La dona de gris, d’Anna Maria Villalonga
A la literatura s’hi troben moltes noveŀles on un esdeveniment fortuït desencadena la història. A La dona de gris l’esdeveniment fortuït es produeix quan el mocador d’una dona cau a terra en un bar i un home el recull. Però no li retorna, sinó que la segueix, l’espia, s’obsessiona amb la vida d’aquella dona grisa. I assetjar-la el fa sortir de l’aïllament, l’allunya del psicòpata que cada matí veu al mirall.
L’autora, Anna Maria Villalonga, és professora de literatura a la UB, i avui en dia força coneguda com a investigadora del gènere negre. És l’autora de Les veus del crim, un llibre d’entrevistes a autors de noveŀla negra en llengua catalana, i ha tingut cura de l’antologia de relats Elles també maten, on hi ha, entre d’altres, un relat d’ella. És evident que el gènere negre l’apassiona i, per tant, té lògica que la seva primera noveŀla publicada —no pas escrita, perquè des de joveneta que escriu noveŀles i relats— sigui una noveŀla negra: La dona de gris (2014), un encert de Llibres del Delicte.
La dona de gris és una història que avança amb un encadenament de fets que el lector no podia ni sospitar quan el protagonista de la noveŀla recollia el mocador en el bar. La trama es desenvolupa molt ben pensada, amb un fil narratiu que mai no es trenca, només a voltes fa un corba per deixar espai a alguna retrospecció que enriqueix la història, però sempre amb la justa mesura. A La dona de gris res no és sobrer ni res no hi manca.
En aquest text ens trobem amb una noveŀla psicològica que ens mostra un home sense nom, insignificant i solitari, en un punt de la vida on només les seves lectures, el cinema i les sèries de televisió hi tenen cabuda, i la seva evolució a partir de la caiguda del mocador de la dona grisa, el mòbil que el durà a una metamorfosi. Una bona part del text és narrat per una veu en tercera persona que es fusiona amb la consciència del protagonista; una veu impersonal que observa el que el personatge veu i el que pensa, però que no sap res més enllà de l’home solitari. Una veu molt adient per articular els pensaments d’un personatge que potser seria incapaç d’expressar-ho ell mateix. Situació que canvia avançada la noveŀla, quan l’home solitari ha arribat a un punt on ell i la història han evolucionat prou perquè s’expressi per si mateix i, aleshores, el narrador passa a ser en primera persona, la veu del protagonista.
La dona de gris té una gran qualitat literària i és impecable en la seva construcció, però és important resaltar que, a més, sap apropar-se als lectors. En llegir-la, el lector se sent al bell mig de la història, com si la frontera entre realitat i ficció s’hagués esborrat. Qualitat que deu haver instigat als lectors a votar aquesta noveŀla en grans nombres, perquè La dona de gris tot just acaba de ser guardonada com la Millor Noveŀla a la València Negra de 2015.
