DES DEL CANADÀ

SHAUDIN MELGAR-FORASTER

Arxiu de la categoria: Bioko

Bioko, de Marc Pastor

biokoEn aquesta noveŀla, Bioko (l’antiga Fernando Po) se’ns mostra com la devien veure els europeus del segle XIX que hi anaven (representats per molts dels personatges del llibre): una illa de vegetació obsessiva, humitat i calor inaguantables, i malalties per triar i remenar. I hostilitat. Hostilitat i malfiança de tohom envers tothom: espanyols, anglesos, alemanys, africans ―bubis, canivals fangs i gent del continent africà― i fins i tot presoners polítics cubans. Una illa de costes salvatges i selves profundes, la qual allotja ―és un dir perquè més aviat anihila― gent de diverses ètnies. Ningú no se salva d’una violència sempre latent, com si el cor de l’illa bategués a un ritme ferotge que demana sang. Ara bé: Bioko no és un enaltiment a la violència. Bioko és, per damunt de tot, una esplèndida noveŀla d’aventures.

El personatge principal de la noveŀla és l’illa de Bioko, com molt bé indica el títol. Els altres personatges hi viuen i hi moren (sobretot n’hi moren) i ens teixeixen una trama complexa, amunt i avall i entrecreuant-se com insectes, fins a configurar una història on res no és el que sembla. I l’illa, el gran personatge de la història, inamovible i omnipresent, els contempla des del cim del Pico Basilé tot amagant-los un gran secret. Perquè Bioko és també l’illa misteriosa; potser no la de Jules Verne però el seu secret és tant o més intrigant. Cal recordar que la literatura d’aventures està farcida d’illes. Entre d’altres en tenim algunes de ben emblemàtiques: l’illa de Robinson Crusoe, la ja esmentada illa misteriosa o la inigualable illa del tresor. I el segle XX ens en regala una de força inquietant: l’illa del senyor de les mosques. És indutable que sentim atracció per les illes obscures i amb secrets, i Bioko s’afegeix a l’imaginari literari amb una illa difícil d’oblidar.

Tanmateix, la sensació de desassossec que ens produeix Bioko ens arriba en gran mesura des d’El cor de les tenebres. Aquesta noveŀla de Conrad té una presència assenyalada a Bioko ja que ambdues noveŀles tenen lloc al segle XIX i a l’Àfrica negra, exploren paratges tèrbols, físics i mentals alhora, i el crit de Kurtz ―“The horror! The horror!”― sembla sacsejar-nos cada dues pàgines. L’horror, el salvatgisme que impregna l’illa de Bioko a la noveŀla de Marc Pastor, esperona el sentit de l’ordre d’un Moisès Corvo molt jove ―anys abans que trobem aquest personatge a La mala dona―. Amb uns valors morals de pa sucat amb oli i insuperable a l’hora d’atraure antagonismes, l’infant de marina Moisès Corvo es dut a l’illa de la mort, com també s’anomena Bioko. Allí descobrirà un món pertorbador i barbàric que l’empenyerà a tasques inaudites, des de detectiu privat per trobar una esposa desapareguda, fins a investigador de crims inconcebibles, i també a Bioko potser es trobarà ell mateix.

Malgrat la foscor que l’amara, Bioko està salpebrada d’humor, i en grans dosis. A voltes és un humor una mica rude i d’altres, fins i tot, té una certa tendresa, com en el cas del soldat jovenet i innocentot que s’ha allistat per poder veure elefants. Podríem dir que a Bioko s’hi troba de tot, i un aspecte que ens crida l’atenció és la intertextualitat constant: explícita o amb picades d’ullet o bé per les nombroses influències que hi trobem de la literatura i del cinema. Amb tot plegat, Marc Pastor ens ha confexit una noveŀla que exceŀleix per la seva singularitat.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , | Deixa un comentari