mai els generals europeus. Currie creia que cada soldat era important i que havia de saber quin era el seu rol en un atac i poder fer decisions si, per exemple, moria el seu oficial. Per tant, va preparar molt bé totes les tropes al seu càrrec abans de l’atac a Vimy Ridge, una àrea al nord de França, la qual feia tres anys que francesos i anglesos intentaven recuperar dels alemanys. Tres anys, molts milers de morts i el lloc continuava en mans dels alemanys. Fent un spoiler, diré que els canadencs van aconseguir Vimy Ridge en tres dies.

Abans de l’atac a Vimy Ridge, el general Currie va fer tres mesos d’entrenament sobre el terreny amb les tropes, calculant cada cosa que es faria amb gran precisió, els minuts o segons que tardarien uns soldats a arribar a tal lloc o tal altre, qui aniria per aquí o per allà, què farien si passava això o allò. Tres mesos així, fins que els soldats se sabien cada moviment de memòria. Mentrestant, també entrenava petits grups de soldats ràpids i decidits per a aconseguir documents dels alemanys i així tenir informació de l’enemic. Aquí va destacar el capitá Thain Wendell MacDowell, un jove que havia estat estudiant de la Universitat de Toronto abans de la guerra.

El mateix dia de l’atac a Vimy Ridge, el 9 d’abril de 1917, el capità MacDowell, acompanyat de dos soldats, va arribar a les posicions alemanyes molt abans que la seva companyia. Eren, doncs, tres homes, els quals van destruir dos nius de metralladores mentre els alemanys fugien. Aleshores, MacDowell i els seus dos companys van veure un alemany que entrava en un túnel. El capità va fer esperar els altres dos homes fora i ell va entrar al túnel armat amb un fusell. En una sala subterrània hi havia 75 soldats alemanys. MacDowell, impertèrrit, els va convèncer que hi havia tot un batalló esperant a fora. Els va fer presoners a tots i, a més, es va endur un munt de documents que hi havia a la sala.

Com ja he dit, en tres dies els canadencs s’apropiaven de Vimy Ridge, allò que amb tres anys ni francesos ni anglesos no havien aconseguit. Ara bé, els canadencs no es van escapar de tenir morts i ferits.

Els canadencs van continuar a la guerra, fent sempre una feina impecable i amb decisió. De vegades amb actuacions totalment inaudites, com la trobada entre Richthofen i Wilfrid Reid May, un jove pilot canadenc. El famós Baró Roig, el Baró von Richthofen, pilot alemany que havia abatut 80 avions tot sol i que, si te’l trobaves, no sorties viu, va trobar-se cara a cara amb Wilfrid May. Però de la trobada qui no en va sortir viu va ser Richthofen. Hi ha molta especulació sobre qui va matar el Baró Roig; podria haver estat el pilot canadenc May o un tret d’un altre pilot allí a prop o potser des de terra, però el cas és que de la trobada entre el jove canadenc i Richthofen, va sortir mal parat el segon.

Totes les innovacions militars i continues victories per part dels canadencs van dur a un canvi de percepció sobre el Canadà. Els imperis europeus veien, per primera vegada, una força colonial que triomfava contra un poder europeu en terra europea. I al Canadà, tots aquests èxits van dur a un fort sentiment d’orgull de país entre la gent, fins i tot entre la gent que no havia nascut al Canadà, que només hi havia vingut d’immigrant. Un sentiment que no existia abans. Com va dir el general canadenc A. E. Ross del final de la batalla de Vimy Ridge: “En aquests minuts, he presenciat el naixement d’una nació”.

La farmacèutica Pfizer té la barra de fer xantatge a Canadà

Al Canadà, com passa en altres països, hi ha problemes per rebre les dosis del vaccí de Pfizer-BioNTech per a la COVID-19, dosis promeses de fa força temps. De fet, Canadà va ser un dels tres primers països a assegurar-se que tindria milions de dosis del vaccí —en certa manera va ser el primer país. Tanmateix, tal com passa als països de la UE i a d’altres, les dosis promeses arriben amb comptagotes, la qual cosa ha ocasionat molts problemes.

El Canadà es va organitzar súper bé, molt abans de rebre el vaccí, amb l’exèrcit a càrrec de planejar la part logística. Malgrat ser complicat, sobretot pel que fa a comunitats de les primeres nacions, que viuen en llocs remots de difícil accés a l’hivern, estava magníficament organitzat.

Tot estava en ordre el 13 de desembre, quan van arribar les primeres dosis de Pfizer. I va començar l’administració del vaccí. La prioritat ha estat la gent gran de les residències i qui se’n fa càrrec; també diversos metges i infermers; i les comunitats indígenes aïllades perquè no poden accedir a hospitals allí on viuen. Tot anava bé. Fa una setmana, a Toronto, ja havien rebut el vaccí (la primera dosi) totes les persones de les residències per a gent gran i els seus cuidadors, i abans de finals de mes, havia d’estar vaccinada tota la gent de les residències de la província d’Ontàrio, la més poblada del Canadà. Però van començar els problemes amb Pfizer.

Canadà no pot rebre el vaccí de Pfizer dels Estats Units. Ja Trump ho va deixar clar i l’afer continua igual. Aquí hi ha instaŀlada la Pfizer Canada, però no produeix aquest vaccí, per tant, les dosis que Canadà es va assegurar venen de Bèlgica. I, com ha passat a d’altres països, atès que la planta de Bèlgica ha decidit fer millores per aconseguir una producció més gran del vaccí, ha disminuït el nombre de dosis que Canadà rebrà. De fet, s’ha aturat, perquè la setmana que ve no en rebrà cap i després només rebrà una cinquena part de la quantitat promesa.

Canadà es castigat per Pfizer. Els altres països afectats no n’estan tant, ni de bon tros, tal com han recalcat els mitjans, ja que la UE, Mèxic i d’altres països rebran un percentatge de les dosis promeses molt més alt que el Canadà. Qué ha passat? Doncs què Pfizer fa xantatge a Canadà.

La sucursal Pfizer Canada Inc. demana una considerable retallada o una congelació dels impostos que les grans corporacions paguen al país. Alhora, ha criticat els esforços que fa el Canadà per evitar la evasió fiscal de les multinacionals globalitzades. I, amb tota la barra, ha comunicat al govern que les normes que un país fa sobre els impostos afecten les decisions que fan després les companyies farmacèutiques multinacionals, com ara on ubicar les seves instaŀlacions de recerca associades amb sous molt alts.

La carta que Pfizer ha enviat al govern canadenc és molt agressiva, tal com deixa clar l’economista Toby Sanger. Sanger comenta que les recomanacions de Pfizer, a més de força agressives són inquietants, tenint en compte el context en que ens trobem. Diu que Pfizer ha sortit de sobte amb això quan tenen bàsicament la cura de la Covid. Afegeix que és com si ens posés una pistola al cap.

Tot plegat és molt preocupant. El ministre de la província d’Ontàrio ha parlat amb Pfizer als Estats Units, i ha arribat a demanar d’anar ell mateix a la planta de Michigan, amb un camió dels que tenim preparats per transportar el vaccí en condicions, i dur milers de dosis a Ontario. L’han enviat a pastar fang. Pel que fa al primer ministre del país, Justin Trudeau, prova de calmar l’inquietud de la gent i ens assegura que ens en sortirem, que només és un entrebanc d’un parell de mesos, però el cas és que milers de persones vaccinades no podran rebre la segona dosi fins qui sap quan, i tot plegat s’ha quedat enlaire. Això sense considerar que Pfizer ha amenaçat prou com per no refiar-nos-en ni una mica.

Pfizer s’aprofita de la pandèmia per fer un gran profit. I de manera descarada.

El lloc més antic de la Terra és al Canadà

L’Escut Canadenc o Canadian Shield és una zona geogràfica d’uns 5 milions de km2, que comprèn, si fa no fa, la meitat del Canadà —el país té gairebé 10 milions de km2—.

shield1

El Canadian Shield, o simplement Shield, és molt més antic que les muntanyes, les planes, el fons marí o, naturalment, la vida al nostre planeta. Per fer una comparació: les muntanyes de l’Himàlaia es van formar fa 50 milions d’anys, però el Canadian Shield té entre 800 milions i 2.000 milions i mig d’anys, segons la zona del Shield. I la de Nuvvuagittuq té una superfície rocosa tan i tan antiga que se li calculen 4.400 milions d’anys. L’escorça terrestre més antiga del planeta.

Es va formar durant les convulsions de la Terra després de solidificar-se la massa de lava. Va passar per contraccions de l’escorça terrestre i sacsejades de les commocions subterrànees, va ser premsada i esgarrapada per l’edat glacial, i erosionada durant milers d’anys. I tanmateix, ha quedat intacta. Geologicament parlant, el Canadian Shield és d’una solidesa a prova de tot.

C Shield-3

El Canadian Shield és la superfície del Precambrià (més de 600 milions d’anys) més gran del planeta. I així com altres àreas precambrianes de la Terra han estat cobertes per capes de noves roques i terra o amb muntanyes noves, el Shield s’ha quedat gairebé sense muntanyes; les que tenia fa centenars de milions d’anys s’han erosionat fins a quedar planes o simples turonets, tret d’unes poquetes encara de l’època precambriana. Pel que fa a la superfície del Canadian Shield, és gairebé pura roca perquè la capa de terra és primíssima ―hi han crescut arbres i algunes plantes que no necessiten gaire profunditat per a les seves arrels ni gaire humitat, però no s’hi pot cultivar res―. El primer europeu que arribà al Canadian Shield (a la part del Quebec), l’explorador francès Jacques Cartier, va dir que aquelles terres eren les que Déu donà a Caïm.

golden eagle

A les terres més al nord, en el Canadian Shield, hi viuen pocs animals. Són típics l’àguila daurada, la guineu àrtica i un tipus de ren anomenat barren ground caribou. Els hiverns són glacials i els estius poden resultar una meravella si et saps defensar dels mosquits i, sobretot, de les mosques negres que poden arribar a fer embogir i, fins i tot, a matar una persona. artic foxEvidentment en una àrea tan gran hi ha diferències: contrades amb boscos, d’altres només pura roca, contrades més fredes que altres o més habitades o amb més fauna; algunes són tan prístines com fa milions d’anys i en altres hi ha molta extracció de minerals ―el Canadian Shield és una de les àrees amb més minerals de roca del planeta―, però pertot el Shield tenim la capa prima de terra sobre una superfície rocosa de granit que es remonta als principis del planeta. De fet, no és només la roca perquè a sota el Shield s’ha descobert fa dos anys una reserva d’aigua tan antiga que és allí sense que res l’hagi tocat des de fa més de 2.000 milions d’anys i que, per tant, té un ecosistema microbial que ha seguit una evolució independent.

Barren Ground Caribou

El Shield és el Canadà per exceŀlència: llacs d’aigües gelades i netíssimes, viatges amb canoa, rens, solitud i immensitat. Hi ha grans parcs naturals d’una bellesa extraordinària que atrauen gent a l’estiu, i en algunes contrades encara hi viuen pobles de les primeres nacions. A principis del segle XX va néixer el grup canadenc d’artistes anomenat Group of Seven que va pintar el paisatge canadenc i, precisament, el paisatge que més els va atraure fou el Canadian Shield. El Group of Seven volia crear un art canadenc desenvolupat, amb un contacte directe amb la natura, i va resultar en el primer moviment artístic del país.

F. Carmichael

El Shield, com la resta del Canadà, aclapara: la seva extensió, el clima extrem, la immensitat dels seus llacs i boscos, l’omnipresència de la natura. Els humans són éssers minúsculs i desvalguts en unes terres on, realment, no són ningú. Unes terres tan antigues com la Terra mateixa.