DES DEL CANADÀ

Espanya mai no podrà redreçar tot el mal que ha fet a Catalunya ―el mínim que pot fer és no posar obstacles quan Catalunya se’n vol anar.  (Estudiant universitari canadenc)

Fa un any d’aquest comentari. El va escriure un dels meus alumnes del curs de cultura catalana que imparteixo en una universitat del Canadà. En aquest enllaç trobareu d’altres comentaris d’aquell curs, comentaris que deixen ben clar què pensen diversos joves canadencs universitaris sobre la situació en que es troba Catalunya. Un any després, continuen interessats pel tema; busquen les últimes notícies, m’escriuen i em fan preguntes, en parlen en altres classes, fins i tot hi ha un estudiant de ciències polítiques que fa tots els treballs sobre Catalunya. Però no són només els estudiants de l’any passat, perquè rebo missatges d’alumnes de fa anys. Tots volen saber què passa i si la independència de Catalunya ja és a tocar, la qual cosa desitgen d’allò més. I, és clar, els alumnes que tinc enguany es troben ben immersos en tot el procés.

Recordo que durant la primera classe d’enguany alguns estudiants s’estaven molt callats ―segons m’han dit, els semblava increïble que Espanya es pogués comportar d’una manera tan primitiva, tan poc democràtica, tan surrealista―. Són joves ciutadans d’un país democràtic que no s’oposa als referendums del Quebec, per tant, alguns no s’acabaven de creure que les bestieses que feia el govern espanyol, de les quals jo els parlava, poguessin ser possibles. Tanmateix, després de la primera setmana de classes, de veure la manifestació de l’11 de setembre i de començar a esbrinar i a aprendre sobre Catalunya, tothom se sentí molt interessat. Acabaven de descobrir un poble captivador i civilitzat, capaç de manifestacions multitudinàries, alegre, amb una cultura magnífica. Es van engrescar de seguida, i continuen engrescats. Quan demanes als alumnes que et facin assatjos de mínim tres pàgines, cada setmana, i tothom t’escriu cinc, sis i, fins i tot, de vegades deu pàgines, saps que el tema els interessa molt.

En aquest curs estudien la nostra història, cultura i tot el procés cap a la independència. I ens admiren. Es evident quan llegeixes el que escriuen i el que comenten a les discussions a la classe. El govern d’Espanya el veuen com un bully, un pinxo, i es fan creus de les seves reaccions tan i tan poc democràtiques. Com el govern d’un estat de la Unió Europea pot procedir com una colla de barbars? I com Catalunya ho pot aguantar? Com ha pogut aguantar tants segles de menyspreu, d’opressió, de desitjos imperialistes i de genocidi cultural per part d’Espanya? I quan veuen documentals, i senten el que diuen molts espanyols sobre Catalunya, es queden amb la boca oberta. Una estudiant m’escrivia l’altre dia:

The Spaniards simultaneously assert that Catalonia must not be allowed to separate from Spain while insisting that Catalans are not real Spaniards. From an outside perspective this seems illogical and on par with Orwellian doublespeak.

I una altra deia:

Considering how badly Spain treats Catalonia, there should be no further need of reason or justification as to why Catalonia wants to have independence.

Tinc tota la classe, a més d’estudiants d’altres anys, pendents del 9 de novembre. I els seus amics i els seus familiars. I estudiants d’altres classes que imparteixo. Centenars i centenars de canadencs tots plegats. Tothom, pel que en sé, convençut que la participació a les urnes serà històrica. I el Sí-Sí guanyarà amb una gran majoria. Com podria ser d’altra manera després de veure les manifestacions? Assabentats, com n’estan, de l’actitud del govern espanyol envers Catalunya, de l’antipatia esgrimida per una gran part dels espanyols cap als catalans, de tots els segles que fa que aguantem pallisses de tota mena, no tindria cap lógica que, ara que podrem dir a les urnes (encara que sigui una consulta) que volem anar-nos-en, diguéssim que ens quedem. Seria incomprensible per tots aquests canadencs que ens admiren.

Com diu una de les meves estudiants:

With all the information I have now about Catalonia, I am completely for Catalonia
being an independent state.

O com va dir un estudiant de l’any passat:

Ara em sento molt proper al poble català . . . Tinc un gran desig de veure el dia que aquest poble correrà pels carrers cridant: Finalment tenim independència!

Durant dinou anys he impartit un curs de cultura catalana en una universitat del Canadà. Fa uns mesos us vaig enllaçar un article del meu bloc personal on vaig traduir algunes coses que havien escrit sobre Catalunya els meus estudiants canadencs de cultura catalana de l’any passat. Si no ho vàreu llegir llavors, els trobareu aquí, i em sembla que us interessaran força, especialment pels moments que vivim ara mateix. Ho van escriure quan acabaven el curs i ja havien estudiat tota la història i diverses manifestacions culturals de Catalunya, per tant entenien força de què anava tot plegat.

Enguany torno a impartir el mateix curs i, pel que fa a la història, tot just han estudiat el setge de Barcelona i el Decret de Nova Planta. Tot i això, atès el que succeix a Catalunya en aquests moments, dedico una part de classe a explicar el que està passant ara mateix. És a dir, doncs, que estudiem la història i, aleshores, saltem a avui en dia. Els resulta força curiós. La classe sobre el setge de Barcelona la vaig acabar amb un salt de 300 anys exactes en aterrar a la l’última manifestació de l’11 de setembre (vídeo inclós). Van aŀlucinar perquè tot just havíen après tot el que va passar l’any 1714 i el que vingué després amb el Decret de Nova Planta, i en veure la manifestació no es podien creure que aquell poble copejat, i que havia sofert un genocidi cultural horrorós feia 300 anys, era el mateix que ara feia onejar estelades, reclamava votar i cridava per la independència.

Em van escriure uns treballs sobre tot allò que s’havia tractat a la classe. Per fer-ho curt: tots els estudiants estaven indignats i repetien que els semblava impossible que Espanya no s’hagués disculpat mai pel que va passar fa 300 anys, i que ara no ens deixessin votar. Em va cridar l’atenció un treball en particular. És d’una noia ara canadenca però nascuda a Castella i de família castellana. Al final del seu treball va escriure un paràgraf que us tradueixo de l’anglès:

El que més m’horroritza és que Espanya mai no s’hagi disculpat. Jo em disculpo. Sóc castellana i sento molt que vàrem fer tot això. És vergonyós que Catalunya hagués de suportar tant sofriment per culpa d’Espanya, i mai no s’hauria d’haver deixat que Espanya s’escapés de pagar per tot aquest dolor. Ara ja no es pot fer res per esmenar tot el mal que va fer a Catalunya, però Espanya hauria de fer tot el possible per disculpar-se. I hauria de deixar que Catalunya fos lliure, que se n’anés, en comptes de comportar-se vers Catalunya d’una manera tan desagradable i gens civilitzada. Estic profundament horroritzada de saber com es va tractar Catalunya i com se la tracta. Ho sento de debò, i torno a dir que em disculpo, des del fons del meu cor.